dijous, 25 de febrer de 2016

LA VENDA D’ALSTOM RENOVABLES A GENERAL ELECTRIC


Avui he tingut l'oportunitat de donar suport als més de 300 treballadors de General Electric (abans Alstom Renovables) en la seva exigència de ser rebuts pel conseller d'Empresa, Jordi Baiget, d'acompanyar-los a la porta del Parlament i en la seva reunió amb el conseller Baiget.

Aquesta empresa és tota una metàfora del que està passant amb el sotmetiment als interessos de l'especulació financera de l'economia productiva i quin és el lamentable paper que ha jugat fins ara el govern català.

L’origen d'aquest centre situat a Cornellà està en la iniciativa emprenedora de joves enginyers que el 1981 varen crear l’empresa Ecotecnia, la qual en pocs anys es va convertir en referència en la tecnologia d'energia eòlica.

Un cas evident de la potencialitat del veritable esperit emprenedor i la innovació. Malauradament, ara estem vivint el procés en direcció contrària.

Ja fa uns anys Ecotecnia va ser venuda a Alstom, que la va incorporar a la seva divisió d'Alstom Wind, que va continuar la seva expansió inicial. I aquí va començar tot, perquè, encara que en ocasions vulguem ignorar-ho, la pèrdua de control del producte i del mercat sempre té conseqüències, com s'està veient ara.

A mitjans del 2015, en el seu procés de reestructuració, Alstom va vendre la seva divisió energètica a General Electric i la primera decisió d'aquesta multinacional ha estat presentar una reestructuració que comporta l’acomiadament de 6.460 treballadors qualificats a tota Europa, dels quals més de 500 són de centres ubicats a Espanya  i d'aquests, 300 a Catalunya.

La decisió de General Electric és l'expressió de la divisa del capitalisme financer avui. Acomiadar treballadors per donar valor a l'accionista.

En aquest cas concorren tots els ingredients del drama que està provocant una globalització financera sense regles ni control polític.

Si General Electric se surt amb la seva, 300 treballadores i treballadors catalans d'elevada qualificació, que han estat formats amb recursos en gran part públics, aportats pels contribuents, es quedaran sense feina.

Catalunya perdria una empresa de referència mundial en la tecnologia d'energia renovable i la possibilitat d'ampliar i consolidar aquest sector.

La decisió, com moltes altres de les que s'estan prenent, té com a gran motivació oferir rendibilitats ràpides i elevades als inversors, sense atendre la seva incidència en el model productiu i en la vida de les persones afectades.

Malgrat que aquest conflicte és de la incumbència del govern català, aquest compta avui amb menys capacitats per intervenir-hi. La Reforma Laboral votada per PP i CIU el 2012 va fer desaparèixer l'autorització administrativa prèvia per acomiadar per raons econòmiques, productives. Avui les atribucions empresarials són més grans i les del poder polític i els sindicats menors.

Estem davant d'un cas clar en què la sobirania política dels estats o dels governs territorials acaba en mans dels mercats. I en aquest cas amb la complicitat d'aquells, CDC, que diuen voler més sobirania política.

L'autorització administrativa prèvia dels expedients de regulació d'ocupació era una de les estructures d'estat de les que disposava el govern català fins el 2012. I que Catalunya ha perdut amb la Reforma Laboral de 2012, amb els vots de CDC.

Per això ha estat curiós escoltar avui el conseller d'Empresa parlant que aquesta legislatura va encarada a assolir la independència, que el govern vol un país industrial amb empreses innovadores, i al cap de mitja hora assistir a la reunió dels comitès d'empresa amb el conseller. Ha estat passar de la teoria a la pràctica. De la retòrica a la realitat. De la quimera econòmica a la utopia quotidiana de la lluita pels drets dels treballadors i el nostre teixit productiu.

Continuarem donant suport als treballadors i les treballadores d’Alstom Renovables (avui General Electric) i exigint al govern català que assumeixi les seves responsabilitats.





dilluns, 22 de febrer de 2016

METRO: LA NORMALITAT DE LA VAGA


Una vaga de Metro en una ciutat com Barcelona, que viu 1.300.000 entrades diàries a la seva xarxa, és tot menys una anècdota.

I molt menys per als centenars de milers de persones que utilitzen el Metro des de les 5 del matí per anar a la feina. Una mobilitat obligada en transport públic que hauria de ser la prioritat quotidiana de les polítiques de transport de tots els governs i que malauradament només adquireix rellevància en moments de conflictes o incidents.

En aquesta vaga de metro, una bona part de l’opinió publicada posa èmfasi en l’impacte a l’MWC. Per això són d’agrair els esforços de Mercè Vidal, regidora de Mobilitat i presidenta de TMB, en destacar que la primera preocupació és la mobilitat de centenars de milers de persones per anar a treballar, als hospitals o per altres formes de desplaçament obligat.

Però que la vaga de Metro no sigui una anècdota no significa que sigui una anormalitat. La vaga en el transport públic no és un fet excepcional. La vaga és expressió del conflicte, una manifestació tan normal com la de l’acord. La vida és conflicte i sense conflicte no hi ha vida, ni progrés. Que el millor final d’un conflicte laboral sigui l’acord entre les parts no significa que la vaga sigui una patologia social.

I tampoc no és una anormalitat, com alguns pretenen, que la vaga es produeixi en empreses públiques, al front de les quals hi hagi responsables polítics que han liderat diferents formes de conflictes reivindicatius. És tan normal com freqüent, aquí i en qualsevol societat democràtica.

Els qui tinguin edat i memòria recordaran les vagues en empreses municipals durant el primer govern democràtic de Barcelona, amb Narcís Serra i després Pasqual Maragall d’alcaldes, en les quals la majoria dels representants polítics de l’Ajuntament eren dirigents sindicals i veïnals que havien estat molt actius en les mobilitzacions, i que un cop arribats a l’Ajuntament van haver de viure aquestes vagues des de l’altre costat de la barrera.

Aquesta normalitat s’explica perquè els sindicats i els representants dels treballadors no poden delegar mai les seves responsabilitats en governs “amics”. En això, entre d’altres coses, consisteix l’autonomia del conflicte social i la independència del sindicalisme.

De la mateixa manera que els responsables polítics de les empreses públiques no poden mai perdre de vista quina és la seva responsabilitat al front d’aquestes empreses, sigui quina sigui la seva trajectòria vital o les seves simpaties.

En això consisteix també la normalitat dels conflictes, en que cadascú sàpiga ben bé quina és la seva funció i l’exerceixi amb naturalitat. Sol ser un motiu de complicació d’aquests conflictes quan alguna de les parts, o totes dues al mateix temps, obliden aquesta evidència.

Una altra cosa és l’encert o no, valoració sempre relativa i opinable, en el govern del conflicte, des de la perspectiva de cada part. I en les vagues en sectors que garanteixen serveis essencials a la comunitat, com el de la mobilitat, la gestió del desacord és força difícil.

No és fàcil que tots els treballadors afectats pel conflicte tinguin present l’impacte que la seva vaga té en altres treballadors. Per això la dificultat de fer sindicalisme confederal, sindicalisme general, en aquest tipus d’empresa. I la tendència a què ocupin aquest espai organitzacions sindicals sense vincles ni responsabilitats importants entre el conjunt d’assalariats. A menys representativitat general, més temptacions de corporativisme. També això té la seva lògica, tot i que pugui no agradar.

I tampoc no és fàcil que els gestors d’aquestes empreses abandonin la temptació de confrontar els seus treballadors amb la resta de la societat, com a mecanisme d’afeblir la seva posició. Una manera de fer-ho és generar una imatge de privilegi en relació a altres treballadors que tenen pitjors condicions de treball i que estan afectats per la vaga. Aquesta és una estratègia que ha estat molt utilitzada durant la crisi: culpabilitzar els treballadors amb drets de la precarietat que viuen altres treballadors.

