dimarts, 28 de juliol de 2015

RENDA MÍNIMA GARANTIDA

Us deixo la meva intervenció presentant la proposta per crear una Renda Mínima Garantida de Ciutadania



Us deixo també el text de la PNL que vam presentar al març també sobre RMGC però que no ha estat debatuda http://www.congreso.es/public_oficiales/L10/CONG/BOCG/D/BOCG-10-D-629.PDF#page=3

dilluns, 27 de juliol de 2015

VALEO I LES ESTRUCTURES D’ESTAT



Els treballadors de Valeo Climatització de Martorelles han iniciat un procés de mobilitzacions per evitar el tancament de la fàbrica #Valeonoestanca #Valeonosecierra.

Estan en joc més de 250 llocs de treball i la pròpia existència de les instal·lacions, que l’empresa vol traslladar fora de Catalunya.

Els treballadors tenen al seu favor els sindicats i les forces polítiques que els fem costat. I en contra, una multinacional i la Reforma Laboral aprovada per PP i CiU.

Des de l’aprovació del Reial Decret Llei 3/2012, les empreses no necessiten demanar autorització prèvia a l’autoritat laboral –Govern català– per procedir a trasllats, suspensions de contractes o acomiadaments col·lectius per causes econòmiques, tecnològiques, organitzatives o productives.

Aquest és un dels aspectes més durs de la Reforma Laboral, perquè deixa en mans de les empreses la decisió unilateral d’acomiadar, que només pot ser recorreguda davant dels Tribunals a posteriori.

Recuperar aquesta autorització prèvia de l’autoritat laboral és una de les 50 propostes que formen part de la Proposició No de Llei que vaig presentar al Congrés de Diputats i que configuren un model alternatiu de relacions laborals.

La Reforma Laboral té a Catalunya una especial significació, sobre tot a les portes del 27S. 

La competència del Govern català per autoritzar o no els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), reconeguda a l’article 51 de l’Estatut dels Treballadors, li permetia exercir funcions polítiques i administratives pròpies de l’Estat.

Així va ser des de 1981, any de la transferència d’aquesta competència, fins l’aprovació al març del 2012 de la Reforma Laboral per part del PP i CiU.  Aquesta reforma no sols va suposar un retrocés en els drets dels treballadors/res, sinó la pèrdua per a Catalunya d’una funció pròpia de l’Estat i la seva cessió a les empreses.

Per això sorprèn que els mateixos que varen votar a favor d’aquest retrocés social i nacional ara siguin els qui, en la llista de Junts pel sí, defensen crear noves estructures d’Estat. Quan ara fa tres anys, amb els seus vots, varen cedir una competència d’Estat que exercia el Govern català per entregar-la a les empreses .

El president Mas i CDC no tenen ni credibilitat ni autoritat per dir que, si guanyen ells, s’avançarà en la creació de noves estructures d’Estat i més poder polític per a Catalunya. I molt menys en el terreny laboral, en el qual el Govern català i Mas sempre han estat partidaris de cedir les competències de l’Estat –gestionades per Catalunya– als mercats i a les empreses.

De la mateixa manera que ho fan quan CDC es manifesta en el si del Grup Lliberal Europeu a favor de la signatura del mal anomenat Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP), que pretén sotmetre la sobirania dels Estats –vells i nous– al poder de les transnacionals i fins i tot privatitzar els mecanismes judicials de solució dels conflictes.

La Reforma Laboral i el TTIP són un bon exemple de qui defensa la sobirania de la ciutadania de Catalunya –Catalunya Sí que es Pot– i qui, amb les seves actuacions, actua en favor de cedir sobirania als mercats, a les empreses.

Per als treballadors/res de Valeo i per a tota la ciutadania és molt important conèixer aquestes dades. Potser per això, Mas i CDC estan interessats en què el 27S siguin les eleccions de l’amnèsia ciutadana. 

dijous, 23 de juliol de 2015

27S: UNA RESPOSTA A L’EMERGÈNCIA SOCIAL I NACIONAL


Com correspon a les societats democràtiques, existeixen diferents visions i lectures del 27S, del que ens juguem, què votem i sobre què decidim.

Els intents de fer una lectura única, unívoca i exclusiva del 27S és un factor d'empobriment democràtic, que no ajuda a construir un nou país.

Patim una greu crisi social, nacional i democràtica que no té una única causa, sinó que obeeix a diferents factors que ens han arrossegat a la situació d'emergència social que vivim.

Assistim a l'esgotament del sistema polític nascut de la transició. La globalització econòmica redueix la capacitat de la política nacional per governar l'economia global. La política apareix a ulls de la ciutadania com incapaç d'encarar els greus problemes socials, impotent per exercir la sobirania. Els mecanismes de control de la transició i de protecció d'una democràcia feble s'han convertir en rèmores que en mans del bipartidisme són immobilisme. L'auto-cop del PP a l'Estat social i a l'Estat autonòmic, aprofitant la crisi econòmica, ha estat el factor que ho ha agreujat.

Afrontar aquesta realitat requereix d’un procés de ruptura democràtica, social i nacional que estan molt interrelacionats i que es poden reforçar mútuament. No serà un procés ràpid ni fàcil. Com no ho és cap dels que es plantegen, malgrat els intents d'alguns de presentar les seves propostes com un "bufar i fer ampolles".

Per això, des de "Catalunya, sí que es pot" insistim en la necessitat de confluència d'objectius - democràtic, social i nacional- confluència de espais - Catalunya, Espanya, Europa- i confluència d'actors socials i polítics.

Aquest gran repte de la ruptura, entesa com a discontinuïtat forta, no ens pot fer oblidar que el 28S s'haurà de continuar afrontant la situació d'emergència social que viuen amplis sectors de la societat catalana.

I és un error interessat dir, com ha fet Josep Rull de CDC,que primer hem de guanyar la casa i després ja farem la decoració. Allò que per alguns és decoració per altres és vida digna o supervivència: disposar d'habitatge digne, de feina no precària, de subministraments bàsics o d'àpats garantits pels infants.

En aquest sentit és fals i trampós dir que tots els nostres problemes néixen fora de nosaltres i que tenen una única solució.

La situació de precarietat laboral creixent té com una de les causes la Reforma Laboral que CIU va votar amb el PP. La intervenció de les finances de la Generalitat té com a causa un model de finançament injust que ens detreu recursos per fer polítiques. Però també un sistema fiscal cadavèric, afeblit durant dècades per CIU, governés el PP o el PSOE. Sense oblidar que la Llei d'estabilitat pressupostaria, que ha propiciat la intervenció de les finances catalanes per Montoro, va ser votada la primavera del 2012 per CIU. La llista és llarguíssima...

Com llarga és la llista de polítiques fetes pel Govern català que no han estat forçades per manca de finançament. Dedicar recursos a la campanya institucional-partidista de "preparats" en lloc de fer-ho a beques menjadors és una opció no imposada per l'Estat Espanyol. Crear consorcis sanitaris amb l'objectiu d'eludir el control públic i rebaixar condicions laborals dels professionals és una opció lliure de CiU. Optar per mantenir concerts educatius amb escoles d’elit mentre alguns centres públics pateixen manca de recursos és una opció que respon a un determinat concepte d’educació i societat. Són el que alguns dirien, la decoració de la casa.

Per tot això no compartim que el 27S es presenti com unes eleccions plebiscitàries, como si tot es resumís a un SI o un NO a una sola pregunta. La majoria que surti del 27S haurà de prendre decisions sobre mil coses que ens afecten a la nostra vida diària. I la ciutadania té dret a poder decidir també sobre aquestes polítiques.

Alguns volen que aquestes eleccions no estiguin orientades per la democràcia, sinó per l'amnèsia.

Pretenen que ens oblidem de la corrupció que ha imperat a Catalunya durant dècades, que ens oblidem de Pujol i família, que fins fa dos dies Oriol Pujol era secretari general de CDC. Pretenen que ens oblidem del que CiU ha votat a Madrid i ha decidit a Catalunya. I pretenen que no preguntem sobre què faran si tenen majoria parlamentària.

