GENT SENSE MÍSTICS NI GRANS CAPITANS.

Aquests dies, cada dos per tres, em ve al cap una de les cançons més boniques d’en Raimon, musicant a Ausiàs March.

I em trobo repetint, una i altra vegada, l’estrofa

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Suposo que no cal que expliciti, quina és la raó per la que el meu subconscient em transporta a aquesta meravellosa declaració política, en forma de poema.

“Gent sense místics ni grans capitans”

Una vella i bella declaració de principis que avui és més nova i necessària que mai.  Ja veureu com us sona molt actual. Té la vigència dels pensaments clàssics. 

 

Aquí la teniu sencera.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.