divendres, 3 d’abril de 2020

dimarts, 24 de març de 2020

LAS ENSEÑANZAS DEL CORANOVIRUS.

Aquí us deixo una reflexió sobre les moltes lliçons que ens ofereix la crisi del coronavirus. He escollit les 10 que em semblen més significatives, però n'hi ha moltes més. Caldrà compartir mirades i reflexionar col.lectivament. 


https://ctxt.es/es/20200302/Firmas/31471/coronavirus-oportunidad-cambios-crisis-medidas-joan-

La pandemia del coronavirus nos está dejando importantes enseñanzas que no deberían caer en saco roto.

Algunas son muy evidentes, como la importancia del Estado y su superioridad frente al mercado para garantizar derechos básicos. Otras, corremos el riesgo de que pasen desapercibidas.
Cada uno tiene su propia mirada, pero haríamos bien en dedicar un momento a compartirlas y reflexionar sobre lo que vemos. Esta es mi particular observación, en la que se mezclan miradas globales con otras más locales.

Esta catástrofe nos brinda una gran oportunidad para abordar un cambio social de envergadura. Aunque antes tenemos que rearmarnos ideológicamente

divendres, 17 de gener de 2020

EMPRESAS: EL TAMAÑO SÍ IMPORTA

Us deixo, amb una mica de retard, l'article que m'ha publicat  eldiario.es sobre el impacte negatiu que en termes productius i econòmics té la petita, quasi micro, mida mitjana de les empresas españoles. 

https://www.eldiario.es/zonacritica/Empresas-tamano-importa_6_985211488.html

diumenge, 24 de novembre de 2019

DEL FUTURO DEL TRABAJO AL FUTURO DEL SINDICALISMO

Aquesta reflexió col.lectiva de l'equip de la "Escuela del Trabajo" de CCOO és fruit del treball de formació que hem desenvolupat durant aquest any. 

Especialment de l'Itinerari Marc, on en el bloc 4, tractem sobre la crisi de la democracia i de totes les estructures socials d'intermediació social. 

VOX, ENTENDRE PARA COMBATRE

Aquesta setmana ha estat tan intensa que fins ara no he trobat temps per compartir el articles publicats

Us deixo el que m'ha publicat eldiario.es sobre VOX. Una reflexió sobre el nacional-populisme que neix dels treballs de la "Escuela del Trabajo" de CCOO, espai de formació confederal de sindicalistes.


dijous, 14 de novembre de 2019

ELOGIO DE LA COOPERACIÓN ENTRE LAS IZQUIERDAS

Aquest article ha estat publicat a @eldiarioes el 14 de novembre 

En política, como en la vida, nada es para siempre y 'nunca' es una palabra que no existe. Así se explica que lo que no fue posible durante meses de negociaciones lo haya sido en 24 horas. Parece que los mensajes –muchos y contundentes - enviados por la ciudadanía con sus votos han actuado como lubricante.
Se trata de una buena noticia para el conjunto de la sociedad, que precisa urgentemente de un gobierno que aborde los problemas pendientes desde hace muchos años si no queremos entrar en un período de decadencia. Y gratificante para quienes han votado a las fuerzas de izquierda que ven como se concreta la utilidad política de su voto.
Un preacuerdo de esta naturaleza, con comparecencia conjunta y abrazo incluido, compromete mucho y obliga a sus firmantes a culminarlo con un acuerdo definitivo, sí o sí. Es impensable lo contrario, pero no descubro nada si digo que entre su firma y la constitución de un gobierno de coalición falta mucho trecho, una parte del cual precisa de la participación de más actores que los firmantes del documento.
Por su austeridad románica, el preacuerdo resulta inteligible al común de los humanos, pero creo que requiere de un esfuerzo de descodificación política. Aun a riesgo de leer o interpretar más cosas de las que han querido decir los propios firmantes.
De entrada, se trata de un documento que dibuja los ejes de un modelo de sociedad con el que muchas personas, más de las que representan los firmantes, se puede sentir cómodas. Ello es importante porque puede facilitar las mayorías necesarias para que culmine en investidura y porque hay retos que requieren consensos más amplios.
Pero hay un gran interrogante que ni en el texto ni en su presentación pública ha tenido respuesta.
¿Este acuerdo ha sido posible porque sus firmantes han entendido por fin que las políticas de progreso que propugnan solo pueden avanzar si se apuesta por la cooperación entre las izquierdas? O simplemente se trata de un movimiento táctico más, de respuesta al resultado electoral, como lo fueron las posiciones cerradas que, con los mismos mimbres, condujeron al fracaso de la investidura y a la repetición de las elecciones.
No se trata de mirar hacia atrás y mucho menos de hacer reproches pero de la respuesta a esa pregunta dependen cosas muy importantes. Especialmente la credibilidad de la política, porque pasar en escasas horas de la descalificación mutua a un acuerdo de esta trascendencia requiere de alguna explicación si se quiere ser creíble ante la ciudadanía. La habilidad táctica es imprescindible en política, pero el tacticismo como única guía de la acción política suele conducir hacia las rocas.
La viabilidad y fortaleza del próximo gobierno requiere entre otras cosas de una apuesta sincera por la cooperación estable entre las izquierdas. Que, por supuesto, no excluye la legitima competencia entre ellas, siempre que sea una competencia cooperadora y no destructiva.
En este sentido el documento contiene un compromiso de gran trascendencia. El gobierno que se pretende configurar debe responder a principios de cohesión, lealtad y solidaridad gubernamental y su composición a criterios de idoneidad en el desempeño de las funciones. Este es un objetivo tan necesario y loable como complejo de conseguir. Pactar supone aceptar renuncias y gobernar comporta entender las limitaciones de la acción de gobierno. Y eso no siempre es fácil de asumir, especialmente en un país con poca cultura de pactos y ninguna de coalición.
Parece obvio que las diferencias entre los futuros socios no van a desaparecer por el mero hecho de compartir gobierno. Deberán aprender desde el principio a combinar la defensa del perfil propio y la discrepancia legítima con la necesaria cohesión del Gobierno. Por eso me parece trascendental que esta apuesta responda a convicciones profundas sobre la importancia de la cooperación de las izquierdas y no solo a decisiones tácticas .
El preacuerdo es necesariamente genérico, no puede ser de otra manera en un documento trabado en pocas horas, que no es propiamente un programa de gobierno, y que debe estar abierto para permitir la incorporación de otras fuerzas políticas que lo hagan viable.
Hecha esta salvedad, detecto que hay aspectos importantes, que han sido caballo de batalla electoral, que no aparecen mencionados ni tan siquiera insinuados. Así, se fija como primer objetivo el combate contra la precariedad laboral, el trabajo digno, estable y de calidad – no creo que ninguna fuerza política pueda estar en contra de ello- pero no se dice nada sobre qué hacer con la Reforma Laboral del 2012.
Algo parecido me sugiere el apartado sobre Seguridad Social, que sin duda será una de las asignaturas más complejas del futuro gobierno. Hacer compatible la sostenibilidad económica de la seguridad social y la revalorización de las pensiones en función del coste de la vida con el compromiso de equilibrio presupuestario y control del gasto público -que recoge el apartado décimo del preacuerdo- no resultará fácil y parece una tarea propia de alquimistas políticos.
No creo que sea casualidad la escasa concreción en estos aspectos de gran trascendencia. Muy probablemente sean los ámbitos de la acción gubernamental más complejos de dirimir y con más riesgos de fricción, especialmente si se complican las cosas en el terreno económico.
Hay quien ya ha denunciado la poca concreción del preacuerdo en relación a Catalunya. No parece que en este primer documento se pudiera ir más allá, entre otras cosas porque el margen es muy estrecho antes de las elecciones catalanas, en las que se va a dirimir las mayorías dentro del espacio independentista y comprobaremos el impacto que tiene la descomposición de Ciudadanos. Pero si se quiere que este gobierno llegue a buen puerto habrá que concretar un poco más. Una cosa es negar la existencia de un conflicto importante en el seno de la sociedad catalana y otra restringirlo todo a este único factor y a un reforzamiento del Estado de las autonomías y la igualdad entre los españoles.
Me resulta especialmente gratificante que la cultura aparezca definida como un derecho y el combate contra la precariedad en el sector como un objetivo prioritario.
Y muy acertado que, al hablar de la educación, se destaque la etapa infantil de cero a tres años. Los retos educativos no son solo cuestión de más recursos – que también- sino de la prioridad en el gasto. Y la educación infantil, durante mucho tiempo abandonada, es determinante para garantizar la igualdad de oportunidades y la lucha contra la desigualdad social. Quizás leo más cosas de las que se han querido decir, pero que en un documento necesariamente genérico se destaque la educación infantil no debe pasar desapercibido.
En todo caso no se me escapa que en un mundo, el de la política, en el que el gobierno de los tiempos es clave y la gestión de las emociones es vital, lo más importante de este preacuerdo no es la precisión de su contenido, sino que se haya alcanzado cuando no han pasado ni 48 horas de la jornada electoral y haya sido presentado con una liturgia y solemnidad que impide una marcha atrás.
Quizás a estas alturas de mi contenida euforia debería recordarme a mí mismo que en política, como en la vida, nada es para siempre y "nunca" es una palabra que no existe. Aunque todo será más fácil para las izquierdas si se entiende y practica la cultura de la cooperación interesada.

dilluns, 4 de novembre de 2019

DESPOSESIÓN DE DERECHOS CONSTITUCIONALES


Os dejo el articulo que me publica eldiario.es sobre el proceso de desposesión de derechos constitucionales en el orden social sufrido en los últimos años. Y como la última doctrina del Tribunal Constitucional comporta una verdadera subversión del orden constitucional. 

Mi ingenuidad me lleva a sugerir que estos sean los temas sobre los que verse el resto de campaña electoral hasta el 10 de Noviembre. 

https://www.eldiario.es/zonacritica/Desposesion-derechos-constitucionales_6_959664041.html

dimarts, 22 d’octubre de 2019

URGE UNA SALIDA PARA LAS AGUAS PUTREFACTAS


Amigues i amics del Bloc del Coscu, les meves disculpes. 

Tinc el Bloc tan abandonat que se m'havia oblidat fins i tot penjar el darrer article publicat a eldiario.es


https://www.eldiario.es/zonacritica/Urge-salida-aguas-putrefactas_6_953714628.html

dilluns, 9 de setembre de 2019

ESTADO GASEOSO DE LA INVESTIDURA



Una de las características de los momentos que vivimos, aunque seria más adecuado decir que los sufrimos, es que los tiempos son líquidos y las opiniones gaseosas. 

Todo va tan rápido y tiene tan poca consistencia que en ocasiones las valoraciones de una situación, los artículos, las opiniones, por no hablar de los tuits, no aguantan el paso del tiempo. A veces no aguantan ni el paso de las horas. 

En este estado de cosas, seria recomendable que periódicamente todos hiciéramos el esfuerzo de contrastar que ha pasado con nuestras opiniones y aseveraciones. Suele ser frecuente hacerlo con los otros y muy infrecuente hacerlo con nosotros mismos. Es como la autocrítica, se la exigimos a los demás y se nos olvida aplicarnos el consejo. 

Eso me ha venido a la cabeza cuando alguien cercano me ha recordado como han ido evolucionando mis opiniones en relación a los resultados de las elecciones generales del 28 de abril y los escarceos políticos referidos a la investidura de presidente del Gobierno. Y he pensado que estaría bien hacer este ejercicio retrospectivo y comprobar como le ha ido el paso del tiempo a mis opiniones en estos escasos cuatro meses y medio, que en política es el equivalente una era geológica. 

El 30 de abril publicaba en eldiario.es un artículo con una primera valoración de los resultados de las elecciones, que titulé “desmenuzando el 28 de abril” https://www.eldiario.es/zonacritica/Desmenuzando-abril_6_894220591.html después de descartar otros encabezamientos que me parecían demasiado asertivos. 

Solo quince días después, el 15 de mayo, hacía en el diario ElCorreo una reflexión titulada “Ventana de oportunidad” que al leerla 4 meses después pone de manifiesto el grado de ingenuidad con el que la escribí. Decía cosas como que “el futuro gobierno de Pedro Sánchez tendrá ante sí una oportunidad única para encarar algunas de nuestras grandes asignaturas pendientes”.  Algo debí intuir ya en aquellos momentos, porque el artículo acababa con una llamada a contener la euforia y una advertencia sobre los riesgos de caer en la irresponsabilidad. Así, deje escrito un último párrafo que decía: “Aunque me temo que una vez más el principal enemigo será la tendencia al tacticismo insomne en el que la política se ha instalado últimamente. Tenemos una ventana de oportunidad única, seria una irresponsabilidad no aprovecharla”. 

El mes siguiente y a la vista de cómo iban los escarceos de la investidura publiqué de nuevo en eldiario.es y bajo el título de “Rebeldes con causa” un artículo advirtiendo de los riesgos de que PSOE y UP o mejor Pedro y Pablo se pusieran a practicar el “Juego del Gallina”. Parece que no iba muy desencaminado. https://www.eldiario.es/zonacritica/Rebeldes-causa_6_915568437.html

A la vista de cómo transcurrió el debate y votación de la investidura de Julio el 6 de agosto me sentí en la obligación, también un poco ingenuamente, de recordar que las izquierdas están condenadas a cooperar si se quiere hacer avanzar las políticas de transformación social.  https://www.eldiario.es/zonacritica/Izquierdas-condenadas-cooperar_6_928167210.html

He de reconocer que estos días he intentado escribir de nuevo sobre el tema de la investidura y no lo ha conseguido. Me siento bastante como si fuera un inadaptado social, no entiendo nada, tengo la impresión que vivo en un mundo distinto al de los negociadores de la investidura. He intentado ponerme en su lugar, pero a pesar de los esfuerzos no consigo entender que está pasando. 

En fin, aún queda tiempo, tal como han recordado Unai Sordo y Pepe Alvarez, secretarios generales de CCOO y UGT en este artículo.https://elpais.com/elpais/2019/09/06/opinion/1567783719_307455.html 

Esperemos que no se cumpla la predicción hecha hace unos meses y que al final no se tiré por la borda los votos de la ciudadania y se desaproveche esta ventana de oportunidad. 

dimarts, 2 de juliol de 2019

LA NECESSÀRIA COOPERACIÓ COMPETITIVA DE LES ESQUERRES

Aquí us deixo algunes reflexions sobre el risc del joc del Gallina en les negociacions entre PSOE i Unidas Podemos. I la necessitat de que les esquerres polítiques entenguin que no és possible posar en marxa polítiques de progrés, d'igualtat de génere  de lluita contra la desigualtat social, de sostenibilitat ambiental, si no s'aposta per la cooperació, que sempre serà competitiva, però que ha de ser sobre tot cooperació. Des de l'assumpció de la complexitat. 


https://www.eldiario.es/zonacritica/Rebeldes-causa_6_915568437.html


dimarts, 5 de març de 2019

PENSIONES: OPORTUNIDAD PERDIDA

Us deixo l'article que m'ha publicat El Pais en relació a la ruptura brusca dels treballs de la Comissió del Pacte de Toledo. Amb la meva reflexió sobre la importància de capitalitzar les mobilitzacions socials en avenços concrets. I el paper que en aquesta conquesta de drets ha de jugar el trípode de mobilitzacions, negociacions i acords. 

https://elpais.com/elpais/2019/03/04/opinion/1551716056_111041.html

divendres, 22 de febrer de 2019

O ES AGUA O ES SECA

En los primeros días del juicio del "procés" se ha puesto de manifiesto de nuevo lo que ha sido el factor más constante de la estrategia independentista durante años, decir una cosa y la contraria. Lo que me ha parecido se resume en la perogrullada del título de "O es agua, o es seca". Las dos cosas a la vez es imposible. 

Os dejo aquí el artículo que me publica 

https://www.eldiario.es/zonacritica/agua-seca_6_870422964.html

dijous, 7 de febrer de 2019

CAZATALENTOS POLÍTICOS

La política se adentra cada vez más en el terreno de la sociedad de consumidores, en el que todo, absolutamente todo, es susceptible de formar parte de las reglas del mercado. 

Uno de los efectos de esta mutación es la crisis de los partidos políticos como instrumentos de mediación social y la pérdida de alguna de las funciones que tenían reconocidos. Entre ellas, la de seleccionar a sus dirigentes, candidatos a las instituciones y responsables públicos. 

Estamos asistiendo a un proceso de subcontratación de esta función por parte de los partidos políticos en favor de los medios de comunicación y las redes sociales. 

En este artículo de el diario.es intento analizar las causas y sobre todo los efectos de esta mutación de los partidos políticos


https://www.eldiario.es/zonacritica/Cazatalentos-politicos_6_864473563.htmlhttps://www.eldiario.es/zonacritica/Cazatalentos-politicos_6_864473563.html

dissabte, 2 de febrer de 2019

CONFLICTE TAXI-VTC. REFLEXIONS COLATERALS


En el conflicte entre el sector del Taxi i el de VTC el debat s'ha plantejat en termes maniqueus de bons i dolents. I molts cops sense analizar quin és el veritable conflicte de fons. 

Estem davant d'un conflicte entre legítims interessos de les dues parts. Però convindria no oblidar que  també tenen la paraula i intervenen altre actors, els diferents nivells d'administració pública, els Tribunals de Justícia i els organismes de la competencia. 

També és una oportunitat per aprofundir en els valors que hi ha darrera del conflicte i debatre sobre quin és el tipus de societat que volem construir. 

Un dels conflictes més profunds i alhora més amagat del segle XXI és el que confronta una societat de ciutadans front una societat de clients. 

Aquí us deixo l'article publicat a eldiario.es




https://www.eldiario.es/zonacritica/Taxi-VTC-reflexiones-colaterales_6_862023809.html

dijous, 24 de gener de 2019

L'HORA DE LA SEGURETAT SOCIAL

Us deixo l'article que em publica avui AGENDA PÚBLICA.

Cap país, tampoc España, es pot permetre el despropòsit d'ignorar els reptes de la Seguretat Social. 

l'AiREF ha publicat una "Opinió" al respecte en la que identifica els importants reptes, sense caure en l'alarmisme. 

Es tracta d'una oportunitat per construir un ampli acord que encari aquests reptes. 


/http://agendapublica.elpais.com/la-hora-de-la-seguridad-social/

diumenge, 23 de desembre de 2018

ENTRE EL DESCONCIERTO Y LA ESPERANZA

Us deixo l'article que m'ha publicat @eldiario.es on intento analitzar les 48 hores del dijous 20 i el divendres 21 de desembre del 2018, al voltant de la celebració del Consell de Ministres a Barcelona i la trobada entre els dos Presidents del Gobierno i del Govern.

El que alguns dessitjaven que fos un esclat de violència i els altres el "momentum" per ressuscitar la via unilateral i imposada cap a la independència, ha acabat sent una nova oportunitat al diàleg.

https://www.eldiario.es/zonacritica/desconcierto-esperanza_6_848725147.htmlhttps://www.eldiario.es/zonacritica/desconcierto-esperanza_6_848725147.html

dimecres, 19 de desembre de 2018

UNA RESOLUCIÓ PARLAMENTÀRIA COM A SIMPTOMA.

UNA RESOLUCIÓ PARLAMENTÀRIA COM A SIMPTOMA.


El 2018 no podia acabar pitjor pel Parlament de Catalunya. Un any marcat a foc pel bloqueig en la constitució del Govern i per una cambra que no compleix cap de les seves funcions -no controla el govern perquè no hi ha cap política per controlar, no fa lleis perquè ni el govern ni la majoria que el sustenta les impulsa. I que omple aquest forat amb una insomne escenificació teatral per mantenir de manera artificial i assistida l’aparença de vitalitat d’un projecte en estat de coma, el de la independència unilateral.

La resolució que declara “antidemocràtica i antisocial la Constitució espanyola” és el darrer capítol de la degradació del Parlament i de l’abandonament de la política com a pedagogia. Tot un símptoma de moltes de les coses que ens estan passant a Catalunya.

Cal reconèixer que els titulars dels mitjans de comunicació no fan honor a la resolució aprovada. Perquè d’aquest titular tan contundent no es desprenen tots els despropòsits que aporta el contingut de la resolució.

La resolució comença amb un “Totum revolutum” que barreja Constitució, Llei d’Amnistia i Pactes del la Moncloa amb l’únic objectiu de justificar la teologia del “Règim del 78”. Òbviament, tot és discutible, fins i tot l’abast de la Llei d’Amnistia, però ignoren els redactors de la resolució i els que l’han votada, la quantitat de persones van sortir de la presó, van recuperar la feina i van poder accedir a pensions gràcies a la Llei d’Amnistia?.

Es pot impugnar que l’Amnistia inclogués els crims del feixisme, es pot ignorar les condicions en que va ser acordada, es pot fins i tot oblidar que la transició va ser un pacte d’impotències compartides entre un franquisme que no va poder perpetuar-se i una oposició democràtica que no va tenir prou forces per forçar la ruptura. Però el que no es pot fer sense caure en l’adanisme ucrònic és situar la llei d’amnistia com a expressió de la manca de drets democràtics, socials i nacionals del poble de Catalunya.

I si en termes polítics, és greu qualificar la Constitució com a antidemocràtica i antisocial més greu son les raons que es donen per justificar aquesta valoració.

És obvi que la Constitució té alguns aspectes que poden ser criticats, per insuficients o perquè no van afrontar amb més valentia objectius com la laïcitat de l’estat. Entre d’altres, aquestes són les raons que ens porten a alguns a plantejar una reforma constitucional.

Però amb quins paràmetres es pot afirmar que la CE es antidemocràtica i antisocial? Saben els redactors de la resolució i els que l’han votat que la CE reconeix i tutela els drets individuals i col·lectius amb una intensitat fins i tot superior a la d’altres textos constitucionals del nostre entorn? Saben que tenim reconegut un dret de vaga que ens permet fer vagues generals amb motius socio-polítics, que en molts altres països europeus estan prohibides o no tenen cobertura constitucional?  Saben que la CE regula i tutela el dret de negociació col·lectiva en termes que aguanten molt bé la comparació. Saben que la redacció que es fa del dret a la salut i a la educació es la que permet garantir assistència sanitària i educació a persones que no tenen la nacionalitat i ni tan sols tenen una situació regularitzada al nostre país?.

Algunes de les raons per les quals la resolució del Parlament de Catalunya qualifica d’antidemocràtica i antisocial la CE – no reconèixer el dret a la autodeterminació o encarregar a les forces armades la funció de defensar la integritat territorial i l’ordenament territorial- situen totes les constitucions del món en el grup de les antidemocràtiques. Si  s’apliquen les mateixes raons a analitzar les d’altres països, s’arriba a la conclusió que cap d’ells té una constitució democràtica. Quina barbaritat!

Han llegit alguna vegada la CE aquells qui han presentat la resolució i els qui l’han votat? Molt em temo que no. La resolució imputa a la CE que no possibiliti cap altre sistema d’organització socio-econòmica que no sigui el capitalisme. Òbviament, ja sabem que no instal·la una república socialista, però els qui fan l’afirmació anterior ignoren o amaguen els marges que la CE ofereix en aquest sentit. Amb un article 33 que determina els límits de la propietat privada i condiciona el seu exercici a la seva funció social – la de la propietat privada. Amb un article 47 que possibilita polítiques d’habitatge i de sol per combatre l’especulació. O un article 129.2 que literalment diu: “els poders públics establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”. Sí, ho heu llegit bé, no és un error.

Que aquests i altres articles no s’hagin desenvolupat o hagin estat en els darrers anys interpretats de manera restrictiva és criticable, però no imputable a la Constitució ni al Règim del 78, sinó a la feblesa de la correlació de forces d’aquests darrers anys. Prou d’adanisme, si us plau.

La resolució desprèn un tufo autoritari molt propi dels seus impulsors, en qualificar d’antidemocràtic tot allò que no coincideix amb el seu projecte de societat. Què vol dir que la CE separa i divideix nacions històriques? Quines nacions? Els Països Catalans? No sols ens volen imposar a la ciutadania de Catalunya la seva concepció nacional, sinó que pretenen fer-ho també a la ciutadania del País Valencià o de les Illes, des de la “sobirania” del Parlament de Catalunya.

Per cert, la Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes, interpretacions restrictives i vulneracions, aguanta perfectament la comparació amb la “República catalana” configurada en la Llei de Transitorietat jurídica i fundacional de la República aprovada pel Parlament el 7 de setembre del 2017 i el procés constituent dissenyat per arribar-hi. 

La resolució aprovada està plena de despropòsits, però potser el més gran de tots sigui la subalternitat amb que les forces que l’han votat s’han sotmès a la hegemonia ideològica de 4 diputats/des i al grau de cinisme i doble moral que alguns han demostrat.

Partits, com els neo-convergents que defensen el concordat amb la Santa Seu, la imposició de les festes laborals pel Vaticà, el control d’una part de l’educació pública per l’Església catòlica, els concerts amb escoles de l’Opus Dei, voten una resolució que considera que mantenir els privilegis de l’Església Catòlica és la prova del caràcter no democràtic de la CE. 

De totes les incongruències la que em sembla més greu, potser perquè és la que em toca més a prop, que m’ha produït un gran dolor i m’ha provocat una greue fractura emocional és la dels Comuns.


Aquesta resolució és una ruptura en tota regla amb un projecte polític del que he format part durant més de 45 anys. I em dol el grau de desconcert que expressa.

No és pas veritat que la resolució es limiti a criticar alguns articles de la CE. La seva intencionalitat és molt nítida. La CUP ha utilitzat alguns aspectes de la CE per una desqualificació general i absoluta de la CE, per justificar el seu projecte de ruptura amb l’estat espanyol i de retruc per donar cobertura a les mobilitzacions del 21D – la part de la resolució no aprovada. No era tan difícil adonar-se’n, és molt evident. I només per la seva intencionalitat política, a més de pel seu contingut, no hauria d’haver estat votada mai.

No entendre que votar aquesta resolució és acceptar la hegemonia ideològica de la CUP i posar-la al servei de l’estratègia de polarització, del “quan pitjor, millor” encara afegeix més gravetat a la situació, a les portes del 21D i va contra l’estratègia del propi espai.

El que més preocupació em genera és tenir la convicció profunda que no estem davant d’un error – perfectament comprensible - sinó de les conseqüències d’una opció estratègica de l’espai dels Comuns, la de no tenir un projecte per a Catalunya. L’únic projecte existent, dins de l’espai de confluència era el que representaven ICV i EUiA, que pot ser criticable i criticat, però que, al menys, apostava per un model de país. I que ara ha quedat enterrat per un allau de tacticisme constant i per una estratègia política suïcida que pretén defensar l’espai del municipalisme – que és l’eufemisme per parlar de Barcelona- renunciant a tenir un projecte polític per a Catalunya. La qüestió no és nova, és l’opció dominant dins l’espai de la confluència des del 2015.  

Algú ha pensat que podria transitar per tot un cicle electoral amb decisions tàctiques i amb l’habilitat dels dirigents, orientant-se sempre a favor de vent. Doncs bé,  la realitat confirma, cada dia que passa, que no és possible ser una força catalana sense tenir un projecte per a Catalunya.

De la mateixa manera que és un engany creure’s que tancant-se en el municipalisme es pot obviar el debat nacional. Una cosa és defensar que al segle XXI Europa es construirà a partir de les grans ciutats metropolitanes i la seva capacitat per ser l’eix econòmic i polític de noves regions supraestatals – valoració que comparteixo. I una altra de molt diferent es creure que existeixen les ciutats-estat que poden sobreviure tancant-se dins d’elles.

El que s’ha plantejat com una estratègia per defensar Barcelona pot acabar sent una tomba auto-excavada.

Acabo amb una confessió personal: amb aquesta entrada incompleixo una norma que m’havia imposat a mi mateix per raons òbvies, la de no opinar sobre el que fes el grup parlamentari en aquesta legislatura. M’ho he pensat molt, he dubtat encara més i, al final, he decidit fer pública la meva opinió per dues raons.

Perquè crec que en aquest cas el silenci hauria estat una deslleialtat amb tot allò que he cregut, crec i defenso, amb la molta gent amb la que comparteixo valors i il·lusions i amb mi mateix.

I també perquè crec que encara som a temps de redreçar la situació d’aquí al mes de maig. L’espai dels Comuns es presentarà a les municipals aportant algunes de les millors experiències de govern local de tota Espanya. Algunes encara joves, com la de Barcelona, tot i que cada cop és més evident --perquè ho reconeixen els propis protagonistes-- que estan establertes sobre el que s’ha fet a la ciutat durant anys. Altres, com les del Prat, Sant Feliu, Santa Perpetua, Montornès que venen de molt lluny i són, motiu d’orgull i dignitat. A més, a les eleccions europees es pot presentar un balanç de treball i un projecte sòlid i solvent per Europa que a més té les complicitats de la única força política que a nivell europeu està creixent, la els verds i la del projecte de sostenibilitat que es defensa.

Tot aquest treball de tants anys, de tantes generacions, no pot quedar sepultat per l’opció suïcida que suposa continuar sense tenir un projecte per Catalunya i mantenir-se en un tacticisme insomne.


Entengueu aquest article com un crit desesperat, el mateix que ahir va esclatar a  les cotxeres de Sants en un acte dels Comuns Federalistes, quan la il·lusió generada per la participació de molta gent va quedar trencada en assabentar-nos del que s’havia votat al Parlament de Catalunya.