dimarts, 15 de maig de 2018

CONTINUA LA FICCIÓ. DEL PROCESISME AL LEGITIMISME


El debat d’investidura i l’elecció de Joaquim Torra com a president m’han deixat un gust més agre que dolç.

L’alegria inicial per la normalització que suposa una investidura efectiva, després de cinc mesos de focs d’artifici i degradació política, ha quedat ràpidament arraconada pel pànic provocat per la personalitat del candidat, les seves intervencions i el debat d’investidura.

Joaquim Torra ha acceptat ser un president provisional –per a la “gestió interior”– només durant el temps necessari per tornar a elegir Puigdemont, l’únic president “legítim”. Ha acceptat fer de “masover” que li cuida les terres a l’amo. No crec que sigui la millor manera de començar, ni és el que necessita avui la societat catalana, mancada d’estabilitat institucional i serenor social. Erosiona la seva credibilitat, tot i que no seria la primera vegada que algú li agafa gust a portar un hàbit que li han prestat per una estona.

El més preocupant, però, és comprovar que en el si de l’independentisme han guanyat una vegada més els partidaris de negar la realitat, jugar a la ficció i continuar enganyant a la societat catalana. S’ha imposat l’estratègia de cronificació del conflicte, sense atendre els molts i preocupants efectes que comporta mantenir la ferida oberta i continuar tirant-li sal. Per si no n'hi hagués prou, Ciutadans confirma que es troba molt còmode en aquest escenari de confrontació, que utilitza com la millor de les seves armes electorals.

Malgrat les declaracions dels seus dirigents, suggerint una reconsideració de l’estratègia independentista, ERC i el PDeCAT s’han plegat a Puigdemont que, fent de ventríloc, ha parlat a través del candidat i ha marcat el camí a seguir.

El que Puigdemont ha proposat per mitjà de Joaquim Torra comporta instal·lar-se en l’autoengany col·lectiu i la ficció. Insistir en el suposat i inexistent mandat de l’1 d’octubre és oblidar que aquest es fonamenta en unes lleis, aprovades el 6 i 7 de setembre passat, que no estan vigents. És obviar que l’1 d’octubre va ser tot, menys un referèndum amb capacitat de vincular a la societat catalana. Entre altres coses, perquè més de la meitat de la ciutadania no el reconeix com a tal i no s’hi sent vinculada. No hi ha cap projecte col·lectiu que es pugui construir amb una societat partida en dues meitats i confrontades entre si, des del mateix moment constituent –per utilitzar les paraules del candidat Torra.

El processisme, ara reconvertit en legitimisme, està reescrivint la història d’aquests darrers mesos amb la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació adeptes. Fent-nos creure que tot va començar l’1 d’octubre com a moment “constituent”, que abans no va passar res i que el conflicte és exclusivament entre Catalunya, representada pels independentistes, i l’Estat espanyol. Obvien deliberadament que el conflicte més important i el més greu es dona en el si de la societat catalana, en la que més de la meitat de la població no reconeix cap legitimitat ni a la declaració d’independència ni a la república catalana.

El programa –per dir-li d’alguna manera– de Torra insisteix en l’estafa política quan apel·la al suposat mandat de construir la república. Caldria recordar-li al nou president, i al seu mentor, algunes coses: el mateix 27 d’octubre els membres independentistes de la Mesa del Parlament van deixar constància en l’acta de la reunió que la resolució votada pel Ple i que suposadament legitima la república catalana no tenia cap efecte jurídic. Aquest argument de la manca d’efectes jurídics de la resolució ha estat utilitzat com a legítima via de defensa jurídica per les persones processades. Les eleccions del 21D legitimen les forces independentistes per fer majoria parlamentària, elegir president i governar, però no per “construir república”, que, per cert, tampoc s’ha explicat en què consisteix.

Aquesta nova estafa política es pretén vestir ara com l’estratègia de la “bifurcació”, que segons els seus creadors consisteix a dir una cosa i fer-ne la contrària. Cap projecte es pot construir sobre el manteniment de l’autoengany col·lectiu i la ficció d’un mandat democràtic que no existeix.

Sembla increïble, però assistim a l’enèsima repetició de la mateixa jugada que marca la vida de Catalunya des del 2012, amb la mutació dels processisme en legitimisme.

Amb algunes diferències importants que fan la situació molt més insostenible. Des de fa mesos tenim a la presó de manera injusta persones que viuen el risc de ser condemnades a molts anys de presó. I en la mesura que el conflicte continua empantanegat, els efectes socials col·laterals s’agreugen.

A més, el president elegit expressa una actitud sectària, gens integradora, i ha fet gala d’una ideologia supremacista, que no semblen les eines més adequades per recosir la societat catalana. El més greu és que les expressions supremacistes no són un “error” del candidat pel qual es demanen disculpes i “santes pasqües”. Malauradament, el supremacisme està més estès del que sembla en una part de l’independentisme –insisteixo, en una part.

Només cal recordar l’horrorosa proposta per expulsar del nomenclàtor de Sabadell els noms de personatges espanyols identificats amb el que els seus redactors consideren “imperialisme” cultural castellà.

El supremacisme ha calat en una part de la societat catalana, que s’ha acostumat a parlar dels espanyols com a una societat degradada i un poble “irreformable”. Aquesta desqualificació s’ha utilitzat reiteradament per a descartar la viabilitat de diàleg o pacte amb l’Estat espanyol. I és alimentada pels creadors d’opinió de la Divisió Mediàtica Ítaca, que la utilitzen per cohesionar l’independentisme i sumar forces. El supremacisme va acompanyat del risc de creure’s “poble elegit”, com es va fer evident amb les declaracions de Puigdemont en les que va qualificar Europa com un conjunt de pobles “decadents”.

A més, aquestes actituds són retroalimentades diàriament a Espanya per la caverna mediàtica Brunete, que treballa incansablement per presentar Catalunya com una societat “abduïda” i presa de la violència i del terrorisme. 

Aquest és el tobogan pel qual estem lliscant perillosament i que la cronificació del conflicte no fa més que agreujar. Per això considero que l’elecció de Joaquim Torra com a president és una sortida en fals que, lluny de resoldre el conflicte, l’agreuja, perquè comporta reiterar en tot allò que ens ha portat a aquest empantanegament.

El mandat per construir república, el procés constituent i molts dels imaginaris sobre els quals està construït el seu programa pateixen de la mateixa patologia, la deformació ideologitzada de la realitat. La mateixa que porta a Torra a afirmar que Catalunya viu una crisi humanitària.

És urgent sortir de la ficció en què ens ha situat el processisme i començar a recosir la societat catalana. Res de positiu es pot construir des de la negació de la realitat. La primera condició per transformar-la és conèixer i interpretar bé la realitat que es vol transformar. Res de bo es pot fer des d’una societat fracturada.

Cal urgentment fer emergir i potenciar les moltes veus i actituds que a Catalunya i Espanya creuen que el camí per sortir de l’empantanegament demana apostar per la moderació i per la construcció de ponts. Serà un trajecte llarg, però cal començar com abans millor. Ens hi posem?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes gracies Joan. Jo no paro de dir aixo de Ens hi posem? A tot arreu que poc escriure. Pero no acabo de veure reposta i a sobre la veritat es que no se com començar

Amparo Pazo

Anònim ha dit...

Magnífic article, Joan! Molt necessari en els temps que estem vivint...

Anònim ha dit...

Hi ha dos silencis selectius en la denuncia, senyor Coscubiela: el de la seva força política, ICV, jugant el paper de cómplice de tot el bloc de mentides, mitges veritats i manipulacions desplegades pel nacionalisme català des del 2012. I el seu propi silenci i el de CSQEP quen estàven al Parlament sobre el doble joc del front nacional CDCPDECAT, ERC i CUP i la seva "escenificació" política.

Al marge de la seva valent denuncia de la cacicada del 6 i 7 de setembre, en cap moment van fer servir la seva condició de parlamentaris per denunciar l'engany. Va haver periodistes com Guillem Martínez que ho van fer, vostès no, vostè no.

Vostè va callar fins que va estar fora de la política institucional. Dins va ser cómplice de l' "astucia".

Vostè, vostès (ICV, CSQEP), no van seguir el principi de Gramsci de que "dir la veritat és sempre revolucionari", era més cómode callar i seguir-les el joc als nacionalismes. Inara, hipòcritament, vostè es lamenta..., i es fa el digne.

Anònim ha dit...

Bon dia, Joan.
Ahir vaig estar a la presentació del llibre "Empantanados".Sóc aquell que et vaig dir que era professor i que la meva família era d'Águilas. Em va agradar molt la teva intervenció. Estaria hores i hores escoltant-te i compartint neguits, perquè la meva preocupació i la de la meva família és extrema, de manera que ens estem plantejant marxar de Catalunya. He vist que no puc contactar amb tu per mail, així que et deixo l'enllaç al meu últim article, on tinc una columna setmanal i on intento deixar constància de les meves preocupacions vitals. Si tens temps m'agradaria que el llegissis. Moltes gràcies, Joan, per la teva manera de ser. En necessitem molts com tu per intentar arranjar aquesta fractura social que ens destrossa. Una abraçada.
http://www.isabadell.cat/opinio/motu-proprio/mutisme-encobridor-per-josep-asensio/

Anònim ha dit...

Perdona que torni a insistir, doncs la situació és més greu del que sembla. Alguns pensen que els diaris ho magnifiquen, que són uns incendiaris, però la realitat és dura, amb amenaces, insults, coaccions a tots aquells que no combreguem amb l'independentisme. Jo mateix ho he patit, greument, com dic. En aquella "aturada de país" jo vaig anar a treballar i vaig rebre els insults i amenaces d'alguns dels meus alumnes i persones que s'hi trobaven a l'entrada de l'institut. Em van fer fotos amb el mòbil en una clara acció intimidatòria. Però encara més greus les amenaces de companys de feina que em van dir textualment que "no ens extranyaria que algú et fotés d'hòsties un dia pel carrer, escrivint el que escrius". El que vaig escriure és això:
http://www.isabadell.cat/opinio/opinio-de-josep-asensio-a-qui-ho-vulgui-llegir/
Sense comentaris.

Publica un comentari a l'entrada