JORDI SOLÉ TURA, "MANOBRE DE LA DEMOCRÀCIA"

Des de que ahir al migdia em vaig assabentar de la mort d'en Jordi m'han vingut al cap moltes imatges. Les de la Facultat de Dret, rebent les seves lliçons sobre Dret Polític i Constitucionalisme. Les d'algun acte polític en el que ell parlava i jo aplaudia. Altres no tan agradables com les viscudes en plena crisi del PSUC, quan alguns sectaris es van encaparrar en portar la discrepància al terreny de la desqualificació personal. I la darrera vegada en que crec que ens varem reconèixer mútuament. Va ser a pistes d'esquí de fons de Tuixent, on el Jordi, malgrat la seva edat, continuava practicant una de les seves activitats favorites. El meu fill petit va estar a punt de fer-lo caure, incident que va permetre que ens poguéssim parar a parlar una petita estona.

De tots els records i els pensaments n'hi ha un que no ha deixat de donar-me voltes pel cap durant aquestes 24 hores. Des de el començament hi havia una cosa en els reconeixements que esta rebent en Jordi que em grinyolava i no sabia exactament perquè, fins que he vist al seu fill Albert comentant a TV• 3 que potser aquests reconeixements li arriben una mica tard, especialment si venen dels que en més d'una ocasió han posat en dubte el seu compromís democràtic i les seves conviccions catalanistes. En sentir al seu fill he sabut que era això el que no em feia el pes en alguns dels reconeixements públics.

Malgrat son molts els que destaquen la seva vàlua humana per damunt de tot, especialment per que no la va canviar en cap moment de la seva vida, també la seva condició intel•lectual, la imatge que més s'ha destacat ha estat la de "Pare de la Constitució".

Personalment crec que el més important de tot el molt que ha fet el Jordi al llarg de la seva intensa vida va ser fer de "manobre de la democràcia". Una condició que no comparteix amb altres "Pares de la Constitució" ni amb alguns dels que ara l'elogien. Potser perquè malgrat a la democràcia darrerament l'hi ha sortit molts pares i mares, de veritat, de veritat, de manobres per la llibertat en aquells moments no n'hi havia gaires. I malauradament, alguns d'ells, quasi sempre gent senzilla però definitiva en la seva aportació, no han estat suficientment reconegudes.

Aquest comportament es comprensible en termes humans, perquè els que no varen "donar el callo" es normal que no consideren aquells moments com importants i prefereixen destacar-ne uns altres. Però més enllà de les lògiques humanes n'hi ha altres que tenen arrels polítiques profundes.

Només obviant aquells moments de la lluita antifranquista es pot reescriure la història fins el punt de fer creure als nostres adolescents que la guerra civil del segle XX va ser un conflicte entre catalans progressistes i espanyols fatxes. Que l'únic que existeix en la Constitució Española és el Titol VIII - que sens dubte es molt important - i que la resta, com el Títol I sobre Drets fonamentals no existeix. Que a Catalunya les classes socials no existeixen i que l'únic conflicte d'interessos vigent és el conflicte entre catalans i espanyols. Que la societat catalana es asexuada i la idea de "Catalunya un sol poble" significa que tots tenim els mateixos interessos. Que, quan el diputat Sánchez Llibre - el nostre peculiar " Novio de la muerte" -, defensa els interessos fiscals dels lobbys de les grans famílies espanyoles - incloses les catalanes - el que esta fent es defensar els interessos de la ciutadania de Catalunya. O bé que la democràcia va començar quan ells i elles varen aparèixer en escena.

No m'estranya dons que alguns en el seu reconeixement a Jordi Solé Tura vulguin obviar algunes coses.

O sigui que a altres ens tocarà continuar recordant-les per convició i perquè es el millor reconeixement que li podem fer a Jordi Solé Tura i a través seu a tots els Manobres de la democràcia".