La Comissió d’Estudi del Procés Constituent ha
començat la seva feina parlamentària amb la compareixença de diferents
persones que han reflexionat i escrit sobre aquesta qüestió.
És coneguda la polèmica sobre la seva constitució, de manera que, de moment, només
participem en els treballs de la Comissió els Grups parlamentaris de JxSí,
Catalunya Sí que es Pot i CUP. I també assisteix a les reunions el Partit
Popular.
També és oportú
assenyalar que les diferents forces partidàries d’iniciar un Procés Constituent
(JxSí, CSQEP i la CUP) no compartim
plenament la mateixa idea de què significa aquest Procés Constituent, però
això no ha estat un obstacle perquè ens poséssim d’acord en la constitució de
la Comissió d’Estudi.
La concepció de CSQEP parteix de dues premisses bàsiques:
El convenciment
que el sistema econòmic, social i polític nascut de la transició de 1978 està esgotat en la seva capacitat
d’organitzar satisfactòriament la convivència social al nostre país. Que
aquest esgotament es manifesta en la relació entre Catalunya i l’Estat i en la
forma d’Estat, però no només això. Que també existeixen evidències d’esgotament pel que fa al model socioeconòmic
–en aquest aspecte el problema és compartit amb tots els països desenvolupats, especialment
de la UE–. I també un profund esgotament
en relació a les formes de participació política de la ciutadania.
El segon factor
diferenciador d’altres forces polítiques partidàries del Procés Constituent és
que per a CSQEP és determinant el paper
que ha de jugar el referèndum com a l’única forma democràtica per conèixer
quina és l’opinió de la ciutadania sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
I que, malgrat les dificultats per articular un referèndum, és l’única proposta
viable, amb capacitat per generar un ampli consens a Catalunya, suscitar acord
amb l’Estat espanyol i tenir efectes jurídics i polítics concrets.
Malgrat aquestes discrepàncies amb altres forces polítiques sobre la
naturalesa del Procés Constituent i el itinerari que cal seguir, que tenen en
la lectura dels resultats del 27S i en la Resolució del 9N els principals
elements de conflicte, hem estat capaços
d’iniciar els treballs amb diferents compareixences.
Mitjançant aquestes
entrades al “Bloc del Coscu” aniré
informant del que crec que són els elements més significatius de cada
compareixença. És obvi que serà una lectura subjectiva, com totes. En tot
cas, les persones interessades sempre poden consultar les transcripcions de les
intervencions i les actes de les reunions.
La primera
compareixença va ser la d’Albert
Noguera, professor de Dret Constitucional de la Universitat de València, qui es va centrar a definir què és, al seu parer, un poder constituent,
en què es diferencia dels poders constituïts i quines són les dues grans tradicions,
l’americana i la francesa, i les seves diferències, especialment en el terreny
de la participació directa i de la lògica representativa. I la diferència entre
sobirania popular i sobirania nacional.
En segon lloc, va
aprofundir en les diferents experiències i cultures de participació en els
processos constituents contemporanis, i la seva
aposta per un procediment de forta participació directa de la ciutadania
des del primer moment. I en relació a aquest aspecte, va destacar el paper que han tingut els referèndums com a mecanisme
participatiu previ i legitimador de l’inici del Procés Constituent.
En tercer lloc, va
fer una certa classificació de les
diferents experiències de processos constituents contemporanis, tot distingint
entre aquells que han nascut de l’impuls
del poder constituït, com és el cas de Bolívia o Equador, d’aquells en què l’impuls inicial ha estat
de la ciutadania i ha estat posteriorment reconegut pel poder constituït,
com podria ser el cas de Colòmbia l’any 1991. I una tercera tipologia són els
casos de poders constituents que neixen
d’actes d’insurrecció, com podien ser el de la Independència americana o la
Revolució Francesa.
En aquest aspecte,
el resum que vaig treure de la seva descripció metodològica va ser que els
processos constituents o neixen d’un
impuls del poder constituït, o d’un acord
entre poder constituent i poder constituït, o bé de moments insurreccionals, en els quals el poder constituït és
substituït pel nou poder constituent.
En el si de la
compareixença d’Albert Noguera va sorgir la reflexió i el debat sobre el cas de Kosovo, que des d’algunes
forces polítiques apareix com a exemple de reconeixement internacional que
podria servir per a Catalunya.
És prou conegut el
dictamen de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), instat pel Consell de
Seguretat de les NNUU a petició de Sèrbia.
Un dictamen que ha
generat controvèrsia jurídica, però que acaba amb l’afirmació que la declaració unilateral d’independència de
febrer del 2008 no és contrària al Dret Internacional.
Entorn d’aquesta
qüestió, cal recordar que el procés de declaració
d’independència de Kosovo no s’inicia amb la DUI o amb el dictamen de la CJI.
Més aviat al contrari, aquests dos fets són el final d’un procés que té com a
elements destacats la primera declaració
d’independència de Kosovo del 1999 –sense cap efecte real–; el posterior conflicte militar; l’etapa de transitorietat, en la qual les
NNUU adopten funcions d’administració del que era la Província Autònoma de
Kosovo; la intervenció militar de l’OTAN
sense autorització de les NNUU; i, en darrer terme, el que sembla més
important per al desenllaç que va tenir el conflicte: la derrota de l’exèrcit serbi i el reconeixement internacional de
Kosovo per part dels EUA i de bona part dels Estats de la UE, entre ells
Alemanya.
La meva particular
conclusió de la compareixença de l’Albert Noguera és que, fins ara, al llarg de
la història els processos constituents o han estat impulsats pel poder
constituït o han estat pactats amb el poder constituït o s’han imposat a partir
de processos insurreccionals. I que fora d’aquests tres supòsits, no hi ha cap
altra experiència.
Si la primera compareixença va ser de mirada
telescòpica, la de Ferran Requejo va ser més aviat microscòpica.
Va fer una
descripció molt minuciosa dels diferents aspectes jurídics i polítics que cal
tenir presents, començant per l’exposició de les diferents teories de la democràcia i teories sobre procediments
deliberatius, recordant les diverses
teories existents sobre legitimitat constituent. I la seva opinió sobre
l’existència d’almenys nou pols diferents sobre processos constituents: el
lliberal, el socioeconòmic, el nacional, el de l’ordre i la seguretat, el federal,
el dels valors postmaterialistes, el cultural. Així fins a nou pols diferents,
amb tensions entre ells.
De la seva
intervenció, jo vaig retenir alguns aspectes a tenir presents.
Que el Procés Constituent ha de ser inclusiu, perquè ningú per si sol té resposta a tot,
i per respondre al màxim de necessitats cal incorporar el màxim de mirades i
aportacions.
Que el Procés Constituent ha d’escollir entre el
que és principal i el que és secundari, perquè encarar tots els objectius al mateix temps
pot portar a la paràlisi i al fracàs.
Sobre els
processos constituents va identificar
unes onze maneres diferents d’enfocar-los, a partir de l’experiència
comparada.
En algun moment de
la seva compareixença va aclarir que el Procés Constituent podia anar orientat tant a una nova Constitució com a
la reforma de l’existent. I en aquest aspecte va citar l’experiència
d’Irlanda, a la qual va dedicar bona part de la seva intervenció, destacant els
moments de participació ciutadana dels moments de participació institucional.
També va descriure les potencialitats que
aporten les innovacions tecnològiques als processos de participació ciutadana i els diferents riscos existents, des de
l’escassa participació de la ciutadania a la patrimonialització per petits
grups, amb poca o nul·la legitimitat, que es poden apropiar del Procés.
Una conclusió seva
es que cada país ha de construir el seu
propi model de Procés Constituent, a partir de les seves pròpies
experiències i de les que puguin ser útils d’altres casos.
I en la part final
de la seva intervenció, parlant de possibles escenaris per a Catalunya, va
insistir en què no tenim referents al
món d’elaboració d’una Constitució sense acord previ amb l’Estat. Millor dit,
amb un no acord amb l’Estat.
I dibuixant un
possible escenari per a Catalunya, Requejo va distingir entre una primera fase
de participació ciutadana, d’identificació d’objectius i propostes que, segons ell,
és possible fer-la dins de l’actual legalitat, del marc legal espanyol, i d’una
segona fase, la institucional, que no és possible desenvolupar en l’actual marc
constitucional espanyol.
Sobre la primera
fase va dibuixar dotze ítems de procediment a tenir present per estructurar la
participació ciutadana, descartant clarament l’exemple islandès.
Sobre la segona
fase, la institucional, va recordar la impossibilitat
de procedir a la substitució d’una legalitat vigent per una altra legalitat,
sense la existència d’un procés pactat o al menys reconegut pel poder
actualment constituït, amb comentaris crítics sobre el procés usat per tramitar
les tres lleis de desconnexió.
I una tercera
fase, la final, referendària, que Ferran Requejo planteja que ha de ser sobre
el total del text i no per blocs, per evitar maniobres partidistes.
En la segona
sessió de la Comissió que celebrarem el proper dimarts 19, compareixeran Marco Aparicio Wilhemi, José Antonio Pérez
Tapia i Joan Subirats.
