dimecres, 14 de març de 2018

UN HIVERN FASCINANT de Joan Margarit


Potser, només potser, si de ben matí
llegíssim els poemes de Joan Margarit
a “Un hivern fascinant”
podríem sortir d’aquest pou
al que humiliacions i rancúnia ens han abocat
i del que no sabem sortir
adictes com som a buscar consol en el desastre. 


A través del dolor


Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia
Dient-me fort i sec: Habla en cristiano, niño.
Fins els meus quaranta any, la policia
Va fer interrogatoris amb tortures.
Només en castellà.
Però a través de tantes humiliacions
he pogut estimar el Ramón, el Luís,
i les pitjors paraules, les que m’han fet més mal,
les he sentides en la meva llengua.

Abans que les paraules va arribar una altra cosa.
Suau i indestructible.
Tan lúcida com res ja no ho seria mai.
Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància.
A  vegades la sento barrejada amb la música,
com deu o quinze notes que de sobte em commouen,
però no sé per què ni des de quan.
Com si fos una tomba sense nom
a la qual per amor semore he dut roses.

És la força i la llum d’un costat que ignoro.
M’avisa, em protegeix d’algun lloc que no estimo.
D’una inútil rancúnia. De mi mateix. Dels altres.
D’alguna perillosa indiferència.
És en els meus poemes.
Que per això, també, els he escrit en castellà.


divendres, 9 de març de 2018

LLUITES DE GÈNERE, CONQUESTES DE CIVILITZACIÓ.

Encara sota l’impacte emocional d’una jornada, la del 8 de Març del 2018, que s’ha guanyat el dret a passar a la història, intento posar ordre a les moltes reflexions i sentiments que s’amunteguen i barregen dins meu, entre les quals predomina l’alegria viscuda per l’èxit de la vaga feminista.

El primer que ahir em va venir al cap en veure i viure la oceànica manifestació de Barcelona, va ser el record de totes aquelles dones que, en condicions molt dures, varen ser durant anys la punta de llança de la lluita social i feminista. Les dones del 36, la Tomasa Cuevas o més recentment la generació de l’Aurora Gómez, feminista a CCOO i sindicalista en el moviment feminista. Ho comentàvem amb la companya Gemma Lienas amb qui vaig compartir aquest moment d’immensa joia. 

Tampoc no he pogut deixar de recordar aquells 8 de Març en què poquets milers de dones – i molts menys homes- fèiem una manifestació que en alguns moments va córrer el risc d’acabar sent la litúrgia anual del 8 de març. Fins i tot les polèmiques suscitades sobre el dret dels homes a participar en les manifestacions del dia de la dona treballadora.

Ara toca intentar entendre totes les dimensions d’aquesta jornada. D’entrada, em sembla veure la potencialitat d’un moviment que  podria articular la lluita social en el segle XXI. En un món global, on costa agrupar interessos i més aviat es tendeix a l’individualisme, a la segregació, i al greuge comparatiu; el moviment feminista ha sabut aixecar una reivindicació i una bandera que aplega a moltes dones arreu del món i té capacitat d’implicar-hi als homes. Veure la manifestació d’Estambul, en un país com Turquia en plena regressió democràtica i vulneració dels drets civils, em va emocionar quasi tant com veure les dones treballadores paquistaneses en la mani de Barcelona. 

La lluita contra la desigualtat que pateixen les dones en totes les esferes de la vida té un gran potencial emancipador. Especialment en uns moments en què globalització sense regles, drets ni contrapesos socials o polítics està provocant un augment brutal de les desigualtats, que castiga especialment les dones, però té un fort component de classe. La batalla per la igualtat, encapçalada per les dones, pot ser l’eix que vertebri una potent internacional en les primeres dècades del segle XXI, on, ara per ara, costa veure quin serà el motor de la lluita social.

A Catalunya i Espanya es va produir un fet encara més transcendent. Hem estat l’únic país europeu on la mobilització feminista, amb múltiples dimensions, va incorporar una vaga laboral organitzada pel sindicalisme confederal de CCOO i UGT. Per aconseguir l’èxit de la vaga, fins i tot en algunes grans empreses industrials on les dones representen tot just el 20% de les plantilles, el sindicalisme de classe i confederal ha treballat molt i bé en l’organització de la vaga. Veure les dones sindicalistes de sectors com la neteja, que estan en plena negociació del seu conveni, encapçalant la vaga i la mobilització va servir per posar de manifest que la discriminació i l’opressió que pateixen les dones en totes les esferes de la societat, té en les empreses i en la relació de treball una de les expressions més salvatge.

Ahir el feminisme va ser el protagonista i l’eix articulador d’aquesta potent mobilització. I fent-li costat el sindicalisme confederal va assumir la responsabilitat d’organitzar la vaga laboral en els centres de treball, legitimant-se com a subjecte de transformació social. Així ho destaquen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació de tot el món, que posen de manifest el fet diferencial de la vaga feminista a España, que ha estat la implicació sindical i la vaga a les empreses. Durant tot el dia em van venir al cap records de les moltes sindicalistes de CCOO que al llarg de cinc dècades han lluitat perquè el sindicat assumís la lluita de gènere com a element propi i consubstancial. Sense aquestes dones que han dut a terme una doble lluita, front el capital i entre els seus companys, la vaga laboral del 8 de Març no hauria estat possible, com encara no ho ha estat en altres països amb molta més força sindical que la nostra.

Per això em resulta sorprenent i molt preocupant l’actitud refractaria per part dels comuns a aquesta important implicació sindical. Si algú fora del nostre país llegeix els seus comunicats, declaracions i posicionaments, pot arribar a creure que el sindicalisme confederal no ha existit en aquesta espectacular vaga feminista. No vull creure que s’hagi decidit aplicar la vella formula d’imposar silenci sobre el que no agrada o no es controla.

Dijous, durant la concentració del matí a la Plaça de Sant Jaume, vaig estar esperant el moment en què l’alcaldessa de Barcelona es trobava amb els dirigents de CCOO i UGT. Però aquesta trobada no es va produir. I no deixa de sorprendre’m, perquè en una plaça tan petita el més difícil no era trobar-se, sinó eludir-se. Una trobada que, en canvi, sí que van propiciar regidores i regidors de pràcticament tots els grups municipals. Per a mi aquesta és encara una de les grans incògnites del dia d’ahir. Què pot portar a l’espai polític dels comuns a negar i rebutjar constantment el paper del sindicalisme confederal? Especialment quan és un dels seus jaciments de militància i de vots. Sectarisme? Instint suïcida? No ho sé, sincerament, però em resulta força incomprensible.

Un altre factor determinant ha estat que la vaga feminista del 8 de març ha tornat a situar el conflicte social, en aquest cas el conflicte de gènere, en l’epicentre del debat polític del país. I aquest és un dels grans èxits de la jornada i dels dies previs de preparació i difusió i organització de la vaga.

Al mateix temps s’ha recuperat per la política l’eix esquerra-dreta que alguns s’encaparren en declarar mort. Només cal recordar les explicacions i declaracions contra la vaga dels dirigents del Partit Popular i de Ciutadans, els dies previs. Rajoy va intentar en un últim moviment aturar aquest profund error d’oposar-se a la mobilització feminista. Però gracies a la bel·ligerància dels seus i les seves dirigents hem vist una vegada més en que consisteix ser d’esquerres o de dretes, quins son els valors que hi ha darrera de cada manera de veure el món. La batalla per la igualtat i la lluita contra les desigualtats i l’opressió de gènere és un de molt definitori.

A Catalunya, a més, hem assistit a una mobilització transversal que per primera vegada en molt de temps no fractura la societat, sinó que la cohesiona en objectius compartits per una immensa majoria de la societat.

Ara queda el més difícil, convertir aquesta espectacular energia, mobilitzada durant aquestes setmanes i que ahir va agafar forma de vaga feminista, en transformacions socials concretes. Totes i tots sabem que no serà fàcil, perquè les arrels de la injustícia contra les dones són molt profundes, ancestrals i estan ficades dins del moll de l’os de la societat i la seva cultura. Cal fer front a un sistema social, el capitalista, construït sobre els pilars de la desigualtat social, i un sistema patriarcal, edificat sobre els pilars de la dominació d’una part de la societat sobre l’altra, les dones.

Sens dubte, els canvis no seran ni ràpids ni fàcils i és probable que en pocs dies veiem com algunes adhesions estaven carregades de fariseisme. Crec, vull, necessito creure que en la llavor d’aquests anys, en la jornada d’ahir, estan els gens d’una societat més justa.

I del que estic convençut, perquè ho ensenya la història, és que les reivindicacions i lluites de gènere acabaran convertint-se en grans conquestes de civilització. Potser és el gran canvi que esperem i necessitem per fer del segle XXI una època que no estigui marcada irremeiablement per la injustícia i la desigualtat.




dimecres, 7 de març de 2018

EL PODER DE LA CULPA


La culpa tiene poder, bien podría ser el título de una nueva rumba catalana. O quizás mejor la letra de un rap de denuncia cantado en las movilizaciones sociales.

La culpa tiene poder y los poderosos saben por qué. Se viene utilizando desde tiempos ancestrales y con gran éxito como elemento de dominación social. Alcanza su cénit con las religiones monoteístas, que han conseguido ofrecernos el pack completo. La culpa -del pecador- la confesión, el arrepentimiento y la penitencia. 

Ha sido tal el éxito histórico de la culpa que se utiliza por ideologías y sistemas políticos de todo tipo. La autocrítica no es más que la vertiente laica de la confesión de culpa y las consecuencias impuestas al “autocriticado” pura penitencia en forma de depuración política. 

Si la culpa es tan poderosa para el control social es porque impone al culpable el arrepentimiento, en forma de resignación. 

