divendres, 9 de juny de 2017

LES MEVES VISITES A LA MODEL

Aquests darrers dies, la intensitat amb què els mitjans de comunicació han tractat el tancament de la Model ha provocat en mi un allau d’imatges, recuperades de la memòria, de la meva relació amb la Model.

He tingut l’oportunitat de conèixer la Model per dins des de cinc perspectives diferents: la de fill de pres, la de pres preventiu, la d’advocat, la de sindicalista i la de parlamentari.

No ha estat una relació intensa, com la que han viscut alguns companys empresonats durant anys o advocats especialitzats en dret penal, però han estat vivències que marquen per sempre. I que, quan fa unes setmanes negociàvem al Parlament les resolucions sobre el tancament de la Model, han condicionat la meva manera d’apropar-me al debat polític.

Vaig trepitjar les instal·lacions de la Model per primer cop l’any 1965 i després el 1969. El motiu va ser visitar el meu pare, empresonat pel “delicte” d’haver contribuït a la creació de CCOO de Catalunya, als anys 60. Aquestes han estat les experiències que m’han deixat més empremta, suposo que per ser un nen i un adolescent en aquells moments.

Les llargues cues a l’hivern a la porta del carrer Entença per entrar a comunicar amb el meu pare o a portar-li menjar. Unes vegades, acompanyant la meva mare, i altres la meva àvia. Les converses amb altres famílies de presos, en les quals el suport compartit entre presos polítics es barrejava amb els comentaris curiosos amb les famílies de presos comuns. Allò d’ells era quelcom sense importància, el dels presos polítics sí que era greu; és el comentari que m’ha quedat gravat a la memòria, reconec que sempre selectiva.

La imatge fosca de l’interior, la tensió amb els funcionaris i la comunicació complicada amb el meu pare són els records més intensos que conservo. Parlar-hi separat per barrots, reixes i un passadís de més d’un metre no facilita gaire la comunicació. I sempre vaig pensar que potser donava ànims al meu pare, però nosaltres sortíem més aviat tocats, sobretot la meva mare. Amb el temps, t’acostumes a parlar cridant per impedir que la teva conversa no quedi sepultada pels crits de les famílies del teu costat.

L’any 1972 vaig conèixer –afortunadament, per poc temps– la model com a pres preventiu, detingut per la típica acusació de “propaganda il·legal” i “associació il·lícita”.

D’aquella experiència recordo les condicions de les cel·les, un espai petit, sense cap tipus d’intimitat, amb tres interns amuntegats en un petit espai. Sempre he pensat que aquelles condicions de vida superen en molt la condemna que la llei permet imposar a les persones condemnades, i que comportaven una violació dels drets humans. Per això em vaig indignar quan, anys després i en temps de saturació de les presons, vaig comprovar que en l’espai on resultava molt difícil viure tres persones havien arribat a col·locar-ne sis. Afortunadament, almenys en aquest aspecte, les condicions dels interns en centres penitenciaris han canviat a millor.

La imatge de la meva primera sortida al pati, després dels primers dies d’aïllament, també s’ha quedat gravada en la memòria. Només arribar vaig rebre la notícia dels altres presos polítics, d’altres galeries, que estaven pendents de nosaltres. Havien posat en marxa els mecanismes de protecció perquè la nostra estància en la galeria de menors fos tranquil·la. Cosa que en aquells moments no estava pas garantida. Òbviament, sentir-te emparat pels teus et dona seguretat i permet tranquil·litzar la família. El que no sabien els companys de CCOO i del PSUC és que una mica abans que m’arribés el seu missatge de suport, ja havia rebut la “protecció” d’uns coneguts, interns en la galeria de joves, que em coneixien i que jo coneixia. Eren veïns del barri, de la Barceloneta, empresonats per delictes comuns, que, després de la sorpresa de veure’m en un lloc on no m’hi esperaven, van oferir-me la seva complicitat i protecció. Coses de ser un “xava” de barri.

Les visites posteriors, com a advocat, sindicalista i parlamentari han estat sens dubte diferents, però m’han permès conèixer l’evolució de la Model al llarg d’aquests anys. I comprovar que, malgrat les dificultats inherents a l’espai, la saturació d’interns i les limitacions de recursos, s’han produït canvis en positiu per garantir que les condemnes compleixin l’objectiu de la reinserció social i fugin de la venjança de la societat vers els condemnats. És obvi que no sempre ha estat així, i alguns incidents al llarg d’aquests anys ho posen de manifest.

Una de les darreres vegades que he estat a la Model va ser per acompanyar Ángel Rozas, dirigent de CCOO i del PSUC, bon coneixedor de les presons durant el franquisme. En aquella ocasió, el lluitador incansable que ha estat l’Ángel va anar a la Model a reunir-se amb els responsables del sistema penitenciari català, com a part del seu treball per intentar que la Model deixés de ser una presó per passar a ser, entre altres coses, un espai de Memòria Històrica.

Cal esperar que, després de l’efervescència comunicativa –no és per a menys– que ha provocat el tancament de la Model, la idea de dedicar una part de les seves instal·lacions a mantenir la memòria històrica pugui ser una realitat aviat.