Aquests dies he viscut moments díficils, especialment la mort de la meva mare, el darrer dimarts 3 d'octubre, després de ser ingresada a l'hospital el passat 20 de setembre. No fa falta que us expliqui que significa això.
Durant aquests dies he sentit l'escalf de molts amics i amigues que m'han acompanyat en aquests moments. A molts d'ells he pogut agrair-lis personalment, però no ha estat possible fer-ho amb tothom.
Per aixó vull aprofitar l'espai del "bloc del coscu" per agrair-vos a tots la solidaritat, l'amistat i l'acompanyament que m'heu ofert durant aquesta setmana. Uns dies que pel país han estat molt trascendentals i que per a mi han estat emocionalment molt intensos.
Voldria compartir amb vosaltres dos dels missatges que m'han fet arribar alguns amics.
El Ramon Plandiura, amic des de fa molts anys ha volgut compartir amb mi aquestes reflexions:
"Abans, acomiadar difunts a Barcelona
era anar a Sancho d’Avila. Avui, no. Potser sigui perquè els meus morts solen
viure a la part alta de la ciutat. Per això, tornar a Sancho d’Avila, és tornar
a l’autenticitat dels morts, als de sempre, als que volen marxar sense causar
problemes, als que no els importa unes estances lúgubres, aptes només per acomiadar
morts. Avui, la difunta, la Pepa, també era una difunta de les de tota la vida,
una anciana resistent, nascuda i morta a la Barceloneta, cofoia de la seva
família i dels seus amics, protagonista d’una cerimònia austera, sentida,
pensada per a ella i per a aquesta gent, la seva, que inunda de serenitat els
primers bancs de la sala.
Darrere, els amics del seu fill, en Coscu, a qui la
cura i mort de la seva mare ha proporcionat una bombolla de pau davant tanta desconsideració.
Segurament, el darrer acte d’amor d’una mare per a un fill".
I també el que m'ha fet arribar un amic més recent, però amb el que estic compartint la intensitat de l'activitat parlamentaria aquests darrers anys, en Lluis Rabell. Amb tota la poesia de Brassens
Súplica
(per a ser enterrat a la platja de la Barceloneta)
Com la Parca no té cap
sentit de l'humor,
em trepitja els talons
perquè he sembrat de flors
la seva infausta calavera.
Veient-me així encerclat
d'un munt d'enterraments,
m'ha semblat assenyat
afegir al testament
aquesta voluntat darrera.
Emprant com a tinter el
turquesa del mar
que el tabel·lió s'afanyi
per tal d'anotar
d'una escriptura
entenedora
el que convindrà, doncs,
que feu amb el meu cos
quan digui l'esperit: «Vailet,
jo toco el dos
perquè el tres fa estona
que és fora».
Quan s'enfili a l'Olimp
del meu avi Joan,
ple de divinitats d'allò
més tolerant
que als mortals no fan la
punyeta,
emmeneu-me, si us plau,
des del barri nadiu
a l'indret on la vila és
un diminutiu,
val a dir a la
Barceloneta.
El nínxol familiar no vol
cap enrenou.
Parlant clar i català,
allò és ple com un ou.
I abans que un lloc no
s'alliberi,
se'm farà massa tard i no
puc arribar
cridant «Pas al jovent!
Coi, deixeu-me passar!»,
ficar-m'hi a empentes i
improperis.
On l'arena és daurada, a
la vora del blau,
excaveu-me, si no és massa
demanar, un cau,
feu-me un acollidor
habitatge.
Ben a prop de la Icària i
del Bogatell,
envoltat de dofins,
gavines i vaixells,
tindré un sumptuós veïnatge.
A l'edat en què l'onanisme
recurrent
esdevé enutjós i el cor,
adolescent,
s'enlaira com un enxaneta,
vaig rebre allí, cofoi, el
meu bateig carnal,
buscant en un jardí poblat
de flors del mal
el rostre d'una sireneta.
Neptú allí, fins i tot
quan es mostra embravit,
no s'agafa pas la tempesta
gaire a pit.
I si una embarcació
sotsobra,
se sent bramar el capità
dalt del pont:
«Sóc l'amo a bord. Mireu
de salvar el rom.
Cadascú un garrafó i a
córrer!».
Ma tomba no entristirà pas
aquell racó.
Ans al contrari, potser
esdevindrà atracció,
un nou lloc de
pelegrinatge…
La gent hi desarà els seus
afers de bany
i un castell de sauló no
ha de parèixer estrany
als infants en aquell
paratge.
Amb el degut respecte a
Joan Manuel Serrat,
de la Mediterrània el
trobador inspirat,
d'allí estant li retré
homenatge.
I si el seu cançoner ha
estat millor que el meu,
aquell túmul serà, no us
en sàpiga greu,
el més mariner de la
platja.
Pensareu a plantar, fóra
tot un detall,
un bon pi amb el ramatge
obert com un ventall,
pi para-sol de
preferència,
que preservi els amics de
tota insolació
quan visitin la meva pobra
concessió
fent-me afectuoses
reverències.
Pervenint de la costa o bé
de l'interior,
a cavall de les ones i de
la remor
del mestral i la
tramuntana,
bressolaran el meu dolç
somni de la mort
les notes més punyents,
els emotius acords
del flamenc i de la
sardana.
Si una turista mig nua tal
com s'escau
ve a estirar-se, distreta,
al llindar del meu cau
a l'hora de la migdiada,
prego perdó a Jesús si
l'ombra de la creu
embolcallant el cos de
l'ondina s'ajeu
en una pòstuma abraçada.
Pobres reis i banquers,
pobres autoritats
sota lloses pesants de
marbre entatxonats!
Mirareu amb certa recança
el simpàtic cantaire, el
trinxa del Raval,
gaudint d'un etern repòs
estival
que es passa la mort de
vacances.
Gràcies a tots dos i a tots vosaltres
