Una vaga de Metro en una ciutat com Barcelona, que viu 1.300.000
entrades diàries a la seva xarxa, és tot
menys una anècdota.
I molt menys per als
centenars de milers de persones que
utilitzen el Metro des de les 5 del matí per anar a la feina. Una mobilitat
obligada en transport públic que hauria de ser la prioritat quotidiana de les
polítiques de transport de tots els governs i que malauradament només adquireix
rellevància en moments de conflictes o incidents.
En aquesta vaga de
metro, una bona part de l’opinió publicada posa èmfasi en l’impacte a l’MWC.
Per això són d’agrair els esforços de Mercè Vidal, regidora de Mobilitat i presidenta
de TMB, en destacar que la primera
preocupació és la mobilitat de centenars de milers de persones per anar a
treballar, als hospitals o per altres formes de desplaçament obligat.
Però que la vaga de Metro no sigui una anècdota no
significa que sigui una anormalitat. La vaga en el transport públic no és un fet excepcional. La vaga és expressió
del conflicte, una manifestació tan normal com la de l’acord. La vida és
conflicte i sense conflicte no hi ha vida, ni progrés. Que el millor final d’un
conflicte laboral sigui l’acord entre les parts no significa que la vaga sigui una patologia social.
I tampoc no és una
anormalitat, com alguns pretenen, que la vaga es produeixi en empreses públiques,
al front de les quals hi hagi
responsables polítics que han liderat diferents formes de conflictes
reivindicatius. És tan normal com freqüent, aquí i en qualsevol societat
democràtica.
Els qui tinguin edat i memòria recordaran les vagues en empreses municipals
durant el primer govern democràtic de Barcelona, amb Narcís Serra i després
Pasqual Maragall d’alcaldes, en les quals la majoria dels representants
polítics de l’Ajuntament eren dirigents sindicals i veïnals que havien estat molt
actius en les mobilitzacions, i que un cop arribats a l’Ajuntament van haver de viure aquestes vagues des de
l’altre costat de la barrera.
Aquesta normalitat
s’explica perquè els sindicats i els representants dels treballadors no poden
delegar mai les seves responsabilitats en governs “amics”. En això, entre d’altres coses, consisteix l’autonomia del conflicte
social i la independència del sindicalisme.
De la mateixa manera
que els responsables polítics de les
empreses públiques no poden mai perdre de vista quina és la seva
responsabilitat al front d’aquestes empreses, sigui quina sigui la seva
trajectòria vital o les seves simpaties.
En això consisteix
també la normalitat dels conflictes, en que cadascú sàpiga ben bé quina és la seva funció i l’exerceixi amb
naturalitat. Sol ser un motiu de complicació d’aquests conflictes quan
alguna de les parts, o totes dues al mateix temps, obliden aquesta evidència.
Una altra cosa és l’encert o no, valoració sempre relativa
i opinable, en el govern del conflicte, des de la perspectiva de cada part.
I en les vagues en sectors que garanteixen serveis essencials a la comunitat,
com el de la mobilitat, la gestió del desacord és força difícil.
No és fàcil que tots
els treballadors afectats pel conflicte tinguin
present l’impacte que la seva vaga té en altres treballadors. Per això la
dificultat de fer sindicalisme confederal, sindicalisme general, en aquest
tipus d’empresa. I la tendència a què ocupin aquest espai organitzacions
sindicals sense vincles ni responsabilitats importants entre el conjunt
d’assalariats. A menys representativitat
general, més temptacions de corporativisme. També això té la seva lògica,
tot i que pugui no agradar.
I tampoc no és fàcil
que els gestors d’aquestes empreses abandonin la temptació de confrontar els seus treballadors amb la resta de la
societat, com a mecanisme d’afeblir la seva posició. Una manera de fer-ho
és generar una imatge de privilegi en relació a altres treballadors que tenen
pitjors condicions de treball i que estan afectats per la vaga. Aquesta és una
estratègia que ha estat molt utilitzada durant la crisi: culpabilitzar els treballadors amb drets de la precarietat que viuen
altres treballadors.
De la mateixa manera
que no sóc partidari de la cultura
franciscana del vot de pobresa dels representants polítics, tampoc no crec
que la manera d’encarar la precarietat de moltes persones sigui posar el focus
en el greuge comparatiu. Una estratègia social, aquesta, que en ocasions sembla
haver substituït el conflicte social. Els treballadors amb drets no són uns
privilegiats.
Des d’aquesta normalitat de la vaga, que
és tot menys un fet anecdòtic, en la mesura que afecta centenars de milers
de persones, és d’esperar que ben aviat es trobi la manera de canalitzar el
conflicte cap a l’acord. I per aconseguir-ho, tan important com els continguts del que es negocia és la psicologia de
les parts negociadores. Un intangible determinant en qualsevol negociació, que
adquireix gran significació en aquells conflictes en els quals la política de
comunicació juga un paper clau i la intermediació dels mitjans de comunicació
és tan transcendent.
Mentre estava
escrivint aquestes reflexions, em preguntava a mi mateix quina necessitat tinc de ficar-me en aquest fangar, del que puc
sortir enfangat. Podia perfectament posar-me
de perfil, ja que no tinc cap
mena de responsabilitat a BcnEnComú.
Però, en la mesura
que em considero representat per aquesta
força política –una opció en la qual vaig contribuir, encara que fos de
manera modesta– i ja que que les persones del carrer són menys sofisticades que
els qui ens dediquem a la política institucional i quan em troben al Metro o al
Bus em solen preguntar, emplaçar i interpel·lar no sols sobre política
catalana, sinó sobre el que passa a Espanya i a Europa o el que passa a
Barcelona, he pensat que és millor dir el que penso en aquestes reflexions.
4 comentaris:
Pero no dices cuál es, a tu juicio, la solución, Coscu... ¿Son todas las huelgas justas? ¿Es obligado para un gobierno progresista asumir todas las reivindicaciones de un colectivo de trabajadores, con independencia del error de Colau de dar a conocer el salario medio - que no el de cada trabajador en particular-?
"Les persones del carrer són menys sofisticades"? Bravo.
La vaga s'ha de fer obrint les portes. Metro gratis per tothom els díes de vaga sense deixar de treballar. Així l'empresa no recauda res i els ciutadans no en pateixen les conseqüències i és molt més fàcil solidaritzar-se amb els treballadors. L'empresa l'única cosa que entén són els diners i si toques la seva butxaca ràpidament accediràn a entendre's amb els treballadors. Per cert, que vosté es consideri sofisticat em sembla una broma. No sé quina imatge té vosté de si mateix però ja li puc dir que de sofisticat no en té res.
Joan, com gaire be sempre comparteixo les teves apreciacions. Sobre aquest tema vaig penjar un post que m'agradaria que li donessis un cop d'ull http://www.solixent.cat/2016/02/23/vaga-al-metro/
Publica un comentari