AIXÒ VA DE LLIBERTAT

Rosa Luxemburg:

“La libertad solo para los que apoyan al gobierno, o solo para los miembros de un partido, por numerosos que sean, no es libertad. La libertad siempre es libertad para los que piensan de manera diferente. No a causa de ningún concepto fanático de la «justicia», sino porque todo lo que es instructivo, totalizador y purificante en la libertad política depende de esta característica esencial, y su efectividad desaparece tan pronto como la «libertad» se convierte en un privilegio especial”.

Entre les moltes fal·làcies que es fan servir en els debats, potser la més usada sigui la “fal·làcia ad hominen”, o sigui la desqualificació d’un argument no pel seu contingut, sinó per quina persona el defensa.

Aquests dies a Catalunya alguns han inventat una nova fal·làcia a la que caldrà buscar-li un nom apropiat, la de jutjar una intervenció en funció de qui l’aplaudeix.

Ja haureu endevinat que em refereixo a les intervencions que vaig fer en el Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre, davant d’una actuació per part de la majoria de govern que constitueix una greu vulneració dels drets democràtics dels grups parlamentaris i en conseqüència de la ciutadania a la que representem.

 Intervenció dia 6 de setembre al Parlament de Catalunya sobre la Llei del referèndum: 

 Intervenció previa al debat sobre la Llei de Transitorietat del dia 7 de setembre al Parlament de Catalunya: 

Intervenció dia 7 de setembre previa a la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Transitorietat:

I per això crec oportú compartir les raons que em van portar a fer aquesta intervenció i explicar com es va construir. 

La responsable de tot és l’estimada Rosa Luxemburg que fa ja molts anys ens va regalar la reflexió ètica i política que encapçala aquest escrit, i l’instigador de la intervenció va ser el President del Grup, l’amic Lluis Rabell que, a més de ser un enamorat i gran coneixedor de Rosa Luxemburg, és una persona d’unes conviccions ètiques d’origen i resistència granítica.

Quan vàrem escoltar per enèsima vegada a la portaveu de Junts Pel Sí, Marta Rovira, i a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dir que no pensaven respectar el caràcter preceptiu dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries ens vam quedar molt preocupats, malgrat els dos acords adoptats pel propi Consell que recordaven al Parlament aquesta obligació imposada per l’Estatut d’Autonomia.

Quan vàrem sentir argumentar a les mateixes persones que aquest dret dels grups parlamentaris, el de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, podia desaparèixer per un acord de la majoria parlamentaria, perquè la majoria ho pot tot de manera absoluta, o sigui absolutista, ens vam començar a indignar.

Per rematar 48 hores negres per les institucions catalanes, vam escoltar a la portaveu Marta Rovira justificar la desobediència al Consell de Garanties Estatutàries perquè segons ella els dos acords d’aquest organisme s’havien adoptat sota pressió i per la porta del darrera. I per si la degradació de les institucions catalanes no fos suficient amb aquestes paraules, a continuació vam assistir incrèduls a l’escena de veure al President, el Vicepresident i bona part dels membres del Govern català, aplaudir de manera entusiasta la denigració del Consell de Garanties Estatutàries.

Va ser aleshores quan el company Lluis Rabell i un servidor vam considerar que no podíem estar callats, que masses coses estaven en joc com per optar per la comoditat del silenci còmplice. No podíem estar callats mentre Puigdemont, Junqueras i la majoria que dona suport al govern feia malbé en 48 hores tot el capital polític acumulat per les forces sobiranistes en la defensa del referèndum. El capital polític, l’autoritat moral, de defensa de la democràcia a través del referèndum com a única manera de resoldre aquest conflicte. La democràcia només es pot defensar davant de l’autoritarisme de Rajoy amb democràcia i mai amb mètodes no democràtics. Potser dins nostre ressonaven les reflexions de Norberto Bobbio sobre fins i mitjans. Potser vàrem recordar que els fins més legítims – referèndum i independència- poden quedar totalment deslegitimats si s’imposen amb mitjans no democràtics.

A partir d’aquí la resta ja és conegut. També la reacció dels que han desqualificat aquesta intervenció no pel que diu sinó per qui l’aplaudeix. Una reacció per cert, instigada amb esperit militant pels mitjans de comunicació públics catalans i per alguns dels concertats, que posa de manifest la gravetat del moment en què estem vivint.

Potser per a algunes persones la seva idea de la política sigui la de la comoditat d’anar sempre a favor del vent. Però per altres, la idea de la vida és intentar defensar allò en el que creiem, encara que sigui a costa de patir desqualificacions i tot tipus de manipulacions, com les que fa temps imperen en els debats mediàtics d’aquest país nostre. I de manera indistinta a Catalunya i Espanya.

Per això, i per honorar a Milan Kundera i la seva lúcida reflexió quan ens diu que “la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”, he tingut la necessitat vital de recordar en el meu bloc la quantitat de vegades que en el Congrés de Diputats vaig fer el mateix que la darrera setmana al Parlament de Catalunya, que no és altre cosa que la modesta defensa de la Llibertat, en aquells casos contra els abusos del Partit Popular i el Govern Rajoy.

Vaig defensar el referèndum i el seu encaix constitucional com a portaveu de “Izquierda Plural” anunciant el que podria passar i ha acabat passant. 

Vaig debatre, com a Ponent, i votar en contra de la Reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, aprovada per cert en lectura única.

En més d’una ocasió em va tocar defensar el model lingüístic català davant l’agressiva política del Ministre Wert.

Vaig denunciar la instrumentalització de Catalunya de manera rapinyaire per part d’alguns dirigents polítics.

Vaig combatre en primera línia la corrupció del Partit Popular, quan altres encara miraven cap a un altre costat.

Vaig defensar en solitari el dret a parlar i denunciar els abusos hipotecaris que va fer en seu parlamentaria l’activista social Ada Colau .

Vaig tenir el goig de combatre la Reforma Laboral del 2012 aprovada per Decret Llei per PP i CIU.

La llista seria molt llarga, però només volia il·lustrar que el que vaig fer al Parlament el 6 i 7 de setembre és exactament el mateix que vaig fer al Congrés i el que he intentat fer sempre en altres àmbits de la meva vida.

Precisament perquè he defensat a Espanya el dret a celebrar el referèndum i el model lingüístic català o he denunciat els abusos de les majories absolutes al Congrés de Diputats, vaig creure que també estava obligat a denunciar els abusos antidemocràtics i la vulneració de tota la legalitat catalana que va imposar la majoria parlamentaria que dóna suport al Govern català. 

Òbviament, a aquestes alçades, que alguns critiquin la intervenció al Parlament pels aplaudiments que rep me la “rempamplinfa”. És una fal·làcia més de les moltes que s’estan utilitzant en aquest debat.

Ara el que em preocupa és que un procés que va néixer pel dret democràtic a celebrar un referèndum, que ha estat defensat amb impressionants manifestacions cíviques i l’autoritat moral de fer-ho democràticament, no acabi engolit per les necessitats partidistes d’uns quants. I que tot això no porti a una gran frustració i a una ruptura interna de la societat catalana, com ja està passant, esperem que no de manera irreversible.