Aquesta és una raó important per no considerar el 27S com eleccions plebiscitàries, però n'hi ha un altra també molt important:

Si volem avançar de veritat en el reconeixement de la sobirania plena de Catalunya necessitem, primer, que la voluntat de la ciutadania sigui nítida i que la comunitat internacional ho reconegui com a tal. És cert, que l'Estat Espanyol ha bloquejat tots els intents de celebrar un referèndum. Però tal com ens recorda permanentment Alex Salmond, res pot substituir la celebració del referèndum. És el mateix que s’explicita en la Llei de Claredat del Canadà orientada a garantir que la decisió del poble del Quebec és nítida i així serà reconeguda.

Pretendre donar per amortitzat el referèndum és un altre error interessat, que no ens farà més forts en la lluita per la sobirania. I que més aviat o més tard ens farà tornar al punt de partida.

Una altra cosa seria que es plantegés que el 27S ha de ser un factor de mobilització, com ho va ser el 9N, aquest cop en forma d'eleccions. Però aleshores la pregunta seria: si fós així, per què no agrupar-nos tots els que hem defensat i defensem el dret a la autodeterminació en forma de referèndum?

El que ens fa més forts és tenir un objectiu compartit pel màxim de persones, durant el màxim de temps i durant la major part del trajecte possible.

Que les eleccions del 27S no són unes eleccions plebiscitàries ho confirma el fet que els que així ho plantegen incorporen al que ells anomenen el paquet del vot del sí, una motxilla carregada amb Mas President i les seves polítiques. Si de veritat només fossin eleccions plebiscitàries, no caldria fer assumir als seus possible votants la continuïtat de Mas i les seves polítiques.

Agrupar-se al votant d’un objectiu compartit com és la independència és del tot legítim.

No ho és dir que la declaració d’independència unilateral serà més fàcilment reconeguda a Espanya i a Europa que la celebració d’un referèndum.

O que la independència és més fàcil d’assolir que la celebració del referèndum, per què aquesta segona opció requereix de l’acord de l’Estat Espanyol i la declaració d’independència amb efectes jurídics i polítics només depèn de nosaltres.

Fer creure que un repte tan complex com recuperar la sobirania per la ciutadania té solucions fàcils i automàtiques que es poden assolir sense més esforç i sacrificis que votar el 27S és auto-enganyar-nos.

Els que ens apleguem al voltant de “Catalunya, sí que es pot” proposem que el 27S es voti a favor d’iniciar un procés de ruptura democràtic, social i nacional, el que anomenem procés constituent.

Un procés que no és subaltern del que faci l’Estat Espanyol, però tampoc és indiferent al que passi en les properes eleccions generals o el que passi a Europa.

I estem convençuts, també, que d’arribar a una situació de bloqueig institucional, caldrà adoptar mesures de pressió cívica que vagin més enllà de unes votacions.

I sobretot, estem convençuts que mentre aconseguim obrir-nos pas en aquesta ruptura, no podem oblidar la situació d’emergència social que viuen moltes persones a Catalunya.

Donar resposta a les necessitats del present mai pot quedar subordinat al moment en que aconseguim un futur millor. Almenys no les persones que pateixen aquesta emergència social.  

dimarts, 21 de juliol de 2015

LLUÍS HERNÁNDEZ, TOTA UNA REENCARNACIÓ


 Algunes persones, amb la seva vida encarnen una lluita, una generació, un moment, una ciutat.

D’entre aquestes persones, de tant en tant, en sorgeix una que sembla haver estat escollida per ser l'encarnació total. És el cas de Lluís Hernández, que va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet, però al qual aquesta identificació se li queda molt curta.

En Lluís, entre d'altres coses que no caben en una entrada al bloc, encarna el paper dels capellans obrers en les lluites obreres i veïnals de la dictadura i la transició. Encarna la lluita d'una ciutat, Santa Coloma, per escapar-se del destí que poders econòmics, especulació i fins i tot la Gran Barcelona li havien adjudicat. Encarna la força d’una ciutadania immigrant, que ha estat la protagonista de veritat de les nostres ciutats, de la nostra societat. Encarna el millor paper del PSUC com a factor clau de cohesió social i la seva capacitat de convertir lluites socials en municipalisme transformador. Fins i tot, en alguns dels seus darrers moments polítics, encarna la impotència, la ràbia, per la injustícia que ell i molta gent sentia, davant del que considerava una usurpació de la seva lluita i tasca política.

Podríem dir que en Lluís, avui, quan ens ha deixat, és la reencarnació de totes aquestes realitats i personalitats, i de moltes més.

Sense el Lluís Hernández no és possible entendre la Santa Coloma d'avui, però tampoc Catalunya. La Catalunya diversa, plural, mestissa, feta de lluites, sacrificis, que no cap en una foto, per molt gran angular que s'utilitzi.

El Lluís és d'aquelles persones que sempre podran dir: Confesso que he viscut, confesso que he lluitat. Gràcies.

dimecres, 15 de juliol de 2015

EL 27S, DOS PROJECTES DE PAÍS


Ahir es va fer públic l'acord electoral per treure Mas del cul de sac en què s'havia ficat i intentar fer-lo de nou president de la Generalitat.

Avui, al Congrés dels Diputats, el govern Rajoy presenta la proposta de límit de despesa, amb els objectius de dèficit per al 2016 a partir del qual s'han de fer tots els pressupostos de totes les administracions públiques.

Es tracta d’un tràmit establert en la Llei orgànica d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera de l'any 2012 que desenvolupa la reforma de l'article 135 de la CE.

Un altre any més, Rajoy i Montoro imposen una brutal retallada de les despeses de les CCAA, que és el mateix que dir de la despesa social. I, de pas, reforcen el seu projecte de centralització de l'Estat i intervenció de facto de les CCAA. Òbviament també dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

Fins aquí res de nou, excepte recordar que la Llei orgànica 2/2012 d'estabilitat pressupostària va ser votada al Congrés i al Senat per CiU; o sigui, per CDC i UDC indistintament.

La primera votació al Congrés va ser el dia 29 de març de 2012, un dia de la nostra història recent carregat de simbolisme.

Aquell dia, mentre ICV-EUIA estàvem al Congrés i al carrer donant suport a la vaga general convocada contra la Reforma Laboral, votada feia 21 dies, el 8 de març de 2012, per PP i CiU, altres, entre ells CiU, donaven suport al que acabaria sent el principal instrument legal de control i intervenció de les finances de la Generalitat.

Caldrà recordar-ho per posar de manifest, encara més, que el 27S la ciutadania podrà escollir entre dos projectes molt diferenciats per a Catalunya.

Un projecte de confluència de diferents forces socials i polítiques que aposta per fer compatible la defensa dels drets laborals i socials dels treballadors i les treballadores i, amb la mateixa força, defensar el dret a decidir en referèndum el nostre futur com a pobles.

I un altre projecte, el de Mas president, que ha demostrat que fa compatible votar a Espanya la Reforma Laboral que precaritza l'ocupació i degrada els salaris i, al mateix temps, la llei que permet la intervenció de les finances de la Generalitat, per després tornar a Catalunya a queixar-se de les conseqüències de les seves decisions, com si ells no en fossin un dels principals responsables.

La ciutadania té la paraula.

divendres, 3 de juliol de 2015

A RAJOY LE SOBRA DINERO O LE FALTAN VOTOS


No ha sido una sorpresa, más bien es la crónica de una estafa política anunciada. La de Rajoy intentando repescar votos a cualquier precio.

Uno de los últimos conejos que se ha sacado de la chistera es el anuncio de que anticipa la “reducción” en las deducciones a cuenta de los pagos del IRPF a Julio de este año.

Veamos en que contexto se produce este anuncio. Las finanzas del Estado y las administraciones públicas distan mucho de tener buena salud.

A pesar de las curas de caballo vía recortes de gasto, fundamentalmente social, el déficit público del 2014 ha sido del 5,85% del PIB, el segundo más elevado de toda la Unión Europea, solo detrás de Chipre, según Eurostat. Y las previsiones de cierre del 2015 no son más halagüeñas.

España continua teniendo un problema grave de equilibrio presupuestario. Y no por un exceso de gasto, que es un 5% del PIB menor que el de la media de la UE. Nuestro gran problema, como todo el mundo menos el PP reconoce, es el de un sistema fiscal raquítico, con unos ingresos fiscales el 8% por debajo de la media de la Unión Europea.

Esta situación tiene consecuencias graves en la vida de las personas y de las administraciones públicas.

Por recordar solo algunas, el Gobierno del PP tiene bloqueada la revisión de la financiación autonómica, que debía haber entrado en vigor el 1 de enero del 2014 por, según sus propias palabras, la debilidad de su situación presupuestaria.

Esta asfixia de las CCAA y también de las Administraciones locales está afectando gravemente a la cobertura de los derechos sociales básicos.

El 1 de Julio del 2015 ha entrado en vigor la cobertura pública de las personas dependientes de grado 1 que se calcula ascienden a 320.000 personas. Pero estas personas que tienen reconocido un derecho no lo van a poder ejercer por falta de recursos. Como tampoco pueden hacerlo efectivo las 148.000 personas con un grado de dependencia del 2 y 3, los más graves, que aún no reciben prestación alguna para atender su dependencia. En resumen, 470.000 personas dependiente que tienen reconocido un derecho y no lo pueden ejercer por falta de recursos. 

Hoy 2 de Julio se han hecho públicos los datos de paro registrado y entre ellos, los de parados que perciben prestaciones

Se confirma que la tasa de cobertura, o sea la proporción de parados que perciben alguna prestación, continúan cayendo. Solo el 54,65 % de las personas desempleadas perciben prestación, un 5,6% menos que hace un año. 2 millones de personas paradas no cobran prestación alguna. 

Y cada vez el gasto por persona parada se va reduciendo más. En mayo del 2015 el gasto medio por parado es de 772,5 euros, un 6,3% que hace un año. 

La caída del gasto en desempleo ha sido en un año del 19% menos. Eso sucede mientras 
2 millones de parados no cobran prestación, y de los que la cobran la mayoria solo perciben el subsidio asistencial de 426€.


La lista de necesidades sociales sin cubrir por falta de recursos fiscales es larguísima. Y en este contexto, el Sr Rajoy se marca un anuncio electoral de reducción de las deducciones a cuenta en el IRPF. 

Sin entrar en otras consideraciones en relación a cual va a ser al final la reducción real del IRPF, una vez liquidado el impuesto en la primavera del 2016, es un buen momento para recordar algunas cosas que afectan a la insuficiencia, inequidad e insuficiencia de nuestro sistema fiscal. 

Es cierto que las rentas del trabajo asalariado soportan un gran esfuerzo fiscal, sobre todo porque los otros factores no lo hacen. Continúa existiendo una doble escala del IRPF en función de si son rentas del trabajo o rentas del capital, que tributan en un porcentaje menor. 

Continua existiendo un peso muy importante de los impuestos indirectos, especialmente el IVA que son profundamente inequitativos. 

El tipo real, el tipo efectivo, del impuesto de sociedades está muy por debajo del tipo legal y sobre todo de la media que pagan los asalariados por IRPF. 

La grandes corporaciones hacen elusión fiscal hasta bajar sus tipos efectivos a la mínima expresión y la última “reformita” fiscal de Montoro no lo ha resuelto, porque mantiene varias vías de elusión a través de la doble imposición. 

Las SICAVS continúan siendo una fuente de fraude porque a través suyo algunas grandes fortunas camuflan sus patrimonios. 

Y en general el fraude, la elusión y la evasión fiscal es uno de los deportes nacionales de nuestras élites. 

En este contexto, solo tiene sentido reducir la deducción a cuenta del IRPF si va acompañada de otras medidas que permitan aumentar a recaudación y con ello hacer frente a las muchas necesidades sociales que están sin cubrir. 

Por supuesto Rajoy y su equipo han preferido atender a sus necesidades electorales antes que a las necesidades de los dependientes sin atención y los parados sin protección. Cuestión de prioridades.