dissabte, 8 d’octubre de 2016

UN “XAVA” DE BARRI


He esperat que passessin algunes setmanes per separar-me al màxim de l’absurda polèmica generada, però no em puc estar de compartir unes vivències personals que en Javier Pérez Andújar va despertar en mi amb el seu pregó.

No vaig poder gaudir en directe del regal que ens va fer el “xava” de San Adrián del Besos però, en acabar el compromís que em va impedir estar al Saló de Cent, vaig buscar ràpidament la manera de fer-lo meu i els puc assegurar que jo també em vaig emocionar.

Les emocions es poden compartir però son molt íntimes i no sempre son fàcilment explicables ni per un mateix.  No pretenc doncs donar-li un valor universal al seu pregó, però  les imatges creades per Pérez Andújar amb el seu relat van despertar en mi un fort sentiment d’identitat de xava de barri, la pàtria de la meva infantesa.

Jo tampoc vaig néixer a Barcelona, jo soc fill de la Barceloneta, aquell barri que abans de ser sepultat i asfixiat per un mercat turístic global que els poders públics no aconsegueixen controlar, tenia un fort sentiment de pertinença diferenciada.

En la meva infantesa i joventut quan creuàvem a peu o en tramvia la Plaça de Palau dèiem que anàvem a Barcelona. Les famílies de “quinquis” del barri de tota la vida, s’acomiadaven pel matí dels seus col·legues de taverna dient-lis que anaven a “treballar” a Barcelona. Eren temps en que fins i tot robar tenia les seves regles i mai ho feien a la Barceloneta, sempre s’anaven a “treballar” a Barcelona.

A la identitat de barri segur que contribuïen factors físics. Geogràficament la Barceloneta és un triangle irregular guanyat al Mar i que trenca la línia de la costa, construït per enginyers militars per reubicar les famílies d’artesans expulsats del barri de la Ribera per construir el fortí de la Ciutadella. També l’aïllament al que durant moltes dècades ha estat sotmès el barri per una via de tren que comunicava el Port amb França i servia per transportar mercaderies. “A la Barceloneta el tren ens fa la punyeta” va ser una de les grans mobilitzacions veïnals de la transició. Un tren que fins les obres olímpiques tallava periòdicament la circulació i deixava aïllat  el barri durant importants espais de temps. Aïllat fins i tot pel pas de les ambulàncies que anaven i tornaven de l’Hospital del Mar.

La identitat del barri no té el seu origen sols en factors geogràfics o físics, si no emocionals. Potser vinculats al que explica Serrat en “Nací en el Mediterraneo”, que ell canta en castellà i jo sento i gaudeixo en català. Potser per la petja de ser un dels  primers barris obrers de Catalunya, en el que el homes i les dones treballaven a molts pocs metres d’on vivien. Potser perquè la vida de famílies amplies en els quarts de casa de 32m2 ens portava a viure al carrer.

Sigui com sigui el factor que va generar una identitat de barri, ara malmesa i perduda, la referència de Javier Pérez Andújar  als tebeos, als seus personatges, als seus escriptors va despertar en mi aquest sentiment de “xava de barri”. Una identitat que és, de les moltes i diverses de las que gaudeixo, amb la que més còmode em sento i amb la que més m’agrada definir-me.

El pregó d’en Javier va despertar en moltes persones la seva infantesa de lector de tebeos i també l’orgull de barri. A mi em va despertar l’adolescència i la joventut de lector, però sobre tot de venedor de tebeos, novel·les i tot tipus de revistes i diaris. La feina que en un “cuchitril” de 9 metres quadrats va garantir  la supervivència familiar durant 20 anys, després que el meu pare fos acomiadat, perdés la feina i entres en les “llistes negres”. 

L’orgull de militant obrer del meu pare el portava a intentar vendre llibres i promoure la difusió de “Cuadernos para el dialogo”, Triunfo, protegint-los del segrest de la Policia per ordre governativa. I més endavant de l’Arreu i les revistes d’humor “Por favor” o Hermano Lobo.  Però sincerament el que més compraven els homes i les dones del barri no eren precisament aquestes revistes.

Els preferits eren les revistes del cor i tebeos o novel·les de butxaca que veníem o llogàvem a aquells veïns que afeccionats a la lectura no podien ni tan sols pagar-se aquest plaer o senzillament volien gaudir de la novel·la setmanal que aquells prolífics escriptors entregaven cada set dies a la seva editorial, que si no recordo malament també era Bruguera. Ara a aquesta modalitat de “lloguer” de novel·les l’anomenaríem economia de l’intercanvi.

Soc conscient del contingut de moltes d’aquestes novel·les i del paper que jugaven en aquella fosca nit del franquisme. El romanticisme tendre de Corin Tellado, utilitzat com a forma d’evasió per moltes dones que vivien vides molts cops insofribles, podria avui ser qualificat d’ideologia patriarcal.  I segur que ho era, en la mesura que aquesta evasió de la vida quotidiana propiciava cert sentit de resignació davant la doble explotació que patien, com a obreres i com a dones. Malgrat això, el franquisme va arribar a segrestar i prohibir algunes de les seves novel·les de butxaca imputant-li escenes pornogràfiques.

També soc conscient que les novel·les de l’Oest de Marcial Lafuente Estefania podrien ser identificades avui com difusores de la cultura imperialista dels colonitzadors de l’Amèrica del Nord. Tot i que aquesta seria una visió simplista d’aquelles novel·letes, no sols perquè el seu autor va ser un militar republicà d’alta graduació que va ser empresonat pel franquisme – factor que tampoc és cap garantia de res- si no perquè algunes de les seves històries defugien del simplisme de bons i dolents pròpies de la cultura del “Far West”.

Això per no parlar de les “Hazañas Belicas” un producte propi de la guerra freda, en el que, sota guions de les batalles de la Segona Guerra Mundial es reproduïa l’esquema de bons i dolents propis d’aquella època i de totes des de Zaratrustra. Això sí, amb la sofisticació que els alemanys eren els dolents quan combatien amb el aliats, però passaven a ser els bons quan lluitaven contra els soviètics. Crec recordar que l’ordre d’aparició dels guions va ser a l’inrevés, els alemanys eren els bons en les primeres entregues i van passar a ser els dolents en les batalles amb els nord-americans al Pacífic o amb els aliats al Nord d’Africà o a la pròpia Europa. Sembla ser que els seus escriptors eren molt sensibles al clima polític de cada moment.  

Ningú pot negar que en aquells temps la colonització ideològica de la ciutadania utilitzava també aquestes formes de literatura. Caldrà però no oblidar que igual que sempre, malgrat ara la colonització ideològica ha assolit uns nivells de sofisticació que la fa més imperceptible a la majoria.

I sobre tot cal també tenir present que les coses son una mica més complexes, com s’ha pogut comprovar arrel de la mort de Victor Mora, creador del “Capitan Trueno”. Que ara és vist com a expressió de certes vel·leïtats contra el poder, no en va el seu autor era militant comunista, malgrat un dels crits més repetits pel seu protagonista era “Santiago y cierra España”

No cal oblidar que molts d’aquells joves i no tant joves lectors varen incorporar l’hàbit de la lectura a partir d’aquests realitats que avui amb una mirada ucrònica poden ser desqualificades amb un cert simplisme com a subcultura. I els puc assegurar que algunes d’aquestes dones i homes que llegien a Corin Tellado o Marcial Lafuente Estefania i també el “Capitan Trueno” eren al mateix temps militants antifranquistes, dirigents obrers de Comissions Obreres o líders veïnals que varen protagonitzar les lluites que han transformat els nostres barris i ciutats, especialment les anomenades per Marc Andreu com les ciutats invisibles.    
   
Per això m’ha deixat molt preocupat que, arrel del pregó del Javier Pérez Andujar alguns han qualificat les seves referències als tebeos i altres lectures com una defensa de la “subcultura obrera espanyola” i l’han contraposat a la “CULTURA CATALANA” així en majúscules.  Entre d’altres l’escriptor Julià de Jòdar ho ha explicitat en varies ocasions i fins i tot ho ha intentat explicar. No deixa de ser curiós que algunes persones li hagin retret que vincules el concepte subcultura a espanya el de cultura en majúscules a Catalunya, quan de fet l’aspecte més destacable del seu comentari no és la contraposició entre Espanya i Catalunya, si no el seu contingut profundament elitista, de classe. La contraposició entre “subcultura obrera” i “CULTURA” en majúscules ha portat a alguns fins i tot a dir que el que ells anomenen subcultura obrera ha estat l’instrument del lerrouxisme passat i actual per colonitzar Catalunya i afeblir la cultura catalana.    

Llegint aquests comentaris he pensat que si estiguessin fets en altres països nosaltres mateixos els qualificaríem  amb un nom que ni jo mateix m’atreveixo a pronunciar.

En tot cas el més important és donar les gràcies a Javier Pérez Andújar per  despertar en mi la identitat de “Xava de barri”.  


3 comentaris:

Anònim ha dit...

La "identitat" és la materia prima de la que es nodreix el nacionalisme excloent de xenòfobos com Julià de Jodar. És més laïc i plural el sentiment de pertinença; que no pot ser manipulat tan facilment i no es limita a un lloc i unes pautes codificades per les indústries identitàries espanyoles o catalanes.

Andreu Campanario Ponga ha dit...

dons comprenc moltes d'aquests sentiments que expresses. Encara que vaig nèixer al carrer Consell de Cent on vaig viure fins els dos anys i en el Carmel , la meva infància i la poca adolescència que em van deixar viure, la vaig viure a La Trinidad, en un dels blocs de la Obra Sindical del Hogar.

Sempre dèiem .... anem a Barcelona, el meu germà i jo ho fèiem la majoria de caps de setmana quan anàvem a "casa de la yaya" a passar el diumenge ..... anàvem a Barcelona

Andreu Campanario Ponga ha dit...

Ara ... en el 16 del segle XXI trobo que Catalunya es el meu unic barri i te la gran oportunitat de construir un nou estat a la Mediterrània

Amb el que he après opino , penso i sento que es la gran oportunitat que tenim els "abarrides" de Barcelona, entre d'altres desarrelats que ens hem dedicat a treballar i a treballar ,

Els i les que ara estem a la darrera fase, es bo que participem de la construcció de un nou estat, un estat que tenim la oportunitat de construir ....

un nou estat "estil Catalunya" terra elegida per tanta gent de fora i plena de persones acollidores de mena ( es el que em deia la abuelita , en Manresa on es varen arreplegar, eren refugiats bascos fugint dels "des Almats"

Publica un comentari a l'entrada