dissabte, 7 d’octubre de 2017

MOLTES GRÀCIES AMICS, AMIGUES

Aquests dies he viscut moments díficils, especialment la mort de la meva mare, el darrer dimarts 3 d'octubre, després de ser ingresada a l'hospital el passat 20 de setembre. No fa falta que us expliqui que significa això. 

Durant aquests dies he sentit l'escalf de molts amics i amigues que m'han acompanyat en aquests moments. A molts d'ells he pogut agrair-lis personalment, però no ha estat possible fer-ho amb tothom. 

Per aixó vull aprofitar l'espai del "bloc del coscu" per agrair-vos a tots la solidaritat, l'amistat i l'acompanyament que m'heu ofert durant aquesta setmana. Uns dies que pel país han estat molt trascendentals i que per a mi han estat emocionalment molt intensos. 

Voldria compartir amb vosaltres dos dels missatges que m'han fet arribar alguns amics. 

El Ramon Plandiura, amic des de fa molts anys ha volgut compartir amb mi aquestes reflexions: 

"Abans, acomiadar difunts a Barcelona era anar a Sancho d’Avila. Avui, no. Potser sigui perquè els meus morts solen viure a la part alta de la ciutat. Per això, tornar a Sancho d’Avila, és tornar a l’autenticitat dels morts, als de sempre, als que volen marxar sense causar problemes, als que no els importa unes estances lúgubres, aptes només per acomiadar morts. Avui, la difunta, la Pepa, també era una difunta de les de tota la vida, una anciana resistent, nascuda i morta a la Barceloneta, cofoia de la seva família i dels seus amics, protagonista d’una cerimònia austera, sentida, pensada per a ella i per a aquesta gent, la seva, que inunda de serenitat els primers bancs de la sala. 
Darrere,  els amics del seu fill, en Coscu, a qui la cura i mort de la seva mare ha proporcionat una bombolla de pau davant tanta desconsideració. Segurament, el darrer acte d’amor d’una mare per a un fill".


I també el que m'ha fet arribar un amic més recent, però amb el que estic compartint la intensitat de l'activitat parlamentaria aquests darrers anys, en Lluis Rabell.  Amb tota la poesia de Brassens

Súplica
(per a ser enterrat a la platja de la Barceloneta)


Com la Parca no té cap sentit de l'humor,
em trepitja els talons perquè he sembrat de flors
la seva infausta calavera.
Veient-me així encerclat d'un munt d'enterraments,
m'ha semblat assenyat afegir al testament
aquesta voluntat darrera.

Emprant com a tinter el turquesa del mar
que el tabel·lió s'afanyi per tal d'anotar
d'una escriptura entenedora
el que convindrà, doncs, que feu amb el meu cos
quan digui l'esperit: «Vailet, jo toco el dos
perquè el tres fa estona que és fora».

Quan s'enfili a l'Olimp del meu avi Joan,
ple de divinitats d'allò més tolerant
que als mortals no fan la punyeta,
emmeneu-me, si us plau, des del barri nadiu
a l'indret on la vila és un diminutiu,
val a dir a la Barceloneta.

El nínxol familiar no vol cap enrenou.
Parlant clar i català, allò és ple com un ou.
I abans que un lloc no s'alliberi,
se'm farà massa tard i no puc arribar
cridant «Pas al jovent! Coi, deixeu-me passar!»,
ficar-m'hi a empentes i improperis.

On l'arena és daurada, a la vora del blau,
excaveu-me, si no és massa demanar, un cau,
feu-me un acollidor habitatge.
Ben a prop de la Icària i del Bogatell,
envoltat de dofins, gavines i vaixells,
tindré un sumptuós veïnatge.

A l'edat en què l'onanisme recurrent
esdevé enutjós i el cor, adolescent,
s'enlaira com un enxaneta,
vaig rebre allí, cofoi, el meu bateig carnal,
buscant en un jardí poblat de flors del mal
el rostre d'una sireneta.

Neptú allí, fins i tot quan es mostra embravit,
no s'agafa pas la tempesta gaire a pit.
I si una embarcació sotsobra,
se sent bramar el capità dalt del pont:
«Sóc l'amo a bord. Mireu de salvar el rom.
Cadascú un garrafó i a córrer!».

Ma tomba no entristirà pas aquell racó.
Ans al contrari, potser esdevindrà atracció,
un nou lloc de pelegrinatge…
La gent hi desarà els seus afers de bany
i un castell de sauló no ha de parèixer estrany
als infants en aquell paratge.

Amb el degut respecte a Joan Manuel Serrat,
de la Mediterrània el trobador inspirat,
d'allí estant li retré homenatge.
I si el seu cançoner ha estat millor que el meu,
aquell túmul serà, no us en sàpiga greu,
el més mariner de la platja.

Pensareu a plantar, fóra tot un detall,
un bon pi amb el ramatge obert com un ventall,
pi para-sol de preferència,
que preservi els amics de tota insolació
quan visitin la meva pobra concessió
fent-me afectuoses reverències.

Pervenint de la costa o bé de l'interior,
a cavall de les ones i de la remor
del mestral i la tramuntana,
bressolaran el meu dolç somni de la mort
les notes més punyents, els emotius acords
del flamenc i de la sardana.

Si una turista mig nua tal com s'escau
ve a estirar-se, distreta, al llindar del meu cau
a l'hora de la migdiada,
prego perdó a Jesús si l'ombra de la creu
embolcallant el cos de l'ondina s'ajeu
en una pòstuma abraçada.

Pobres reis i banquers, pobres autoritats
sota lloses pesants de marbre entatxonats!
Mirareu amb certa recança
el simpàtic cantaire, el trinxa del Raval,
gaudint d'un etern repòs estival
que es passa la mort de vacances.

Gràcies a tots dos i a tots vosaltres 


dimarts, 12 de setembre de 2017

AIXÒ VA DE LLIBERTAT

Rosa Luxemburg:

“La libertad solo para los que apoyan al gobierno, o solo para los miembros de un partido, por numerosos que sean, no es libertad. La libertad siempre es libertad para los que piensan de manera diferente. No a causa de ningún concepto fanático de la «justicia», sino porque todo lo que es instructivo, totalizador y purificante en la libertad política depende de esta característica esencial, y su efectividad desaparece tan pronto como la «libertad» se convierte en un privilegio especial”.

Entre les moltes fal·làcies que es fan servir en els debats, potser la més usada sigui la “fal·làcia ad hominen”, o sigui la desqualificació d’un argument no pel seu contingut, sinó per quina persona el defensa.

Aquests dies a Catalunya alguns han inventat una nova fal·làcia a la que caldrà buscar-li un nom apropiat, la de jutjar una intervenció en funció de qui l’aplaudeix.

Ja haureu endevinat que em refereixo a les intervencions que vaig fer en el Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre, davant d’una actuació per part de la majoria de govern que constitueix una greu vulneració dels drets democràtics dels grups parlamentaris i en conseqüència de la ciutadania a la que representem.

 Intervenció dia 6 de setembre al Parlament de Catalunya sobre la Llei del referèndum: 

 Intervenció previa al debat sobre la Llei de Transitorietat del dia 7 de setembre al Parlament de Catalunya: 



Intervenció dia 7 de setembre previa a la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Transitorietat:


I per això crec oportú compartir les raons que em van portar a fer aquesta intervenció i explicar com es va construir. 

La responsable de tot és l’estimada Rosa Luxemburg que fa ja molts anys ens va regalar la reflexió ètica i política que encapçala aquest escrit, i l’instigador de la intervenció va ser el President del Grup, l’amic Lluis Rabell que, a més de ser un enamorat i gran coneixedor de Rosa Luxemburg, és una persona d’unes conviccions ètiques d’origen i resistència granítica.

Quan vàrem escoltar per enèsima vegada a la portaveu de Junts Pel Sí, Marta Rovira, i a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dir que no pensaven respectar el caràcter preceptiu dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries ens vam quedar molt preocupats, malgrat els dos acords adoptats pel propi Consell que recordaven al Parlament aquesta obligació imposada per l’Estatut d’Autonomia.

Quan vàrem sentir argumentar a les mateixes persones que aquest dret dels grups parlamentaris, el de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, podia desaparèixer per un acord de la majoria parlamentaria, perquè la majoria ho pot tot de manera absoluta, o sigui absolutista, ens vam començar a indignar.

Per rematar 48 hores negres per les institucions catalanes, vam escoltar a la portaveu Marta Rovira justificar la desobediència al Consell de Garanties Estatutàries perquè segons ella els dos acords d’aquest organisme s’havien adoptat sota pressió i per la porta del darrera. I per si la degradació de les institucions catalanes no fos suficient amb aquestes paraules, a continuació vam assistir incrèduls a l’escena de veure al President, el Vicepresident i bona part dels membres del Govern català, aplaudir de manera entusiasta la denigració del Consell de Garanties Estatutàries.

Va ser aleshores quan el company Lluis Rabell i un servidor vam considerar que no podíem estar callats, que masses coses estaven en joc com per optar per la comoditat del silenci còmplice. No podíem estar callats mentre Puigdemont, Junqueras i la majoria que dona suport al govern feia malbé en 48 hores tot el capital polític acumulat per les forces sobiranistes en la defensa del referèndum. El capital polític, l’autoritat moral, de defensa de la democràcia a través del referèndum com a única manera de resoldre aquest conflicte. La democràcia només es pot defensar davant de l’autoritarisme de Rajoy amb democràcia i mai amb mètodes no democràtics. Potser dins nostre ressonaven les reflexions de Norberto Bobbio sobre fins i mitjans. Potser vàrem recordar que els fins més legítims – referèndum i independència- poden quedar totalment deslegitimats si s’imposen amb mitjans no democràtics.

A partir d’aquí la resta ja és conegut. També la reacció dels que han desqualificat aquesta intervenció no pel que diu sinó per qui l’aplaudeix. Una reacció per cert, instigada amb esperit militant pels mitjans de comunicació públics catalans i per alguns dels concertats, que posa de manifest la gravetat del moment en què estem vivint.

Potser per a algunes persones la seva idea de la política sigui la de la comoditat d’anar sempre a favor del vent. Però per altres, la idea de la vida és intentar defensar allò en el que creiem, encara que sigui a costa de patir desqualificacions i tot tipus de manipulacions, com les que fa temps imperen en els debats mediàtics d’aquest país nostre. I de manera indistinta a Catalunya i Espanya.

Per això, i per honorar a Milan Kundera i la seva lúcida reflexió quan ens diu que “la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”, he tingut la necessitat vital de recordar en el meu bloc la quantitat de vegades que en el Congrés de Diputats vaig fer el mateix que la darrera setmana al Parlament de Catalunya, que no és altre cosa que la modesta defensa de la Llibertat, en aquells casos contra els abusos del Partit Popular i el Govern Rajoy.

Vaig defensar el referèndum i el seu encaix constitucional com a portaveu de “Izquierda Plural” anunciant el que podria passar i ha acabat passant. 


Vaig debatre, com a Ponent, i votar en contra de la Reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, aprovada per cert en lectura única.


En més d’una ocasió em va tocar defensar el model lingüístic català davant l’agressiva política del Ministre Wert.



Vaig denunciar la instrumentalització de Catalunya de manera rapinyaire per part d’alguns dirigents polítics.



Vaig combatre en primera línia la corrupció del Partit Popular, quan altres encara miraven cap a un altre costat.



Vaig defensar en solitari el dret a parlar i denunciar els abusos hipotecaris que va fer en seu parlamentaria l’activista social Ada Colau .



Vaig tenir el goig de combatre la Reforma Laboral del 2012 aprovada per Decret Llei per PP i CIU.



