dilluns, 23 de maig de 2016

DESCODIFICANT ELS PRESSUPOSTOS 2016


El Govern català ha anunciat per a aquest dimarts l’aprovació del Projecte de Llei de Pressupostos i el Projecte de Llei de Mesures Fiscals.

Tot apunta que la seva presentació anirà acompanyada de gestos que no tindran res a veure amb les xifres presentades, ni amb les polítiques aprovades. Gestos que serveixen precisament per amagar les polítiques reals.

Si es vol que el debat pressupostari parli de les persones i no de la política dels polítics, que és el que ja ha començat a passar, caldrà no oblidar algunes coses.

En cas de ser aprovats,  els pressupostos entrarien en vigor, en el millor dels casos, l’1 d’agost, o sigui transcorreguts set mesos del 2016.

Això significa en la pràctica que tindran poca incidència sobre les polítiques de despesa del 2016, i menys sobre els ingressos.

De fet, els pressupostos de veritat del 2016 es van aprovar en el moment en què es va votar la pròrroga del 2015.

I en el millor dels casos, el que ara es discutirà és l’orientació de la política fiscal i pressupostària del Govern Puigdemont. Que, si atenem als seus compromisos, només ha de durar fins a la meitat del 2017. És més el soroll que les nous.

Ja tindrem oportunitat d’analitzar les dades detalladament, però CSQEP valorarem els pressupostos del 2016 des de tres perspectives: la credibilitat de les dades, l'orientació social de les polítiques i el nivell de continuisme o canvi dels comptes públics.

Els pressupostos es presenten emmarcats per tres dades importants: l’evolució de l’economia catalana i la seva incidència en els ingressos, l’estat del deute públic acumulat i les seves conseqüències en l’exercici de l’autonomia pressupostària, i els compromisos assumits pel Govern en el Parlament pel que fa a la situació d’emergència social.

