Laboral
07/01/2010
EL MITE DE LA REFORMA LABORAL
Per Joan Coscubiela Conesa
Publicat al nº 80 de la Revista "Infonews" del Consell d'Il•lustres Col•legis d'Advocats de Catalunya.
Des de 1980, any de l'aprovació del Estatut dels Treballadors, a totes les legislatures s'aixequen veus demanant una nova reforma laboral. Durant 30 anys s'han succeït tot tipus de reformes, quasi sempre sota la pressió de les elevades taxes d'atur i presentant com a solució la descausalització de la contractació i l'acomiadament. Malgrat el balanç es evident - per aquesta via no es redueix l'atur ni la temporalitat - en aquests moments i sota la pressió de la pitjor de les crisis, les mateixes veus tornen a proposar les mateixes receptes fracassades.
Vagi per davant que els problemes del nostre mercat de treball no tenen el seu origen ni la seva solució en la legislació laboral, si no en les característiques dels nostre model productiu. Però sens dubte el marc institucional i legal incideix en la configuració del mercat de treball i sempre cal reflexionar sobre el que es pot millorar. Això es especialment evident en aquesta crisis. La destrucció d'ocupació té com origen causes econòmiques. Unes alienes, la caiguda dels sistema financer internacional i darrera d'ell del comerç i l'economía. Altres son pròpies, el col•lapse del sistema financer que nega el finançament a les empreses, l'endarreriment en el pagament a les empreses per part de les administracions públiques i sobre tot l'esgotament d'un model econòmic construït sobre sectors "surfistes" com la construcció i d'alta temporalitat com el turisme. També, una estructura productiva amb moltes Pimes que ocupen un lloc subaltern i perifèric en la distribució internacional del treball. I un teixit empresarial amb llocs de treball de baixa intensitat tecnològica e intensiu en ma d'obra barata.
En aquest context el nostre mercat de treball es especialment ciclotímic. Crea més ocupació en moments bons i en destrueix molta més en moments de crisis. Les raons per les quals l'ajust en l'ocupació a Espanya és tan important i molt superior al de la majoria de països europeus son diverses. Durant els 15 anys de la època daurada la població ocupada espanyola va créixer en 8 milions de persones, un 66%. Això suposa el 40% de tota l'ocupació creada en aquell període a la UE. Va ser un creixement basat sobre tot en la construcció residencial i quan la bombolla immobiliària ha esclatat ho ha fet també la bombolla del mercat de treball. Hi ha també causes derivades del marc legal e institucional. La bossa de temporalitat que a Espanya ha arribat al 30% dels llocs de treball possibilita ajustos empresarials ràpids i sense gaires costos econòmics . Aquesta facilitat de fer l'ajustament per la via de la rescissió de contractes temporals desincentiva les polítiques empresarials de flexibilitat interna que la nostra legislació permet. A diferència del que han fet altres països, especialment Alemanya, que per una altra part té un teixit productiu molt més fort, estable i amb capacitat exportadora.
Una visió realista diu que la nostra economia no es recuperarà fàcilment en els propers anys. Perquè el pitjor de l'ajustament del sistema financer espanyol esta per venir. Perquè les entitats financeres estan atrapades per l'acumulació d'actius immobiliaris tòxics que trigaran molts anys en digerir. Perquè la facilitat de fer negocis en construcció i turisme ha fet que el teixit empresarial espanyol s'hagi tornat una mica "gandul" i en conseqüència poc competitiu. Perquè la capacitat d'endeutament del sector públic - que durant l'any 2010 arribarà a superar el 10% del PIB de dèficit públic i el 80% de deute públic acumulat- per tirar de l'economia s'està esgotant. Perquè l'augment de la població activa d'aquests 15 anys té un fort component de ma d'obra immigrada, de baix nivell formatiu i difícilment inserible en el mercat de treball. Per tant el primer que cal es dir les coses pel seu nom, no esperar miracles, no auto enganyar-se i que ningú intenti treure avantatges en el repartiment dels costos de la crisis, utilitzant com excusa l'alt nivell d'atur i de temporalitat.
El sistema de relacions laborals no pot resoldre els problemes generats per la crisis, però pot contribuir a atenuar el seu impacte. A condició que no fem el mateix que durant trenta anys: adoptar decisions a curt termini sota la pressió de l'atur, que lluny de millorar la situació ens enfonsen més en un pou sense sortida.
Les reformes possibles i viables haurien de tenir, al meu entendre aquests eixos.
Reduir, per la via de limitar, desincentivar o penalitzar econòmicament, l'ús de la contractació temporal i altres formes de precarització com a factor d'ajust de l'ocupació.
Incentivar l'ús de la flexibilitat interna de les empreses, a partir d'alguns canvis en la legislació laboral que en matèria de modificacions de les condicions de treball, mobilitat, polivalència i salari permetin que a cada empresa o sector es puguin pactar solucions "ad hoc". Es especialment important que les clàusules de "despenjament" salarial del conveni per raons de crisis econòmica puguin oferir solucions pactades que en un altre cas acaben en processos de reducció salarial per la via de fets o de rescissió de contractes tancament empresarials.
També es necessari alguns canvis pel que fa a la estructura de la negociació col•lectiva i a l'adaptació a cada sector de les necessitats de flexibilitat. Però cal advertir que la majoria dels problemes de la negociació col•lectiva no tenen el seu origen en el marc legal si no en el comportament dels agents socials. Que a Espanya hi hagi més de 5000 convenis col•lectius, dels quals més de 1000 son sectorials no es un problema de la llei. Aquesta estructura ve propiciada perquè la negociació provincial amb moltes diferencies salarials es un factor que contribueix a la deslocalització interior de les empreses per raons de costos. I perquè en aquest cas es confirma a l'inrevés aquella dita que diu que "l'òrgan fa la funció ". O sigui que una estructura patronal de milers de gremis porta a una estructura de negociació col•lectiva de milers de convenis.
En darrer lloc cal una modificació significativa de les polítiques actives, la de bonificacions a la contractació que s'han demostrat fins ara poc útils per contribuir a la contractació. I la de formació professional que té importants marges de millora en la seva gestió.
Aquestes son al meu entendre reformes necessàries i possibles. Però que ningú s'enganyi, no serveixen per crear ocupació i substituir a altres reformes de les que es parla menys i que son més transcendents pel canvi de model econòmic que possibiliti un mercat de treball més estable, eficient i just.
Joan Coscubiela
Professor de Dret Laboral de la Facultat de Dret d'ESADE-URL