dimarts, 12 de setembre de 2017

AIXÒ VA DE LLIBERTAT

Rosa Luxemburg:

“La libertad solo para los que apoyan al gobierno, o solo para los miembros de un partido, por numerosos que sean, no es libertad. La libertad siempre es libertad para los que piensan de manera diferente. No a causa de ningún concepto fanático de la «justicia», sino porque todo lo que es instructivo, totalizador y purificante en la libertad política depende de esta característica esencial, y su efectividad desaparece tan pronto como la «libertad» se convierte en un privilegio especial”.

Entre les moltes fal·làcies que es fan servir en els debats, potser la més usada sigui la “fal·làcia ad hominen”, o sigui la desqualificació d’un argument no pel seu contingut, sinó per quina persona el defensa.

Aquests dies a Catalunya alguns han inventat una nova fal·làcia a la que caldrà buscar-li un nom apropiat, la de jutjar una intervenció en funció de qui l’aplaudeix.

Ja haureu endevinat que em refereixo a les intervencions que vaig fer en el Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre, davant d’una actuació per part de la majoria de govern que constitueix una greu vulneració dels drets democràtics dels grups parlamentaris i en conseqüència de la ciutadania a la que representem.

 Intervenció dia 6 de setembre al Parlament de Catalunya sobre la Llei del referèndum: 

 Intervenció previa al debat sobre la Llei de Transitorietat del dia 7 de setembre al Parlament de Catalunya: 



Intervenció dia 7 de setembre previa a la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Transitorietat:


I per això crec oportú compartir les raons que em van portar a fer aquesta intervenció i explicar com es va construir. 

La responsable de tot és l’estimada Rosa Luxemburg que fa ja molts anys ens va regalar la reflexió ètica i política que encapçala aquest escrit, i l’instigador de la intervenció va ser el President del Grup, l’amic Lluis Rabell que, a més de ser un enamorat i gran coneixedor de Rosa Luxemburg, és una persona d’unes conviccions ètiques d’origen i resistència granítica.

Quan vàrem escoltar per enèsima vegada a la portaveu de Junts Pel Sí, Marta Rovira, i a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dir que no pensaven respectar el caràcter preceptiu dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries ens vam quedar molt preocupats, malgrat els dos acords adoptats pel propi Consell que recordaven al Parlament aquesta obligació imposada per l’Estatut d’Autonomia.

Quan vàrem sentir argumentar a les mateixes persones que aquest dret dels grups parlamentaris, el de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, podia desaparèixer per un acord de la majoria parlamentaria, perquè la majoria ho pot tot de manera absoluta, o sigui absolutista, ens vam començar a indignar.

Per rematar 48 hores negres per les institucions catalanes, vam escoltar a la portaveu Marta Rovira justificar la desobediència al Consell de Garanties Estatutàries perquè segons ella els dos acords d’aquest organisme s’havien adoptat sota pressió i per la porta del darrera. I per si la degradació de les institucions catalanes no fos suficient amb aquestes paraules, a continuació vam assistir incrèduls a l’escena de veure al President, el Vicepresident i bona part dels membres del Govern català, aplaudir de manera entusiasta la denigració del Consell de Garanties Estatutàries.

Va ser aleshores quan el company Lluis Rabell i un servidor vam considerar que no podíem estar callats, que masses coses estaven en joc com per optar per la comoditat del silenci còmplice. No podíem estar callats mentre Puigdemont, Junqueras i la majoria que dona suport al govern feia malbé en 48 hores tot el capital polític acumulat per les forces sobiranistes en la defensa del referèndum. El capital polític, l’autoritat moral, de defensa de la democràcia a través del referèndum com a única manera de resoldre aquest conflicte. La democràcia només es pot defensar davant de l’autoritarisme de Rajoy amb democràcia i mai amb mètodes no democràtics. Potser dins nostre ressonaven les reflexions de Norberto Bobbio sobre fins i mitjans. Potser vàrem recordar que els fins més legítims – referèndum i independència- poden quedar totalment deslegitimats si s’imposen amb mitjans no democràtics.

A partir d’aquí la resta ja és conegut. També la reacció dels que han desqualificat aquesta intervenció no pel que diu sinó per qui l’aplaudeix. Una reacció per cert, instigada amb esperit militant pels mitjans de comunicació públics catalans i per alguns dels concertats, que posa de manifest la gravetat del moment en què estem vivint.

Potser per a algunes persones la seva idea de la política sigui la de la comoditat d’anar sempre a favor del vent. Però per altres, la idea de la vida és intentar defensar allò en el que creiem, encara que sigui a costa de patir desqualificacions i tot tipus de manipulacions, com les que fa temps imperen en els debats mediàtics d’aquest país nostre. I de manera indistinta a Catalunya i Espanya.

Per això, i per honorar a Milan Kundera i la seva lúcida reflexió quan ens diu que “la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”, he tingut la necessitat vital de recordar en el meu bloc la quantitat de vegades que en el Congrés de Diputats vaig fer el mateix que la darrera setmana al Parlament de Catalunya, que no és altre cosa que la modesta defensa de la Llibertat, en aquells casos contra els abusos del Partit Popular i el Govern Rajoy.

Vaig defensar el referèndum i el seu encaix constitucional com a portaveu de “Izquierda Plural” anunciant el que podria passar i ha acabat passant. 


Vaig debatre, com a Ponent, i votar en contra de la Reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, aprovada per cert en lectura única.


En més d’una ocasió em va tocar defensar el model lingüístic català davant l’agressiva política del Ministre Wert.



Vaig denunciar la instrumentalització de Catalunya de manera rapinyaire per part d’alguns dirigents polítics.

video


Vaig combatre en primera línia la corrupció del Partit Popular, quan altres encara miraven cap a un altre costat.



Vaig defensar en solitari el dret a parlar i denunciar els abusos hipotecaris que va fer en seu parlamentaria l’activista social Ada Colau .

video


Vaig tenir el goig de combatre la Reforma Laboral del 2012 aprovada per Decret Llei per PP i CIU.



La llista seria molt llarga, però només volia il·lustrar que el que vaig fer al Parlament el 6 i 7 de setembre és exactament el mateix que vaig fer al Congrés i el que he intentat fer sempre en altres àmbits de la meva vida.

Precisament perquè he defensat a Espanya el dret a celebrar el referèndum i el model lingüístic català o he denunciat els abusos de les majories absolutes al Congrés de Diputats, vaig creure que també estava obligat a denunciar els abusos antidemocràtics i la vulneració de tota la legalitat catalana que va imposar la majoria parlamentaria que dóna suport al Govern català. 

Òbviament, a aquestes alçades, que alguns critiquin la intervenció al Parlament pels aplaudiments que rep me la “rempamplinfa”. És una fal·làcia més de les moltes que s’estan utilitzant en aquest debat.

Ara el que em preocupa és que un procés que va néixer pel dret democràtic a celebrar un referèndum, que ha estat defensat amb impressionants manifestacions cíviques i l’autoritat moral de fer-ho democràticament, no acabi engolit per les necessitats partidistes d’uns quants. I que tot això no porti a una gran frustració i a una ruptura interna de la societat catalana, com ja està passant, esperem que no de manera irreversible.




dijous, 7 de setembre de 2017

ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: "El Parlament ha cruzado el rubicón"

Fent clic a l'enllaç podreu llegir l'entrevista que m'ha fet la Neus Tomàs  per ElDiario.es

ENLLAÇ A L'ENTREVISTA

ENTREVISTA A "LA CAFETERA" DE RADIOCABLE

Us deixo l'entrevista a "La Cafetera" de Radiocable:

ENLLAÇ A L'AUDIO

ENTREVISTA A "AL ROJO VIVO" DE LA SEXTA EL 7 DE SETEMBRE

Us deixo el vídeo de la meva intervenció a Al Rojo Vivo de La Sexta:

video

ENTREVISTA A "LOS DESAYUNOS DE TVE" el 7 de setembre

Us deixo el vídeo de l'entrevista a "Los Desayunos de TVE" del 7 de setembre:

video

ENTREVISTA A "HORA 25" DE CADENA SER, AMB ÀNGELS BARCELÓ EL 6 DE SETEMBRE

Podeu accedir a l'entrevista a "Hora 25" de Cadena SER, amb Àngels Barceló, fent clic en el següent enllaç:

