Una de les
formulacions més atractives dels darrers temps, per la seva capacitat
d'explicar amb senzillesa els reptes de la globalització, ha estat el trilema
de Rodrik. Òbviament, la simplicitat amb què es planteja té riscos, com és el
de caure en una anàlisi simplista d'una realitat molt complexa. Però, al meu parer,
ajuda a entendre algunes de les impotències de la política avui.
El plantejament
de la contradicció insalvable entre democràcia política, que a Europa comporta
també democràcia social, globalització econòmica i Estat nació, que ha estat
l'hàbitat en què ha fructificat l'Estat del benestar, i la impossibilitat de
fer compatibles aquests tres factors en un mateix espai territorial i temporal,
és la mare dels ous. I potser els ous que hem de trencar per fer una truita que
es pugui menjar.
La meva opinió
és que l'equilibri trencat –sempre en relatiu– entre mercats i societat, entre
economia i política, no es pot recuperar en l'espai estret dels Estats nació.
Que cal construir nous espais territorials que siguin l'hàbitat en què la
democràcia recuperi la seva capacitat de civilitzar –sempre relativament–
l'economia global.
Malauradament,
les coses no pinten bé, i semblen anar en sentit contrari. El Mandarinat Xinés,
el Putinat Rus, la Trumplutocràcia i els seus deixebles a Europa apunten a
sortides en què allò sacrificat és la democràcia i l'Estat social en benefici
del reforçament de la globalització econòmica i l'apuntalament dels Estats
nació, siguin vells o nous.
En aquesta
aposta compten amb la col·laboració d’àmplies capes de les societats
respectives que, com passa en moments de crisi, tendeixen a buscar solucions en
allò que coneixen i a rebutjar apostes que comporten riscos. Especialment,
perquè aquests riscos estan molt mal repartits socialment.
Avui, a
Catalunya estem davant d'un altre Trilema important. Fa referència al debat de
pressupostos, però intueixo que és un Trilema que té més profunditat.
El vicepresident,
Junqueras, insisteix en la possibilitat de fer compatibles l’immobilisme fiscal
–negativa a la reforma fiscal–, la reducció del dèficit públic i alhora l’augment
de la despesa social.
El Trilema
Junqueras no sols és polític, és també econòmic, especialment en el context
d'un any en el qual no s'esperen canvis a curt termini en el finançament i en
el que el deute públic es pot situar prop dels 80.000 m€, la majoria en mans de
l'Estat espanyol.
Es pot dir que
això es resol amb un canvi d'estatus polític de Catalunya; però, de cara als
pressupostos de 2017, les faves estan comptades. Els tres factors que Junqueras
considera compatibles no ho són. I la prova és que ell i el Govern han hagut de
triar entre dos d'aquests tres factors.
Han escollit
que els pressupostos mantinguin l’immobilisme fiscal. Negació a la reforma d’IRPF,
Successions i Patrimoni i a reduir el dèficit públic, a costa de sacrificar la
despesa social, i per això la negativa a implantar la renda garantida de
ciutadania.
El Trilema
Junqueras té una altra possible solució: apostar per l'augment de la despesa
social –sobre l'eix de la renda garantida de ciutadania– i per la reducció del
dèficit públic, i sacrificar el seu compromís polític de mantenir l’immobilisme
fiscal. O sigui, encarar una reforma fiscal en profunditat dels impostos propis
i cedits.
Aquest és el
nus de la qüestió dels pressupostos i l'olor que acaben fent. I esperem que
l'olor no acabi sent pudor a liberalisme econòmic.
Publicat originalment a El Periódico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada