dijous, 13 d’octubre de 2016

GESTICULITIS

Com passa amb totes les virtuts i tots els defectes, les grandeses i les misèries de les persones, l’ús i l’abús dels gestos no és exclusiu de la política. Però en estar aquesta sotmesa a un escrutini públic permanent, són més visibles.

En política, els gestos són necessaris, diria que imprescindibles, per exemplificar o acompanyar les propostes, les polítiques. Tenen, sens dubte, un gran valor simbòlic, especialment en un moment en què els símbols omplen el forat provocat per les dificultats de construir propostes polítiques que donin resposta als reptes econòmics i socials.

Els gestos aporten grans avantatges. Per la seva simplicitat, tenen una gran capacitat de comunicar una idea, un projecte. I també una gran capacitat de mobilitzar emocions i canalitzar reivindicacions.

Però, como passa amb totes les coses de la vida, també tenen efectes negatius. La simplicitat que acompanya els gestos fa que amb facilitat caiguin en el simplisme a l’hora d’explicar la realitat. De manera que quantes més dificultats tenim per explicar realitats complexes, més s’usa i s’abusa dels gestos. Són tan potents que en ocasions tapen el contingut d’allò que es vol explicar. O fins i tot s’utilitzen per tapar allò que es fa o s’ha deixat de fer.

Aquesta realitat no és nova, però s’ha fet molt evident en l’actual món de la comunicació, on els gestos són els millors aliats de la política informativa del titular. Fins el punt que aquesta manera d’entendre la comunicació es converteix en el principal aliat i impulsor dels gestos.

Fa uns anys, un director de diari, per justificar la dificultat de la seva feina, m’ho va comparar amb el repte de fer pa tendre cada dia, cada dia amb contingut diferent, i  oferir-lo a les sis del matí. En aquests moments, el repte dels professionals dels mitjans és gegantí, perquè no es tracta de fer pa tendre cada dia sinó cada cinc minuts, malgrat que no sempre es disposa de la farina necessària per fer-lo. I és quan manca la farina per omplir la informació quan els gestos vénen en auxili del titular i aquest dóna sentit polític al gest.

Així s’entén que, en un escenari de grans reptes per als quals no es tenen respostes, i menys respostes fàcils, i on la indústria de la comunicació pateix també aquesta crisi, la combinació de gestos i titulars acaben provocant efectes colaterals molt negatius per a la qualitat democràtica de la nostra societat.

Gestos i titulars es necessiten mútuament i s’incentiven, fins el punt d’asfixiar en ocasions les propostes polítiques més elaborades i la comunicació més aprofundida i acurada.  

Aquesta realitat no és, com passa amb altres problemes o reptes, exclusiva de Catalunya o Espanya. I evidentment no afecta només la política, ni és exclusiu d’una ideologia o d’una força política. Els gestos i la seva capacitat de generar titulars són molt llaminers i suposen una temptació molt gran de la qual resulta difícil sostraure’s.

En aquests moments, a casa nostra l’ús dels gestos és tan abusiu que el seu excés s’ha convertit en una greu patologia política que deteriora la qualitat democràtica.

L’actual legislatura catalana és un clar exponent del que diem, sobretot per l’abús de gestos orientats a generar imatges que van en sentit contrari al que en realitat s’està fent.

Després que el Parlament aprovés una resolució que declarava la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional i crides a la desobediència, el Parlament i el mateix Govern van continuar presentant recursos i al·legacions davant del Constitucional. De fet, el Govern català, durant aquest període, ha presentat més recursos davant del Constitucional que els presentats per l’Estat Espanyol.

Després de declarar el 2016 l’any de la desconnexió política amb l’Estat espanyol (ara s’ha posposat al 2017), els pressupostos presentats per al 2016 eren d’una total submissió a la Llei d’estabilitat pressupostària de l’Estat espanyol.  

La llista de gestos que van en sentit contrari a les polítiques que es fan és tan llarga que faria inacabable aquest post.

Quan això passa, la política legítima dels gestos es converteix en la patologia de la gesticulitis, i un dels seus efectes és un greu deteriorament de la qualitat democràtica de la societat.   

dissabte, 8 d’octubre de 2016

UN “XAVA” DE BARRI


He esperat que passessin algunes setmanes per separar-me al màxim de l’absurda polèmica generada, però no em puc estar de compartir unes vivències personals que en Javier Pérez Andújar va despertar en mi amb el seu pregó.

No vaig poder gaudir en directe del regal que ens va fer el “xava” de San Adrián del Besos però, en acabar el compromís que em va impedir estar al Saló de Cent, vaig buscar ràpidament la manera de fer-lo meu i els puc assegurar que jo també em vaig emocionar.

Les emocions es poden compartir però son molt íntimes i no sempre son fàcilment explicables ni per un mateix.  No pretenc doncs donar-li un valor universal al seu pregó, però  les imatges creades per Pérez Andújar amb el seu relat van despertar en mi un fort sentiment d’identitat de xava de barri, la pàtria de la meva infantesa.

Jo tampoc vaig néixer a Barcelona, jo soc fill de la Barceloneta, aquell barri que abans de ser sepultat i asfixiat per un mercat turístic global que els poders públics no aconsegueixen controlar, tenia un fort sentiment de pertinença diferenciada.

En la meva infantesa i joventut quan creuàvem a peu o en tramvia la Plaça de Palau dèiem que anàvem a Barcelona. Les famílies de “quinquis” del barri de tota la vida, s’acomiadaven pel matí dels seus col·legues de taverna dient-lis que anaven a “treballar” a Barcelona. Eren temps en que fins i tot robar tenia les seves regles i mai ho feien a la Barceloneta, sempre s’anaven a “treballar” a Barcelona.

A la identitat de barri segur que contribuïen factors físics. Geogràficament la Barceloneta és un triangle irregular guanyat al Mar i que trenca la línia de la costa, construït per enginyers militars per reubicar les famílies d’artesans expulsats del barri de la Ribera per construir el fortí de la Ciutadella. També l’aïllament al que durant moltes dècades ha estat sotmès el barri per una via de tren que comunicava el Port amb França i servia per transportar mercaderies. “A la Barceloneta el tren ens fa la punyeta” va ser una de les grans mobilitzacions veïnals de la transició. Un tren que fins les obres olímpiques tallava periòdicament la circulació i deixava aïllat  el barri durant importants espais de temps. Aïllat fins i tot pel pas de les ambulàncies que anaven i tornaven de l’Hospital del Mar.

La identitat del barri no té el seu origen sols en factors geogràfics o físics, si no emocionals. Potser vinculats al que explica Serrat en “Nací en el Mediterraneo”, que ell canta en castellà i jo sento i gaudeixo en català. Potser per la petja de ser un dels  primers barris obrers de Catalunya, en el que el homes i les dones treballaven a molts pocs metres d’on vivien. Potser perquè la vida de famílies amplies en els quarts de casa de 32m2 ens portava a viure al carrer.

Sigui com sigui el factor que va generar una identitat de barri, ara malmesa i perduda, la referència de Javier Pérez Andújar  als tebeos, als seus personatges, als seus escriptors va despertar en mi aquest sentiment de “xava de barri”. Una identitat que és, de les moltes i diverses de las que gaudeixo, amb la que més còmode em sento i amb la que més m’agrada definir-me.

El pregó d’en Javier va despertar en moltes persones la seva infantesa de lector de tebeos i també l’orgull de barri. A mi em va despertar l’adolescència i la joventut de lector, però sobre tot de venedor de tebeos, novel·les i tot tipus de revistes i diaris. La feina que en un “cuchitril” de 9 metres quadrats va garantir  la supervivència familiar durant 20 anys, després que el meu pare fos acomiadat, perdés la feina i entres en les “llistes negres”. 

L’orgull de militant obrer del meu pare el portava a intentar vendre llibres i promoure la difusió de “Cuadernos para el dialogo”, Triunfo, protegint-los del segrest de la Policia per ordre governativa. I més endavant de l’Arreu i les revistes d’humor “Por favor” o Hermano Lobo.  Però sincerament el que més compraven els homes i les dones del barri no eren precisament aquestes revistes.

Els preferits eren les revistes del cor i tebeos o novel·les de butxaca que veníem o llogàvem a aquells veïns que afeccionats a la lectura no podien ni tan sols pagar-se aquest plaer o senzillament volien gaudir de la novel·la setmanal que aquells prolífics escriptors entregaven cada set dies a la seva editorial, que si no recordo malament també era Bruguera. Ara a aquesta modalitat de “lloguer” de novel·les l’anomenaríem economia de l’intercanvi.

Soc conscient del contingut de moltes d’aquestes novel·les i del paper que jugaven en aquella fosca nit del franquisme. El romanticisme tendre de Corin Tellado, utilitzat com a forma d’evasió per moltes dones que vivien vides molts cops insofribles, podria avui ser qualificat d’ideologia patriarcal.  I segur que ho era, en la mesura que aquesta evasió de la vida quotidiana propiciava cert sentit de resignació davant la doble explotació que patien, com a obreres i com a dones. Malgrat això, el franquisme va arribar a segrestar i prohibir algunes de les seves novel·les de butxaca imputant-li escenes pornogràfiques.

També soc conscient que les novel·les de l’Oest de Marcial Lafuente Estefania podrien ser identificades avui com difusores de la cultura imperialista dels colonitzadors de l’Amèrica del Nord. Tot i que aquesta seria una visió simplista d’aquelles novel·letes, no sols perquè el seu autor va ser un militar republicà d’alta graduació que va ser empresonat pel franquisme – factor que tampoc és cap garantia de res- si no perquè algunes de les seves històries defugien del simplisme de bons i dolents pròpies de la cultura del “Far West”.

Això per no parlar de les “Hazañas Belicas” un producte propi de la guerra freda, en el que, sota guions de les batalles de la Segona Guerra Mundial es reproduïa l’esquema de bons i dolents propis d’aquella època i de totes des de Zaratrustra. Això sí, amb la sofisticació que els alemanys eren els dolents quan combatien amb el aliats, però passaven a ser els bons quan lluitaven contra els soviètics. Crec recordar que l’ordre d’aparició dels guions va ser a l’inrevés, els alemanys eren els bons en les primeres entregues i van passar a ser els dolents en les batalles amb els nord-americans al Pacífic o amb els aliats al Nord d’Africà o a la pròpia Europa. Sembla ser que els seus escriptors eren molt sensibles al clima polític de cada moment.  

Ningú pot negar que en aquells temps la colonització ideològica de la ciutadania utilitzava també aquestes formes de literatura. Caldrà però no oblidar que igual que sempre, malgrat ara la colonització ideològica ha assolit uns nivells de sofisticació que la fa més imperceptible a la majoria.

I sobre tot cal també tenir present que les coses son una mica més complexes, com s’ha pogut comprovar arrel de la mort de Victor Mora, creador del “Capitan Trueno”. Que ara és vist com a expressió de certes vel·leïtats contra el poder, no en va el seu autor era militant comunista, malgrat un dels crits més repetits pel seu protagonista era “Santiago y cierra España”

No cal oblidar que molts d’aquells joves i no tant joves lectors varen incorporar l’hàbit de la lectura a partir d’aquests realitats que avui amb una mirada ucrònica poden ser desqualificades amb un cert simplisme com a subcultura. I els puc assegurar que algunes d’aquestes dones i homes que llegien a Corin Tellado o Marcial Lafuente Estefania i també el “Capitan Trueno” eren al mateix temps militants antifranquistes, dirigents obrers de Comissions Obreres o líders veïnals que varen protagonitzar les lluites que han transformat els nostres barris i ciutats, especialment les anomenades per Marc Andreu com les ciutats invisibles.    
   
Per això m’ha deixat molt preocupat que, arrel del pregó del Javier Pérez Andujar alguns han qualificat les seves referències als tebeos i altres lectures com una defensa de la “subcultura obrera espanyola” i l’han contraposat a la “CULTURA CATALANA” així en majúscules.  Entre d’altres l’escriptor Julià de Jòdar ho ha explicitat en varies ocasions i fins i tot ho ha intentat explicar. No deixa de ser curiós que algunes persones li hagin retret que vincules el concepte subcultura a espanya el de cultura en majúscules a Catalunya, quan de fet l’aspecte més destacable del seu comentari no és la contraposició entre Espanya i Catalunya, si no el seu contingut profundament elitista, de classe. La contraposició entre “subcultura obrera” i “CULTURA” en majúscules ha portat a alguns fins i tot a dir que el que ells anomenen subcultura obrera ha estat l’instrument del lerrouxisme passat i actual per colonitzar Catalunya i afeblir la cultura catalana.    

Llegint aquests comentaris he pensat que si estiguessin fets en altres països nosaltres mateixos els qualificaríem  amb un nom que ni jo mateix m’atreveixo a pronunciar.

En tot cas el més important és donar les gràcies a Javier Pérez Andújar per  despertar en mi la identitat de “Xava de barri”.