GESTICULITIS

Com passa amb totes les virtuts i tots els defectes, les grandeses i les misèries de les persones, l’ús i l’abús dels gestos no és exclusiu de la política. Però en estar aquesta sotmesa a un escrutini públic permanent, són més visibles.

En política, els gestos són necessaris, diria que imprescindibles, per exemplificar o acompanyar les propostes, les polítiques. Tenen, sens dubte, un gran valor simbòlic, especialment en un moment en què els símbols omplen el forat provocat per les dificultats de construir propostes polítiques que donin resposta als reptes econòmics i socials.

Els gestos aporten grans avantatges. Per la seva simplicitat, tenen una gran capacitat de comunicar una idea, un projecte. I també una gran capacitat de mobilitzar emocions i canalitzar reivindicacions.

Però, como passa amb totes les coses de la vida, també tenen efectes negatius. La simplicitat que acompanya els gestos fa que amb facilitat caiguin en el simplisme a l’hora d’explicar la realitat. De manera que quantes més dificultats tenim per explicar realitats complexes, més s’usa i s’abusa dels gestos. Són tan potents que en ocasions tapen el contingut d’allò que es vol explicar. O fins i tot s’utilitzen per tapar allò que es fa o s’ha deixat de fer.

Aquesta realitat no és nova, però s’ha fet molt evident en l’actual món de la comunicació, on els gestos són els millors aliats de la política informativa del titular. Fins el punt que aquesta manera d’entendre la comunicació es converteix en el principal aliat i impulsor dels gestos.

Fa uns anys, un director de diari, per justificar la dificultat de la seva feina, m’ho va comparar amb el repte de fer pa tendre cada dia, cada dia amb contingut diferent, i  oferir-lo a les sis del matí. En aquests moments, el repte dels professionals dels mitjans és gegantí, perquè no es tracta de fer pa tendre cada dia sinó cada cinc minuts, malgrat que no sempre es disposa de la farina necessària per fer-lo. I és quan manca la farina per omplir la informació quan els gestos vénen en auxili del titular i aquest dóna sentit polític al gest.

Així s’entén que, en un escenari de grans reptes per als quals no es tenen respostes, i menys respostes fàcils, i on la indústria de la comunicació pateix també aquesta crisi, la combinació de gestos i titulars acaben provocant efectes colaterals molt negatius per a la qualitat democràtica de la nostra societat.

Gestos i titulars es necessiten mútuament i s’incentiven, fins el punt d’asfixiar en ocasions les propostes polítiques més elaborades i la comunicació més aprofundida i acurada.  

Aquesta realitat no és, com passa amb altres problemes o reptes, exclusiva de Catalunya o Espanya. I evidentment no afecta només la política, ni és exclusiu d’una ideologia o d’una força política. Els gestos i la seva capacitat de generar titulars són molt llaminers i suposen una temptació molt gran de la qual resulta difícil sostraure’s.

En aquests moments, a casa nostra l’ús dels gestos és tan abusiu que el seu excés s’ha convertit en una greu patologia política que deteriora la qualitat democràtica.

L’actual legislatura catalana és un clar exponent del que diem, sobretot per l’abús de gestos orientats a generar imatges que van en sentit contrari al que en realitat s’està fent.

Després que el Parlament aprovés una resolució que declarava la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional i crides a la desobediència, el Parlament i el mateix Govern van continuar presentant recursos i al·legacions davant del Constitucional. De fet, el Govern català, durant aquest període, ha presentat més recursos davant del Constitucional que els presentats per l’Estat Espanyol.

Després de declarar el 2016 l’any de la desconnexió política amb l’Estat espanyol (ara s’ha posposat al 2017), els pressupostos presentats per al 2016 eren d’una total submissió a la Llei d’estabilitat pressupostària de l’Estat espanyol.  

La llista de gestos que van en sentit contrari a les polítiques que es fan és tan llarga que faria inacabable aquest post.

Quan això passa, la política legítima dels gestos es converteix en la patologia de la gesticulitis, i un dels seus efectes és un greu deteriorament de la qualitat democràtica de la societat.