Per
molt que intentem dissimular-ho la mort sempre ens agafa emocionalment
despullats. Fins i tot quan és després d'un accident que, per molt estúpid que
sigui com el que va patir la Muriel, sempre ens envia un avis de risc.
Aquests
dies, entre preocupació i preocupació, m'han vingut el cap algunes imatges de
moments compartits amb la Muriel Casals. Moments que han tingut valors i
utopies compartides, militància al PSUC, ingenuïtats de terceres vies. I també
importants diferencies i discrepàncies. Però sempre viscudes des d'un respecte,
que crec ha estat compartit.
Aquests
dies no he pogut evitar que se m’escapés un somriure al recordar la creació a
començaments dels anys 80 de la Fundació d'Estudis i Debats Comunistes.
En plena
ruptura del PSUC, alguns militants que no ens sentien còmodes ni amb la
fractura, ni amb els blocs confrontats que es van generar, se’ns va ocórrer la
creació d'un espai de trobada, amb la voluntat de mantenir ponts polítics i
personals.
En
el llenguatge d'avui aquesta experiència seria considerada una tercera via.
Aleshores el mot que es va fer servir era el de "leninistes".
Manolo Vázquez Montalban, Ramon Alós, Manel Garcia Biel, Ascensió Solé,
Mariona Petit, Rafael Senra, Lopez Bulla i molts altres entre els que es
trobava la Muriel ens vàrem reunir a l'Institut Sant Josep de Calassanç de
Barcelona.
Recordar
ara quina ha estat la trajectòria vital dels protagonistes d'aquella desfeta,
de la que l'esquerra catalana i espanyola encara no s'ha recuperat, hauria de
ser assignatura obligada per combatre el fonamentalisme com actitud vital. En el
llenguatge actual de xarxes socials, un antídot front els hiperventilats.
Recordar
les sospites permanents i la desqualificació que va haver de suportar durant
molts anys la Lali Vintró i on estan algun dels que exercien d'inquisidors
ideològics de la puresa, em permet relativitzar, que no entendre, als actuals
hiperventilats.
En
els darrers temps havíem tingut oportunitat de compartir amb la Muriel importants
discrepàncies sobre que fer davant dels reptes de la societat catalana. I en
més d’una ocasió li vaig expressar la inquietud per com s’estava polaritzant la
societat catalana. Unes discrepàncies expressades amb tanta sinceritat com
respecte mutú.
Malgrat
aquestes discrepàncies vaig valorar molt positivament i vaig celebrar de manera
pública la proposta de fer-la Presidenta de la Comissió parlamentaria de Procés
Constituent. Creia i crec que per la seva manera de ser era una persona
adequada per buscar acords i complicitats, fins i tot entre els més
discrepants.
El
darrer moment compartit amb la Muriel va ser una trobada el dia abans de la
constitució de la Comissió de Procés Constituent del Parlament de Catalunya.
Vàrem intercanviar opinions sobre la millor manera de fer un treball útil
i no ens va costar gaire trobar un llenguatge compartit, el de l’Assemblea de
Catalunya. Vàrem coincidir en que era important que el treball d'aquesta
Comissió permetés al màxim de forces polítiques caminar plegades durant el
màxim de trajecte compartit possible.
En
el primer, darrer i únic acte com a presidenta d'aquesta Comissió la Muriel va transmetre
aquesta manera d'entendre el treball la Comissió de Procés Constituent.
Quan
divendres, festivitat de Santa Eulalia, un dirigent de CDC em va avisar de la
situació irreversible en que es trobava la Muriel, els dos vàrem compartir un
sentiment. Jo, des d’un coneixement més llunyà i ell des de la proximitat
d'aquests darrers mesos, coincidíem que la Muriel ha estat respectada, perquè
ella també sabia respectar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada