dimecres, 7 de setembre de 2016

UN PARLAMENT A DUES VELOCITATS


El mateix dia que la CUP anunciava el seu vot a favor de la qüestió de confiança anunciada pel president Puigdemont, el Parlament ha reiniciat les sessions d’aquest període amb la compareixença de la consellera Dolors Bassa a la Comissió d’Afers Socials.

Són dues imatges que reflecteixen perfectament un Parlament que durant tota la legislatura funciona a dues velocitats. Una per les polítiques, l’altra pel que s’anomena la política. I no és un joc de paraules.

La compareixença de la consellera ha estat a proposta de Catalunya sí que es Pot per tractar de la situació dels abusos sexuals a menors en centres educatius i  també, a petició de la pròpia consellera, per tractar de les denúncies aparegudes en mitjans de comunicació sobre la utilització d’adolescents per part d’una xarxa pedòfila. Es tracta de temes de gran transcendència humana i social, però que no sempre arriben a la ciutadania. O arriben només en forma d’escàndol, quan esclaten, però quasi mai en relació a la molta activitat parlamentaria que es fa.

En la comissió CSQEP hem demanat explicacions de la incomprensible decisió de la Generalitat, que ha renunciat a exercir d’acusació penal en el cas dels abusos sexuals a menors produïts en centres educatius dels Maristes. A hores d’ara l’única explicació que ha donat la Generalitat és que l’acció penal ja l’exerceix el Ministeri Fiscal de l’Estat espanyol (heu llegit bé, no és un error).

La consellera Bassa també ha informat sobre les actuacions del seu Departament en relació a les notícies aparegudes sobre la utilització per part d’una xarxa pedòfila d’adolescents en situació de vulnerabilitat que estan sota tutela de la DGAIA.

Aquests són dos dels molts exemples de l’activitat del grup parlamenti de CSQEP i molt especialment de la companya Gemma Lienas que, en els mesos que portem de legislatura, està jugant un paper clau en la batalla per posar veu a col·lectius de persones que no disposen d’altaveu per fer-se sentir.

Són moltes les propostes que presentem CSQEP i els altres grups parlamentaris i molts també els acords que es prenen en relació al que podíem anomenar el Parlament de les polítiques. Amb un fort protagonisme dels temes socials.

Debats al voltant de l’ILP per la reforma de la Llei d’educació de Catalunya, sobre els concerts de les escoles d’elit que segreguen per sexe, els de l’endarreriment sine die en la posada en funcionament de la Renda Garantida de Ciutadania. La insuficiència de la política industrial o els reptes de les polítiques energètiques per encarar un canvi de model. Temes sobre els que el nostre grup sempre ha presentat propostes.

En aquests debats les posicions són, com en la vida mateixa, complexes. No són de blanc o negre, però en general existeix una línia divisòria molt nítida que continua girant sobre l’eix esquerra/dreta. En moltes d’aquestes votacions es produeix una majoria formada per JxSí, PP i Ciutadans. I, si bé és cert que en ocasions no tots els diputats/des de JxSí voten el mateix, al final el resultat de les polítiques que fa al govern sí que ho és.

D’altra banda tenim l’activitat del que podríem anomenar el Parlament de la Política i que fonamentalment gira al voltant del “procés”.

En aquests debats s’ha instal·lat una dinàmica, en la que massa gent se sent còmoda, de blocs contraposats, confrontats i amb poca capacitat de generar ponts. I quan alguns intentem generar aquests punts de trobada, com és el cas de la Comissió de Procés Constituent, ja s’encarreguen altres d’ensorrar-los.

Però el factor més significatiu d’aquest Parlament de la Política és que una bona part d’aquests debats no es produeixen entre els 135 diputats/des, sinó en el si de la majoria dels 72 diputats/des de JxSí i la CUP, que dóna suport al govern Puigdemont i a les seves polítiques.

Així ha estat des de l’inici de la legislatura, molt condicionada per la naturalesa plebiscitària que se’ls va voler donar el 27S i que ara ningú no vol recordar.

En aquests termes es va produir el debat d’investidura fallida del candidat Mas, inclosa la resolució coneguda com la del 9N, que teòricament ha estat el full de ruta de la majoria governamental. I també tot un seguit de debats sobre mocions o resolucions dedicades a reiterar el contingut de la resolució del 9 de novembre passat.

Fins i tot aquesta estratègia de limitar el debat a l’espai de 72 diputats i diputades va marcar els Pressupostos del 2016. El govern va decidir, de manera legítima però evidentment errònia a la vista dels seus resultats, elaborar el projecte de pressupostos parlant només amb la CUP. Malgrat les moltes invitacions al diàleg privades i també públiques fetes per CSQEP i també, per cert, pel grup socialista, el govern i el seu vicepresident varen rebutjar les nostres propostes i varen decidir que s’ho jugaven tot a una sola carta, la de la CUP. I el resultat és prou conegut: quan va arribar el moment de jugar la carta, l’única per la que havien apostat, no la tenien.

Si preocupant és que la vida parlamentaria es polaritzi en forma de blocs, que el Parlament actuï a doble velocitat, una per les polítiques i una altra per la Política, ho és especialment en el cas dels pressupostos.  Si en algun espai el Parlament ha de ser el Parlament de les polítiques i ha de ser un espai de diàleg obert és en el terreny dels pressupostos.

Aquest nou període de sessions que començarà amb la qüestió de confiança del 28 de setembre ens ofereix a tots els grups, però molt especialment al govern català, la possibilitat de no repetir aquest joc del Parlament en miniatura.

Els tres debats -qüestió de confiança, de política general i de pressupostos- tenen un potent fil conductor. I, depèn com plantegi el govern i el seu president la qüestió de confiança, marcaran tota la resta, almenys fins a finals del 2016.

El govern i el seu president han de decidir com volen encarar el que resta de legislatura i si volen fer-ho en el marc del Parlament de 135 diputats/des o se senten més còmodes en el Parlament restringit de 72 membres en el que fins ara s’han acostumat a encarar els debats del Parlament de la Política.

Òbviament totes les decisions són legítimes, però totes tenen les seves conseqüències. El que no es pot pretendre és una cosa i el seu contrari al mateix temps.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada