I
em trobo repetint, una i altra vegada, l’estrofa
Jo
vinc d'un silenci
antic
i molt llarg,
de gent
sense místics
ni
grans capitans,
que
viuen i moren
en
l'anonimat,
que en
frases solemnes
no han
cregut mai.
Suposo que no cal que expliciti, quina és la raó
per la que el meu subconscient em transporta a aquesta meravellosa declaració
política, en forma de poema.
“Gent
sense místics ni grans capitans”
Una vella i bella declaració de principis que avui
és més nova i necessària que mai. Ja
veureu com us sona molt actual. Té la vigència dels pensaments clàssics.
Aquí la teniu sencera.
Jo vinc
d'un silenci
antic i
molt llarg
de gent
que va alçant-se
des del
fons dels segles,
de gent
que anomenen
classes
subalternes,
jo vinc
d'un silenci
antic i
molt llarg.
Jo vinc
de les places
i dels
carrers plens
de
xiquets que juguen
i de
vells que esperen,
mentre
homes i dones
estan
treballant
als
petits tallers,
a casa
o al camp.
Jo vinc
d'un silenci
que no
és resignat,
d'on
comença l'horta
i acaba
el secà,
d'esforç
i blasfèmia
perquè
tot va mal:
qui
perd els orígens
perd
identitat.
Jo vinc
d'un silenci
antic i
molt llarg,
de gent
sense místics
ni
grans capitans,
que
viuen i moren
en
l'anonimat,
que en
frases solemnes
no han
cregut mai.
Jo vinc
d'una lluita
que és
sorda i constant,
jo vinc
d'un silenci
que
romprà la gent
que ara
vol ser lliure
i
estima la vida,
que
exigeix les coses
que li
han negat.
Jo vinc
d'un silenci
antic i
molt llarg,
jo vinc
d'un silenci
que no
és resignat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada