dimecres, 14 de març de 2018

UN HIVERN FASCINANT de Joan Margarit


Potser, només potser, si de ben matí
llegíssim els poemes de Joan Margarit
a “Un hivern fascinant”
podríem sortir d’aquest pou
al que humiliacions i rancúnia ens han abocat
i del que no sabem sortir
adictes com som a buscar consol en el desastre. 


A través del dolor


Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia
Dient-me fort i sec: Habla en cristiano, niño.
Fins els meus quaranta any, la policia
Va fer interrogatoris amb tortures.
Només en castellà.
Però a través de tantes humiliacions
he pogut estimar el Ramón, el Luís,
i les pitjors paraules, les que m’han fet més mal,
les he sentides en la meva llengua.

Abans que les paraules va arribar una altra cosa.
Suau i indestructible.
Tan lúcida com res ja no ho seria mai.
Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància.
A  vegades la sento barrejada amb la música,
com deu o quinze notes que de sobte em commouen,
però no sé per què ni des de quan.
Com si fos una tomba sense nom
a la qual per amor semore he dut roses.

És la força i la llum d’un costat que ignoro.
M’avisa, em protegeix d’algun lloc que no estimo.
D’una inútil rancúnia. De mi mateix. Dels altres.
D’alguna perillosa indiferència.
És en els meus poemes.
Que per això, també, els he escrit en castellà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada