dissabte, 21 de novembre de 2015

ATRAPATS ENTRE MONTORO I KAFKA

Montoro acaba de fer una de les seves. Ha amenaçat al Govern català d’utilitzar el Fons de Liquiditat Autonòmic per augmentar el nivell d’intervenció de les finances de la Generalitat.

Davant d’aquesta provocació hem de denunciar un cop més la prepotència del Govern del PP i el menyspreu a l’autonomia fiscal. Però només denunciar i augmentar el llistat de greuges no serveix de gaire. Excepte per ignorar la realitat, la passada, la present i la futura.

Suggereixo que reflexionem sobre els factors que ens han portat a aquesta situació, les seves causes, els seus responsables. I també sobre les respostes. I com l’evident feblesa en que es troba el Govern català xoca amb la contundència retòrica de la recent resolució aprovada pel Parlament català el passat 9 de novembre.

Si Montoro pot fer xantatge és per vàries raons. Una d’elles, la situació de col·lapse de les finances de la Generalitat i l’altra l’existència de lleis que li donen aquests instruments d’intervenció.

El principal mecanisme amb el que el Govern espanyol ha intervingut les finances de totes les CCAA és la Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria d’abril del  2012, votada al Congrés de Diputats pel Grup de CIU, sense que els seus vots fossin necessaris, donada la majoria absoluta del PP, i a canvi de res. Com es pot veure si es llegeixen els debats en Ple i en Comissió, CIU comparteix de manera entusiasta la ideologia, la filosofia i la política mal anomenada d’estabilitat pressupostaria. Una austeritat mal entesa convertida en “teologia de l’austericidi”.

La llei d’estabilitat pressupostaria és anterior a la “intervenció” de facto de l’economia espanyola al Juny del 2012 i el seu Memorandum, té els seus fonaments en la reforma de l’article 135 de la CE, aprovat per PSOE i PP amb abstenció de CIU. Suposa un desenvolupament del Tractat d’estabilitat, coordinació i governança de la Unió Econòmica i Monetària de març del 2012, també recolçat pels diputats europeus de CIU. Convé no oblidar aquests detalls per no caure en la trampa del fariseisme polític.

La segona palanca utilitzada per Montoro per amenaçar al Govern català és el Fons de Liquiditat Autonòmic, creat pel Reial Decret llei 21/2012 amb l’objectiu “d’ajudar” a les CCAA a superar la situació d’asfíxia financera de moltes CCAA.

Convé dir en primer lloc que l’asfixia financera de les CCAA va tenir el seu origen en la reducció dels ingressos fiscals provocats per la crisi econòmica. Els impostos propis i els cedits a les CCAA són els que més varen patir l’impacte de l’esclat de la bombolla especulativa i la crisi. Però l’asfixia  de les CCAA té també un altre origen, l’aplicació dels objectius de dèficit derivats de la Llei d’estabilitat pressupostària aprovada al 2012.

Curiosament o potser no tant, el Fons de Liquiditat Autonòmic va ser també votat favorablement per CIU, sense que els seus vots fossin necessaris. I aquí podríem aplicar l’axioma jurídic de “La causa de la causa, es la causa del mal causat”.

Convé prestar atenció a dues coses, la facilitat que té CIU, ara CDC, per denunciar a Catalunya les conseqüències de les lleis que ells mateixos han votat a Madrid. Això no és nou, forma part de la genètica pujolista de CDC. La novetat potser és que durant aquests 3 anys CDC i el President Mas han estat capaços de fer compatible una situació de precarietat fiscal absoluta i d’intervenció de facto de les finances de la Generalitat amb una escenificació de contundència i de força fingida. 

Aquest comportament lluny de minvar ha assolit el seu cim amb la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre on es dibuixa un escenari de “desconnexió” unilateral” en un context d’absoluta feblesa financera de la Generalitat.

Per fer-me entendre vull tirar mà de les explicacions donades ahir pel Conseller Mas Collell per denunciar el que està passant. El Conseller es queixava amb raó que el Govern espanyol mentre escanya les finances de la Generalitat li recomana al Govern català anar al metge. Bona metàfora, però per ser completa, caldria afegir que  les mans amb que el Govern espanyol escanya fiscalment  son les mans dels vots de CDC. Al menys una de les mans.

La segona explicació de Mas-Colell va ser la de considerar aquestes mesures com una aplicació encoberta i no declarada de l’article 155 de la CE. Potser té raó el Conseller, i que en aquestes circumstàncies l’Estat Espanyol no precisa ni de l’article 155 CE ni de la nova Llei del Tribunal Constitucional. Que, potser ja té prou, en donar un quart de volta a l’aixeta del Fons de Liquiditat Autonómica o exercir els seus drets de creditor de més del 50% del deute públic de la Generalitat.

Però si el Conseller Mas Collel tingués raó, com quadra aquesta realitat de feblesa absoluta amb la contundència retòrica de la declaració de desconnexió unilateral aprovada per JuntspelSí i la CUP al Parlament?

Potser el Conseller d’Economia i Finances ja és conscient d’aquesta lectura esquizoide que es fa des de les seves files. Potser això és el que explica la cara que posava, sentint a Artur Mas en el debat d’investidura, anunciant entre altres mesures que en aquest procés de desconnexió unilateral es crearia un Banc Central Català. Òbviament, amb independència del que digui i faci la Unió Europea i el BCE, per donar més coherència al relat de la unilateralitat.

No deixa de sorprendre l’aprovació d’un full de ruta que no porta en lloc i que de moment té com a principal efecte haver reforçat la posició de Rajoy i el PP com el partit de l’ordre i la seguretat en les eleccions del 20D.

Clar que el que alguns no entenem, pot tenir tota la seva lògica des de l’estratègia que combina el “quan pitjor a Espanya, millor a Catalunya” amb la unilateralitat de la desconnexió. Però si és així com quadra aquesta estratègia amb la feblesa brutal de les financés de la Generalitat?
 
La situació està arribant al seu zenit kafkià. Però que ningú pateixi, que per demostrar que Kafka era una persona amb poca imaginació, el candidat Homs ens ofereix el desllorigador de tot. Ara ens diu que va al Congrés de Diputats a pactar la independència amb l’Estat Espanyol.

A veure si ho entenc. Segons Homs, la via del referèndum està morta, perquè l’Estat Espanyol mai ens el deixarà fer. Però en canvi la via de pactar la independència és viable si ell treu bons resultats.


Com puc ser tan babau per no entendre-ho?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada