dijous, 26 de març de 2015

LAIA ORTIZ


Aquesta setmana al Congrés haurem d'esforçar-nos més que de costum, perquè el debat del dimecres sobre el Consell Europeu amb la Unió Energètica i el Consell sectorial de Transports, en el que Espanya ha quedat aïllada en la seva aposta per la privatització del ferrocarril, no quedin sepultat per l'agenda electoral.
Deixeu-me dir que, com que tothom té la seva particular agenda, la meva, la d'ICV i la del grup Izquierda Plural, ve marcada pel fet que aquest serà el darrer Ple de la diputada i companya Laia Ortiz.
Molts ja ho sabeu, la Laia deixa el Congrés de Diputats per incorporar-se a un projecte col·lectiu, complex i ambiciós, que és Barcelona en Comú. Un projecte que pot marcar el futur de l'Ajuntament de Barcelona i pot tenir, de fet ja l'ha tingut, incidència en la configuració dels projectes polítics de Catalunya dels propers anys.
A més, la Laia tindrà el repte de demostrar que mai hi ha res nou que es pugui construir sobre el no res. I com que em consta que se sent molt orgullosa de la feina que han fet persones com en Ricard Gomà, no li costarà gaire acompanyar a bon port les bones experiències de gestió política, en majúscules, al mateix temps que aporta la seva experiència que no és poca.
Avui és un bon moment per destacar una evidència. La Laia ha fet una feina espectacular en aquests tres anys i no era fàcil. Vàrem arribar al Congrés amb el bagatge acumulat per Joan Saura, Joan Herrera i Núria Buenaventura. En un moment difícil per la crisi  econòmica i la majoria absoluta del PP, en un grup parlamentari petit i un subgrup minúscul, amb un mandat, que era #Nocallarem.
I se'n va amb un balanç polític espectacular. Amb dedicació, perseverança, autoexigència sense límits, voluntat d’aprenentatge i més capacitat d’absorbir que una esponja de mar, s'ha acabat convertint en el referent parlamentari en els debats energètics, mediambientals i de cooperació, entre d'altres. Les organitzacions socials que treballen en aquest àmbit prou que ho saben i li han reconegut.
Ha estat la veu contra la Llei de Costes de Cañete, la veu crítica amb les continues reformes energètiques de Soria. La veu parlamentaria de les renovables, de l'eficiència energètica i l'autoconsum. La veu que va posar música i lletra a una fiscalitat verda.
Si avui la pobresa energètica està en l'agenda política és, entre d'altres coses, perquè la Laia va obrir el foc, amb la presentació i defensa d'una proposició en aquest sentit. La Laia va saber detectar el problema abans que ningú i va entendre que les polítiques per combatre la pobresa energètica eren una molt bona idea a la que li havia arribat el seu moment. I la Laia va saber aprofitar aquesta oportunitat.
Una cosa a la que encara no m'he acostumat és la seva capacitat per convertir un sospir de l'actualitat en una pregunta al govern. En el primer any de diputada ja va rebre el premi dels periodistes parlamentaris per aquesta tasca de control al govern.
Pels qui estiguin interessats en anar una mica més enllà de les anècdotes, els recomano llegir les seves intervencions, carregades de solvència, de denuncies als lobbies energètics i a l’autosegrestament al que s'han prestat el PSOE i el PP. I sempre amb propostes.
A més, una de les seves intervencions ens va proporcionar un dels moments més gloriosos de l'estil carpetovetònic del PP. Quan  Hernando, l'actual portaveu del PP, va rebatre els al·legats de la Laia sobre el canvi climàtic amb l'argument que "això del canvi climàtic, era com la llegenda Maya de la fi del món", que fa molt de temps que s'anuncia, però mai no arriba. No us creieu que és broma, està en el Diari de sessions.
No és casual, doncs, que hagi rebut en diverses ocasions el premi Avizor al diputat/da per la seva feina contra la pobresa i en favor del desenvolupament sostenible, que és ecològic i social.
I com que tota aquesta feina li semblava poca, ha aprofitat les seves estades a Madrid per mantenir i ampliar les xarxes de relacions amb altres forces polítiques, que de manera tenaç ha construït en Jordi Guillot. El resultat és la capacitat d'ICV per relacionar-se amb tothom i de fer de pont amb molta gent. Valor no menyspreable en els temps que corren.
Com veieu, aquest bagatge, amb el que ja portava del Parlament de Catalunya i el seu treball amb Joves d'Esquerra Verda, fa de la Laia un capital polític de primera divisió que estic segur aportarà a Barcelona en Comú molta experiència i solvència. I que se sabrà aprofitar.
Amb el company Josep Pérez Moya, que la substituirà en l'escó a partir del 14 d'abril, i la incombustible Roser Comellas, intentarem que la seva marxa del Congrés no es noti gaire.
Pels qui no tingueu la sort de conèixer el Josep, heu de saber tres coses: és un vell “psuquero" del Baix, amb més capacitat de resistència que els vells rockers. Un ocellet m'ha dit que a Cornellà va anar a l'Institut amb en Joan Tardà.  El Josep es va quedar la serenor. I és la persona que des del govern català de progrés va impulsar polítiques de trànsit, durament criticades per CIU, amb l’inestimable altaveu de la Vanguardia. Polítiques que, com sabeu, varen ser recuperades pel govern dels millors. És el que té la sensatesa i el rigor.

dimarts, 24 de març de 2015

OCUPACIÓ, POLÍTIQUES ACTIVES I FORMACIÓ

Aquí us deixo la meva intervenció en la Comissió d’Ocupació del Congrés de Diputats davant la compareixença de la Secretària d’Estat

dimarts, 10 de març de 2015

HORAS EXTRAS Y DESEMPLEO MASIVO


En un momento de lucidez mental transitoria, Rajoy dijo aquello de que "la crisis es historia, pero sus consecuencias, no".

Fue el intento de atajar la indignación de una ciudadanía que se niega a ser engañada con la propaganda de la "recuperación". ¿Es posible distinguir entre la crisis y sus consecuencias? Por supuesto que sí, si se concibe una economía al margen de las personas, en la que priman los indicadores macroeconómicos o la evolución del IBEX 35.

Pero la frase en cuestión da para una reflexión en profundidad. ¿Cuál es la razón de que la recuperación no llegue a las personas? ¿Es una cuestión solo de tiempo? ¿Primero se recuperan los indicadores económicos y más adelante se benefician las personas? Pues me temo que la cosa no va por este camino.

Es muy probable que eso que se llamarecuperación” no llegue a una buena parte de los ciudadanos castigados por la crisis. La razón es obvia: gran parte de los graves problemas de aumento de pobreza, desigualdad, precariedad, no son solo fruto de la crisis, sino de las políticas que, de manera oportunista, se han puesto en marcha durante estos años.

Lo más grave de esta crisis no son los impactos inmediatos, puntuales, sino sus impactos estructurales. Los poderes económicos, sus representantes políticos y voceros mediáticos han aprovechado la crisis para imponer el programa máximo de los ultraliberales. Perdón, de los "ultraintervencionistas de clase".

En la agenda oculta de Rajoy y de la Troika, el principal objetivo ha sido avanzar en una sociedad con más desregulación y precariedad laboral, privatización de servicios públicos y reducción de derechos sociales y libertades fundamentales. Un Estado mínimo y autoritario en una especie de revival a comienzos del siglo XX.

Eso es la Reforma Laboral de PP-CiU y su demoledor ataque a la negociación colectiva, la privatización de AENA y lasLeyes Mordaza” o de reforma del Código Penal.

Pero además de agenda oculta, la crisis tiene efectos colaterales. Algunos incluso han superado las pretensiones de sus diseñadores.

Es el caso de la apuesta de la Reforma Laboral por el contrato a tiempo parcial desregulado como mecanismo de reparto insolidario del empleo. A corto plazo, la apuesta por el tiempo parcial tiene ventajas políticas para el Gobierno. De momento, aparece una "creación" de empleo en las estadísticas que no es real. Porque cuando el número de contratos de las estadísticas del Servicio Público de Empleo (SEPE) o los puestos de trabajo de la EPA se miden en términos de empleo equivalente a tiempo completo de la Contabilidad Nacional, la creación de empleo es mucho menor.

Uno de estos efectos colaterales es el aumento espectacular de las horas extras. Es cierto que la tendencia del tejido empresarial español a las horas extras es antigua. Existen razones de modelo productivo y también antropológicas.

Pero la Reforma Laboral, con la desregulación del contrato a tiempo parcial, el no control de horarios, las horas complementarias y las extraordinarias, ha abonado el terreno al abuso de las horas extras.

El resultado es demoledor por insultante. En una sociedad en que existen 4,5 millones de parados en búsqueda de empleo, la EPA detecta que en el 3er trimestre del 2014 en España se han realizado 5.299,2 miles de horas extras, de las cuales 2.748,8 ni tan siquiera fueron pagadas. Y en el cuarto trimestre de 2014 se realizaron 5.483,8 miles de horas extras, de las que 2.967,1 no se abonaron.

Aunque no puede hacerse una extrapolación simplista, estas horas extras equivalen a 135.000 contratos de trabajo a tiempo completo. Esta barbaridad no cae del cielo, sino que es una de las consecuencias de la apuesta del PP y CiU por la desregulación laboral, especialmente en materia de contratación y despido.

Y bajando a la realidad micro, la foto que se ve son muchas personas a las que en el momento de su contratación ya se les impone este injusto y feudal modelo de contratación. Un contrato a tiempo parcial que nace ya como a tiempo completo fraudulento.

Esta injusticia tiene un fuerte impacto en las mujeres, que acaparan el 70% de los contratos a tiempo parcial, la mayor parte de ellos no deseados, sino impuestos por la falta de otras opciones.  Por eso me ha parecido de un fariseísmo total que los responsables de estas tropelías legislativas se hayan rasgado las vestiduras con motivo del 8 de Marzo en relación a la desigualdad laboral de las mujeres.

Y esa es la razón por la que he presentado una Proposición no de Ley que se discute este jueves en la Comisión de Empleo del Congreso de los Diputados, en la que ICV-EUiA propone una serie de medidas en el terreno legislativo y en el de la inspección, y también del incentivo para intentar que una buena parte de estas horas extras se conviertan en contratos de trabajo.

No descubro nada si les digo que tengo pocas expectativas de un voto favorable por parte del Partido Popular. No ganaremos la votación, pero podemos ganar la batalla de las ideas. Y sobre todo, demostrar que que hay alternativas.

Es lo que hemos hecho el grupo de la Izquierda Plural durante toda la legislatura. No hemos callado; nos hemos opuesto a injusticias y tropelías y además hemos presentado centenares de propuestas alternativas. Ahí quedan, para quien las pueda apoyar cuando toca decidir cuáles van a ser las políticas de los próximos cuatro años.

Que cada uno asuma su responsabilidad.

dissabte, 7 de març de 2015

EL CAMÍ CONFEDERAL A LA SOBIRANIA

El camí confederal a la sobirania

Us deixo unes reflexions sobre el projecte polític aprovat en la Convenció Nacional d'ICV. A partir de l'article original publicat a l'estimat Treball. I us convido a participar en el debat que s'ha suscitat

El camí confederal a la sobirania
La globalització econòmica esta limitant la capacitat de les institucions polítiques per regular les relacions econòmiques i socials i de les organitzacions socials per exercir de contrapoder dels mercats. Aquesta pèrdua de sobirania està en els orígens del deteriorament de la legitimitat social de la política i dels estats nació.
La darrera crisi ho ha fet més evident, quan ha fet més visible encara el poder dels mercats de capital com a poder polític real. Per això el Segle XXI ve marcat per la necessitat de recuperar la sobirania política per la ciutadania.
És més que probable que aquesta reconstrucció de una nova sobirania es produeixi en espais territorials diferents, més amplis que els dels estats nacionals, i amb formes d’organització social e institucions avui encara per descobrir. Així ha estat al llarg de la història.
A Catalunya aquesta crisi conflueix en el temps amb una vella aspiració, la del reconeixement nacional i amb una vella incapacitat, la de l’Estat espanyol per entendre la seva realitat plurinacional.
En aquest escenari s’emmarca la darrera Convenció Nacional d’ICV que ha tingut com objectiu aprofundir en el projecte del model de societat i d’articulació política de Catalunya, al mateix temps que s’ha articulat la proposta de Pla de Rescat social per donar resposta a la situació d’emergència social que vivim.
Es pot estar d’acord o no amb el que s’ha acordat per una immensa majoria, el 87% dels delegats/des. Però no es pot ni frivolitzar, ni presentar de manera simplista el que hem debatut i acordat.
L’aposta per un estat lliure, social i ecològic en el marc d’una España plurinacional i confederal i el nostre full de ruta per fer confluir dos processos constituents, front els mercats i front a l’Estat Espanyol, no son una ocurrència, ni fruit d’equilibris, sinó el resultat d’una reflexió profunda.
És cert que son propostes complexes, com el repte que tenim, sobre tot si es comparen amb la simplicitat d’algunes solucions, entre religioses i màgiques. I es cert que la seva implementació no és fàcil, com no ho és cap de les que es plantegen.
Defensar que una solució confederal és més difícil d’assolir políticament que la independència només es pot fer si es considera que la primera requereix negociacions i acords amb l’Estat espanyol i la segona no. La qual cosa, amb tots els respectes,és el major auto-engany que els catalans ens podem infligir.
La primera cosa en la que hauríem de posar-nos d’acord a Catalunya si no volem generar una gran frustració és que no hi ha solucions unilaterals, la qual cosa no exclou que adoptem decisions que forcin la màquina de les negociacions i els acords. Són coses diferents.
El nostre anàlisi parteix d’una premissa bàsica, no confondre fins i mitjans. Els mitjans son les formes d’estat, els fulls de ruta, les polítiques. El fi és disposar de la màxima sobirania política – que mai és ni ha estat plena- per assolir el màxim de benestar social sostenible.
El segon esglaó de la nostra reflexió és constatar que en aquests moments, a diferencia del segle XX, el conflicte per la sobirania esta plantejat entre quatre actors, Espanya, Catalunya, la Unió Europea i uns mercats de capital globals. A més cal atendre a la dimensió temporal d’aquest conflicte per tal de garantir que no s’externalitzen els riscos, especialment els ambientals cap a les generacions futures.
La tercera constatació és la de l’esgotament del model autonòmic i de la seva capacitat d’evolucionar cap a formes federalitzants. I molt menys asimètriques, com ho son les diferents ambicions d’autogovern de les CCAA. Aquest camí l'ha segat i l'ha fet inviable una concepció de societat i Estat que confon igualtat amb uniformització i que està en les antípodes del propi concepte d’autogovern.
És a partir d’aquesta convicció que es planteja la ruptura amb el “statuo quo” que suposa el reconeixement d’una única sobirania política, la que la Constitució Española identifica amb el poble espanyol. Per exigir el reconeixement de la sobirania política de Catalunya. Fora bo no menystenir ni donar per descomptat aquest element, perquè és el que agrupa més voluntats a Catalunya, és clarament rupturista i a més ens permet recórrer junts més tros del camí.
Dos son els elements que ens han de portar a aquesta ruptura democràtica, el reconeixement del dret a decidir lliurement i l’acceptació d’un procés de negociació i acords sobre el nou espai de relació.
La Convenció Nacional d’ICV ha considerat que la millor manera de conquerir el màxim de sobirania política per la ciutadania passa per la constitució de Catalunya com Estat propi que s’ha volgut definir com a social i ecològici que de manera lliure decideix confederar una part de la seva sobirania en un Estat espanyol que es vol plurinacional.
Estem convençuts que en moltes matèries com la Llengua, la cultura, l’ordenació territorial i política, la sanitat, l’educació, els serveis socials, el medi ambient i una bona part de les polítiques econòmiques, Catalunya ha d’actuar com Estat, exercint plenament la seva sobirania. Òbviament mai és plena, com hem tingut oportunitat de comprovar en matèria de doblatge en el cinema  cada vegada que els interessos de la llengua catalana topen de cara amb el de les grans multinacionals.
En canvi considerem que hi ha espais de decisió política en que la sobirania de la ciutadania front els mercats globals es pot defensar millor confederant-se políticament amb l’Estat Espanyol en el camí de la construcció política de la Unió Europea.
Tres son els espais més significatius que proposem confederar, el marcs normatius de relacions laborals, la seguretat social i alguns aspectes de la política econòmica i fiscal.
Pel que fa a les relacions laborals estem convençuts que aixecar fronteres legislatives condueix inexorablement al dumping social. I sota l’aparença de més sobirania per Catalunya s’amaga més poder pels mercats de capitals. En les darreres dècades estem assistint a una pèrdua de capacitat real dels estats per decidir la seva legislació laboral i a un procés d’harmonització a la baixa de les condicions de treball. Ho estem veient en les darreres dècades i especialment en la actuació de la troika amb els països rescatats. Els mateixos que neguen a la Unió Europea la capacitat per harmonitzar políticament la legislació laboral aposten clarament per que aquesta harmonització la facin els mercats. És el que s’anomena harmonització competitiva.
És cert que aquest risc existeix amb Catalunya fora o dins d’Espanya, perquè es dona també entre els estats de la Unió Europea. Però fora bo no perdre de vista que una nova frontera legislativa és una nova oportunitat pel dumping social. I que els treballadors catalans son els que més tenen a perdre en aquest procés, perquè en la mesura que els salaris mitjans son més elevats a Catalunya i que la tendència és fer harmonització a la baixa, la pressió seria sobre les condicions de treball de Catalunya, màxim tenint molt present el fort lligam de les estructures econòmiques i empresarials amb la resta de l’estat.
El mateix passa amb la Seguretat Social. En la mesura que el seu finançament és majoritàriament contributiu, basat en les cotitzacions socials, que son salari diferit d’un costat i costos laborals d’un altre, el paper de la seguretat social en el funcionament del mercat de treball es determinant i els riscos de convertir-la en un instrument de dumping social encara més.
Pel que fa a la Seguretat Social cal afegir altres factors. En les properes dècades, fins ben entrats els anys 60, a tota Europa les tensions de sostenibilitat financera dels sistemes públics seran molt importants i una seguretat social catalana hauria de suportar més tensions encara. La raó és que les despeses produïdes pel reconeixement de les pensions de futur seran encara més elevades que la mitjana espanyola, per que les cotitzacions dels darrers anys també ho han estat i en canvi els ingressos per cotitzacions cada cop es van apropant més entre Catalunya i España. En aquest escenari els riscos de buscar competitivitat de costos laborals comporta moltes més tensions en la sostenibilitat econòmica de la seguretat social.
A més cal tenir present que molts dels actuals pensionistes ho son per cotitzacions fetes a diferents indrets de l’estat espanyol i que l’existència d’empreses que actuen en tot l’estat espanyol i que apliquen una forta mobilitat entre diferents CCAA portaria a carreres de cotització diferenciades en dos sistemes de seguretat social diferents. No és gens clar, més bé al contrari, que una seguretat social catalana comporti ni més sobirania política ni millors pensions. Afirmar-ho forma part dels actes de fe.
En relació a les competències econòmiques garantir una  major sobirania per la política té a veure amb la naturalesa del que es vol regular.
Una regla d’or de la sobirania política és que el poder polític que regula tingui la dimensió territorial del fet econòmic que pretén regular. Per que en cas contrari la sobirania política és formal i la real la exerceixen els poders econòmics i els mercats.
La plasmació d’aquest criteri ens porta a defensar que la regulació dels horaris comercials ha de ser competència exclusiva i plena de l’Estat català. No hi ha cap argument, excepte el ideologisme del mercat únic, que ho pugui impugnar. En canvi hi ha altres polítiques econòmiques, com pot ser la del sector energètic, en el que lo raonable es apostar per un model de competències compartides entre l’estat propi i l’estat confederal, sense obviar la transferència d’algunes de les competències a l’àmbit europeu. De la mateixa manera que en el terreny financer s’ha passat en poc temps de competències legislatives autonòmiques per regular les caixes que, en molts casos eren d’àmbit comarcal o autonòmic a disposar d’una regulació europea que ens apropa a la Unió Bancaria.
Pel que fa al sistema fiscal las propostes son més complexes encara. Es tracta de que Catalunya disposi de la màxima sobirania, sabent que quan es tracta de legislació fiscal que grava fets imponibles que, com el capital o el patrimoni,tenen gran capacitat de bellugar-se pel mon, la major sobirania no està en els estats nacionals, sinó en entitats polítiques amplies o transnacionals, com la Unió Europea.
En aquest sentit caldria diferenciar entre gestió tributaria, legislació tributaria de cadascun dels impostos i inspecció tributaria.
Pel que fa a la gestió tributaria es planteja com a competència exclusiva de l’estat propi, amb independència que la pertinença a un estat confederal comporti l’establiment voluntari de fluxos fiscals de solidaritat. Una solidaritat que és cooperació interessada i que acotada en els seus límits pot ser un factor de cohesió i un element que dificulti les estratègies de dumping social. Estem parlant del Concert solidari.
En relació a la Legislació tributaria, l’Estat propi ha de decidir quins tipus d’impostos es preferible regular des de l’estat confederal per garantir molta més sobirania front els mercats. Alguns son evidents, com el de societats, el de patrimoni o un futur impost sobre grans fortunes. Al mateix caldria plantejar-se sobre donacions i successions, en el que la història recent confirma com la capacitat normativa de les CCAA només ha servit per la seva practica desaparició. Perquè, quan es tracta de fiscalitat sobre factors que es poden bellugar i deslocalitzar, la sobirania política només es pot exercir en una sola direcció, la de la competència desfiscalitzadora.
Un element a cavall entre la legislació i la gestió tributària és el de la Inspecció, que al meu entendre hauria de ser competència de l’estat propi, perquè la inspecció va intrínsecament unida a la gestió tributaria. Però per fer més eficient la Inspecció Tributaria es podrien articular mecanismes de Consorci entre la Inspecció Tributaria catalana i la de l’estat Español.
Aquestes son algunes de les reflexions que estan en el sostrat de la proposta d’ICV. Com totes son susceptibles de ser debatudes e impugnades, però son propostes rigoroses i de calat, que es mereixen respecte.
El debat avui no és entre valents i covards, entre independentistes i unionistes. És una mica més complex i s’incardina en el principal repte de les societats en el segle XXI, com garantir la màxima sobirania política dels ciutadans en el marc d’una economia globalitzada.
Potser ha arribat el moment de fer el debat a fons, sense apriorismes ni desqualificacions.