dissabte, 23 de desembre de 2017

IMPOSSIBLE MILLORAR EL SILENCI


Aquests darrers mesos ha estat la vegada en que durant més dies el “bloc del coscu” s’ha mantingut inactiu. La darrera entrada va ser el 7 d’octubre i el motiu agrair-vos l’escalf que em vàreu donar en dies molt difícils per a mi.

Durant aquest intens període no m’he sentit en condicions de millorar el silenci. I com no volia ser esclau de les meves paraules he preferit que fos el silenci el que ocupes l’espai volgudament abandonat i parles per mi.

Ara, quan em disposo a pair lentament tot el que ha passat durant aquesta inquietant tardor, voldria recuperar el plaer de compartir tot allò que em preocupa, em motiva o m’emociona. No trobo millor manera de fer-ho que recordant uns moments esplèndids viscuts en la jornada de reflexió gràcies a dos grans poetes i amics.

El darrer dimecres, en Luis García Montero i el Joan Margarit, acompanyats d’en Jordi Gracia, ens varen oferir una espectacular diàleg poètic i cívic. El motiu formal va ser la presentació de les dues darrers obres. “Un hivern fascinant” de Joan Margarit i “A puerta cerrada”  de Luís Garcia Montero. La veritable raó la podeu trobar en els seus versos i sobre tot en la necessitat que tenen aquests dos amics de comunicar-se i de comunicar que la paraula i les emocions son portadores d’una gran força.

Es van trobar a Barcelona quan tots tres encara estaven impactats per la nit viscuda pocs dies abans en la Residencia de Estudiantes de Madrid, amb motiu de la presentació de les seves obres. Potser per la màgia de l’espai, potser per la transcendència del moment, tots tres recordaven amb la pell de gallina la sensació que van rebre aquella nit.   


Mentre escoltaven els poemaris del Joan i del Luis tota la gent que ells havien aconseguit aplegar, reunida a la Residencia de Estudiantes, transmetien una gran necessitat, la de comunicar-se i compartir emocions i somnis en una llengua comuna, la dels sentiments. Així m’ho van explicar i m’ha vingut de gust compartir-ho per trencar el silenci sense haver de penedir-me de les meves paraules.