La situació econòmica està contribuint a millorar els ingressos per impostos propis i cedits, però en una proporció modesta, perquè aquests són una petita part dels ingressos totals i perquè no sempre el creixement econòmic – que a més s’està alentint– es trasllada mimèticament a una millora d’ingressos. També milloraran en el 2016 les diferents partides de transferència de l’Estat, tant la liquidació del 2014 com la bestreta a compte del 2016.
Cal matisar, però, que la millora ho és en unes quantitats que ni tan sols serveixen per equilibrar el gran desajust generat en 2015. El saldo pressupostari d’operacions no financeres del 2015 ha estat de -5,334,5. I si s’exclouen els interessos del deute, s’apuja a -3.138,4 M€.
Una part del desajust del 2015 té el seu origen en una previsió irreal d’ingressos, que tothom sabia que mai no es produirien. Així, es va fer una previsió d’ingressos no financers de 21.764,5m€, i els liquidats han estat 20.231M€. O sigui, 1.573,5 m€ de diferència.
Seria desitjable que als pressupostos del 2016 no ens facin la mateixa trampa, incorporant ingressos que no es produiran, al menys durant el 2016, com per exemple impostos anul·lats pel Tribunal Constitucional. Es pot debatre de quina manera ser més bel·ligerant amb l’Estat i el TC, però no ens podem autoenganyar. Sobretot, perquè la Generalitat no sols no està ingressant en el 2016 res d’aquests impostos anul·lats, sinó perquè fins i tot està reintegrant als bancs els imports abonats en autoliquidacions fetes abans de la sentència. 
L’altra dada important té a veure amb el deute públic acumulat per la Generalitat, que, a desembre del 2015, superava els 74.000 milions d’euros i que es preveu que arribi als 81.000 M€ a 31 de desembre de 2016. I el més important és que prop de 50.000 M € corresponen a deutes amb l’Estat espanyol a través del FLA. Aquestes dades confirmen un elevat endeutament, però sobretot una pèrdua total d’autonomia política en la gestió de la Tresoreria de la Generalitat i en la política pressupostària.
I és en aquest aspecte que caldria exigir al Govern català una mínima coherència entre les declaracions grandiloqüents que situen el moment de la desconnexió en algun mes del 2017 i la realitat fiscal i pressupostària. Temo molt que per intentar tapar aquesta crua realitat, el Govern acompanyi els pressupostos d’altres anuncis, com el dels projectes de Llei de desconnexió, amb els quals compensar amb gestos sense contingut la realitat fiscal i pressupostària.
En tot cas, l’element més important d’aquests pressupostos serà comprovar si contenen una ruptura amb les polítiques de retallades i privatitzacions de l’anterior govern o són continuisme pur. La intensitat i el ritme de la ruptura és discutible, però no la necessitat de concretar el canvi i la discontinuïtat en les polítiques socials.
De moment, el redactat de l’avantprojecte de Llei de Mesures Fiscals i la seva defensa per part del Govern apunta a un continuisme absolut. Perquè difícilment pot haver més política social si no es produeix un augment de la capacitat fiscal de la Generalitat. I això, en l’horitzó del 2016/2017, només pot venir de la utilització de la capacitat d’autogovern fiscal pel que fa als impostos propis i cedits.
Respecte a les mesures per combatre l’emergència social, disposem de tres paràmetres per avaluar l’existència o no d’un canvi en relació al govern Mas.
D’una banda, el Pla de xoc pactat entre Junts pel Sí i la CUP, que cada vegada més apareix com un acord de mínims molt poc exigent amb el Govern. De fet, ha acabat sent més un mecanisme de pressió a la CUP perquè doni suport als pressupostos, que un pla de xoc. El dilema no és que sense pressupostos no hi ha pla de xoc, sinó quins són els pressupostos necessaris perquè la ruptura amb la política del Govern Mas no sigui només retòrica.
En un altre extrem, tenim les exigències de les organitzacions socials i sindicals, que s’han estat mobilitzant durant anys davant de les retallades i que ara exigeixen canvis concrets. Alguns dels elements que destaquen en aquestes exigències són la posada en marxa de la Renda Garantida de Ciutadania, les mesures per encarar la pobresa habitacional i energètica i els compromisos del Govern en la cimera de fa unes setmanes.
Entremig tenim les resolucions 17/XI aprovades en el Ple d’emergència social, que superen clarament el Pla de xoc signat amb la CUP i que malgrat que no arriben a les exigències de les entitats socials, tenen la força d’haver estat aprovades pel Parlament.
En tot cas, el factor determinant d’aquests pressupostos serà el que s’acabi fent amb la reforma dels impostos propis i  cedits.
I és en aquest escenari en el que entren les propostes que fa temps plantegen entitats socials i sindicals o la Plataforma per una Fiscalitat Justa. La reforma del tram autonòmic de l’IRPF, de l’impost de successions, de l’impost de patrimoni, la imposició verda i la lluita contra el frau, l’evasió i l’elusió fiscal, que requeriran millorar i molt l’administració tributària catalana. Aquestes són mesures que el Govern ha renunciat a incorporar en la Llei de Mesures Fiscals, tot traspassant la responsabilitat als altres grups del Parlament.
CSQEP intentarem, amb les nostres propostes, omplir el forat polític deixat per un Govern que, ja sigui per discrepàncies internes, ja sigui per la proximitat del 26J, ha decidit renunciar a les seves responsabilitats polítiques de dirigir la política fiscal de Catalunya.

dissabte, 21 de maig de 2016

UNA RUTA PER UN “SÚPERDISSABTE”


Els dissabtes son els dies de la setmana més polivalents. O al menys així m’ho sembla. Tenen moltes utilitats i cadascú els fa servir pel que vol o pot.

Alguns “fan dissabte”, altres omplen la nevera per la resta de la setmana. A vegades fins i tot, si es matina, poden servir per sortir a cuidar del cos i l’ànima. I això és el que he fet avui. Sortir a córrer per indrets que fins ara coneixia d’altres maneres.

Encara que no sempre ho sembli, els entorns de Barcelona donen per molt i només cal saber-ho i estar disposat a aprofitar-ho. És el que he fet avui, sortir a córrer sense una idea prefixada. La única cosa que em venia de gust era deixar anar les cames i que em portessin on el cap els anés dient.

En aquests casos, arribar al Besós pel Front Marítim sol ser una bona idea. La recuperació de la llera del Besós permet remuntar fins on les cames i sobre tot el cap aguantin.

Normalment vaig fins al Pont de Peixauet per creuar i entrar a Bon Pastor, però avui he decidit continuar fins que el camí deixa d’estar urbanitzat i es converteix en una pista, molt ben cuidada que m’ha portat a Montcada. 

Es tracta d’una pista que pel que m’han dit altres corredors sembla arribar fins el Vallés Oriental, més en concret Mollet del Vallés per la zona de la Serra de la Conreria – algun dia la farem-.

Avui en arribar a l’alçada de la cimentera he decidit creuar i ficar-me a la serralada de Marina. Un corriol que rodeja alguns horts i zones que utilitzen per viure alguns rodamóns comença a pujar fins la part alta de la Serra.

La pujada té un fort desnivell i arriba un moment que no saps si corres a pas lent o camines a pas ràpid. Que més dona, vas al ritme que el cor et permet. Sobre tot per que la pluja i les bicis han erosionat força el terreny.

A punt d’arribar a la part alta de la Serra, el camí el porta cap a Sant Jeroni de la Murtra. De fet és el que marquen des de el primer moment els indicadors de la GR2 per les bicis.

A Sant Jeroni de la Murtra, que es troba en el terme municipal de Badalona, es quan perds tot el sentit de la ubicació. Gaudint, encara que sigui de passada de les sensacions que desprèn el Monestir, costa recordar que estàs a cop de pedra de una de les ciutats més poblades de Catalunya. L’indret és preciós i em porta molts records. Cal veure’l  i gaudir-lo. 

Que aquells indrets han estat poblats des de molt abans del segle XV es pot comprovar fàcilment. Només cal recuperar alçada i pujar al Poblat Ibèric de Puig Castellar, des de el que es controla visualment tota la Serra. Costa assumir que estàs en un dels termes municipals més castigats pel urbanisme del franquisme, que només la seva gent amb moltes lluites i treballa ha estat capaç de recuperar i dignificar.

I ho dic en el sentit literal, perquè dalt de tot del Poblat m’he trobat amb el Jaume, un voluntari que per edat ha de ser pensionista, però no jubilat, que cuida d’aquell indret. Forma part de l’associació “Torrent de les Bruixes” que de manera conjunta amb ajuntament de Santaco i la Diputació mantenen en condicions un llogaret tan espectacular.

Normalment quan corres no pares gaire, però avui ha estat l’excepció. Preguntar on podia trobar aigua – com no tenia previst fer aquesta ruta he sortit desproveït de líquid, tota una imprudència- m’ha servit per que en Jaume em treies de la deshidratació i alhora m’oferís una imatge de la potencia del teixit associatiu del país. No cal patir tant per saber-ho, però s’ho val.

Gràcies a les indicacions del Jaume he anat a parar a la Font de la Bota, on un rajolí ben escàs m’ha tret de la misèria. Pel que sembla son els Bruixots els que regulen la intensitat del flux per fer-ho durar el màxim de temps, durant primavera i estiu.

En aquestes condicions un rajolinet sembla a glòria i dona forces per continuar. I això és el que he fet, fins tornar a les zones urbanitzades, per un corriol que en altres ocasions he fet en sentit contrari, de pujada. I un cop a la rotonda del bus – inici i final d’una línia urbana- he travessat Badalona i he entrat de nou en la zona del Parc Fluvial del Besós.

Creuant el Besós Pel Pont de Peixauet entres via Potosí al barri barceloní de Bon Pastor. Aquí, després de recórrer els seus carrers industrials. ens hem creuat sense voler amb l’estació de la línia 2 de la Verneda.

Després de 2 hores i 40 minuts els incentius per continuar corrent disminueixen sobre tot si es per recórrer alguns indrets poc motivadors. Total que la temptació ha estat molt gran i el Metro ha servit per donar per acabat el “Superdissabte”.

Ha estat una ruta improvisada del tot, però que repetiré. És molt recomanable i no sols es pot fer corrent. En Bici o fins i tot caminant – tot i que aleshores cal disposar de més temps- és perfectament viable.

Una manera com un altra d’utilitzar el “súperdissabte” i molt més agradable que dedicar-la a fer dissabte.