De la mateixa manera que no sóc partidari de la cultura franciscana del vot de pobresa dels representants polítics, tampoc no crec que la manera d’encarar la precarietat de moltes persones sigui posar el focus en el greuge comparatiu. Una estratègia social, aquesta, que en ocasions sembla haver substituït el conflicte social. Els treballadors amb drets no són uns privilegiats.

Des d’aquesta normalitat de la vaga, que és tot menys un fet anecdòtic, en la mesura que afecta centenars de milers de persones, és d’esperar que ben aviat es trobi la manera de canalitzar el conflicte cap a l’acord. I per aconseguir-ho, tan important com els continguts del que es negocia és la psicologia de les parts negociadores. Un intangible determinant en qualsevol negociació, que adquireix gran significació en aquells conflictes en els quals la política de comunicació juga un paper clau i la intermediació dels mitjans de comunicació és tan transcendent.

Mentre estava escrivint aquestes reflexions, em preguntava a mi mateix quina necessitat tinc de ficar-me en aquest fangar, del que puc sortir enfangat. Podia perfectament posar-me de perfil, ja que no tinc cap mena de responsabilitat a BcnEnComú.

Però, en la mesura que em considero representat per aquesta força política –una opció en la qual vaig contribuir, encara que fos de manera modesta– i ja que que les persones del carrer són menys sofisticades que els qui ens dediquem a la política institucional i quan em troben al Metro o al Bus em solen preguntar, emplaçar i interpel·lar no sols sobre política catalana, sinó sobre el que passa a Espanya i a Europa o el que passa a Barcelona, he pensat que és millor dir el que penso en aquestes reflexions.

dimarts, 16 de febrer de 2016

CONSECUENCIAS POLÍTICAS DE LA FRACTURA SOCIAL EN CLAVE GENERACIONAL 2/2



 
Las consecuencias sociales de esta fractura en clave generacional son importantes: ruptura del ascensor social, desincentivos a los procesos formativos o fragilidad de las instituciones sociales construidas sobre la solidaridad intergeneracional, como la Seguridad Social.

Sin olvidar que la sensación de inseguridad que provocan genera, en amplios sectores de la ciudadanía, la búsqueda de soluciones políticas fáciles, cuando no simplistas, en las que las propuestas construidas sobre la oferta de seguridad –seguridad frente al futuro, seguridad frente a los riesgos, seguridad frente a los otros, los bárbaros– adquieren mucho predicamento.

Y las consecuencias políticas no son menores: deslegitimación de todas las formas colectivas de organización social, incluida el sindicalismo; aumento de las tendencias al individualismo, como estrategia defensiva; fuerte hegemonía ideológica de valores como el de la competitividad frente al de la cooperación, o auge de las opciones que identifican al otro como enemigo, siendo el enemigo siempre alguien cercano.

En cambio, el capital global y el poder político de los mercados, al aparecer a ojos de la ciudadanía como un poder muy lejano e inaccesible, se sale de rositas de la ola de indignación que recorre nuestras sociedades.

La facilidad con la que han penetrado las respuestas de reparto insolidario de empleo, salario y riqueza entre los trabajadores, dejando al margen de este esfuerzo redistributivo al capital, expresa también la hegemonía ideológica de este modelo social imperante.

El ejemplo más evidente es el “contrato único”. Con la coartada de ser una política para reducir la dualidad entre personas trabajadoras, lo que hace es reproducir esta ideología dominante en la que el culpable de la falta de derechos de un trabajador joven no es un sistema económico que busca beneficios intensos y a corto plazo, sino el padre o el abuelo de ese trabajador. Lo que justifica las propuestas de reparto insolidario del empleo, sin tocar los intereses del capital.

Para imponer ideológicamente estas alternativas políticas se incentiva la confrontación generacional, a partir de la  culpabilización de los trabajadores con derechos y empleo de calidad, por las condiciones de “privilegio” que ostentan aquellos que han tardado varias generaciones de lucha para conquistar estos derechos, frente a aquellos a los que se les niega.

Esta lectura ideológica se ha trasladado también al debate sobre el modelo de protección social. Cada vez son más las reflexiones, estudios y propuestas que plantean que el gran problema es la desigualdad entre la protección social de los mayores y la de los jóvenes. Y la insostenibilidad de un sistema que protege “en exceso” a las personas mayores pensionistas en detrimento de las prestaciones sociales dirigidas a los más jóvenes. Por supuesto, en estas reflexiones no aparece nunca ni la insuficiencia del gasto social, ni la hipótesis de un mayor esfuerzo fiscal del capital y el patrimonio para reducir la baja protección social de los más jóvenes sin castigar a los mayores.

Esta realidad que se está imponiendo en todos los países desarrollados tiene graves consecuencias sociales y políticas.

La indignación frente a todo lo preexistente es hoy la forma en que se expresa el rechazo, especialmente de los jóvenes, hacia un modelo social y político que los excluye.

Y su respuesta es la articulación política de este conflicto en términos generacionales, que no siempre expresan la verdadera naturaleza del conflicto. El impacto se produce no solo en el terreno político, también en el de las organizaciones sociales. Y muy especialmente en todo aquello que afecta al trabajo y a su función de socialización y articulación social y política.

Una parte de los jóvenes no se está socializando, porque no han tenido oportunidad de ello, en las formas de trabajo ni en las formas de organización social construidas durante el siglo XX. Ni el centro de trabajo actúa como espacio de socialización de trabajadores jóvenes que no tienen estabilidad laboral alguna, ni el sindicalismo aparece como instrumento válido para canalizar sus demandas.

En este sentido, se ha producido una pérdida de centralidad social del trabajo y del sindicalismo como organización que, por otra parte, no está siendo sustituida por otras formas de organización estable. Por eso, todos los movimientos sociales que pretenden ocupar este espacio tienen una fuerte capacidad de galvanizar reacciones, pero muchas dificultades para estructurarse de manera estable. 

Y ello tiene un fuerte impacto en la política, especialmente en el amplio espectro de la izquierda política. Porque lo que en sus orígenes es una fractura laboral, social y económica, se ha terminado convirtiendo en fractura política.

Es por lo que la mayoría de reacciones políticas que se están produciendo en Europa tienen a los jóvenes como protagonistas principales. En apariencia, se trata de reacciones o movimientos muy distintos entre sí en su expresión política, pero tienen un origen y unas causas compartidas: la fractura social en términos generacionales y las dificultades para que se expresen políticamente a través de los mecanismos sociales y políticos existentes.     

Conviene insistir en que el conflicto no es nítidamente generacional. Continúan existiendo sectores de trabajadores que aún se socializan en las formas tradicionales, en las que el factor trabajo mantiene una fuerte centralidad, aunque las diferentes formas de precariedad dificulta mucho esta socialización.

En cambio, sectores importantes de jóvenes, en general bien formados, que no se pueden encuadrar de manera cerrada en ninguna categoría, pero que bien pudieran calificarse como los hijos precarizados de las clases medias, están protagonizando una ruptura emocional, social y política con todas las formas de organización social y política preexistente. Y están siendo los protagonistas en diferentes formas y facetas de esta ruptura.   

Esta es una realidad compartida por todos los países desarrollados, que en España ha venido a coincidir con una fuerte crisis política de matriz propia, la del agotamiento del sistema político nacido de la Transición.

Sin construir una respuesta compartida en clave social y política que evite caer en la trampa de sustituir el conflicto social por un conflicto generacional, será muy difícil construir una alternativa que rompa esta hegemonía ideológica y su correspondiente mayoría política.

Este es uno de los factores de fondo que hace más compleja la confluencia política en proyectos que se han planteado establecer puentes generacionales    

Para articular esta respuesta conjunta se necesita un relato compartido, que de momento no existe. Y este es nuestro principal reto en los próximos años.

Un reto que en España tiene cada vez más como eje una lectura compartida de la Transición de 1978 y de lo que ha venido a llamarse la respuesta del Proceso Constituyente, idea tan polimórfica como inconcreta

Sería necesario que en este proceso de construir un relato y una estrategia compartida no perdiéramos de vista que, hoy por hoy y con todas sus contradicciones, la Unión Europea es el único espacio en el que de momento podría articularse una respuesta al capitalismo global en ciertas condiciones de construir un equilibrio político de fuerzas.    






dilluns, 15 de febrer de 2016

FRACTURA SOCIAL EN CLAVE GENERACIONAL 1/2


Lo que mejor define el proceso de globalización económica sin gobierno político en el que estamos inmersos es el gran desequilibrio de fuerzas entre una economía y mercados globales y unas sociedades y políticas nacionales.