 LINK A L'ENTREVISTA



dijous, 31 d’agost de 2017

LLEI DE REFERÈNDUM: DE LA TRAMITACIÓ EXPRÉS A LA TRAMITACIÓ “SORPRESA”

Des que el 31 de Juliol es va presentar a registre la Proposició de Llei de Referèndum, el desconcert i les discrepàncies entre els seus promotors han portat al Parlament a una situació de caos total que s’ha contagiat a la societat i als mitjans de comunicació.

A més, el fet que la Mesa hagi deixat passar tres reunions sense incloure a l’ordre del dia, per decisió de la Presidenta, l’admissió o inadmissió a tràmit d’aquesta iniciativa legislativa, ha situat el debat de la Llei de referèndum en el terreny de les especulacions sobre la seva tramitació.

Els promotors de la Proposició de Llei han presentat com una altra “astúcia” processista que el 16 d’agost no s’hagi acordat l’inici de la tramitació, tal com s’havia anunciat – cal recordar que aquest va ser el motiu de la reforma exprés del Reglament. Però totes les dades apunten que no estem davant d’una nova astúcia, sinó d’un desconcert important sobre com sortir del cul de sac al que ens han portat.

Un desconcert que s’ha intentat camuflar amb una nova fuga cap endavant, amb la presentació de la Proposició de Llei de referèndum i fundacional de la República. Proposició de Llei que es pretén aprovar abans de l’11 de setembre i que no convenç ni als propis grups promotors, ni als seus redactors, com ja s’ha posat públicament de manifest.

El desconcert dels promotors de la proposició de Llei de referèndum ha portat a tot tipus d’especulació i a que algunes informacions intentin normalitzar que la Llei de referèndum es pot tramitar de qualsevol manera, encara que sigui dinamitant els drets dels diputats/des del Parlament, que són també els drets de la ciutadania que els va votar.

A hores d’ara, quan queda un mes per la data anunciada de l’1 d’octubre i pocs dies per la celebració del proper Ple, el 6 i 7 de setembre, la Proposició de Llei de referèndum no està ni en l’ordre del dia del Ple i ni tan sols existeix parlamentàriament, perquè per existir com a tal i poder ser tramitada, primer la Mesa l’ha d’admetre a tràmit i qualificar-la, amb les conseqüències de tot tipus que això implica. 

I és en aquest context en el que les informacions dels mitjans de comunicació han entrat en el terreny de les especulacions, nedant entre el desconcert dels grups que donen suport al Govern i la intoxicació interessada.

Davant de la manca de transparència dels promotors de les proposicions de Llei, els mitjans de comunicació intenten informar a la ciutadania de quina pot ser la fòrmula de tramitació d’aquestes lleis.

La de la tramitació ordinària, que és el procediment que inicialment han proposat els promotors d’aquesta Proposició de Llei. La de la lectura única, que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha considerat que no es pot utilitzar per lleis d’aquesta naturalesa i que és la causa de la suspensió de la Reforma del Reglament del Parlament per part del Tribunal Constitucional i de l’advertiment sobre responsabilitats penals fet als Membres de la Mesa i al Secretari General i Lletrat Major del Parlament.

I com a tercera possibilitat es planteja la hipòtesi d’una aprovació per la via del Decret Llei que, més enllà dels raonables dubtes jurídics i polítics sobre la seva idoneïtat, suposaria  traslladar la responsabilitat de la seva tramitació de la Mesa del Parlament al conjunt del Govern català. I potser, en aquest detall no menor estiguin els majors dubtes sobre la seva utilització.

Com totes aquestes hipòtesis de tramitació tenen conseqüències, alguns s’han inventat una quarta possibilitat, que no existeix en el Reglament del Parlament, i que podríem anomenar tramitació “sorpresa” i que d’aplicar-se suposaria una degradació del debat parlamentari i social d’aquestes lleis, la trencadissa total del Reglament, de l’Estatut d’Autonomia i de les nostres institucions, com el Consell de Garanties Estatutàries, i una vulneració dels drets democràtics dels diputats i diputades i de la ciutadania a la que representem.

En aquest estat de desconcert dels promotors d’aquestes proposicions, motivat sobretot per la distància galàctica entre la contundència de les paraules i la realitat dels fets i les seves conseqüències, potser ha arribat el moment de tenir clar que una Llei de referèndum per la independència i una Llei de Transitorietat i fundacional de la República són normes d’una gran transcendència que han de ser tractades amb tot el rigor i les garanties democràtiques que es mereixen.

La convocatòria d’un referèndum, la declaració unilateral d’independència, l’obertura d’un procés constituent i la fundació de la República catalana són projectes suficientment transcendents com per no ser tractats amb aquesta superficialitat i frivolitat.

La bunquerització del Govern espanyol i la seva bel·ligerància – que era evident des de el primer dia- són, sens dubte i des de el primer moment, els grans responsables de la situació de bloqueig en què ens trobem. Tot i això, no poden ser la justificació o la coartada perquè lleis d’aquesta transcendència siguin degradades en la seva tramitació. El comportament escassament democràtic i autoritari del Govern espanyol no es pot combatre fent al mateix que es denuncia, trepitjant els drets democràtics dels que no estan d’acord amb aquestes lleis o simplement discrepen del seu contingut i formulació. La democràcia es defensa amb més democràcia, no amb menys.



Sobre la viabilitat parlamentaria de la inventada “tramitació sorpresa” crec que és important recordar que el Reglament del Parlament en el seu article 81.3 possibilita l’alteració de l’ordre del dia del Ple, però el que el Ple no pot fer ni el Reglament l’autoritza és saltar-se totes les fases de tramitació d’una Proposició de Llei, impedir la presentació d’esmenes i el seu debat. I molt menys impedir el dret a sol·licitar dictamen previ del Consell de Garanties Estatutàries. Aquest és un dret dels grups Parlamentaris i dels diputats i diputades, reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és indisponible per tercers i que no pot ser suspès ni anul·lat per ningú.

En resum, la hipòtesi de la “tramitació sorpresa” per la que en un sol Ple es pot obrir i tancar la tramitació d’aquestes lleis no existeix. Les raons no son sols reglamentaries i de forma , que ja son importants, perquè en democràcia les formes son part consubstancial de l’estat de dret. Les raons son sobre tot de naturalesa democràtica. No es pot tramitar una Proposició de Llei trepitjant els drets democràtics dels diputats i diputades.

Per poder alterar l’ordre el dia, incorporant un nou punt no inclòs inicialment el primer requisit és que la iniciativa que es vol incloure a debat existeixi parlamentàriament. I per això cal que la Mesa decideixi amb caràcter previ la seva admissió a tràmit. Cal recordar també que el Reglament permet als grups parlamentaris demanar la reconsideració d’aquesta decisió de la Mesa en un termini de 48 hores.

Algunes veus interessades al·leguen l’existència de precedents per l’alteració de l’Ordre del dia, però ignoren que cap de les situacions anteriors s’han produït en els termes que es pretenen. Mai en la llarga vida del Parlament de Catalunya s’ha inclòs en l’ordre del dia la tramitació d’una iniciativa que abans no hagi estat admesa a tràmit per la Mesa. El Ple pot alterar l’ordre del dia en determinades circumstàncies i requisits, però no pot substituir a la Mesa en la seva funció d’admissió i qualificació de les iniciatives presentades.
A més, en la darrera ocasió en que s’ha produït l’alteració de l’ordre del dia, amb motiu de les propostes de resolució presentades per la CUP-CC i per Catalunya si que es Pot sobre el cas Palau, va quedar clar, i així ho va fer constar la Presidència en el mateix Ple, que aquella decisió es prenia en funció de que el Ple ho acordava per unanimitat i que es respectava el termini per presentar esmenes. O sigui deixant ben clar que l’alteració de l’ordre del dia no pot suposar l’anulació dels drets dels grups parlamentaris.  I no està de mes recordar que en aquell cas es tractava d’una Proposta de Resolució que es debat i s’aprova en el mateix Ple. I en el cas de la Llei de Referèndum i de Transitorietat estem davant de proposicions de Llei que, per garantir els drets parlamentaris, requereixen respectar els terminis de la seva tramitació. I la possibilitat de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries.

No existeix doncs cap precedent que pugui justificar la “tramitació sorpresa” que alguns s’han inventat. 

La “tramitació sorpresa” tal com s’està plantejant seria una forma de tramitació exprés per lectura única camuflada. En aquest sentit cal recordar que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha dit amb claredat que aquest procediment no pot ser utilitzat per normes d’aquesta naturalesa i contingut.

Però el mes important de tot és garantir que la tramitació d’aquestes lleis es fa amb debat i garanties democràtiques que inclouen entre d’altres coses el dret dels grups a presentar esmenes i poder-les debatre i votar. Sigui quina sigui la formula utilitzada per la seva tramitació.

I en aquest sentit cal destacar el plantejament i oferiment fet pel grup de la CUP-CC en el sentit d’estar oberts al debat d’esmenes sobre el Projecte de Llei de Referèndum. Tot i que cal aclarir que aquest és un dret no graciable que tenim tots els grups parlamentaris, cal agrair l’oferiment polític fet per la CUP-CC. Esperem que pugui contribuir a posar una mica de llum i qualitat democràtica al debat de lleis tan transcendents per la societat catalana.

dijous, 17 d’agost de 2017

NETEJA DE SIMBOLS AMB CRITERIS ÈTNICS-CULTURALS .


La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica, ha provocat una més que justificada polèmica.

Sincerament em sembla irrellevant la militància dels càrrecs públics que van encarregar l’informe. En canvi em sembla important conèixer l’abast de l’encàrrec fet per la Regidoria de Cultura i els criteris professionals amb que es va seleccionar al seu autor. També estaria bé conèixer les dubtoses raons per les que, un cop conegut el seu contingut, es va decidir que podia ser un document de treball útil per debatre a l’Ajuntament i entre les entitats socials i cíviques de la ciutat. A menys clar, que els càrrecs públics responsables d’aquestes decisions comparteixen el seu enfoc, el que situaria el debat en una altra dimensió política.

Sent importants tots aquests aspectes, crec que el més rellevant i el que justifica la polèmica suscitada és l’orientació i la ideologia que desprèn l’informe. Per això resulta preocupant que alguns responsables polítics – no de l’Ajuntament de Sabadell per cert- hagin decidit tapar el debat i tancar-lo en fals.

Sembla que per algunes persones el criticable és la difusió periodística de l’informe i les crítiques que ha rebut i no pas el seu contingut.  Les desqualificacions “ad hominem” a les persones que ens hem permès opinar críticament, acompanyades del silenci sobre el seu contingut, només fan que confirmar la necessitat d’un debat social. Sobre tot, perquè no estem davant d’un fet puntual, una anècdota, sinó d’una tendència profunda cada vegada més evident i desacomplexada en determinats sectors de la societat catalana.  

Personalment em resulta preocupant la idea i el imaginari  de Catalunya, que traspua l’informe. Que per a mi és el moll de l’os i és el què està darrera de les argumentacions utilitzades per l’autor de l’informe per justificar la depuració del nomenclàtor de Sabadell de determinats personatges, episodis històrics i fins i tot llocs geogràfics.

No soc expert, però parteixo de la premissa que el nomenclàtor d’una ciutat o poble, més enllà de la seva utilitat pràctica, hauria de recollir les vinculacions de la comunitat amb persones, realitats o símbols que per la seva incidència local, nacional  o universal puguin ser identificats com a propis pel conjunt de la ciutadania. Conscient que la ciutadania és plural i que un nomenclàtor no pot ser mai un producte “pur” del que pensa un sector de la societat.

I és evident que el nomenclàtor de qualsevol ciutat expressa els valors dominants en cada moment a la societat de referència. Només així es pot entendre la preeminència generalitzada de personatges masculins i l’ostracisme al que es condemna a les dones, també en aquest àmbit. Però la discriminació no és sols de gènere, també ho és de classe. Sempre m’ha sorprès la facilitat per trobar espais quan es tracta de posar noms a representants de les elits econòmiques, culturals o polítiques i les dificultats per destacar la vida de dirigents obrers o populars.

En aquest sentit els nomenclàtors reflecteixen també les relacions de poder dins la societat. I pensar el contrari seria una ingenuïtat. Aquesta tendència es fa més palesa després de guerres o conflictes civils, on els vencedors prorroguen la seva victòria amb la imposició dels seus símbols. Per això em sembla oportú i necessari que es portin a terme polítiques públiques que expulsin dels nostres carrers els noms i els símbols que s’identifiquen directament amb el cop d’estat feixista de 1936 i la repressió franquista.
Però l’informe objecte de la polèmica no es limita a aquesta funció. Puc coincidir en alguns dels criteris generals utilitzats per justificar l’informe. Per exemple augmentar la presència de noms de dones en els carrers de Sabadell – i de totes les ciutats i pobles-. I la proposta d’incloure a Muriel Casals i a Rosa Sensat, entre d’altres dones, té tot el sentit. També en la necessitat de major presència de personatges locals i de la cultura catalana. Resulta sorprenent que Joan Oliver no tingui un carrer a Sabadell, com tampoc el té l’Alcalde Antoni Farres gran artífex de l’actual ciutat, o el periodista Xavier Vinader o el doctor Josep Maria Plans, impulsor de la reforma sanitària a Sabadell, que sí dona nom a un centre cívic. O el Jurista i advocat laboralista Francesc Casares, fortament vinculat a la ciutat i als seus conflictes laborals. Son només alguns exemples en positiu.

En canvi una bona part de l’informe està marcat per un sectarisme i sobre tot un simplisme intransigent en l’anàlisi de personatges, episodis o llocs geogràfics. Es plantegen uns criteris que, d’aplicar-se estrictament a totes les ciutats i pobles, deixarien els nostres carrers sense nom.

Així es proposa excloure noms que, a judici del seu autor, representen la imposició cultural i política del que s’anomena cultura castellana sobre la cultura catalana pròpia. O els que representen els Mites de la historiografia espanyolista o el que anomena excessos del model pseudo-cultural franquista.

Resulta incomprensible que amb l’argument que representen els Mites de la historiografia espanyolista es posi en dubte el manteniment de noms com carrer de Bailèn o de la Independència per fer referència a la guerra contra el Francès. Fins i tot a l’autor li sembla discutible el nom de Numància, per ser expressió diu d’un mite celtibèric de dubtosa solvència. Si apliquem el criteri de la solvència dels mites, Catalunya passaria a ser una societat amb carrers sense noms. Excepte clar que els únics mites no solvents que salvem siguin els considerats mites propis.
Fins i tot s’arriba a teoritzar que alguns noms representen els excessos del "Model pseudo-cultural franquista". I aquí inclou, entre molts altres, la revisió dels noms del carrer de l’ Albarrasí,  en referencia al Massís de la serralada Ibèrica, a la província de Terol; o el passatge de l’Albaicín, pel barri de  Granada.
També proposa expulsar del nomenclàtor noms com el de carrer de Canelles pel pantà de la conca de la Noguera Ribagorçana o el carrer de Cavallers, estany de la capçalera de la Noguera de Tor. I per justificar-ho utilitza l’argument de que formen part de la propaganda franquista de la política d'embassaments i pantans. No pel fet de ser topònims catalans.
Impossible més simplisme en menys espai.
Però el més incomprensible és la proposta de revisió dels noms d’alguns escriptors de la cultura castellana i universal. Entre ells Machado, que és el que ha centrat la polèmica, però no la única exclusió que es proposa.

Els arguments per oposar-se a la depuració de Machado del nomenclàtor son moltes i diverses,  començant per la seva vàlua com a escriptor que va més enllà de la cultura castellana, també pel seu compromís amb les llibertats i la República que ho va ser també amb Catalunya i les seves llibertats. Sense oblidar la falsedat del seu anticatalanisme, com ha posat de manifest l’historiador Ian Gibson en un article resposta que hauria de fer avergonyir al redactor de l’informe del nomenclàtor. .

Però més enllà d’aquesta evidència de la falsedat sobre l’anticatalanisme de Machado, que han posat de manifest al llarg de la història des de Carles Riba, fins Martí Pol i també Serrat, el que sembla més preocupant és el criteri excloent amb el que es justifiquen totes aquestes propostes de revisió del nomenclàtor.



Es proposa depurar el nomenclàtor d’aquells símbols que a judici del seu autor tenen alguna relació amb les imposicions culturals castellanes sobre Catalunya, amb arguments tan ucrònics com identificar a Quevedo, Goya i molts altres amb el que anomena “model pseudo-cultural- franquista.

Per això he afirmat a twitter que crec que l’informe aposta per una neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals, el que m’ha costat tot tipus de desqualificacions, però fins ara cap argument en contra.

Puc entendre que a cap societat li agradi reconèixer que dins seu està covant expressions de xenofòbia ètnic-cultural. Però Catalunya no som una excepció i aquest risc, avui incipient, però molt evident, existeix. Negar-ho, tapar-ho, justificar-ho, relativitzar-ho ens pot ajudar a dormir millor, però agreuja el problema. I crec que tots tenim el deure cívic de combatre aquestes expressions.

En el fons de l’informe apareix una visió tancada i restrictiva de Catalunya, com si la cultura castellana, no formes part del nostre univers. La idea que tot s’ha d’analitzar des de el criteri nacionalista de major o menor vinculació o adhesió amb la nació catalana no forma part del que fins ara ha estat la idea majoritària de Catalunya, que compta amb un gran consens social i és el que ens ha fet forts com a comunitat i com a nació.

El tema no donaria per més si es tractes sols d’un informe desafortunat o inadequat pel seu fi
Òbviament, el debat no està en el nom dels nostres carrers. Aquesta polèmica no és més que expressió d’una tendència de fons, de naturalesa reaccionària, que fa temps s’està instal·lant en sectors de la societat catalana. I que necessitem encarar amb profunditat i serenor però de manera oberta i sense amagar el cap sota l’ala.

La polèmica sobre el nomenclàtor enllaça amb altres polèmiques recents, com la que fa uns mesos va provocar l’Informe Koiné en defensa del català com a única llengua oficial, quan va qualificar a “la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

I de manera també més profunda enllaça amb una ofensiva per reescriure la nostra història recent com a poble, com s’ha vist en l’exposició de la història de la Model, o en la lectura que determinats sectors de la societat catalana fan de la Guerra Civil i fins i tot amb elements aparentment més innocus, que s’estan imposant com hegemònics via mitjans de comunicació i que estan calant en l’imaginari col·lectiu, especialment de les generacions més joves.  

No és aquest un tema fàcil i té moltes arestes emocionals, perquè es parteix d’una realitat històrica certa i molt punyent, propera i molt profunda alhora, en la que la cultura i la llengua catalana han estat discriminades i maltractades per un Estat que mai s’ha sabut reconèixer a si mateix en la seva pluralitat i diversitat.

Però això no pot servir com a coartada per fer plantejaments reactius que pretenen defensar la identitat i la cultura catalana com si es tractes d’una realitat homogènia i pura i considerant el castellà i la cultura castellana com a elements foranies a la societat catalana o simplement colonitzadors. I sobre tot no pot servir com a excusa per justificar la neteja o depuració simbòlica de la nostra història de tot allò que tingui relació amb Espanya i la cultura castellana.

Com tots els pobles, i molt especialment els mediterranis, Catalunya som fruit del mestissatge. No sols d’una immigració de varis segles, també d’una cultura compartida que té més elements en comú dels que suposadament ens diferencien.

Reconec que les meves opinions poden estar marcades per la meva experiència personal. Sóc, com quasi tothom, hereu de la immigració, en el meu cas de tercera generació i amb origen al País Valencià i Aragó.
En els carrers del barri de la meva infantesa, la Barceloneta, el castellà amb totes les seves variants convivia amb el català. Al costat de casa meva hi havia, i encara hi ha, una font en homenatge a la “baialora” gitana Carmen Amaya, filla del barri de barraques del Somorostro i que va acabar vivint a Begur.

Mai se m’ha ocorregut veure en els Murcians que van venir a construir el Metro de Barcelona, ni en els andalusos i gallecs que es van acabar fent amb tots els bars del barri, ni amb els veïns dels quarts de casa de 32 m2 de la Barceloneta, ni amb els que malvivien encara en pitjors condicions al Somorostro una manifestació d’involuntària colonització lingüística. Ni la seva cultura m’ha resultat aliena. Catalunya és també tota aquesta realitat i inclou la seva cultura que ha acabat sent la nostra.

Sempre vaig veure en aquells companys de carrer, escala o escola, persones que compartíem les mateixes mancances i privacions i les mateixes expectatives de progres social. I amb els que entre d’altres coses es van construir organitzacions sindicals com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i bona part de les organitzacions veïnals i socials de Catalunya. El que avui som com a país, no sols en termes materials, sinó també i sobre tot culturals, és fruit d’aquest mestissatge tan antic com la pròpia Catalunya. I cal una mica més de criteri alhora de no caure en la trampa d’identificar de manera simplista Espanya amb franquisme o cultura castellana amb imposició o colonització

La cultura dels habitants del Somorostro no l’he vist mai com a una cosa aliena, com segur no la veia Rafael Hinojosa, veí de les barraques i després fundador de CDC, amb el que hem parlat molt d’aquesta complexa realitat.

No entenc com es poden considerar la rumba catalana dels gitanos de Gracia o Hostafrancs i les cançons dels gitanos de Perpinyà com a cultura pròpia i la de la Carmen Amaya no.
Considero com a part de la cultura i la societat catalana el festival flamenc de Nous Barris, del que han sortit alguns dels millors cantants de flamenc.

Aquests exemples poden semblar anecdòtics, però no ho son. Formen part també dels símbols que hauríem de compartir. I per això ens han d’ocupar i preocupar propostes que plantegen la depuració i neteja simbòlica del nomenclàtor de les nostres ciutats i pobles amb criteris ètnics-culturals.

Seria desitjable que aquesta polèmica l’aprofitéssim per encarar el debat de fons. Ho necessitem com a societat, si no volem perdre el que ha estat una de les nostres grans fortaleses com a poble.

Seria també desitjable que la polèmica de Sabadell no comportes una rèmora per processos semblants que s’estan portant a terme en altres municipis. I que els seus responsables puguin aprendre d’aquesta experiència.

No hi ha cap dubte que cal aplicar la Llei de la Memòria Històrica, també pel que fa als noms dels carrers i als símbols de les nostres ciutats. Però seria oportú que es fes amb tanta decisió com a prudència. Perquè el risc de fer plantejaments sectaris no és un risc que provingui només de sectors del nacionalisme excloent. El sectarisme i el simplisme son virus molt extensos dels que no es salva cap ideologia. No sigui que defensant el manteniment de Machado, algú acabi proposant l’exclusió de Josep Pla. Si algú no ho ha fet ja, que tot és possible.

Espero haver explicat les raons que em van portar a afirmar a twiter que estem davant d’una proposta de neteja simbòlica amb criteris ètnics-culturals. Estaré encantat de debatre sobre la qüestió i si se’m convenç amb arguments canviar de criteri. Entendre-ho però que no caigui en la trampa de respondre a desqualificacions “ad hominem” tan utilitzades en les xarxes socials pels que van mancats d’arguments i per això necessiten utilitzar els insults, alimentats per legions de hooligans i trolls no sempre espontanis. 


I molt menys que no caigui en la temptació de callar, només per la comoditat de no haver suportar situacions incomodes.