La llista seria molt llarga, però només volia il·lustrar que el que vaig fer al Parlament el 6 i 7 de setembre és exactament el mateix que vaig fer al Congrés i el que he intentat fer sempre en altres àmbits de la meva vida.

Precisament perquè he defensat a Espanya el dret a celebrar el referèndum i el model lingüístic català o he denunciat els abusos de les majories absolutes al Congrés de Diputats, vaig creure que també estava obligat a denunciar els abusos antidemocràtics i la vulneració de tota la legalitat catalana que va imposar la majoria parlamentaria que dóna suport al Govern català. 

Òbviament, a aquestes alçades, que alguns critiquin la intervenció al Parlament pels aplaudiments que rep me la “rempamplinfa”. És una fal·làcia més de les moltes que s’estan utilitzant en aquest debat.

Ara el que em preocupa és que un procés que va néixer pel dret democràtic a celebrar un referèndum, que ha estat defensat amb impressionants manifestacions cíviques i l’autoritat moral de fer-ho democràticament, no acabi engolit per les necessitats partidistes d’uns quants. I que tot això no porti a una gran frustració i a una ruptura interna de la societat catalana, com ja està passant, esperem que no de manera irreversible.




dijous, 7 de setembre de 2017

ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: "El Parlament ha cruzado el rubicón"

Fent clic a l'enllaç podreu llegir l'entrevista que m'ha fet la Neus Tomàs  per ElDiario.es

ENLLAÇ A L'ENTREVISTA

ENTREVISTA A "LA CAFETERA" DE RADIOCABLE

Us deixo l'entrevista a "La Cafetera" de Radiocable:

ENLLAÇ A L'AUDIO

ENTREVISTA A "AL ROJO VIVO" DE LA SEXTA EL 7 DE SETEMBRE

Us deixo el vídeo de la meva intervenció a Al Rojo Vivo de La Sexta:


ENTREVISTA A "LOS DESAYUNOS DE TVE" el 7 de setembre

Us deixo el vídeo de l'entrevista a "Los Desayunos de TVE" del 7 de setembre:


ENTREVISTA A "HORA 25" DE CADENA SER, AMB ÀNGELS BARCELÓ EL 6 DE SETEMBRE

Podeu accedir a l'entrevista a "Hora 25" de Cadena SER, amb Àngels Barceló, fent clic en el següent enllaç:

 LINK A L'ENTREVISTA



dijous, 31 d’agost de 2017

LLEI DE REFERÈNDUM: DE LA TRAMITACIÓ EXPRÉS A LA TRAMITACIÓ “SORPRESA”

Des que el 31 de Juliol es va presentar a registre la Proposició de Llei de Referèndum, el desconcert i les discrepàncies entre els seus promotors han portat al Parlament a una situació de caos total que s’ha contagiat a la societat i als mitjans de comunicació.

A més, el fet que la Mesa hagi deixat passar tres reunions sense incloure a l’ordre del dia, per decisió de la Presidenta, l’admissió o inadmissió a tràmit d’aquesta iniciativa legislativa, ha situat el debat de la Llei de referèndum en el terreny de les especulacions sobre la seva tramitació.

Els promotors de la Proposició de Llei han presentat com una altra “astúcia” processista que el 16 d’agost no s’hagi acordat l’inici de la tramitació, tal com s’havia anunciat – cal recordar que aquest va ser el motiu de la reforma exprés del Reglament. Però totes les dades apunten que no estem davant d’una nova astúcia, sinó d’un desconcert important sobre com sortir del cul de sac al que ens han portat.

Un desconcert que s’ha intentat camuflar amb una nova fuga cap endavant, amb la presentació de la Proposició de Llei de referèndum i fundacional de la República. Proposició de Llei que es pretén aprovar abans de l’11 de setembre i que no convenç ni als propis grups promotors, ni als seus redactors, com ja s’ha posat públicament de manifest.

El desconcert dels promotors de la proposició de Llei de referèndum ha portat a tot tipus d’especulació i a que algunes informacions intentin normalitzar que la Llei de referèndum es pot tramitar de qualsevol manera, encara que sigui dinamitant els drets dels diputats/des del Parlament, que són també els drets de la ciutadania que els va votar.

A hores d’ara, quan queda un mes per la data anunciada de l’1 d’octubre i pocs dies per la celebració del proper Ple, el 6 i 7 de setembre, la Proposició de Llei de referèndum no està ni en l’ordre del dia del Ple i ni tan sols existeix parlamentàriament, perquè per existir com a tal i poder ser tramitada, primer la Mesa l’ha d’admetre a tràmit i qualificar-la, amb les conseqüències de tot tipus que això implica. 

I és en aquest context en el que les informacions dels mitjans de comunicació han entrat en el terreny de les especulacions, nedant entre el desconcert dels grups que donen suport al Govern i la intoxicació interessada.

Davant de la manca de transparència dels promotors de les proposicions de Llei, els mitjans de comunicació intenten informar a la ciutadania de quina pot ser la fòrmula de tramitació d’aquestes lleis.

La de la tramitació ordinària, que és el procediment que inicialment han proposat els promotors d’aquesta Proposició de Llei. La de la lectura única, que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha considerat que no es pot utilitzar per lleis d’aquesta naturalesa i que és la causa de la suspensió de la Reforma del Reglament del Parlament per part del Tribunal Constitucional i de l’advertiment sobre responsabilitats penals fet als Membres de la Mesa i al Secretari General i Lletrat Major del Parlament.

I com a tercera possibilitat es planteja la hipòtesi d’una aprovació per la via del Decret Llei que, més enllà dels raonables dubtes jurídics i polítics sobre la seva idoneïtat, suposaria  traslladar la responsabilitat de la seva tramitació de la Mesa del Parlament al conjunt del Govern català. I potser, en aquest detall no menor estiguin els majors dubtes sobre la seva utilització.

Com totes aquestes hipòtesis de tramitació tenen conseqüències, alguns s’han inventat una quarta possibilitat, que no existeix en el Reglament del Parlament, i que podríem anomenar tramitació “sorpresa” i que d’aplicar-se suposaria una degradació del debat parlamentari i social d’aquestes lleis, la trencadissa total del Reglament, de l’Estatut d’Autonomia i de les nostres institucions, com el Consell de Garanties Estatutàries, i una vulneració dels drets democràtics dels diputats i diputades i de la ciutadania a la que representem.

En aquest estat de desconcert dels promotors d’aquestes proposicions, motivat sobretot per la distància galàctica entre la contundència de les paraules i la realitat dels fets i les seves conseqüències, potser ha arribat el moment de tenir clar que una Llei de referèndum per la independència i una Llei de Transitorietat i fundacional de la República són normes d’una gran transcendència que han de ser tractades amb tot el rigor i les garanties democràtiques que es mereixen.

La convocatòria d’un referèndum, la declaració unilateral d’independència, l’obertura d’un procés constituent i la fundació de la República catalana són projectes suficientment transcendents com per no ser tractats amb aquesta superficialitat i frivolitat.

La bunquerització del Govern espanyol i la seva bel·ligerància – que era evident des de el primer dia- són, sens dubte i des de el primer moment, els grans responsables de la situació de bloqueig en què ens trobem. Tot i això, no poden ser la justificació o la coartada perquè lleis d’aquesta transcendència siguin degradades en la seva tramitació. El comportament escassament democràtic i autoritari del Govern espanyol no es pot combatre fent al mateix que es denuncia, trepitjant els drets democràtics dels que no estan d’acord amb aquestes lleis o simplement discrepen del seu contingut i formulació. La democràcia es defensa amb més democràcia, no amb menys.



