divendres, 27 de novembre de 2015

DE LA FANFARRONADA A LA HUMILIACIÓ


En algunes ocasions, enmig de la confusió i la foscor un llampec il·lumina l’entorn i ens envia unes imatges que ens permeten veure la realitat de manera nítida.

Això és el que ha passat aquesta setmana a partir de les amenaces de Montoro de fer servir el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) com a arma política.

La primera imatge és la del ministre d’Hisenda del govern espanyol practicant la seva activitat preferida, la d’amenaçar i intimidar els adversaris usant els Consells de Ministres.

La indignitat amb què Montoro utilitza proveïdors, entitats socials i farmàcies per demostrar que és ell qui mana, no té com a objectiu garantir un bon ús dels recursos públics, sinó guanyar vots per al PP a tot Espanya amb una imatge de duresa.

La segona imatge és la satisfacció del govern espanyol i el PP pel regal que amb la resolució del 9 de novembre els han fet Junts pel Sí i la CUP a la seva campanya electoral del 20D. És com si des de Catalunya alguns li volguessin tornar el favor que el PP els va fer per les eleccions catalanes del 27S.

La tercera imatge ens hauria de fer reflexionar a casa nostra. Després de treure pit amb una resolució que aposta per la desconnexió unilateral amb Espanya, la realitat ens diu que estem connectats financerament a un cor artificial que és el FLA, i que el funcionament ordinari de la Generalitat requereix de respiració assistida. Podem i hem de denunciar les causes que ho provoca i l’actitud del govern espanyol, però sense oblidar la realitat i caure en l’autoengany. 

Aquest conflicte té un efecte colateral positiu.  Ha recordat a la ciutadania que si Montoro pot escanyar les finances de la Generalitat, és perquè disposa d’una soga que en part li ha facilitat la mateixa CDC quan els diputats de CiU varen votar a favor de la Llei d’estabilitat pressupostària i la del FLA, que ara el Govern espanyol utilitza per escanyar-nos.

Una quarta imatge és la de dramatisme amb què farmacèutics, entitats socials i proveïdors estan patint aquesta situació. Un dramatisme que és encara més gran entre famílies que no reben beques menjador o que han estat excloses del cobrament de la Renda Mínima, o que no reben les ajudes previstes en la Llei d’emergència habitacional, o les persones dependents que tenen reconeguda la prestació, però no la reben.

Aquests col·lectius ens demostren quant de feble és la posició dels hiperventilats que amb la vida dels altres s’atreveixen a ser molt valents. Els que teoritzen i defensen que l’actitud intransigent del govern espanyol farà augmentar el suport a la independència i radicalitzarà la ciutadania, fins portar-la a una situació revolucionària, com alguns s’han atrevit a dir. Aquesta setmana demostra que més aviat pot passar el contrari; que no és pas veritat que com pitjor, millor.

La imatge més dramàtica, però al mateix temps la més real, ha estat la del conseller Mas Colell anunciant que, si cal, ens agenollem davant del Govern espanyol i del PP, però que paguin el FLA per poder pagar els proveïdors i les entitats socials.  

Davant d’aquesta situació, toca reflexionar sobre com podem sortir d’un conflicte cada vegada més enquistat i d’una situació que a Catalunya és cada cop més esperpèntica, en la qual la vida política i mediàtica i una part de la societat han recreat un món inexistent.

Evidentment, no podem caure en la resignació i deixar les coses tal com estan, per molt difícil que sigui la solució.

Tampoc no podem acceptar la humiliació, i menys la pitjor de les humiliacions, que és la autoinfligida.

La humiliació que suposa que, després de la “fanfarronada” d’amenaçar l’Estat espanyol amb la desconnexió unilateral, el conseller d’Economia ens plantegi agenollar-se davant del Govern espanyol per poder cobrar el FLA.  Una imatge que confirma que la frontera entre l’èpica i el ridícul de vegades és molt prima.

El que cal fer en primer lloc és expulsar democràticament el PP del Govern d’Espanya el 20D. I per aconseguir-ho, alguns a Catalunya han de deixar de fer-los la campanya electoral.

La segona cosa és, seguint el símil de les pantalles, recuperar la del dret a decidir, de l’exigència de referèndum per al 2016. És la proposta que suscita més suport a Catalunya i la que pot tenir més aliats a Espanya, a la UE i al món. Agrupar-nos en allò que ens uneix a més ciutadans –en aquest cas, el referèndum– ha estat sempre l’estratègia que millor resultats ens ha donat.

També, treballar des de Catalunya i a Espanya per construir aliances i no fabricar adversaris. Sumar-los i inventar-se’ls pot anar molt bé per als qui aposten a com pitjor, millor; però el que ens ajudarà a avançar és disposar d’aliats arreu.

I situant la mirada una mica més enllà, ser conscients que si després del 20D no som capaços de generar a Espanya una majoria en favor del referèndum, el que hem de fer no és tornar a saltar de pantalla, sinó apujar el nivell de les mobilitzacions en defensa del referèndum.

És clar que, per a això, alguns hauran d’explicar a la ciutadania que fins ara els han estat enganyant. Que la seva proposta d’independència bona –és la solució a tots els problemes–, bonica –és fàcil d’assolir perquè no requereix negociació, n’hi ha prou a declarar-la unilateralment– i barata –no requereix de més esforços i sacrificis que una mobilització anual– ha estat un emmirallament.

I aquesta setmana, el conflicte del FLA ens ha fet de mirall que ens reflecteix la realitat, una realitat una mica més complexa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Lo que más me sorprende es que un artículo tan profundo y clarividente sobre la situación en Cataluña, a la que nos ha llevado sobre todo las dos derechas que están en el gobierno de España y en el de Cataluña, no merezca ni un solo comentario, y lo digo desde Cataluña y desde una postura no independentista pero si a favor de una reforma constitucional que haga posible la celebración de un referéndum vinculante.

Anònim ha dit...

A Catalunya sembla que una bona part de la gent ha perdut el seny. Aquest article, contundent i basat en evidències incontestables, tant sols és compartit per una minoria del pais. El motiu, que l'article no esmenta, és que sóm víctimes d'una campanya de manipulació de masses, orquestada des del govern de la Generalitat amb el vergonyós support dels mitjans públics (i privats) de comunicació, opinadors a sou i organitzacions col·lectives gregàries i subvencionades amb l'únic objectiu de conservar el poder polític i mantenir un cert grau d'impunitat davant l'evidència del saqueix i corrupció generalitzat.

Pedro Vaquero del Pozo ha dit...

De acuerdo con todo el contenido del artículo de Coscubiela, sirvan estas palabras para manifestar mi solidaridad con el pueblo de Catalunya -no con el gobierno catalán- desde una ANDALUCIA que recibe la misma humillación desde el gobierno de Rajoy por parte de un FLA que en sí es humillante y una soga con la que atar.corto a los díscolos. Los andaluces sabemos lo que es un sistema de financiación que nunca nos reparte desde los PGE lo que debería, esto es, el 18% que equivalemos los andaluces en peso poblacional, y que en el FLA nos destina la séptima parte que a Catalunya.

Fran Roble ha dit...

Un que si es veritablement ¨esperpentic" es diu: Joan Coscubiela!! Que no sap fer altre cosa que criticar i no aportar mai rés! Li recordo que si més de dos milions de catalans volem la independencia, es precisament per construir un estat social més just i lliure!! Negar que des de fa segles l'estat espanyol ens oprimeix en tots els sentits, i no veure (o no voler veure) que cal dir prou i prendre iniciativas, es sencillament bastant indecent per part d'un català que es diu d'esquerres i progressista? L'historia jutjará...!!

Publica un comentari a l'entrada