Este fuerte desequilibrio de poder político conlleva que los Estados tengan grandes dificultades para desarrollar su función. Y provoca la incapacidad y la impotencia de la política, en el sentido más amplio, para regular y poner orden en la economía y en la sociedad.

Una incapacidad de la política que produce dos efectos gravísimos en términos democráticos. De un lado un aumento brutal de las desigualdades sociales. De otro la percepción ciudadana de impotencia, de inutilidad de la política. Unas limitaciones de la política que los ciudadanos perciben claramente, pero no asumen.

La desigualdad social corroe la democracia y el desengaño con la política realmente existente genera reacciones sociales de todo tipo, que van de la indiferencia pasiva a la indignación militante, pasando por la búsqueda de “soluciones” fáciles, cuando no simplistas.

Este desequilibrio entre economía y sociedad, entre mercado y política no es nuevo y se ha repetido a lo largo de la historia en los momentos de grandes cambios tecnológicos y económicos que provocan la obsolescencia de las estructuras sociales y políticas existentes y devienen grandes crisis políticas y cambios de época.

Este incremento de las desigualdades, se esta produciendo en cualquier parte del mundo que analicemos. Aunque en algunos países y regiones económicas sea un proceso que convive con una reducción de la pobreza extrema. Son dos caras de la misma realidad. Reducción de la pobreza extrema y crecimiento de las llamadas clases medias que convive con un incremento de las desigualdades en el interior de esos mismos países.

En este sentido puede decirse que se está produciendo un nuevo reparto de la riqueza, aunque el capitalismo financiero global ha logrado mantenerse al margen de esta nueva redistribución. Y está consiguiendo que este nuevo reparto y reequilibrio se produzca solo entre los trabajadores, en el sentido amplio. Con viejos y nuevos perdedores.

Bien puede afirmarse que hoy la divisa del capitalismo financiero es la de “Repartíos el empleo y el salario entre vosotros, que los beneficios del capital no se tocan y de impuestos al capital ya podéis olvidaros”.

Cuando este conflicto de redistribución de la riqueza se produce entre trabajadores de diferentes países se hace más evidente, lo que no significa que tenga mejor abordaje. Los procesos de competencia por la localización industrial de las inversiones a costa de la degradación de las condiciones de trabajo de los trabajadores periféricos de los países centrales es el ejemplo más nítido. Pero estos conflictos no se dan solo entre Europa y EUA y los países en desarrollo. Se están produciendo ya entre China y Vietnam o entre Vietnam y Bangladesh, con múltiples formas de externalización local del riesgo y apropiación global del beneficio. Especialmente en la industria manufacturera. 

En los países desarrollados este conflicto se expresa en estrategias y políticas de reparto insolidario del empleo que conllevan nuevas fracturas sociales entre los trabajadores.

Una de las expresiones más claras de esta fractura se produce en términos generacionales. Entre trabajadores adultos y jóvenes. No es la única, también se expresa entre personas formadas y las que carecen de formación para competir en condiciones de igualdad en el acceso al empleo. Y no es menor la fractura en clave de género a partir de la especialización de las mujeres en empleo de baja intensidad y calidad que les obliga a continuar asumiendo en exclusiva las funciones “reproductivas”. Por eso los casos extremos de desigualdad se producen cuando se acumulan los factores de genero y escasa formación. 

Lo más grave de esta situación es la “normalidad” con la que amplios sectores de la sociedad han asumido que esta nueva redistribución de la riqueza debe hacerse entre los trabajadores, excluyendo al capital. Sin olvidar la tendencia, también asumida acríticamente por la sociedad, de externalizar hacia el futuro las consecuencias de las políticas intensivas en el uso de recursos naturales y su impacto en la sostenibilidad ecológica y social.

Esta fractura social en clave generacional, aunque no es la única, es una de las claves que explica gran parte de los procesos de descomposición política y aparición de nuevos actores y escenarios. 

diumenge, 14 de febrer de 2016

LA MURIEL




Per molt que intentem dissimular-ho la mort sempre ens agafa emocionalment despullats. Fins i tot quan és després d'un accident que, per molt estúpid que sigui com el que va patir la Muriel, sempre ens envia un avis de risc.

Aquests dies, entre preocupació i preocupació, m'han vingut el cap algunes imatges de moments compartits amb la Muriel Casals. Moments que han tingut valors i utopies compartides, militància al PSUC, ingenuïtats de terceres vies. I també importants diferencies i discrepàncies. Però sempre viscudes des d'un respecte, que crec ha estat compartit.

Aquests dies no he pogut evitar que se m’escapés un somriure al recordar la creació a començaments dels anys 80 de la Fundació d'Estudis i Debats Comunistes.

En plena ruptura del PSUC, alguns militants que no ens sentien còmodes ni amb la fractura, ni amb els blocs confrontats que es van generar, se’ns va ocórrer la creació d'un espai de trobada, amb la voluntat de mantenir ponts polítics i personals.

En el llenguatge d'avui aquesta experiència seria considerada una tercera via. Aleshores el mot que es va fer servir era el de "leninistes".  Manolo Vázquez Montalban, Ramon Alós, Manel Garcia Biel, Ascensió Solé, Mariona Petit, Rafael Senra, Lopez Bulla i molts altres entre els que es trobava la Muriel ens vàrem reunir a l'Institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona.

Recordar ara quina ha estat la trajectòria vital dels protagonistes d'aquella desfeta, de la que l'esquerra catalana i espanyola encara no s'ha recuperat, hauria de ser assignatura obligada per combatre el fonamentalisme com actitud vital. En el llenguatge actual de xarxes socials, un antídot front els hiperventilats.

Recordar les sospites permanents i la desqualificació que va haver de suportar durant molts anys la Lali Vintró i on estan algun dels que exercien d'inquisidors ideològics de la puresa, em permet relativitzar, que no entendre, als actuals hiperventilats.

En els darrers temps havíem tingut oportunitat de compartir amb la Muriel importants discrepàncies sobre que fer davant dels reptes de la societat catalana. I en més d’una ocasió li vaig expressar la inquietud per com s’estava polaritzant la societat catalana. Unes discrepàncies expressades amb tanta sinceritat com respecte mutú.

Malgrat aquestes discrepàncies vaig valorar molt positivament i vaig celebrar de manera pública la proposta de fer-la Presidenta de la Comissió parlamentaria de Procés Constituent. Creia i crec que per la seva manera de ser era una persona adequada per buscar acords i complicitats, fins i tot entre els més discrepants.

El darrer moment compartit amb la Muriel va ser una trobada el dia abans de la constitució de la Comissió de Procés Constituent del Parlament de Catalunya.  Vàrem intercanviar opinions sobre la millor manera de fer un treball útil i no ens va costar gaire trobar un llenguatge compartit, el de l’Assemblea de Catalunya. Vàrem coincidir en que era important que el treball d'aquesta Comissió permetés al màxim de forces polítiques caminar plegades durant el màxim de trajecte compartit possible.

En el primer, darrer i únic acte com a presidenta d'aquesta Comissió la Muriel va transmetre aquesta manera d'entendre el treball la Comissió de Procés Constituent.

Quan divendres, festivitat de Santa Eulalia, un dirigent de CDC em va avisar de la situació irreversible en que es trobava la Muriel, els dos vàrem compartir un sentiment. Jo, des d’un coneixement més llunyà i ell des de la proximitat d'aquests darrers mesos, coincidíem que la Muriel ha estat respectada, perquè ella també sabia respectar.

Des de la coincidència o des de la discrepància, però sempre amb respecte. Un bon llegat que la Muriel ens deixa i que hauríem de saber aprofitar.