Aquest
matí he participat en una de les columnes reivindicatives per exigir la
connexió dels dos trams (TramBaix i TramBesos) per la Diagonal i aconseguir que
el tramvia enllaci la Plaça Francesc Macià i la Plaça de les Glòries.
Ho
he fet per convicció. Crec que es tracta d’un projecte clau per millorar la
mobilitat –especialment de les persones treballadores- de l’Àrea Metropolitana
de Barcelona – Barcelona, Barcelonès i Baix Llobregat-. Per reduir el tràfic
privat de vehicles, principal causa de la emissió de partícules a l’atmosfera.
I per articular tota la xarxa de transport públic – bus, metro, FGC.
Els
arguments en favor de la connexió per la Diagonal son molts. El Tramvia té més
capacitat de transport que l’autobús, té més rapidesa amb el que pot millorar
la freqüència, contribueix a la connectivitat amb altres mitjans de transport,
té un cost d’operació més baix. I si es complementa amb la xarxa de busos – no
es tracta de substituir, sinó de complementar- la mobilitat en transport públic
pot millorar molt.
No
soc capaç d’afegir més raons a les que de manera molt solvent venen exposant
des de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) que lluita amb
entitats veïnals i sindicats contra els interessos privats, lobbys i partits polítics
que s’oposen a la connexió del tramvia.
No
amago que tinc un interès directe en favor de la connexió. A mi, personalment,
m’aniria molt bé per bellugar-me pel Barcelonès i el Baix Llobregat, quan
decidís no fer-ho a peu.
I
tinc una darrera raó, que alguns poden creure que és emocional, però que més bé
és experimental. O sigui experiència de vida.
En
els meus primers anys de vida – fins els 17- vaig ser un gran usuari del
tramvia i guardo un molt bon record del seu servei. Quan amb deu anys vaig
començar a anar a l’Institut Milà i Fontanals a la Ronda de Sant Pau, agafava
el 55 per anar a classe des de la Barceloneta. A més, a l’estiu posaven el
model jardinera – tot obert- oferia una bona brisa durant tot el trajecte. I si el 55 trigava molt, perquè el tren de
mercaderies que unia el Port amb la frontera i passava just per on ara circulen
els llavis del cinturó litoral interrompia la circulació, doncs m’anava a la
Plaça Palau a buscar el 57. I de pas aprofitava per jugar una mica, doncs per
passar d’un costat a l’altre d’un carrer, travessat durant molta estona pel
tren, la única manera era pujar per un costat del tren i baixar per l’altre.
Afortunadament
els trens de mercaderies anaven a molt poca velocitat, per evitar accidents
greus com el que es va produir l’any 1954 quan un tramviaire va calcular
malament el temps d’arribada del tren i es va produir un xoc, en el que entre
d’altres va quedar ferida greu la meva padrina.
Amb
el 36 anava cap al Poble Nou, a veure a la família del pare, pessebristes que
m’ensenyaven durant tot l’any el procés de creació de les figuretes dels
pessebres que després vendrien a la fira de Santa Lucia.
I
el 29 – el circumval·lació- em permetia anar a Barcelona que és com els de la
Barceloneta sempre hem anomenat a la part de la ciutat que anava més enllà de
la via del tren que ens travessava i que fins les obres olímpiques ens aïllava
de la ciutat.
Vaig
arribar a anar a la Facultat de Dret de Pedralbes amb tramvia – només el primer
any- però ara no soc capaç de recordar el número. Crec que havia d’agafar dos
tramvies, un fins Avinguda Paral·lel i un altre d’allà a la zona Universitària.
La memòria falla i el senyor google no sempre ajuda.
Quan
els responsables de la ciutat van decidir tancar les darreres línies de tramvia
jo encara no havia fet 17 anys, però recordo una sensació d’incomprensió. I
recordo també tots els arguments de “modernitat” en favor del bus. Els
arguments en favor de deixar lliure la via pública que ocupava el tramvia. Què
cap jove s’equivoqui amb una lectura ucrónica, es tractava de deixar la via
pública lliure de tramvies però no perquè les poguessin ocupar les espardenyes
o les bicicletes. Tot això era antiquat pels post-moderns de l’època. Es
tractava de deixar espai no per les persones sino pels cotxes.
Òbviament,
en el escàs debat públic de l’època encara no havien entrat en escena el
fenomen de la contaminació i la deshumanització de la ciutat per part del cotxe
privat.
Es
curiós, però en la meva memòria s’ha quedat gravat – igual és una recreació- que
la desaparició del tramvia va irrompre en la meva vida al mateix temps que dues
“modernitats” més. La substitució del peix blau – que era el que
majoritàriament menjava la població de menys poder adquisitiu- per peix
congelat i de l’oli d’oliva per oli de gira-sol. En els dos casos aquesta
canvis ens els hàbits de l’alimentació i consum anaven precedits de grans
campanyes publicitàries que lligaven els consums de peix blau i oli d’oliva amb
problemes de salut. Cada cop que llegeixo als amics Julio Basulto i Juanjo
Caceres denunciant les campanyes d’intoxicació informativa sobre hàbits
alimentaris recordo aquells moments.
Amb
el temps vaig descobrir que el desprestigi del peix blau tenia molt a veure amb
la necessitat d’incorporar als hàbits alimentaris de la població el peix
congelat, una producció en mans de grans companyies. I que el desprestigi de
l’oli d’oliva va coincidir amb la necessitat d’envair als països de la sud del
mediterrani d’oli de gira-sol i per això calia desprestigiar el d’oliva.
Òbviament, totes aquestes campanyes anaven acompanyades d’estudis d’organismes “científics”
amb un finançament diguem-ne que interessat.
Avui,
mentre em manifestava per la Diagonal m’han vingut al cap tots aquests records.
I he pensat que si ara menjar sà inclou el peix blau i l’oli d’oliva no hi ha
cap motiu per no recuperar també el tramvia com a gran articulador d’una
mobilitat sostenible.
3 comentaris:
El 65 era el de Zona Universitària.
EL PP, C's y PSC te aplauden... no eres nadie que valga la pena. Deja de disimular tu venazo reaccionario.
1000 Euros que t'embutxacaves per cada assistència al consell assessor de Endesa, quan els teus coneixements elèctrics es redueixen al "enchufisme".
Publica un comentari