dijous, 17 d’agost de 2017

NETEJA DE SIMBOLS AMB CRITERIS ÈTNICS-CULTURALS .


La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica, ha provocat una més que justificada polèmica.

Sincerament em sembla irrellevant la militància dels càrrecs públics que van encarregar l’informe. En canvi em sembla important conèixer l’abast de l’encàrrec fet per la Regidoria de Cultura i els criteris professionals amb que es va seleccionar al seu autor. També estaria bé conèixer les dubtoses raons per les que, un cop conegut el seu contingut, es va decidir que podia ser un document de treball útil per debatre a l’Ajuntament i entre les entitats socials i cíviques de la ciutat. A menys clar, que els càrrecs públics responsables d’aquestes decisions comparteixen el seu enfoc, el que situaria el debat en una altra dimensió política.

Sent importants tots aquests aspectes, crec que el més rellevant i el que justifica la polèmica suscitada és l’orientació i la ideologia que desprèn l’informe. Per això resulta preocupant que alguns responsables polítics – no de l’Ajuntament de Sabadell per cert- hagin decidit tapar el debat i tancar-lo en fals.

Sembla que per algunes persones el criticable és la difusió periodística de l’informe i les crítiques que ha rebut i no pas el seu contingut.  Les desqualificacions “ad hominem” a les persones que ens hem permès opinar críticament, acompanyades del silenci sobre el seu contingut, només fan que confirmar la necessitat d’un debat social. Sobre tot, perquè no estem davant d’un fet puntual, una anècdota, sinó d’una tendència profunda cada vegada més evident i desacomplexada en determinats sectors de la societat catalana.  

Personalment em resulta preocupant la idea i el imaginari  de Catalunya, que traspua l’informe. Que per a mi és el moll de l’os i és el què està darrera de les argumentacions utilitzades per l’autor de l’informe per justificar la depuració del nomenclàtor de Sabadell de determinats personatges, episodis històrics i fins i tot llocs geogràfics.

No soc expert, però parteixo de la premissa que el nomenclàtor d’una ciutat o poble, més enllà de la seva utilitat pràctica, hauria de recollir les vinculacions de la comunitat amb persones, realitats o símbols que per la seva incidència local, nacional  o universal puguin ser identificats com a propis pel conjunt de la ciutadania. Conscient que la ciutadania és plural i que un nomenclàtor no pot ser mai un producte “pur” del que pensa un sector de la societat.

I és evident que el nomenclàtor de qualsevol ciutat expressa els valors dominants en cada moment a la societat de referència. Només així es pot entendre la preeminència generalitzada de personatges masculins i l’ostracisme al que es condemna a les dones, també en aquest àmbit. Però la discriminació no és sols de gènere, també ho és de classe. Sempre m’ha sorprès la facilitat per trobar espais quan es tracta de posar noms a representants de les elits econòmiques, culturals o polítiques i les dificultats per destacar la vida de dirigents obrers o populars.

En aquest sentit els nomenclàtors reflecteixen també les relacions de poder dins la societat. I pensar el contrari seria una ingenuïtat. Aquesta tendència es fa més palesa després de guerres o conflictes civils, on els vencedors prorroguen la seva victòria amb la imposició dels seus símbols. Per això em sembla oportú i necessari que es portin a terme polítiques públiques que expulsin dels nostres carrers els noms i els símbols que s’identifiquen directament amb el cop d’estat feixista de 1936 i la repressió franquista.
Però l’informe objecte de la polèmica no es limita a aquesta funció. Puc coincidir en alguns dels criteris generals utilitzats per justificar l’informe. Per exemple augmentar la presència de noms de dones en els carrers de Sabadell – i de totes les ciutats i pobles-. I la proposta d’incloure a Muriel Casals i a Rosa Sensat, entre d’altres dones, té tot el sentit. També en la necessitat de major presència de personatges locals i de la cultura catalana. Resulta sorprenent que Joan Oliver no tingui un carrer a Sabadell, com tampoc el té l’Alcalde Antoni Farres gran artífex de l’actual ciutat, o el periodista Xavier Vinader o el doctor Josep Maria Plans, impulsor de la reforma sanitària a Sabadell, que sí dona nom a un centre cívic. O el Jurista i advocat laboralista Francesc Casares, fortament vinculat a la ciutat i als seus conflictes laborals. Son només alguns exemples en positiu.

En canvi una bona part de l’informe està marcat per un sectarisme i sobre tot un simplisme intransigent en l’anàlisi de personatges, episodis o llocs geogràfics. Es plantegen uns criteris que, d’aplicar-se estrictament a totes les ciutats i pobles, deixarien els nostres carrers sense nom.

Així es proposa excloure noms que, a judici del seu autor, representen la imposició cultural i política del que s’anomena cultura castellana sobre la cultura catalana pròpia. O els que representen els Mites de la historiografia espanyolista o el que anomena excessos del model pseudo-cultural franquista.

Resulta incomprensible que amb l’argument que representen els Mites de la historiografia espanyolista es posi en dubte el manteniment de noms com carrer de Bailèn o de la Independència per fer referència a la guerra contra el Francès. Fins i tot a l’autor li sembla discutible el nom de Numància, per ser expressió diu d’un mite celtibèric de dubtosa solvència. Si apliquem el criteri de la solvència dels mites, Catalunya passaria a ser una societat amb carrers sense noms. Excepte clar que els únics mites no solvents que salvem siguin els considerats mites propis.
Fins i tot s’arriba a teoritzar que alguns noms representen els excessos del "Model pseudo-cultural franquista". I aquí inclou, entre molts altres, la revisió dels noms del carrer de l’ Albarrasí,  en referencia al Massís de la serralada Ibèrica, a la província de Terol; o el passatge de l’Albaicín, pel barri de  Granada.
També proposa expulsar del nomenclàtor noms com el de carrer de Canelles pel pantà de la conca de la Noguera Ribagorçana o el carrer de Cavallers, estany de la capçalera de la Noguera de Tor. I per justificar-ho utilitza l’argument de que formen part de la propaganda franquista de la política d'embassaments i pantans. No pel fet de ser topònims catalans.
Impossible més simplisme en menys espai.
Però el més incomprensible és la proposta de revisió dels noms d’alguns escriptors de la cultura castellana i universal. Entre ells Machado, que és el que ha centrat la polèmica, però no la única exclusió que es proposa.

Els arguments per oposar-se a la depuració de Machado del nomenclàtor son moltes i diverses,  començant per la seva vàlua com a escriptor que va més enllà de la cultura castellana, també pel seu compromís amb les llibertats i la República que ho va ser també amb Catalunya i les seves llibertats. Sense oblidar la falsedat del seu anticatalanisme, com ha posat de manifest l’historiador Ian Gibson en un article resposta que hauria de fer avergonyir al redactor de l’informe del nomenclàtor. .

Però més enllà d’aquesta evidència de la falsedat sobre l’anticatalanisme de Machado, que han posat de manifest al llarg de la història des de Carles Riba, fins Martí Pol i també Serrat, el que sembla més preocupant és el criteri excloent amb el que es justifiquen totes aquestes propostes de revisió del nomenclàtor.



Es proposa depurar el nomenclàtor d’aquells símbols que a judici del seu autor tenen alguna relació amb les imposicions culturals castellanes sobre Catalunya, amb arguments tan ucrònics com identificar a Quevedo, Goya i molts altres amb el que anomena “model pseudo-cultural- franquista.

Per això he afirmat a twitter que crec que l’informe aposta per una neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals, el que m’ha costat tot tipus de desqualificacions, però fins ara cap argument en contra.

Puc entendre que a cap societat li agradi reconèixer que dins seu està covant expressions de xenofòbia ètnic-cultural. Però Catalunya no som una excepció i aquest risc, avui incipient, però molt evident, existeix. Negar-ho, tapar-ho, justificar-ho, relativitzar-ho ens pot ajudar a dormir millor, però agreuja el problema. I crec que tots tenim el deure cívic de combatre aquestes expressions.

En el fons de l’informe apareix una visió tancada i restrictiva de Catalunya, com si la cultura castellana, no formes part del nostre univers. La idea que tot s’ha d’analitzar des de el criteri nacionalista de major o menor vinculació o adhesió amb la nació catalana no forma part del que fins ara ha estat la idea majoritària de Catalunya, que compta amb un gran consens social i és el que ens ha fet forts com a comunitat i com a nació.

El tema no donaria per més si es tractes sols d’un informe desafortunat o inadequat pel seu fi
Òbviament, el debat no està en el nom dels nostres carrers. Aquesta polèmica no és més que expressió d’una tendència de fons, de naturalesa reaccionària, que fa temps s’està instal·lant en sectors de la societat catalana. I que necessitem encarar amb profunditat i serenor però de manera oberta i sense amagar el cap sota l’ala.

La polèmica sobre el nomenclàtor enllaça amb altres polèmiques recents, com la que fa uns mesos va provocar l’Informe Koiné en defensa del català com a única llengua oficial, quan va qualificar a “la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

I de manera també més profunda enllaça amb una ofensiva per reescriure la nostra història recent com a poble, com s’ha vist en l’exposició de la història de la Model, o en la lectura que determinats sectors de la societat catalana fan de la Guerra Civil i fins i tot amb elements aparentment més innocus, que s’estan imposant com hegemònics via mitjans de comunicació i que estan calant en l’imaginari col·lectiu, especialment de les generacions més joves.  

No és aquest un tema fàcil i té moltes arestes emocionals, perquè es parteix d’una realitat històrica certa i molt punyent, propera i molt profunda alhora, en la que la cultura i la llengua catalana han estat discriminades i maltractades per un Estat que mai s’ha sabut reconèixer a si mateix en la seva pluralitat i diversitat.

Però això no pot servir com a coartada per fer plantejaments reactius que pretenen defensar la identitat i la cultura catalana com si es tractes d’una realitat homogènia i pura i considerant el castellà i la cultura castellana com a elements foranies a la societat catalana o simplement colonitzadors. I sobre tot no pot servir com a excusa per justificar la neteja o depuració simbòlica de la nostra història de tot allò que tingui relació amb Espanya i la cultura castellana.

Com tots els pobles, i molt especialment els mediterranis, Catalunya som fruit del mestissatge. No sols d’una immigració de varis segles, també d’una cultura compartida que té més elements en comú dels que suposadament ens diferencien.

Reconec que les meves opinions poden estar marcades per la meva experiència personal. Sóc, com quasi tothom, hereu de la immigració, en el meu cas de tercera generació i amb origen al País Valencià i Aragó.
En els carrers del barri de la meva infantesa, la Barceloneta, el castellà amb totes les seves variants convivia amb el català. Al costat de casa meva hi havia, i encara hi ha, una font en homenatge a la “baialora” gitana Carmen Amaya, filla del barri de barraques del Somorostro i que va acabar vivint a Begur.

Mai se m’ha ocorregut veure en els Murcians que van venir a construir el Metro de Barcelona, ni en els andalusos i gallecs que es van acabar fent amb tots els bars del barri, ni amb els veïns dels quarts de casa de 32 m2 de la Barceloneta, ni amb els que malvivien encara en pitjors condicions al Somorostro una manifestació d’involuntària colonització lingüística. Ni la seva cultura m’ha resultat aliena. Catalunya és també tota aquesta realitat i inclou la seva cultura que ha acabat sent la nostra.

Sempre vaig veure en aquells companys de carrer, escala o escola, persones que compartíem les mateixes mancances i privacions i les mateixes expectatives de progres social. I amb els que entre d’altres coses es van construir organitzacions sindicals com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i bona part de les organitzacions veïnals i socials de Catalunya. El que avui som com a país, no sols en termes materials, sinó també i sobre tot culturals, és fruit d’aquest mestissatge tan antic com la pròpia Catalunya. I cal una mica més de criteri alhora de no caure en la trampa d’identificar de manera simplista Espanya amb franquisme o cultura castellana amb imposició o colonització

La cultura dels habitants del Somorostro no l’he vist mai com a una cosa aliena, com segur no la veia Rafael Hinojosa, veí de les barraques i després fundador de CDC, amb el que hem parlat molt d’aquesta complexa realitat.

No entenc com es poden considerar la rumba catalana dels gitanos de Gracia o Hostafrancs i les cançons dels gitanos de Perpinyà com a cultura pròpia i la de la Carmen Amaya no.
Considero com a part de la cultura i la societat catalana el festival flamenc de Nous Barris, del que han sortit alguns dels millors cantants de flamenc.

Aquests exemples poden semblar anecdòtics, però no ho son. Formen part també dels símbols que hauríem de compartir. I per això ens han d’ocupar i preocupar propostes que plantegen la depuració i neteja simbòlica del nomenclàtor de les nostres ciutats i pobles amb criteris ètnics-culturals.

Seria desitjable que aquesta polèmica l’aprofitéssim per encarar el debat de fons. Ho necessitem com a societat, si no volem perdre el que ha estat una de les nostres grans fortaleses com a poble.

Seria també desitjable que la polèmica de Sabadell no comportes una rèmora per processos semblants que s’estan portant a terme en altres municipis. I que els seus responsables puguin aprendre d’aquesta experiència.

No hi ha cap dubte que cal aplicar la Llei de la Memòria Històrica, també pel que fa als noms dels carrers i als símbols de les nostres ciutats. Però seria oportú que es fes amb tanta decisió com a prudència. Perquè el risc de fer plantejaments sectaris no és un risc que provingui només de sectors del nacionalisme excloent. El sectarisme i el simplisme son virus molt extensos dels que no es salva cap ideologia. No sigui que defensant el manteniment de Machado, algú acabi proposant l’exclusió de Josep Pla. Si algú no ho ha fet ja, que tot és possible.

Espero haver explicat les raons que em van portar a afirmar a twiter que estem davant d’una proposta de neteja simbòlica amb criteris ètnics-culturals. Estaré encantat de debatre sobre la qüestió i si se’m convenç amb arguments canviar de criteri. Entendre-ho però que no caigui en la trampa de respondre a desqualificacions “ad hominem” tan utilitzades en les xarxes socials pels que van mancats d’arguments i per això necessiten utilitzar els insults, alimentats per legions de hooligans i trolls no sempre espontanis. 


I molt menys que no caigui en la temptació de callar, només per la comoditat de no haver suportar situacions incomodes.    

10 comentaris:

alfonso ha dit...

MAGISTRAL...

Arnau Funes Romero ha dit...

Si es llegís més i es fessin més debats i menys tuits i rajades per watsup potser ens aniria millor. Lectura recomanable 100%

Anònim ha dit...

Jo també sóc per part paterna fruit de la immigració, pare andalús i mare catalana. Pel que com a tu, el castellà no me's estrany. Però dir que la cultura i llengua castellana no ha estat imposada es faltar a la veritat, només he de mirar a la meva família materna, mare, avis i besavis, que vaig tenir la sort de conèixer, per saber que significa la imposició.
Dit això, cert que aquesta imposició del castellà ens ha enriquit i ara no podem dir que no és també part nostra. I menys jo. Però no per això deixa de ser una imposició.
La no integració a nivell de llengua per part dels nouvinguts, ja sigui degut a la prohibició del català en molts casos o la manca d'interès en altres, ha canviat el mapa de llengües i cultural de Catalunya. Això ho veiem de forma clara allà on ha anat més immigració espanyola / castellana, i diferent on ha sigut menor. Ara som tots catalans, però l’emprenta està allà i la voluntat d’esborrar el català per part dels polítics espanyols ha fet que sigui així, sinó tindríem un país diferent. I per mi això si que és una justificació més que vàlida encara que tu no ho vegis.
No oblidis que la real neteja ètnica-cultural sempre ha sigut cap als catalans, no ens volen com a nació, no ens estimen com a cultura i no cal anar a l’època de Franco per veure que fan allà on la llengua catalana és més feble, a la Franja, el que fan al País Valencià i com persegueixen les polítiques lingüístiques que votem els catalans a Catalunya i a les Illes. No se’ns respecta i això no canviarà mai, és part de l’esència d’Espanya.
Votaré l’1 d’octubre! Aquells als que tu no defenses, ni tens cap interès i només parles de nacionalistes, també hi som i ens volem expressar.

Anònim ha dit...

A Sabadell governa també ICV, però a alguns sectors de la vella ICV no els hi agraden experiments i governs del canvi real (sense el PSC) com el de Sabadell o Badalona, no els hi agrada veure comuns i independentistes junts i per això s'esforcen en intentar boicotejar-los. Els fa por que una part dels comuns -que malauradament a BCN han desactivat juntament amb el PSC- se sumin a favor de la ruptura del règim del 78. Són els mateixos que han fet fora a Podem Catalunya de Catalunya en Comú per obtenir més poder per ICV, un partit que com Unió de Duran i Lleida hauria d'haver desaparegut si no és per Colau i Podemos que necessitaven la seva quota als debats al 2015. L'assumpte de Sabadell està exagerat fins al paroxisme per caricaturitzar el sobiranisme i no confrontar idees del SÍ i del NO de cara al referèndum. Coscubiela ja va tirar a les vies del tren a Nuet, a Podem CAT i ara ho fa amb els seus companys d'ICV a Sabadell. I després s'estranyarà que ERC i CUP no vulguin governar amb ells. Bé, això és el que vol. Què ERC segueixi de la mà de CDC per així tenir discurs. Llàstima que hagin oblidat que CDC i PSC-PSOE són el mateix. Bé, almenys CDC està a favor de la democràcia.

Jose Luis Atienza ha dit...

Teniu tots les meus respectes si voteu l'1 d'Octubre, company anònim. Jo no hi aniré per convenciment polític, com esmena a la totalitat a aquest processisme que está esquarterant la rica herencia d'integració dels catalana i perquè vull un referéndum de veritat, que serveixi per tirar endavant. Un referéndum efectiu, que interpel·li a toda la societat catalana i no a la meitat menys un, amb garanties democràtiques i reconeixement internacional.
Però no estem parlant del referèndum, estem parlant de quin país volem. Nosaltres som un país culturalment ric, malgrat la seva política, amb dues llengües i que té la sort de poder beure de dues cultures pròpies. Jo sóc castellano parlant i he nascut al Raval, però igual gaudeixo d'un Quim Monzó que d'un Javier Pérez Andújar, d'un Joan Margarit que d'un Angel González, d'un Lluís Llach que d'un Kiko Veneno, d'un Jaume Fuster que d'un Gabriel García Márquez, d'una Montserrat Roig que d'una Ana María Matute, d'un Joan Perucho que d'un Vázquez Montalbán.
Evidentment, company anónim si canvia el mapa de la gent canvia el mapa de la llengua, i produeix coses tan poc interessants com que la indústria editorial catalana sigui la primera indústria editorial en castellà. Supuso que acceptes que les llengües son un fet viu i que al cap i a la fi la llengua serveix per entendre'ns no per marcar-nos en afins i en no afins, La meva cultura está feta de les copies que cantaba la meva mare quan rentava la roba, del poemas de Machado cantades pel Serrat, del poetes catalans cantas del Raimon, del poetes castellans cantats del Paco Ibáñez, de les cançons de la Imperio Argentina i de la Maria del Mar Bonet, dels Beatles i les Stones, del Duo Dinámico, del Lluís Llach i l'Ovidi Montllor.
I sí, dibuixar un nomenclàtor amb la sensibilitat d'una minoria expulsant dels carrers a la part del mapa lingüístic i cultural de Catalunya que no troben políticament correcte, és no tener en compte que les carrers és on viu la gent. Després que vindrà, la crema de llibres, la censura, les alistes negres?
Segur, company anónim, que no ho entés del tot el que voltees dir, pero sembla ser que com Franco va intentar l'eliminacio sistemàtica de la cultura catalana i de la cultura republicana, ara toca practicar-la en nom del ojo por ojo y del diente por diente. El problema és que al final els ulls i les dents sempre són dels mateixos, de les classes populars majoritàriament metropolitanes. Els noms dels carrers haurien de pertànyer a qui viu en apuesta carrera. Gent plural que parla català, que parla castellà i que són tan catalans com el que más, perquè Catalunya és sobretot una terra per viure i conviure. I sí, company anònim. Social de l'opinó del Joan Coscubiela, l'informe d'aquest historiador de Sabadell és una proposta de neteja ètnica simbólica, o parlant en plata neteja de l'espanyolisme, quan la majoria de catalans en una proporció o una altra Espanya forma part de la seva identitat.

Xavier ha dit...

Totalment d'acord. Joan Manuel Serrat, l'any 1978, va expressar això mateix, poèticament, però amb exactitud, en una cançó ben poc coneguda: Por las paredes (Mil años hace). Valdria la pena recuperar-la i aprendre'n la lletra de memòria. Seria una bona manera de combatre l'estupidesa.

Anònim ha dit...

En efecto es difícil entender por qué en Cataluña, igual que sucede en otras partes del país, vemos la pluralidad como un defecto: no solo de singularidades vive el hombre. ¡Saludos Coscubiela!

Joaquim Gonzalez ha dit...

Gràcies Joan, per aquesta esplèndida i valenta reflexió, que saps que serà blanc d'atacs i desqualificacions des del sectarisme. Dir-te com exclama la ranxera mexicana: “ No te arrugues, cuero viejo, que te quiero para tambor”. Una abrazada Coscu.

escardapenyes ha dit...

Joan "Coscu" jo vaig neixa a Mallorca al 1.950 fill de para mallorquí i mare catalana i no m'he fassis teología de lo que és l'imposició perque jo le viscuda, només podía parlar catalá a dins casa nostra, els mestres eran tots castellans, i cada día al pati de l'escola havíam de cantar el "cara al sol" i el cul a l'hombra, tinc 67 anys i dels 10 anys som catalanista i desde els 50 independentista i mi ha fet Espanya amb la manera de ser i de fer, i cada any particip a cuatra manifestaciòns defensant la llengüa i la catalanitat.
Nacionalismes ni han més d'un i el més fort és l'espanyolista, i avull día encara l'apliquen per tot on poden, principalment a las terras de parla catalana, a les Illas si mana el PP ens pixen d'amunt i ens volen fer creura que plou, i molts comunistas i socialistas callen com a meuques, no m'agrada insultar ningú,peró a vosté i al "tocayo" Rabell, amb algunes declaraciòns que han fet, confès que n'he tengut ganes, diuen que no defensen l'espanyolisme, peró quan poden ataquen el catalanisme, aquí tenim els "gonellas" només defensan "el mallorquí" atacant el catalá, i mentras, parlen castellá,¿l'hi sona l'exempla?
Salud i República de part de Lluís, perdonau les faltes, jo no vaig tenir mestres de Llengüa Catalana.

Travis Smith ha dit...

For the reason that the admin of this web page is working, no uncertainty very shortly it will be renowned, due to its quality contents. gmail email login

Publica un comentari a l'entrada