Us deixo l'article que m'ha publicat @eldiario.es on intento analitzar les 48 hores del dijous 20 i el divendres 21 de desembre del 2018, al voltant de la celebració del Consell de Ministres a Barcelona i la trobada entre els dos Presidents del Gobierno i del Govern.
El que alguns dessitjaven que fos un esclat de violència i els altres el "momentum" per ressuscitar la via unilateral i imposada cap a la independència, ha acabat sent una nova oportunitat al diàleg.
https://www.eldiario.es/zonacritica/desconcierto-esperanza_6_848725147.htmlhttps://www.eldiario.es/zonacritica/desconcierto-esperanza_6_848725147.html
diumenge, 23 de desembre de 2018
dimecres, 19 de desembre de 2018
UNA RESOLUCIÓ PARLAMENTÀRIA COM A SIMPTOMA.
UNA
RESOLUCIÓ PARLAMENTÀRIA COM A SIMPTOMA.
El
2018 no podia acabar pitjor pel Parlament de Catalunya. Un any marcat a foc pel
bloqueig en la constitució del Govern i per una cambra que no compleix cap de
les seves funcions -no controla el govern perquè no hi ha cap política per
controlar, no fa lleis perquè ni el govern ni la majoria que el sustenta les
impulsa. I que omple aquest forat amb una insomne escenificació teatral per
mantenir de manera artificial i assistida l’aparença de vitalitat d’un projecte
en estat de coma, el de la independència unilateral.
La
resolució que declara “antidemocràtica i antisocial la Constitució espanyola”
és el darrer capítol de la degradació del Parlament i de l’abandonament de la
política com a pedagogia. Tot un símptoma de moltes de les coses que ens estan
passant a Catalunya.
Cal
reconèixer que els titulars dels mitjans de comunicació no fan honor a la
resolució aprovada. Perquè d’aquest titular tan contundent no es desprenen tots
els despropòsits que aporta el contingut de la resolució.
La
resolució comença amb un “Totum revolutum” que barreja Constitució, Llei
d’Amnistia i Pactes del la Moncloa amb l’únic objectiu de justificar la
teologia del “Règim del 78”. Òbviament, tot és discutible, fins i tot l’abast
de la Llei d’Amnistia, però ignoren els redactors de la resolució i els que
l’han votada, la quantitat de persones van sortir de la presó, van recuperar la
feina i van poder accedir a pensions gràcies a la Llei d’Amnistia?.
Es
pot impugnar que l’Amnistia inclogués els crims del feixisme, es pot ignorar
les condicions en que va ser acordada, es pot fins i tot oblidar que la
transició va ser un pacte d’impotències compartides entre un franquisme que no
va poder perpetuar-se i una oposició democràtica que no va tenir prou forces
per forçar la ruptura. Però el que no es pot fer sense caure en l’adanisme
ucrònic és situar la llei d’amnistia com a expressió de la manca de drets
democràtics, socials i nacionals del poble de Catalunya.
I
si en termes polítics, és greu qualificar la Constitució com a antidemocràtica
i antisocial més greu son les raons que es donen per justificar aquesta
valoració.
És
obvi que la Constitució té alguns aspectes que poden ser criticats, per
insuficients o perquè no van afrontar amb més valentia objectius com la
laïcitat de l’estat. Entre d’altres, aquestes són les raons que ens porten a
alguns a plantejar una reforma constitucional.
Però
amb quins paràmetres es pot afirmar que la CE es antidemocràtica i antisocial?
Saben els redactors de la resolució i els que l’han votat que la CE reconeix i
tutela els drets individuals i col·lectius amb una intensitat fins i tot
superior a la d’altres textos constitucionals del nostre entorn? Saben que
tenim reconegut un dret de vaga que ens permet fer vagues generals amb motius
socio-polítics, que en molts altres països europeus estan prohibides o no tenen
cobertura constitucional? Saben que la
CE regula i tutela el dret de negociació col·lectiva en termes que aguanten
molt bé la comparació. Saben que la redacció que es fa del dret a la salut i a
la educació es la que permet garantir assistència sanitària i educació a
persones que no tenen la nacionalitat i ni tan sols tenen una situació
regularitzada al nostre país?.
Algunes
de les raons per les quals la resolució del Parlament de Catalunya qualifica
d’antidemocràtica i antisocial la CE – no reconèixer el dret a la
autodeterminació o encarregar a les forces armades la funció de defensar la
integritat territorial i l’ordenament territorial- situen totes les
constitucions del món en el grup de les antidemocràtiques. Si s’apliquen les mateixes raons a analitzar les
d’altres països, s’arriba a la conclusió que cap d’ells té una constitució
democràtica. Quina barbaritat!
Han
llegit alguna vegada la CE aquells qui han presentat la resolució i els qui
l’han votat? Molt em temo que no. La resolució imputa a la CE que no
possibiliti cap altre sistema d’organització socio-econòmica que no sigui el
capitalisme. Òbviament, ja sabem que no instal·la una república socialista,
però els qui fan l’afirmació anterior ignoren o amaguen els marges que la CE
ofereix en aquest sentit. Amb un article 33 que determina els límits de la
propietat privada i condiciona el seu exercici a la seva funció social – la de
la propietat privada. Amb un article 47 que possibilita polítiques d’habitatge
i de sol per combatre l’especulació. O un article 129.2 que literalment diu:
“els poders públics establiran els mitjans que facilitin l’accés dels
treballadors a la propietat dels mitjans de producció”. Sí, ho heu llegit bé,
no és un error.
Que
aquests i altres articles no s’hagin desenvolupat o hagin estat en els darrers
anys interpretats de manera restrictiva és criticable, però no imputable a la
Constitució ni al Règim del 78, sinó a la feblesa de la correlació de forces
d’aquests darrers anys. Prou d’adanisme, si us plau.
La
resolució desprèn un tufo autoritari molt propi dels seus impulsors, en
qualificar d’antidemocràtic tot allò que no coincideix amb el seu projecte de
societat. Què vol dir que la CE separa i divideix nacions històriques? Quines
nacions? Els Països Catalans? No sols ens volen imposar a la ciutadania de
Catalunya la seva concepció nacional, sinó que pretenen fer-ho també a la
ciutadania del País Valencià o de les Illes, des de la “sobirania” del
Parlament de Catalunya.
Per
cert, la Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes, interpretacions
restrictives i vulneracions, aguanta perfectament la comparació amb la
“República catalana” configurada en la Llei de Transitorietat jurídica i
fundacional de la República aprovada pel Parlament el 7 de setembre del 2017 i
el procés constituent dissenyat per arribar-hi.
La
resolució aprovada està plena de despropòsits, però potser el més gran de tots
sigui la subalternitat amb que les forces que l’han votat s’han sotmès a la
hegemonia ideològica de 4 diputats/des i al grau de cinisme i doble moral que
alguns han demostrat.
Partits,
com els neo-convergents que defensen el concordat amb la Santa Seu, la
imposició de les festes laborals pel Vaticà, el control d’una part de
l’educació pública per l’Església catòlica, els concerts amb escoles de l’Opus
Dei, voten una resolució que considera que mantenir els privilegis de
l’Església Catòlica és la prova del caràcter no democràtic de la CE.
De
totes les incongruències la que em sembla més greu, potser perquè és la que em
toca més a prop, que m’ha produït un gran dolor i m’ha provocat una greue fractura
emocional és la dels Comuns.
Aquesta
resolució és una ruptura en tota regla amb un projecte polític del que he
format part durant més de 45 anys. I em dol el grau de desconcert que expressa.
No
és pas veritat que la resolució es limiti a criticar alguns articles de la CE.
La seva intencionalitat és molt nítida. La CUP ha utilitzat alguns aspectes de
la CE per una desqualificació general i absoluta de la CE, per justificar el
seu projecte de ruptura amb l’estat espanyol i de retruc per donar cobertura a
les mobilitzacions del 21D – la part de la resolució no aprovada. No era tan
difícil adonar-se’n, és molt evident. I només per la seva intencionalitat política, a
més de pel seu contingut, no hauria d’haver estat votada mai.
No
entendre que votar aquesta resolució és acceptar la hegemonia ideològica de la
CUP i posar-la al servei de l’estratègia de polarització, del “quan pitjor,
millor” encara afegeix més gravetat a la situació, a les portes del 21D i va
contra l’estratègia del propi espai.
El
que més preocupació em genera és tenir la convicció profunda que no estem
davant d’un error – perfectament comprensible - sinó de les conseqüències d’una
opció estratègica de l’espai dels Comuns, la de no tenir un projecte per a Catalunya.
L’únic projecte existent, dins de l’espai de confluència era el que
representaven ICV i EUiA, que pot ser criticable i criticat, però que, al menys,
apostava per un model de país. I que ara ha quedat enterrat per un allau de tacticisme
constant i per una estratègia política suïcida que pretén defensar l’espai del
municipalisme – que és l’eufemisme per parlar de Barcelona- renunciant a tenir
un projecte polític per a Catalunya. La qüestió no és nova, és l’opció dominant
dins l’espai de la confluència des del 2015.
Algú
ha pensat que podria transitar per tot un cicle electoral amb decisions
tàctiques i amb l’habilitat dels dirigents, orientant-se sempre a favor de
vent. Doncs bé, la realitat confirma,
cada dia que passa, que no és possible ser una força catalana sense tenir un
projecte per a Catalunya.
De
la mateixa manera que és un engany creure’s que tancant-se en el municipalisme
es pot obviar el debat nacional. Una cosa és defensar que al segle XXI Europa
es construirà a partir de les grans ciutats metropolitanes i la seva capacitat
per ser l’eix econòmic i polític de noves regions supraestatals – valoració que
comparteixo. I una altra de molt diferent es creure que existeixen les
ciutats-estat que poden sobreviure tancant-se dins d’elles.
El
que s’ha plantejat com una estratègia per defensar Barcelona pot acabar sent
una tomba auto-excavada.
Acabo
amb una confessió personal: amb aquesta entrada incompleixo una norma que
m’havia imposat a mi mateix per raons òbvies, la de no opinar sobre el que fes
el grup parlamentari en aquesta legislatura. M’ho he pensat molt, he dubtat
encara més i, al final, he decidit fer pública la meva opinió per dues raons.
Perquè
crec que en aquest cas el silenci hauria estat una deslleialtat amb tot allò
que he cregut, crec i defenso, amb la molta gent amb la que comparteixo valors
i il·lusions i amb mi mateix.
I
també perquè crec que encara som a temps de redreçar la situació d’aquí al mes
de maig. L’espai dels Comuns es presentarà a les municipals aportant algunes de
les millors experiències de govern local de tota Espanya. Algunes encara joves,
com la de Barcelona, tot i que cada cop és més evident --perquè ho reconeixen
els propis protagonistes-- que estan establertes sobre el que s’ha fet a la
ciutat durant anys. Altres, com les del Prat, Sant Feliu, Santa Perpetua,
Montornès que venen de molt lluny i són, motiu d’orgull i dignitat. A més, a
les eleccions europees es pot presentar un balanç de treball i un projecte
sòlid i solvent per Europa que a més té les complicitats de la única força
política que a nivell europeu està creixent, la els verds i la del projecte de sostenibilitat
que es defensa.
Tot
aquest treball de tants anys, de tantes generacions, no pot quedar sepultat per
l’opció suïcida que suposa continuar sense tenir un projecte per Catalunya i
mantenir-se en un tacticisme insomne.
Entengueu
aquest article com un crit desesperat, el mateix que ahir va esclatar a les cotxeres de Sants en un acte dels Comuns
Federalistes, quan la il·lusió generada per la participació de molta gent va
quedar trencada en assabentar-nos del que s’havia votat al Parlament de
Catalunya.
dimarts, 18 de desembre de 2018
PERPLEJIDAD Y DESCONCIERTO
Os dejo el artículo que me ha publicado CTXT con una aproximación a las enseñanzas que podemos extraer de los resultados de las elecciones andaluzas, en lo que tienen de expresión local d'un fenómeno global.
https://ctxt.es/es/20181212/Firmas/23441/Joan-Coscubiela-tribuna-ideologia-politica-Andalucia-Europa.htm
https://ctxt.es/es/20181212/Firmas/23441/Joan-Coscubiela-tribuna-ideologia-politica-Andalucia-Europa.htm
TRIBUNA
Perplejidad y desconcierto
Si se quiere reducir el elevado abstencionismo entre las izquierdas, necesitamos impulsar políticas que reduzcan la desigualdad social y ofrecer un proyecto político de Estado desde una cultura federal de cooperación
JOAN COSCUBIELA

Banderazo
LA BOCA DEL LOGO
15 DE DICIEMBRE DE 2018
CTXT es un medio pequeño pero sus luchas son grandes. Necesitamos tu ayuda para seguir avanzando. Puedes suscribirte en agora.ctxt.es o hacer una donación aquí:
AUTOR
Joan Coscubiela
dimecres, 21 de novembre de 2018
ELOGIO DE LA COMPLEJIDAD
Elogio de la complejidad
https://m.eldiario.es/zonacritica/Elogio-complejidad_6_837526272.html
dimarts, 30 d’octubre de 2018
MISIÓN: SALVAR EL ESTADO
Amb una mica d'endarreriment sobre la seva publicació us deixo l'article que m'ha publicat eldiario.es
https://www.eldiario.es/zonacritica/Mision-salvar_6_828427164.html
https://www.eldiario.es/zonacritica/Mision-salvar_6_828427164.html
dilluns, 15 d’octubre de 2018
MUCHO MAS QUE UN ACUERDO DE PRESUPUESTOS
Us deixo l'article que m'ha publicat eldiario.es sobre l'acord entre Govern espanyol i Unidos-Podemos i les confluències
https://www.eldiario.es/zonacritica/intangibles-acuerdo-presupuestos_6_823877632.html
https://www.eldiario.es/zonacritica/intangibles-acuerdo-presupuestos_6_823877632.html
dijous, 12 de juliol de 2018
EFECTES COLATERALS DE LA JUDICIALITZACIÓ
El Magistrat Llarena, en la seva interlocutòria, acorda la suspensió automàtica de les funcions de parlamentari de sis dirigents polítics independentistes processats per rebelió a la presó.
No han passat ni 24 hores de la reunió de Pedro Sánchez i Quim Torra i els riscos d'interferència política de les resolucions dels Tribunals s'han fet evidents. Cal assumir que serà així durant molt de temps i generarà no poques distorsions en un clima de convivència tendre i poc consolidat.
No existeix cap conflicte de legitimitats entre Parlament i Tribunal Suprem. Els poders públics - tots- han de cumplir la resolució dels Tribunals, encara que siguin criticables i amb dubtòs fonament jurídic.
El conflicte al Parlament de Catalunya està servit i aquells que consideren que el canvi de clima i l'obertura de diàleg és un problema o una traició - tal com ells mateixos la qualifiquen- aprofitaran l'avintesa per cridar de nou a la desobediència.
La sortida d'aquesta disparatada situació de judicialització del conflicte, que mai s'hauria d'haver produit passa per a que en els propers dies i en la fase de conclusions provisionals, la Fiscalia modifiqui la tipificació penal dels fets que s'imputen i abandoni la pretensió de considerar-los rebel.lio.
us deixo l'article que avui em publica eldiario.es sobre la questió.
https://www.eldiario.es/zonacritica/Efectos-colaterales-judicializacion_6_791330891.html
No han passat ni 24 hores de la reunió de Pedro Sánchez i Quim Torra i els riscos d'interferència política de les resolucions dels Tribunals s'han fet evidents. Cal assumir que serà així durant molt de temps i generarà no poques distorsions en un clima de convivència tendre i poc consolidat.
No existeix cap conflicte de legitimitats entre Parlament i Tribunal Suprem. Els poders públics - tots- han de cumplir la resolució dels Tribunals, encara que siguin criticables i amb dubtòs fonament jurídic.
El conflicte al Parlament de Catalunya està servit i aquells que consideren que el canvi de clima i l'obertura de diàleg és un problema o una traició - tal com ells mateixos la qualifiquen- aprofitaran l'avintesa per cridar de nou a la desobediència.
La sortida d'aquesta disparatada situació de judicialització del conflicte, que mai s'hauria d'haver produit passa per a que en els propers dies i en la fase de conclusions provisionals, la Fiscalia modifiqui la tipificació penal dels fets que s'imputen i abandoni la pretensió de considerar-los rebel.lio.
us deixo l'article que avui em publica eldiario.es sobre la questió.
https://www.eldiario.es/zonacritica/Efectos-colaterales-judicializacion_6_791330891.html
dissabte, 30 de juny de 2018
UN BON ACORD DE NEGOCIACIÓ COL.LECTIVA
Us deixo l'article publicat el dijous 28 a eldiario.es.
EL CLIMA DE DIALOGO SE EXTIENDE
EL CLIMA DE DIALOGO SE EXTIENDE
Como sucede con otros aspectos de la vida el clima
político es un factor contagioso. Lo estamos constatando en las últimas
semanas. No se trata de creer en los poderes
taumatúrgicos de la moción de censura, pero sin duda se esta produciendo
una discontinuidad positiva en el clima social y político del país.
En un espacio muy breve de tiempo se ha pasado de
estar totalmente empantanados a un inicio de desenpantanamiento. Lento y sin
garantías pero esperanzador. Se percibe una sensación parecida a la que produce
abrir las ventanas de un espacio largamente cerrado y en el que el ambiente se
había convertido en irrespirable.
El bloqueo parlamentario del último año parece
evolucionar hacia la posibilidad de que se abra un debate efectivo sobre leyes
de gran trascendencia, como la de la eutanasia o la de Seguridad Ciudadana (Ley
Mordaza) entre otras.
El lenguaje agresivo y en ocasiones con expresiones casi
bélicas que primaba en el conflicto catalán ha evolucionado a manifestaciones
de cierta empatía hacia el otro, donde antes solo había criminalización. Allí
donde el debate lo marcaban las posiciones más maximalistas, ahora estas han
quedado fuera de juego, muy descolocadas y con menos margen para mantener la
estrategia de crispación.
Seria ingenuo pensar que existe un único hilo
conductor que todo lo liga. Pero también seria torpe no darnos cuenta que la
dinámica conflictual que durante años viene marcando este país puede estar
abriendo la puerta a un mayor espacio para el dialogo, las negociaciones, los
acuerdos o los pactos de desacuerdo.
El conflicto es una buena argamasa de la democracia
y cohesiona las sociedades mucho más de lo que parece, pero su potencialidad es
mayor si va acompañada de la capacidad de conducir los conflictos hacia
acuerdos.
Por eso es una muy buena noticia que se haya
alcanzado un preacuerdo entre las organizaciones sindicales y empresariales sobre
negociación colectiva y relaciones laborales, que es de esperar se ratifique y
suscriba en los próximos días.
Ante la gravedad de los problemas provocados por la Gran
Recesión económica y las políticas que se impusieron para darle respuesta,
puede parecer un acuerdo modesto, pero tiene mimbres y mucha potencialidad de
desarrollo futuro.
Nuestro país tiene problemas importantes y quizás el
más grave sea que hemos salido de la recesión económica con mucha más
desigualdad social de la que teníamos en el 2008. Una desigualdad que se
percibe nítidamente en la distribución injusta de los beneficios de la
recuperación, que no están alcanzando a las personas trabajadoras,
especialmente a las que carecen de recursos formativos.
