En algunes
ocasions, enmig de la confusió i la foscor un llampec il·lumina l’entorn i ens
envia unes imatges que ens permeten
veure la realitat de manera nítida.
Això és el que ha
passat aquesta setmana a partir de les amenaces
de Montoro de fer servir el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) com a arma
política.
La primera imatge
és la del ministre d’Hisenda del govern espanyol practicant la seva activitat
preferida, la d’amenaçar i intimidar els
adversaris usant els Consells de Ministres.
La indignitat amb què Montoro utilitza proveïdors,
entitats socials i farmàcies
per demostrar que és ell qui mana, no té com a objectiu garantir un bon ús dels
recursos públics, sinó guanyar vots per
al PP a tot Espanya amb una imatge de duresa.
La segona imatge
és la satisfacció del govern espanyol i
el PP pel regal que amb la resolució del 9 de novembre els han fet Junts pel Sí
i la CUP a la seva campanya electoral del 20D. És com si des de Catalunya
alguns li volguessin tornar el favor que el PP els va fer per les eleccions
catalanes del 27S.
La tercera imatge
ens hauria de fer reflexionar a casa nostra. Després de treure pit amb una resolució que aposta per la desconnexió
unilateral amb Espanya, la realitat ens diu que estem connectats
financerament a un cor artificial que és el FLA, i que el funcionament ordinari
de la Generalitat requereix de respiració assistida. Podem i hem de denunciar
les causes que ho provoca i l’actitud del govern espanyol, però sense oblidar la realitat i caure en l’autoengany.
Aquest conflicte té un efecte colateral positiu. Ha
recordat a la ciutadania que si Montoro pot escanyar les finances de la
Generalitat, és perquè disposa d’una soga que en part li ha facilitat la mateixa
CDC quan els diputats de CiU varen votar a favor de la Llei d’estabilitat
pressupostària i la del FLA, que ara el Govern espanyol utilitza per
escanyar-nos.
Una quarta imatge és la de dramatisme amb què
farmacèutics, entitats socials i proveïdors estan patint aquesta situació. Un dramatisme que és encara més gran entre
famílies que no reben beques menjador o que han estat excloses del cobrament de
la Renda Mínima, o que no reben les ajudes previstes en la Llei d’emergència
habitacional, o les persones dependents que tenen reconeguda la prestació, però
no la reben.
Aquests
col·lectius ens demostren quant de feble és la posició dels hiperventilats que
amb la vida dels altres s’atreveixen a ser molt valents. Els que teoritzen i defensen que l’actitud intransigent del govern
espanyol farà augmentar el suport a la independència i radicalitzarà la
ciutadania, fins portar-la a una situació revolucionària, com alguns s’han
atrevit a dir. Aquesta setmana demostra que més aviat pot passar el contrari;
que no és pas veritat que com pitjor, millor.
La imatge més
dramàtica, però al mateix temps la més real, ha estat la del conseller Mas Colell anunciant que, si cal,
ens agenollem davant del Govern espanyol i del PP, però que paguin el
FLA per poder pagar els proveïdors i les entitats socials.
Davant d’aquesta
situació, toca reflexionar sobre com podem sortir d’un conflicte cada vegada més enquistat i d’una situació que a Catalunya és
cada cop més esperpèntica, en la qual la vida política i mediàtica i una
part de la societat han recreat un món inexistent.
Evidentment, no podem caure en la resignació i
deixar les coses tal com estan, per molt difícil que sigui la solució.
Tampoc no podem acceptar la humiliació, i menys la
pitjor de les humiliacions, que és la autoinfligida.
La humiliació que
suposa que, després de la “fanfarronada”
d’amenaçar l’Estat espanyol amb la desconnexió unilateral, el conseller
d’Economia ens plantegi agenollar-se davant
del Govern espanyol per poder cobrar el FLA. Una imatge que confirma que la frontera entre
l’èpica i el ridícul de vegades és molt prima.
El que cal fer en
primer lloc és expulsar democràticament el
PP del Govern d’Espanya el 20D. I per aconseguir-ho, alguns a Catalunya han
de deixar de fer-los la campanya electoral.
La segona cosa és,
seguint el símil de les pantalles, recuperar
la del dret a decidir, de l’exigència de referèndum per al 2016. És la
proposta que suscita més suport a Catalunya i la que pot tenir més aliats a
Espanya, a la UE i al món. Agrupar-nos en
allò que ens uneix a més ciutadans –en aquest cas, el referèndum– ha estat
sempre l’estratègia que millor resultats ens ha donat.
També, treballar
des de Catalunya i a Espanya per construir
aliances i no fabricar adversaris. Sumar-los i inventar-se’ls pot anar molt
bé per als qui aposten a com pitjor, millor; però el que ens ajudarà a avançar
és disposar d’aliats arreu.
I situant la
mirada una mica més enllà, ser conscients que si després del 20D no som capaços
de generar a Espanya una majoria en favor del referèndum, el que hem de fer no és tornar a saltar de pantalla, sinó apujar el
nivell de les mobilitzacions en defensa del referèndum.
És clar que, per a
això, alguns hauran d’explicar a la
ciutadania que fins ara els han estat enganyant. Que la seva proposta
d’independència bona –és la solució
a tots els problemes–, bonica –és
fàcil d’assolir perquè no requereix negociació, n’hi ha prou a declarar-la
unilateralment– i barata –no
requereix de més esforços i sacrificis que una mobilització anual– ha estat un emmirallament.
I aquesta setmana,
el conflicte del FLA ens ha fet de mirall que ens reflecteix la realitat, una
realitat una mica més complexa.
4 comentaris:
Lo que más me sorprende es que un artículo tan profundo y clarividente sobre la situación en Cataluña, a la que nos ha llevado sobre todo las dos derechas que están en el gobierno de España y en el de Cataluña, no merezca ni un solo comentario, y lo digo desde Cataluña y desde una postura no independentista pero si a favor de una reforma constitucional que haga posible la celebración de un referéndum vinculante.
A Catalunya sembla que una bona part de la gent ha perdut el seny. Aquest article, contundent i basat en evidències incontestables, tant sols és compartit per una minoria del pais. El motiu, que l'article no esmenta, és que sóm víctimes d'una campanya de manipulació de masses, orquestada des del govern de la Generalitat amb el vergonyós support dels mitjans públics (i privats) de comunicació, opinadors a sou i organitzacions col·lectives gregàries i subvencionades amb l'únic objectiu de conservar el poder polític i mantenir un cert grau d'impunitat davant l'evidència del saqueix i corrupció generalitzat.
De acuerdo con todo el contenido del artículo de Coscubiela, sirvan estas palabras para manifestar mi solidaridad con el pueblo de Catalunya -no con el gobierno catalán- desde una ANDALUCIA que recibe la misma humillación desde el gobierno de Rajoy por parte de un FLA que en sí es humillante y una soga con la que atar.corto a los díscolos. Los andaluces sabemos lo que es un sistema de financiación que nunca nos reparte desde los PGE lo que debería, esto es, el 18% que equivalemos los andaluces en peso poblacional, y que en el FLA nos destina la séptima parte que a Catalunya.
Un que si es veritablement ¨esperpentic" es diu: Joan Coscubiela!! Que no sap fer altre cosa que criticar i no aportar mai rés! Li recordo que si més de dos milions de catalans volem la independencia, es precisament per construir un estat social més just i lliure!! Negar que des de fa segles l'estat espanyol ens oprimeix en tots els sentits, i no veure (o no voler veure) que cal dir prou i prendre iniciativas, es sencillament bastant indecent per part d'un català que es diu d'esquerres i progressista? L'historia jutjará...!!
Publica un comentari a l'entrada