diumenge, 10 de juliol de 2016

QUÈ MÉS HA DE PASSAR?


Què més ha de passar perquè siguem conscients de la dimensió de la crisi que vivim?.

Què no estem davant d’una crisi econòmica més, què no es tracta d’una crisi política limitada a un país i fruit de la incapacitat dels seus dirigents polítics. O de factors conjunturals.

La ciutadania es nega a veure i a entendre el que està passant i els dirigents es neguen a reconèixer el seu desconcert i impotència. Amb uns mitjans de comunicació, contribuint també, des de el seu desconcert i descomposició, a consolidar aquest relat.

Aquesta triple negació té la seva lògica. Els humans no som molt donats a assumir les nostres limitacions i quan més grans son les limitacions, més gran és la seva negació per la via de les solucions fàcils o els actes de fe. I els que ostentem representació política no som capaços de reconèixer les nostres limitacions, quan no impotència. I si algú s’atreveix a fer-ho està políticament mort. Seria impensable que en aquest context de desconcert, algun sector social quedés indemne.

L’esclat de la crisi financera, convertida en profunda recessió ha posat de manifest i ha accelerat el procés de profunda descomposició de les estructures socials i polítiques de l’etapa de capitalisme industrialista.

Les estructures socials i polítiques construïdes durant dos segles per posar “ordre” en les societats industrialistes estan saltant pels aires.

La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.
El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals

La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns.

La negació a entendre el que està passant, la recerca  desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat, la rapidesa dels processos de descomposició de les estructures socials i dels lideratges que son amortitzats a una velocitat que fa vertigen. Només cal veure el que està passant en el Regne Unit després del Brexit.

I el més important d’aquests elements comuns, és la dificultat, la impossibilitat d’agregar voluntats en grans espais compartits amb objectius comuns. És la conseqüència del gran impacte que aquesta crisi està tenint en la desestructuració social, en la creació de grans desigualtats, en la capacitat de confrontar internament als sectors socials més afectats, en molts casos emmirallats en les sortides individuals o corporatives front les sortides en comú.

Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides.

Reconec que aquest relat pot ser considerat políticament incorrecte i que fins i tot pot ser acusat de resignat i determinista. Res més lluny de la meva voluntat.

Però per encertar en la resposta ens hauríem de posar d’acord amb alguns aspectes claus.
Aquesta no és una crisi més del sistema capitalista, no és conjuntural i no tindrà una durada curta. Ha vingut per estar entre nosaltres durant algun temps.

No té un desenllaç determinista i és obvi que les persones podem incidir en la seva evolució i durada. I aquí és on resulta clau encertar al menys en les grans orientacions de les respostes. Sent conscients que mai els contemporanis de crisi sistèmiques d’aquesta naturalesa han estat capaços de descriure el futur.

Per escurçar el màxim la durada d’aquesta crisi i els seus impactes en termes de gran desigualtat social i descomposició política convindria identificar on està el seu nus central i quina és l’orientació de la resposta adequada.

Al meu entendre és la pèrdua de sobirania, de poder polític dels ciutadans davant dels mercats financers globals, el que esdevé en impotència de les estructures polítiques.

I la resposta és difícil que es trobi en la renacionalització de les estructures socials i polítiques. Cada frontera real o simbòlica és una oportunitat de dumping social i fiscal en favor dels mercats globals. És el camí per fer més forts als mercats i més febles les estructures polítiques.

Més bé al contrari, l’orientació de les respostes cal buscar-la i construir-la en la creació d’estructures transnacionals per molt difícil que ara ens sembli, per molt contradictòries que siguin ara les seves actuacions.

El camí de la transnacionalització de les estructures polítics és molt complicat, especialment per les resistències de les estructures estatals. El camí de la renacionalització apareix com més fàcil i ens permet somiar en la recuperació de la sobirania, encara que resulta un mica crèdul pensar que construirem la sobirania ciutadana del segle XXI amb les estructures polítiques del segle XIX. Falses solucions com les del Brexit només fan que incrementar el desequilibri de poders entre economia i política. I el risc avui és que la negociació posterior al Brexit aprofundeixi més questa tendència. El risc que la sortida es faci garantint la lliure circulació de capitals, mercaderies i serveis, restringint la lliure circulació de persones. I mantenint una certa “pau social” amb el reconeixement dels drets adquirits dels ciutadans comunitaris instal·lats al Regne Unit i dels ciutadans britànics instal·lats a la UE fins Juny del 2016. Molt em temo que aquesta pugui ser la resposta dels poders econòmics per no patir ells les conseqüències del Brexit.

Hi ha dos elements claus per no endarrerir més  la sortida d’aquesta crisi amb la construcció d’un nou equilibri de poders entre economia i societat, entre mercats i política.

No ens hauríem d’auto-enganyar creient que hi ha solucions fàcils i immediates, que només poden fer que endarrerir el moment del canvi de tendència.

I no hauríem de fer-nos trampes, cercant les respostes i solucions en el passat. A España i també a Catalunya tenim alguns exemples històrics de com es van encarar els impactes socials de la industrialització buscant solucions en el passat.

Sincerament no crec que la resposta sigui una “quarta carlinada”, aquest cop contra els impactes brutals que està provocant la hegemonia política del capitalisme financer.

En les nostres mans està la possibilitat d’escurçar la dimensió temporal d’aquesta crisi i també la brutalitat dels seus impactes en termes de pobresa i desigu

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sembla que no vol enterar-se de que no és una "crisi", és una política coherent de saqueig a benefici dels que manen, que està augmentant les desigualtats socials. Una situació que des d'ICV heu covat i continueu covant, encara que intenteu fer creure que vosaltres no teniu res a veure.

Anònim ha dit...

La crisis a Europa té una explicació: els comunistes xinesos han decidit fer-se capitalistes i inunden amb els seus productes els mercats occidentals.
Senyor Coscubiela: convenci els seus amics comunistes xinesos que deixin de fer el capitalista!!

binissaida ha dit...

Pel què fa a la dimensió temporal d'aquesta crisi i la problemàtica de la conjuntura europea i mundial, no sé si coneixes el bloc del Turiel. El seu darrer article crec que et resultarà força interessant: http://crashoil.blogspot.com.es/2016/07/cuatro-clavos.html

Publica un comentari a l'entrada