PROPOSTA DE CONCLUSIONS DE LA COMISSIÓ D'ESTUDI DEL PROCÉS CONSTITUENT DE CSQEP

Si voleu conèixer la proposta de conclusions de CSQEP a la Comissió de Procés Constituent millor la llegiu sense intermediaris. Feu clic aquí 

La triple fallida del govern: pressupostos, majoria parlamentària i full de ruta

Tot i que ho intenten amagar amb l’anunci de la qüestió de confiança, el President i el seu Govern han patit aquests dies una triple derrota política.

L’aprovació de les esmenes a la totalitat i el retorn dels Pressupostos al govern, la pèrdua de la majoria parlamentaria i la fallida estrepitosa del seu full de ruta.

I tot això ha passat als cinc mesos de constituir-se el Govern d’una legislatura que es presentava com excepcional i que hores d’ara sembla un vaixell a la deriva.

El Govern i el seu Vicepresident han estat especialment temeraris, presentant uns pressupostos sense tenir garantits els vots de la CUP, negant-se reiteradament a negociar amb grups que com CSQEP li havíem ofert aquesta possibilitat. Tot això amb un govern dividit en temes claus de fiscalitat – tram català de l’IRPF- i en un marc, el del 26J, que ha propiciat picabaralles entre CDC i ERC.

S’han passat de superba política i de màrqueting electoral en presentat els pressupostos del 2016 com els més socials de la historia, quan en realitat la despesa social està 2.700M€ per sota del 2010.

El projecte de pressupostos estava ple de trampes, com ignorar la liquidació del pressupost del 2015, que ha acabat sent 4.025M€ més que el Pressupost inicial. El que significa que el suposat increment del pressupost del 2016 és més fictici que real.

Però sobre tot la discrepància profunda de CSQEP amb el projecte de pressupostos i el de mesures fiscals és el seu caràcter continuista amb les polítiques de retallades, que no reverteixen, i amb una política fiscal que renuncia a recaptar més dels sectors més rics de la societat, a partir de l’IRPF, Impost de successions i donacions i Impost de Patrimoni.

Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social i en altres resolucions o mocions parlamentaries. O sigui uns pressupostos obedients amb la Troika i les polítiques d’austeritat del Govern espanyol i absolutament desobedients amb el Parlament de Catalunya.

En resum, uns pressupostos tan falsos i amb el doble llenguatge de tota la legislatura des de els seus inicis. Fariseisme Total.

Un cop retornats els pressupostos al Govern, aquest ha continuat actuant amb absoluta irresponsabilitat. Intentant culpabilitzar a la resta de grups parlamentaris de la seva incapacitat per aconseguir suport als pressupostos. Han utilitzat a les entitats socials, als empleats públics i a la comunitat educativa com hostatges de la seva batalla electoral.

Aquests dies hem assistit a la vergonya de veure al Govern i als seus Consellers i Conselleres mentint sense escrúpols. La Conselleria d’ensenyament ha convocat als directors d’escoles i instituts per comunicar-lis que, per culpa de no tenir pressupostos, no es podien complir els compromisos de plantilles i recursos que el Departament havia compromès.

Aquest és un argument absolutament fals. Es cert que no disposar de pressupostos i haver de prorrogar els anteriors comporta algunes limitacions. Però en cap cas afecten als compromisos socials adoptats pel Parlament.

El Govern té al seu abast un seguit de mecanismes per gestionar la pròrroga pressupostaria, especialment a partir de les modificacions de crèdit. La prova es que durant l’any 2015 es van produir modificacions de crèdit per import de 4.099M€ convertint un pressupost inicial de 32.483m€ en un pressupost liquidat de 36.508m€.

Es pot fer a través de les diferents modalitats que preveu la Llei de Finances Públiques de Catalunya i la pròpia llei de pressupostos del 2015, a través dels mecanismes d’ampliacions de crèdit, de les transferències entre partides i capítols. O fins i tot si calgués a partir de l’aprovació parlamentaria de crèdits extraordinaris.

Un exemple, la partida del capítol III per interessos del deute previstos en el pressupost del 2015 ara prorrogat és molt superior a la despesa per interessos que es pagaran durant el 2016 per interessos. Això permet al Govern utilitzar aquest estalvi per finançar, via transferències de crèdit, les polítiques socials. I la manera de fer-ho es transferir els més de 800M€ que diuen s’estalvien en interessos a altres capítols o programes de despesa. De fet és el que estan fent durant els primers mesos del 2016, com consta en l’execució del Pressupost a 30 d’abril 2016 (darrera dada publicada)

La prova del que diem és que el Departament d’Educació ha passat de criminalitzar-nos i culpabilitzar-nos de ser els responsables de no poder fer les contractacions compromeses per educació inclusiva i centres d’especial complexitat a trobar els recursos i els mecanismes necessaris per finançar aquestes contractacions. I aquest canvi de criteri ha passat en menys de 72 hores, durant les quals el govern ha actuat de manera indigna de la representació que ostenta.

En els propers dies, CSQEP presentarà un seguit d’iniciatives parlamentaries, algunes amb altres grups per garantir que els recursos pressupostaries disponibles amb un pressupost prorrogat es posen al servei de les necessitats socials de la ciutadania.

I de pas, desemmascararem a un govern que, després de la temeritat de presentar uns pressupostos sense suport suficient s’ha dedicat a mentir i enganyar a la ciutadania.
Per un altre dia queda la reflexió del paper jugat per alguns mitjans de comunicació que han estat còmplices necessaris d’aquestes maniobres d’intoxicació. Que és especialment greu quan la intoxicació prové dels mitjans públics de la CCMA.

Aquest article està publicat a la Revista Treball 

QUÈ MÉS HA DE PASSAR?

Què més ha de passar perquè siguem conscients de la dimensió de la crisi que vivim?.

Què no estem davant d’una crisi econòmica més, què no es tracta d’una crisi política limitada a un país i fruit de la incapacitat dels seus dirigents polítics. O de factors conjunturals.

La ciutadania es nega a veure i a entendre el que està passant i els dirigents es neguen a reconèixer el seu desconcert i impotència. Amb uns mitjans de comunicació, contribuint també, des de el seu desconcert i descomposició, a consolidar aquest relat.

Aquesta triple negació té la seva lògica. Els humans no som molt donats a assumir les nostres limitacions i quan més grans son les limitacions, més gran és la seva negació per la via de les solucions fàcils o els actes de fe. I els que ostentem representació política no som capaços de reconèixer les nostres limitacions, quan no impotència. I si algú s’atreveix a fer-ho està políticament mort. Seria impensable que en aquest context de desconcert, algun sector social quedés indemne.

L’esclat de la crisi financera, convertida en profunda recessió ha posat de manifest i ha accelerat el procés de profunda descomposició de les estructures socials i polítiques de l’etapa de capitalisme industrialista.

Les estructures socials i polítiques construïdes durant dos segles per posar “ordre” en les societats industrialistes estan saltant pels aires.

La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.

El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals

La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns.

La negació a entendre el que està passant, la recerca  desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat, la rapidesa dels processos de descomposició de les estructures socials i dels lideratges que son amortitzats a una velocitat que fa vertigen. Només cal veure el que està passant en el Regne Unit després del Brexit.

I el més important d’aquests elements comuns, és la dificultat, la impossibilitat d’agregar voluntats en grans espais compartits amb objectius comuns. És la conseqüència del gran impacte que aquesta crisi està tenint en la desestructuració social, en la creació de grans desigualtats, en la capacitat de confrontar internament als sectors socials més afectats, en molts casos emmirallats en les sortides individuals o corporatives front les sortides en comú.

Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides.

Reconec que aquest relat pot ser considerat políticament incorrecte i que fins i tot pot ser acusat de resignat i determinista. Res més lluny de la meva voluntat.

Però per encertar en la resposta ens hauríem de posar d’acord amb alguns aspectes claus.

Aquesta no és una crisi més del sistema capitalista, no és conjuntural i no tindrà una durada curta. Ha vingut per estar entre nosaltres durant algun temps.

No té un desenllaç determinista i és obvi que les persones podem incidir en la seva evolució i durada. I aquí és on resulta clau encertar al menys en les grans orientacions de les respostes. Sent conscients que mai els contemporanis de crisi sistèmiques d’aquesta naturalesa han estat capaços de descriure el futur.

Per escurçar el màxim la durada d’aquesta crisi i els seus impactes en termes de gran desigualtat social i descomposició política convindria identificar on està el seu nus central i quina és l’orientació de la resposta adequada.

Al meu entendre és la pèrdua de sobirania, de poder polític dels ciutadans davant dels mercats financers globals, el que esdevé en impotència de les estructures polítiques.

I la resposta és difícil que es trobi en la renacionalització de les estructures socials i polítiques. Cada frontera real o simbòlica és una oportunitat de dumping social i fiscal en favor dels mercats globals. És el camí per fer més forts als mercats i més febles les estructures polítiques.

Més bé al contrari, l’orientació de les respostes cal buscar-la i construir-la en la creació d’estructures transnacionals per molt difícil que ara ens sembli, per molt contradictòries que siguin ara les seves actuacions.

El camí de la transnacionalització de les estructures polítics és molt complicat, especialment per les resistències de les estructures estatals. El camí de la renacionalització apareix com més fàcil i ens permet somiar en la recuperació de la sobirania, encara que resulta un mica crèdul pensar que construirem la sobirania ciutadana del segle XXI amb les estructures polítiques del segle XIX. Falses solucions com les del Brexit només fan que incrementar el desequilibri de poders entre economia i política. I el risc avui és que la negociació posterior al Brexit aprofundeixi més questa tendència. El risc que la sortida es faci garantint la lliure circulació de capitals, mercaderies i serveis, restringint la lliure circulació de persones. I mantenint una certa “pau social” amb el reconeixement dels drets adquirits dels ciutadans comunitaris instal·lats al Regne Unit i dels ciutadans britànics instal·lats a la UE fins Juny del 2016. Molt em temo que aquesta pugui ser la resposta dels poders econòmics per no patir ells les conseqüències del Brexit.

Hi ha dos elements claus per no endarrerir més  la sortida d’aquesta crisi amb la construcció d’un nou equilibri de poders entre economia i societat, entre mercats i política.

No ens hauríem d’auto-enganyar creient que hi ha solucions fàcils i immediates, que només poden fer que endarrerir el moment del canvi de tendència.

I no hauríem de fer-nos trampes, cercant les respostes i solucions en el passat. A España i també a Catalunya tenim alguns exemples històrics de com es van encarar els impactes socials de la industrialització buscant solucions en el passat.

Sincerament no crec que la resposta sigui una “quarta carlinada”, aquest cop contra els impactes brutals que està provocant la hegemonia política del capitalisme financer.

En les nostres mans està la possibilitat d’escurçar la dimensió temporal d’aquesta crisi i també la brutalitat dels seus impactes en termes de pobresa i desigu

PISTOLES ELÈCTRIQUES I SALUT MENTAL

El tractament de la Salut Mental és sens dubte un dels aspectes que millor reflecteixen els valors d'una societat.

Existeix a Catalunya una incomprensió profunda –compartida amb altres països– de la problemàtica de la salut mental. Una incomprensió que afecta les persones i les seves famílies i condiciona, quan no dificulta, les polítiques públiques.

Per això són absolutament lloables els esforços d'entitats socials que porten anys lluitant per evitar l'estigmatització de les malalties mentals, que, cal recordar, afectaran en algun moment de la seva vida i en algun nivell d'intensitat una de cada quatre persones.

I per això és absolutament lamentable que unes vegades els mitjans de comunicació i d’altres els poders públics caiguin en la confusió o en l’estigmatització de les persones afectades per malalties mentals. Això passa quan es fica en el mateix cistell violència i salut mental, entre d'altres exemples.

Malauradament, això és el que acaba de passar en l'informe del Grup de Treball sobre l'ús de pistoles elèctriques de la Comissió d'Interior.

De manera incomprensible, en la conclusió setena d'aquest informe es barreja la situació de persones d'elevada violència, sota els efectes de l'alcohol o les drogues, amb persones en situació d'alienació mental o amb algun tipus de psicopatia.

En menys de tres línies, un document del Parlament de Catalunya destrossa el treball de pedagogia social que fan des de dècades entitats socials, professionals, famílies i persones afectades.

Això, sense entrar en el fet que recomanar l’ús de pistoles elèctriques per contenir situacions que es puguin produir amb persones amb problemes de salut mental, és una raó més per rebutjar la seva legalització.

Convé recordar incidents recents, que han acabat amb resultat de mort, produïts en processos de reducció per part de les forces de seguretat de persones afectades d'una malaltia mental, que no havia estat identificada com a tal pels agents que hi van intervenir. Que ho van confondre amb un mera situació de violència.

Potser ha arribat el moment de dir ben clar que per actuar en aquests casos  el que cal sobretot és augmentar la informació i formació sobre les malalties mentals i les maneres d'encarar-les en el conjunt de la població, i molt especialment entre els empleats públics i les persones que actuen en tasques de seguretat.