Com passa amb totes
les virtuts i tots els defectes, les grandeses i les misèries de les persones, l’ús i l’abús dels gestos no és exclusiu de
la política. Però en estar aquesta sotmesa a un escrutini públic permanent,
són més visibles.
En política, els gestos són necessaris, diria que
imprescindibles, per
exemplificar o acompanyar les propostes, les polítiques. Tenen, sens dubte, un gran valor simbòlic, especialment en un
moment en què els símbols omplen el forat provocat per les dificultats de
construir propostes polítiques que donin resposta als reptes econòmics i
socials.
Els gestos aporten grans avantatges. Per la seva simplicitat, tenen una gran capacitat de comunicar una idea, un
projecte. I també una gran capacitat de mobilitzar emocions i canalitzar
reivindicacions.
Però, como passa amb
totes les coses de la vida, també tenen efectes negatius. La simplicitat que
acompanya els gestos fa que amb
facilitat caiguin en el simplisme a l’hora d’explicar la realitat. De
manera que quantes més dificultats tenim per explicar realitats complexes, més s’usa i s’abusa dels gestos. Són tan potents que en ocasions tapen
el contingut d’allò que es vol explicar. O fins i tot s’utilitzen per tapar
allò que es fa o s’ha deixat de fer.
Aquesta realitat no
és nova, però s’ha fet molt evident en l’actual món de la comunicació, on els gestos són els millors aliats de la
política informativa del titular. Fins el punt que aquesta manera
d’entendre la comunicació es converteix en el principal aliat i impulsor dels
gestos.
Fa uns anys, un
director de diari, per justificar la dificultat de la seva feina, m’ho va
comparar amb el repte de fer pa tendre
cada dia, cada dia amb contingut diferent, i oferir-lo a les sis del matí. En aquests
moments, el repte dels professionals dels mitjans és gegantí, perquè no es
tracta de fer pa tendre cada dia sinó cada cinc minuts, malgrat que no sempre
es disposa de la farina necessària per fer-lo. I és quan manca la farina per
omplir la informació quan els gestos vénen en auxili del titular i aquest dóna
sentit polític al gest.
Així s’entén que, en
un escenari de grans reptes per als quals
no es tenen respostes, i menys respostes fàcils, i on la indústria de la
comunicació pateix també aquesta crisi, la combinació de gestos i titulars acaben
provocant efectes colaterals molt negatius per a la qualitat democràtica de la
nostra societat.
Gestos i titulars es necessiten mútuament i
s’incentiven, fins el punt
d’asfixiar en ocasions les propostes polítiques més elaborades i la comunicació
més aprofundida i acurada.
Aquesta realitat no és, com passa amb altres problemes o reptes, exclusiva de Catalunya o Espanya. I
evidentment no afecta només la política,
ni és exclusiu d’una ideologia o d’una força política. Els gestos i la seva
capacitat de generar titulars són molt llaminers i suposen una temptació molt
gran de la qual resulta difícil sostraure’s.
En aquests moments,
a casa nostra l’ús dels gestos és tan
abusiu que el seu excés s’ha convertit en una greu patologia política que
deteriora la qualitat democràtica.
L’actual legislatura
catalana és un clar exponent del que diem, sobretot per l’abús de gestos orientats
a generar imatges que van en sentit contrari al que en realitat s’està fent.
Després que el Parlament aprovés una resolució que
declarava la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional i crides a la
desobediència, el Parlament i el mateix Govern van continuar presentant
recursos i al·legacions davant del Constitucional. De fet, el Govern català,
durant aquest període, ha presentat més recursos davant del Constitucional que
els presentats per l’Estat Espanyol.
Després de declarar
el 2016 l’any de la desconnexió política
amb l’Estat espanyol (ara s’ha posposat al 2017), els pressupostos presentats per al 2016 eren d’una total submissió a la
Llei d’estabilitat pressupostària de l’Estat espanyol.
La llista de gestos
que van en sentit contrari a les polítiques que es fan és tan llarga que faria
inacabable aquest post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada