EL BOE COM A PAMFLET ELECTORAL DEL PP

El BOE del dissabte 21 de novembre publica l’Ordre de la Presidència del Govern espanyol que ja havia anunciat Montoro el divendres en la roda de premsa del Consell de Ministres, convertida en acte de campanya electoral del PP.

És tracta d’una norma dedicada exclusivament a Catalunya, on el Govern espanyol treu pit i pretén demostrar decisió i contundència i que el PP exercirà de partit d’ordre.

En resum, l’ordre ministerial no és una norma legal, sinó un pamflet electoral, que llegida en detall ens dona moltes claus del que està passant.

De entrada cal constatar que les actuacions que el Govern espanyol anuncia contra el “mal ús” dels recursos públics per part del Govern de la Generalitat, son mesures que ja es podrien adoptar sense la necessitat d’aquesta norma. De fet ja s’han vingut adoptant durant aquests anys en els que cada cop més les finances de la Generalitat estan intervingudes.

I si ja es podien adoptar quina és la raó per la publicació ara d’aquesta Ordre?  Doncs, el que dèiem, treure pit i presentar-se davant el 20D com el partir de l’ordre, defensor de la legalitat i de la unitat d’Espanya. I garant dels serveis públics dels ciutadans catalans i del bon ús dels recursos. 

L’ordre esta prenyada de fariseisme, però algunes reaccions a Catalunya no tenen res a envejar en l´ús del fariseisme com a arma política.

Per exemple, el Govern espanyol justifica la seva actuació contundent per l’aparició de 1.300 milions de euros de dèficit públic amagats pel Govern català. Com si Montoro no fos el rei de la falsificació dels comptes públics, tal como li ha dit la Unió Europea reiteradament. 

A Catalunya hi ha molta gent que de manera legítima i justa s’ha indignat davant d’un acte de major intervencionisme del Govern espanyol en l’autonomia de Catalunya.

Però no em cansaré de dir que les reaccions del Govern català i de CDC no tenen cap mena d’autoritat i són una prova més del seu fariseisme.

Les lleis que el Govern espanyol utilitza per justificar la seva intervenció, Llei d’estabilitat pressupostària i la del Fons de Liquiditat Autonòmic han estat votades en el Congrés de diputats per CIU – o sigui també per CDC-Mentre altres, ICV-EUIA o ERC votàvem en contra i ens oposàvem a la seva aplicació.

CDC sempre ha estat d’acord amb la política d’austeritat basada en la reducció de la despesa pública i en la prioritat del retorn dels interessos del deute públic per davant del dels serveis públics. L’hemeroteca esta plena de declaracions en aquest sentit, entre elles del President Mas.

La queixa del Conseller d’Economia per la manipulació política del Govern espanyol en relació a l’empitjorament de la qualificació creditícia de la Generalitat per les agències de rating és un acte de doble moral. Mentre alguns denunciàvem la utilització de les agències de rating com a arma política al servei dels creditors financers per imposar la retallada de les despeses socials, el Conseller Mas Colell ens recordava que aquestes eren les regles de joc de l’economia de mercat.

Però on el fariseisme es veu més clar és quan es compara la Resolució del 9 de novembre del Parlament de Catalunya apostant per la desconnexió unilateral i les reaccions davant d’aquesta Ordre Ministerial.

Si els que van votar a favor de la Resolució estan convençuts que és possible desobeir les normes publicades al BOE i les sentencies del Tribunal Constitucional, aquesta ordre ministerial no hauria de ser un problema. S’incompleix i tot resolt.

Malauradament tots sabem que això no és així. Tothom, també els 72 diputats i diputades que varen votar aquella resolució, sap que les finances de la Generalitat estan intervingudes, gràcies entre d’altres coses a lleis votades per CDC. Saben que el funcionament ordinari dels serveis públics depèn avui d’aquestes fonts de finançament. Saben que més del 50% del deute públic de la Generalitat està en mans de l’estat espanyol.

Òbviament no es tracta de resignar-se. Tot el contrari. Però la reacció davant d’aquesta situació ha de tenir present dos factors. A Catalunya serem més forts quanta més força apleguem, quan més persones estiguin darrera d’una posició compartida. I la contundència de la reacció no pot estar en la intensitat de les paraules usades en les resolucions, si no en la força que s’estigui disposat a usar. Ha d’existir una proporcionalitat entre la contundència de les paraules i la força que s’està disposat a usar i el risc que s’està disposat a assumir

Són moltes les persones que han recordat que d’aquesta situació només es surt o amb negociació o amb insubmissió, però insubmissió de fets no de paraules retòriques.

Per això alguns insistim en que la resposta no és la radicalització d’uns quants amb paraules contundents que no aguanten ni una ordre ministerial.

La resposta és aplegar-nos en el que ens uneix, el dret a decidir, com  ahir ens recordava i recomanava l’amic Borja de Riquer en un article a l’ARA. I estar disposat a negociar la celebració del referèndum després del 20D. I si a l’altre costat no hi ha interlocutor, estar disposat a alguna cosa més que declaracions retòriques.

Que la resolució del Parlament de Catalunya del 9 de novembre no se la creuen ni alguns dels que la varen votar ho confirma el fet que en el mateix BOE en que es pública l’Ordre Ministerial, es fa públic també la presentació per part del Govern català del recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Seguretat Alimentaria.  I que el Govern català ha anunciat la presentació de 8 recursos d’inconstitucionalitat més davant del Tribunal Constitucional.

En que quedem, es nega legitimitat al Tribunal Constitucional i s’incompleixen les lleis de l’estat espanyol, o es va al Tribunal Constitucional a presentar recursos per raons de competència?

Fer les dues coses alhora confirma fins a quin punt la declaració del 9 de novembre és pura escenificació i no porta en lloc.

Hauríem d’estar a temps de reconduir aquesta situació, si no volem que tot acabi en un cul de sac i amb molta frustració.