DESCONNEXIÓ TRIBUTÀRIA?

En la política catalana fa temps que gairebé res no és el que sembla o el que s’intenta vendre que és. I en el darrer Ple del Parlament hem tingut un altre exemple.

Junts pel Sí i la CUP han presentat com una de les lleis de desconnexió una proposició de llei del Codi Tributari de Catalunya que ni han redactat aquests Grups ni és de desconnexió ni avança en la sobirania tributària de Catalunya.

Comparteixo la necessitat de reforçar i desenvolupar l’Agència Tributària de Catalunya, després d’anys en què el “Govern dels millors” no ho va fer. Però aquesta proposició de llei no va en aquesta direcció.

Del seu contingut es desprèn nítidament que el text presentat per Junts pel Sí i la CUP no l’han redactat els Grups que el signen. I que els seus redactors s’han inspirat en els informes de les consultores Price Waterhouse i Delloite per construir el que anomenen una “Hisenda amiga dels contribuents”. Fins el punt que atorguen un paper destacat en el disseny de l’estratègia tributària als assessors fiscals. Assessors que són, que no s’oblidi, els responsables de les estratègies d’elusió i evasió fiscal de grans fortunes i multinacionals. I ho defensen amb el peregrí argument que com són els assessors els que millor coneixen les maneres d’eludir impostos, són els que millor poden assessorar per evitar l’elusió fiscal. Ho heu llegit bé.

Que aquesta iniciativa s’hagi presentat com a proposició de llei signada per dos Grups i no com a projecte del Govern és legal, però constitueix un frau de llei. D’aquesta manera han aconseguit eludir el dictamen preceptiu del Consell de Treball Econòmic i Social i l’obligació de presentar la Memòria justificativa. Incomplir l’Estatut d’Autonomia i les lleis catalanes no és la millor manera de començar un debat important sobre sobirania tributària.

El Parlament debat aquesta proposició de llei 9 anys després de l’aprovació al 2007 de l’Agència Tributària de Catalunya. En aquest període, i després dels primers passos del Govern catalanista i de progrés, la realitat és que el Govern del president Mas no ha fet res per desenvolupar l’Agència Tributària.

Mentre el “Govern dels millors” es queixava, un dia sí l’altre també, de no tenir sobirania tributària, no utilitzava les lleis catalanes que tenia al seu abast.

El resultat d’aquesta renúncia a l’autogovern per part del Govern Mas ha estat que, nou anys després de la seva aprovació, l’Agència Tributària de Catalunya no ha assumit totes les competències que té atribuïdes. Moltes altres comunitats autònomes han fet un desenvolupament superior de la seva administració tributària. I l’Agència Tributària de Catalunya recapta directament només 1.242 milions dels 3.097 M€ provinents dels ingressos tributaris propis, perquè durant tots aquests anys el Govern Mas ha encarregat les funcions de l’Agència Tributària a tercers. I en concret, la recaptació executiva dels impagats la té encarregada a l’Agència Tributària estatal.

Sí, heu llegit bé, no és un error. Aquestes dades formen part de l’informe presentat al Parlament pel secretari d’Hisenda del Govern català. El mateix on diu que ara pensen fer en 10 mesos el que no s’ha fet en 5 anys i que necessitaria per fer-se bé un termini de 4 anys.

La proposició de llei presentada forma part de l’estratègia de l’aparença, de fer coses de cara a la galeria, de fer veure amb gestos el que en realitat no és, o fins i tot el contrari del que es fa.

Després d’aquesta renúncia a l’autogovern mentre s’explicava a la població que no es podia fer més, la necessitat de gesticulació porta als Grups de JxSí i la CUP a presentar un objectiu tan ambiciós com el de disposar a Catalunya d’un Codi Tributari.

Cal destacar que els països del nostre entorn no tenen Codi Tributari, perquè la complexitat i constant modificació de la legislació fiscal dificulta molt la codificació de les normes tributàries. En el nostre cas s’hi afegeix una dificultat, i és que, en tenir les competències tributàries compartides amb altres administracions i especialment amb l’Estat espanyol, el Parlament no pot desenvolupar tota la legislació tributària.

Però la necessitat de convertir-ho tot en una estructura d’Estat els porta a exagerar les aparences. I en lloc de dedicar els esforços a recuperar els anys perduts durant el Govern Mas, es construeix la ficció d’un Codi Tributari. Això sí, només a mitges, perquè la proposició es limita a regular el que anomena Llibres primer, segon i tercer, referits als aspectes organitzatius, d’estructura administrativa. Perquè regular les figures tributàries bàsiques i les obligacions dels contribuents catalans no està a l’abast del Parlament, però d’aquesta manera es fa creure que sí i que més endavant es farà.

És el mateix que passa amb la normativa fiscal catalana. El Govern pot sense problemes aprovar reformes fiscals en el tram català de l’IRPF, en impost de successions i donacions, en patrimoni, en fiscalitat verda, que ens aportarien importants ingressos per fer polítiques socials. I en canvi no ho fa, perquè no vol afectar els interessos de determinats sectors socials.

En lloc d’això, ens anuncia la recuperació de l’impost sobre dipòsits bancaris, només per aparentar desobediència. Desobediència que no es produirà. Perquè els obligats a pagar, els bancs, obeiran el TC i l’Estat espanyol, i la Generalitat no tindrà cap possibilitat d’exigir-los el pagament d’aquest impost. I això ho sap molt bé el Govern català, que durant l’any 2016 ha retornat als bancs els ingressos obtinguts per l’impost de dipòsits bancaris liquidats a la hisenda catalana abans de la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional. I això ho feia el Govern català mentre al Parlament s’aprovaven tot tipus de declaracions de desobediència. Si es volia desobeir en els dipòsits bancaris, el més fàcil hagués estat no retornar voluntàriament el que els bancs havien pagat abans de l’anul·lació de l’impost. 

Aquesta estratègia de l’aparença genera molts titulars, però ni un sol ingrés per millorar i fer més justa la fiscalitat catalana i la política social.

El més greu d’aquesta proposició de llei és el model de governança del sistema tributari. Aquí és on queda més clar que no l’han fet JxSí i la CUP.

Estic profundament convençut que la CUP no està d’acord amb el que ha signat i presentat.

Estic segur que la CUP no està d’acord, com no ho estem Catalunya Sí que es Pot, amb què l’estratègia fiscal de Catalunya quedi en mans d’un Consell Fiscal en el qual la participació social es canalitza a través dels assessors fiscals. Els mateixos que dissenyen i executen les estratègies d’elusió i evasió fiscal de multinacionals i poderosos.

La proposició de llei forma part de l’estratègia iniciada pel Govern Mas i continuada pel Govern Puigdemont. A un Govern amic dels negocis ara s’afegeix un Govern amic dels assessors fiscals.

Aquestes són les raons més significatives de la nostra esmena a la totalitat, que sens dubte estan en l’extrem oposat a la que han presentat el PP i Ciutadans, que en el debat ja varen dir que els encanta aquest model d’Hisenda.

Si el Govern i els grups que li donen suport no haguessin caigut en l’estratègia d’aparentar el que no és, estic segur que podríem haver consensuat una llei de reforçament de la Hisenda catalana.

Una llei per millorar la del 2007. Per desenvolupar plenament i íntegrament les funcions i competències reconegudes, per reforçar els espais de cooperació tributària amb altres administracions, imprescindible per millorar la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. Hauríem pactat la Junta de Tributs i l’Institut de Recerca i Estudis Tributaris.

Però el Govern ha preferit una vegada més l’aparença, encara que sigui a costa de l’eficiència i la utilitat per a la ciutadania. I ha preferit presentar com a sobirania tributària el que de fet és una cessió de sobirania als mercats a través dels seus assessors fiscals.

Publicat a Eldiario.es