dissabte, 2 d’abril de 2016

GENT SENSE MÍSTICS NI GRANS CAPITANS.

Aquests dies, cada dos per tres, em ve al cap una de les cançons més boniques d’en Raimon, musicant a Ausiàs March.

I em trobo repetint, una i altra vegada, l’estrofa

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Suposo que no cal que expliciti, quina és la raó per la que el meu subconscient em transporta a aquesta meravellosa declaració política, en forma de poema.

“Gent sense místics ni grans capitans”

Una vella i bella declaració de principis que avui és més nova i necessària que mai.  Ja veureu com us sona molt actual. Té la vigència dels pensaments clàssics. 
 
Aquí la teniu sencera.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada