Rosa
Luxemburg:
“La libertad solo para los que apoyan al
gobierno, o solo para los miembros de un partido, por numerosos que sean, no es
libertad. La libertad siempre es libertad para los que piensan de manera
diferente. No a causa de ningún concepto fanático de la «justicia», sino porque
todo lo que es instructivo, totalizador y purificante en la libertad política
depende de esta característica esencial, y su efectividad desaparece tan pronto
como la «libertad» se convierte en un privilegio especial”.
Entre
les moltes fal·làcies que es fan servir en els debats, potser la més usada
sigui la “fal·làcia ad hominen”, o sigui la desqualificació d’un argument no
pel seu contingut, sinó per quina persona el defensa.
Aquests
dies a Catalunya alguns han inventat una nova fal·làcia a la que caldrà
buscar-li un nom apropiat, la de jutjar una intervenció en funció de qui
l’aplaudeix.
Ja
haureu endevinat que em refereixo a les intervencions que vaig fer en el Ple del Parlament
dels dies 6 i 7 de setembre, davant d’una actuació per part de la majoria de govern que
constitueix una greu vulneració dels drets democràtics dels grups parlamentaris
i en conseqüència de la ciutadania a la que representem.
Intervenció dia 7 de setembre previa a la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Transitorietat:
I
per això crec oportú compartir les raons que em van portar a fer aquesta
intervenció i explicar com es va construir.
La
responsable de tot és l’estimada Rosa Luxemburg que fa ja molts anys ens va
regalar la reflexió ètica i política que encapçala aquest escrit, i l’instigador de la intervenció va ser el President del Grup, l’amic Lluis
Rabell que, a més de ser un enamorat i gran coneixedor de Rosa Luxemburg, és
una persona d’unes conviccions ètiques d’origen i resistència granítica.
Quan
vàrem escoltar per enèsima vegada a la portaveu de Junts Pel Sí, Marta Rovira, i
a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dir que no pensaven respectar el caràcter
preceptiu dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries ens vam quedar molt preocupats, malgrat els dos acords adoptats pel propi Consell que recordaven al Parlament aquesta obligació imposada per l’Estatut d’Autonomia.
Quan
vàrem sentir argumentar a les mateixes persones que aquest dret dels grups
parlamentaris, el de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, podia
desaparèixer per un acord de la majoria parlamentaria, perquè la majoria ho pot
tot de manera absoluta, o sigui absolutista, ens vam començar a indignar.
Per
rematar 48 hores negres per les institucions catalanes, vam escoltar a la
portaveu Marta Rovira justificar la desobediència al Consell de Garanties
Estatutàries perquè segons ella els dos acords d’aquest organisme s’havien
adoptat sota pressió i per la porta del darrera. I per si la degradació de les
institucions catalanes no fos suficient amb aquestes paraules, a continuació vam
assistir incrèduls a l’escena de veure al President, el Vicepresident i bona part
dels membres del Govern català, aplaudir de manera entusiasta la denigració del
Consell de Garanties Estatutàries.
Va
ser aleshores quan el company Lluis Rabell i un servidor vam considerar que no
podíem estar callats, que masses coses estaven en joc com per optar per la
comoditat del silenci còmplice. No podíem estar callats mentre Puigdemont,
Junqueras i la majoria que dona suport al govern feia malbé en 48 hores tot el
capital polític acumulat per les forces sobiranistes en la defensa del
referèndum. El capital polític, l’autoritat moral, de defensa de la democràcia a
través del referèndum com a única manera de resoldre aquest conflicte. La
democràcia només es pot defensar davant de l’autoritarisme de Rajoy amb
democràcia i mai amb mètodes no democràtics. Potser dins nostre ressonaven les
reflexions de Norberto Bobbio sobre fins i mitjans. Potser vàrem recordar que
els fins més legítims – referèndum i independència- poden quedar totalment
deslegitimats si s’imposen amb mitjans no democràtics.
A
partir d’aquí la resta ja és conegut. També la reacció dels que han
desqualificat aquesta intervenció no pel que diu sinó per qui l’aplaudeix. Una
reacció per cert, instigada amb esperit militant pels mitjans de comunicació públics
catalans i per alguns dels concertats, que posa de manifest la gravetat del
moment en què estem vivint.
Potser
per a algunes persones la seva idea de la política sigui la de la comoditat
d’anar sempre a favor del vent. Però per altres, la idea de la vida és
intentar defensar allò en el que creiem, encara que sigui a costa de patir
desqualificacions i tot tipus de manipulacions, com les que fa temps imperen en
els debats mediàtics d’aquest país nostre. I de manera indistinta a Catalunya i
Espanya.
Per
això, i per honorar a Milan Kundera i la seva lúcida reflexió quan ens diu que
“la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”,
he tingut la necessitat vital de recordar en el meu bloc la quantitat de
vegades que en el Congrés de Diputats vaig fer el mateix que la darrera setmana
al Parlament de Catalunya, que no és altre cosa que la modesta defensa de la
Llibertat, en aquells casos contra els abusos del Partit Popular i el Govern
Rajoy.
Vaig
defensar el referèndum i el seu encaix constitucional com a portaveu de
“Izquierda Plural” anunciant el que podria passar i ha acabat passant.
Vaig
debatre, com a Ponent, i votar en contra de la Reforma de la Llei Orgànica del
Tribunal Constitucional, aprovada per cert en lectura única.
En
més d’una ocasió em va tocar defensar el model lingüístic català davant
l’agressiva política del Ministre Wert.
Vaig
denunciar la instrumentalització de Catalunya de manera rapinyaire per part
d’alguns dirigents polítics.
Vaig
combatre en primera línia la corrupció del Partit Popular, quan altres encara
miraven cap a un altre costat.
Vaig
defensar en solitari el dret a parlar i denunciar els abusos hipotecaris que va
fer en seu parlamentaria l’activista social Ada Colau .
Vaig
tenir el goig de combatre la Reforma Laboral del 2012 aprovada per Decret Llei
per PP i CIU.
La
llista seria molt llarga, però només volia il·lustrar que el que vaig fer al
Parlament el 6 i 7 de setembre és exactament el mateix que vaig fer al Congrés
i el que he intentat fer sempre en altres àmbits de la meva vida.
Precisament
perquè he defensat a Espanya el dret a celebrar el referèndum i el model
lingüístic català o he denunciat els abusos de les majories absolutes al Congrés
de Diputats,
vaig creure que també estava obligat a denunciar els abusos antidemocràtics i la
vulneració de tota la legalitat catalana que va imposar la majoria parlamentaria
que dóna suport al Govern català.
Òbviament,
a aquestes alçades, que alguns critiquin la intervenció al Parlament pels
aplaudiments que rep me la “rempamplinfa”. És una fal·làcia més de les moltes
que s’estan utilitzant en aquest debat.
Ara
el que em preocupa és que un procés que va néixer pel dret democràtic a
celebrar un referèndum, que ha estat defensat amb impressionants manifestacions
cíviques i l’autoritat moral de fer-ho democràticament, no acabi engolit per
les necessitats partidistes d’uns quants. I que tot això no porti a una gran
frustració i a una ruptura interna de la societat catalana, com ja està
passant, esperem que no de manera irreversible.
8 comentaris:
Joan gracies per la teva intervenció i le tava valentia.
Una abraçada.
Una vegada més gràcies, Joan. He passat pena, m'he enrabiat, i estic convençut més que mai que no em vaig equivocar donant suport a la teva candidatura tantes vegades com ha calgut a ICV, a CCOO i ho seguiré fent on calgui i on sigui.
Pep Illa
He visto su intervención en el Parlament y he leído su artículo. Aunque pudiera discrepar en algo con usted, me rindo ante su clarividencia. Muchas gracias. Muchas de sus afirmaciones son una luz en medio de tanta tiniebla mediática. Desde fuera de Cataluña, un abrazo.
A ellos les aplauden los etarras, la derecha corrupta catalana y los nacionalistas xenófobos catalanes.
Feia anys, molts anys, que no em sentia orgullosa de sentir a cap polític dir veritats com punys, pessi a qui pessi, és vosté un exemple a seguir per a tothom. No abandoni la política si us plau. Gent com vosté és el que necessitem ara més que mai.
"No afluixis nen".
Que PP i C's aplaudeixin el diputat Coscubiela hauria de fer-lo reflexionar. És el que jo penso i lamento. Salut
Joan dius que s están trepitjant uns dret en el teu relat.Discrepo totalment.S ha d aprobar una llei, tens el dret a votar si, no o abstenir-te. Quan parles que no es pot trepitjar un "estatut" que no es el va ser aprobat en primera instancia i per tant il.legitim perque va ser votat i adulterat posteriorment.De que coi parles.Aquesta riota no es pas l estatut que varem votar els catalans.No ens prenguis el pel. En quant els drets de la Constitució i la democracia que tant pregones ja veiem quin us en fa el Gobierno aquests diez a Catalunya.Repressió i més repressió emparada amb aquesta riota de Constitució amb el seu Tribunal fet a mida per les clavegueres del estado escanyol.No et votaré més
Publica un comentari