Sobre la viabilitat parlamentaria de la inventada “tramitació sorpresa” crec que és important recordar que el Reglament del Parlament en el seu article 81.3 possibilita l’alteració de l’ordre del dia del Ple, però el que el Ple no pot fer ni el Reglament l’autoritza és saltar-se totes les fases de tramitació d’una Proposició de Llei, impedir la presentació d’esmenes i el seu debat. I molt menys impedir el dret a sol·licitar dictamen previ del Consell de Garanties Estatutàries. Aquest és un dret dels grups Parlamentaris i dels diputats i diputades, reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és indisponible per tercers i que no pot ser suspès ni anul·lat per ningú.

En resum, la hipòtesi de la “tramitació sorpresa” per la que en un sol Ple es pot obrir i tancar la tramitació d’aquestes lleis no existeix. Les raons no son sols reglamentaries i de forma , que ja son importants, perquè en democràcia les formes son part consubstancial de l’estat de dret. Les raons son sobre tot de naturalesa democràtica. No es pot tramitar una Proposició de Llei trepitjant els drets democràtics dels diputats i diputades.

Per poder alterar l’ordre el dia, incorporant un nou punt no inclòs inicialment el primer requisit és que la iniciativa que es vol incloure a debat existeixi parlamentàriament. I per això cal que la Mesa decideixi amb caràcter previ la seva admissió a tràmit. Cal recordar també que el Reglament permet als grups parlamentaris demanar la reconsideració d’aquesta decisió de la Mesa en un termini de 48 hores.

Algunes veus interessades al·leguen l’existència de precedents per l’alteració de l’Ordre del dia, però ignoren que cap de les situacions anteriors s’han produït en els termes que es pretenen. Mai en la llarga vida del Parlament de Catalunya s’ha inclòs en l’ordre del dia la tramitació d’una iniciativa que abans no hagi estat admesa a tràmit per la Mesa. El Ple pot alterar l’ordre del dia en determinades circumstàncies i requisits, però no pot substituir a la Mesa en la seva funció d’admissió i qualificació de les iniciatives presentades.
A més, en la darrera ocasió en que s’ha produït l’alteració de l’ordre del dia, amb motiu de les propostes de resolució presentades per la CUP-CC i per Catalunya si que es Pot sobre el cas Palau, va quedar clar, i així ho va fer constar la Presidència en el mateix Ple, que aquella decisió es prenia en funció de que el Ple ho acordava per unanimitat i que es respectava el termini per presentar esmenes. O sigui deixant ben clar que l’alteració de l’ordre del dia no pot suposar l’anulació dels drets dels grups parlamentaris.  I no està de mes recordar que en aquell cas es tractava d’una Proposta de Resolució que es debat i s’aprova en el mateix Ple. I en el cas de la Llei de Referèndum i de Transitorietat estem davant de proposicions de Llei que, per garantir els drets parlamentaris, requereixen respectar els terminis de la seva tramitació. I la possibilitat de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries.

No existeix doncs cap precedent que pugui justificar la “tramitació sorpresa” que alguns s’han inventat. 

La “tramitació sorpresa” tal com s’està plantejant seria una forma de tramitació exprés per lectura única camuflada. En aquest sentit cal recordar que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha dit amb claredat que aquest procediment no pot ser utilitzat per normes d’aquesta naturalesa i contingut.

Però el mes important de tot és garantir que la tramitació d’aquestes lleis es fa amb debat i garanties democràtiques que inclouen entre d’altres coses el dret dels grups a presentar esmenes i poder-les debatre i votar. Sigui quina sigui la formula utilitzada per la seva tramitació.

I en aquest sentit cal destacar el plantejament i oferiment fet pel grup de la CUP-CC en el sentit d’estar oberts al debat d’esmenes sobre el Projecte de Llei de Referèndum. Tot i que cal aclarir que aquest és un dret no graciable que tenim tots els grups parlamentaris, cal agrair l’oferiment polític fet per la CUP-CC. Esperem que pugui contribuir a posar una mica de llum i qualitat democràtica al debat de lleis tan transcendents per la societat catalana.