Se trata de una cuestión de justicia social y
también democrática, porque la desigualdad estructural y enquistada suele
actuar como el principal corrosivo de la democracia.
Nuestra desigualdad social tiene dos epicentros muy
nítidos. La que se genera en el lugar de trabajo, fruto de una primera distribución
primaria de la renta muy desequilibrada, especialmente a partir del impacto de
la Reforma Laboral del 2012. Y la que se
localiza en un sistema fiscal cadavérico que, desde hace años, no cumple la
función de redistribuir de manera progresiva la renta.
El Acuerdo Estatal de Negociación Colectiva para los
años 2018-2020 aporta novedades importantes. La que va a tener más repercusión
mediática es la salarial y no es para menos, porque contiene compromisos de
empresarios y sindicatos para que los convenios colectivos recojan incrementos
salariales para los próximos años que permitan recuperar parte del poder
adquisitivo perdido. Siempre con el permiso de la inflación –un factor incierto
de la economía en los próximos años. Y por eso es positivo que en el acuerdo se
hable de las clausulas de revisión salarial de los convenios, aunque su
formulación sea excesivamente genérica y su concreción deba producirse convenio
a convenio.
Me parece muy significativo el compromiso de llegar
a finales del 2020 con un salario mínimo de todos los convenios de 14.000 €
anuales. No solo por lo que significa de mejora de los salarios más bajos sino
por la incidencia que puede acabar teniendo en la fijación legal del SMI y en
la mejora de las bases mínimas de cotización que tanta falta nos hace.
Y sobre todo porque significa que las organizaciones
sindicales han puesto la fuerza de los trabajadores organizados al servicio de
la mejora de las personas trabajadoras con menos capacidad de hacerse oír y de
negociar.
El acuerdo trasluce una sensación de que por fin las
organizaciones empresariales han comenzado a entender que las políticas de
precariedad incentivan el dumping social y no interesan a nadie. Ojalá sea así
y no se trate de un espejismo, pero el acuerdo de salario mínimo convenio, y
los compromisos de mantener la aplicación de los convenios una vez acabada su
vigencia, minimizando así los efectos nefastos de la Reforma Laboral del 2012,
parecen ir en la buena dirección.
También es una buena noticia que se proponga una
nueva regulación de la subcontratación (artículo 42 del Estatuto de los
Trabajadores) con el objetivo de acotar los procesos de externalización
productiva y evitar que, como dice el acuerdo, se “incentive la competencia
desleal entre empresas y el deterioro de las condiciones de empleo”.
Este aspecto viene recogido en un Anexo que las
organizaciones sindicales y empresariales han firmado y remiten a las
negociaciones tripartitas con el Gobierno. En él se incluyen propuestas muy
interesantes como la creación de una nueva prestación social que incentive las
reducciones temporales de jornada como alternativa al uso de los despidos en
las crisis empresariales, que permita garantizar el empleo, impulsar medidas de
flexibilidad, fomentar la formación y el reciclaje y no penalizar a los
trabajadores en su derecho a la prestaciones de desempleo.
Estas y otras materias podrían formar parte de un
futuro acuerdo tripartito de concertación laboral que aborde cambios en la
Reforma Laboral del 2012, especialmente en lo que se refiere a devolver la fuerza
vinculante a la negociación colectiva sectorial, que es el espacio en el que
las personas trabajadores construyen solidaridad entre ellas.
Un acuerdo tripartito que el Gobierno deberá
trabajar, pero en el que no se puede escudar para no hacer nada. Es evidente
que la mayoría de 180 votos que apoyaron la moción de censura coincide en el
modelo de relaciones laborales, pero el Gobierno tiene la obligación de
conseguir mayorías para sacar adelante medidas tan urgentes como necesarias.
En resumen un acuerdo que puede contribuir a mejorar
el clima social y sobre todo las condiciones de trabajo, que buena falta nos
hace. Por razones de justicia social y también democráticas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)