En España tenemos a uno de los campeones mundiales en la estrategia de la culpa. “Hemos vivido por encima de nuestras posibilidades” fue la frase más vomitada por Rajoy para justificar sus políticas de ajuste. En pleno aquelarre se llegó a decir que “hemos comprado a crédito viajes al Caribe” para justificar en el debate parlamentario de Julio del 2012 la reducción de las prestaciones de desempleo. 

Lo más peligroso del uso de la culpa por el poder es que suele tener éxito. Rajoy continúa siendo Presidente del Gobierno gracias a los votos de los que se sienten culpables. Y pretende continuar siéndolo con la misma estrategia. 

Estos días, de manera desacomplejada, los miembros del gobierno Rajoy, los expertos acólitos y sus voceros han conseguido el récord mundial en el decatlón de la culpa.
Para justificar la congelación de pensiones y su perdida de poder adquisitivo a perpetuidad, mientras esté vigente la ley del 2013, han intentado sepultar a los pensionistas de sentimiento de culpa por ser unos privilegiados. 

Se pretende acallarlos con el argumento de que son el colectivo que mejor librado han salido de las políticas de recortes sociales. Y desgraciadamente el argumento cala, porque son muchos los pensionistas que tienen en su entorno personas muy maltratadas por la crisis y las mal llamadas políticas de “austeridad”. 

Diferentes “expertos” orgánicos del Partido Popular recuerdan a los pensionistas que algunos de ellos cobran más que lo que cobran sus hijos y nietos trabajando. Como si su pensión fuera un regalo y los salarios de miseria de sus hijos una maldición bíblica.

Esta es una argumentación que cala en las personas pensionista, porque tiene una gran capacidad de generar culpa, arrepentimiento y resignación. Durante años, mi madre perceptora de una pensión mínima se sentía culpable de cobrar prácticamente lo mismo que la trabajadora social que le ayudaba en su situación de dependencia. 

Por supuesto en esta orgía culpabilizadora no podía faltar el Gobernador del Banco de España que nos acaba de regalar la “lindeza” de decirle a los pensionistas que la congelación de las pensiones no les afecta tanto como parece, porque la mayoría son propietarios de sus viviendas y con ello tienen unos gastos menores de alojamiento. 
Como si la vivienda en propiedad no fuera el fruto del ahorro de toda una vida, que en muchos casos les sirve para pagar una plaza en una residencia privada ante la escasez de plazas públicas. 

Resulta cínico que los mismos que justifican la congelación de las pensiones– incluso de las mínimas – porque algunos pensionistas son propietarios de su vivienda, sean al mismo tiempo los máximos defensores de la desaparición del impuesto de sucesiones, incluso para elevados patrimonios. Defienden que las personas cuyo único ahorro es una vivienda en propiedad la dediquen a garantizar su subsistencia en los últimos años de vida, mientras al mismo tiempo proponen que los que heredan importantes patrimonios no paguen impuestos. 

Esta estrategia de acusar de privilegiados a los que disponen de derechos no es nueva. Se ha llegado a decir que los jóvenes no tienen trabajo por culpa de unos padres que tienen empleos y salarios privilegiados. Esta es de hecho la ideología de las reformas laborales y con la que se ha intentado vender el mal llamado “contrato único”. 

Si alguien ha sufrido y continúa sufriendo la estrategia de la culpabilización por parte del poder, son las mujeres. 

La ideología patriarcal pretende que las mujeres se sientan culpables de casi todo. De no ser madres, si así lo han decidido, por poner en riesgo la demografía de la sociedad. De ser madres y querer trabajar al mismo tiempo sin morir en el intento. De pretender que sus opciones vitales no penalicen sus trayectorias profesionales. De no atender bien a los hijos por poner por delante su condición de persona. De cobrar menos que los hombres por no estar suficientemente formadas. 

Estos días asistimos a una vergonzosa ofensiva del Gobierno Rajoy y el Partido Popular para hacer sentir culpables a las mujeres que denuncian la brecha salarial de genero y a los convocantes de la huelga del 8 de marzo. 

Se ha llegado a decir que era una movilización de mujeres privilegiadas, porque solo podían hacer huelga las que trabajan y se ignora a las que están desempleadas. Increíble pero cierto. 

La avalancha de culpa que nos echan encima a unas y otros no es una anécdota. Forma parte de una ofensiva ideológica para que aceptemos resignadamente la máxima consigna del capitalismo financiero global: “Repartíos el salario y las pensiones entre vosotros, que los beneficios del capital no se tocan y de impuestos ni se habla”. 

Una estrategia exitosa que ha conseguido hacer del agravio comparativo entre las personas trabajadoras el motor de la historia, ocupando el vacío dejado en esa función, antaño articuladora de la política y la sociedad, por la lucha de clases. 

Quizás ha llegado el momento de componer un rap titulado: “A la mierda con la culpa”. Eso sí, con prudencia, no sea que nos acusen de un delito de odio.