Un dels objectius ocultats de la Reforma Laboral és
deteriorar la negociació col·lectiva com a font de regulació de les
relacions laborals i instrument de solidaritat entre treballadors.
L’afebliment de la
negociació col·lectiva ja va començar
amb el Govern Zapatero, però va adquirir tota la seva virulència amb la Reforma
Laboral del 2012, aprovada amb els vots del PP i CiU, aprofitant la
situació provocada per la crisi i l’augment descomunal de l’atur.
L’atac a la
negociació col·lectiva no va ser una
resposta conjuntural a la crisi, per utilitzar la depreciació salarial com a
mecanisme de recuperació dels beneficis del capital. Ha estat una reforma estructural que ha aconseguit canviar les
regles del joc, deteriorant la capacitat de negociació dels sindicats i
desequilibrant les relacions laborals en favor del capital.
La bateria de mesures aprovades ha estat brutal: ampliació de la capacitat empresarial per
modificar unilateralment les condicions
de treball, incloses les establertes en la negociació col·lectiva; ampliació de
les possibilitats d’inaplicació unilateral dels convenis col·lectius, sense
control ni participació sindical; prioritat del conveni d’empresa sobre el
sectorial, fins i tot per establir pitjors condicions de treball. I desaparició
de la ultraactivitat dels convenis, que garantia el manteniment de la cobertura
de la negociació col·lectiva al final de la vigència del conveni, sense acord
entre les parts.
El resultat
d’aquests canvis legals ha estat una reducció
significativa del nivell de protecció en termes quantitatius i qualitatius de
la negociació col·lectiva i un empitjorament de les condicions de treball,
inclosos els salaris, especialment en les Pimes i entre els treballadors menys
protegits. Sense oblidar l’impacte
indirecte que ha tingut i té en el nivell de cobertura de les prestacions d’atur i les que està
tenint i tindrà en el futur en la quantia
de les pensions i la taxa de reposició de les pensions inicials sobre el darrer
salari.
Davant d’aquesta realitat,
algunes forces polítiques hem lluitat
per evitar aquests impactes, fent una oposició contundent al Congrés dels
Diputats. Però no tinc cap problema a reconèixer que el nostre treball, útil
per posar veu a la lluita sindical, no ho ha estat en el terreny de produir un
canvi de la Reforma. La majoria absoluta del PP a Espanya i el suport de CiU a
Catalunya ho han impedit.
En el terreny del
conflicte social, les organitzacions
sindicals han combatut des del primer moment la Reforma Laboral, en el
terreny que els és propi: la negociació i les mobilitzacions. Amb tres vagues
generals i un seguit de conflictes i negociacions en empreses i sectors, actuacions
menys conegudes per ser menys difoses per l’opinió publicada, però no per això
menys importants en la lluita per minimitzar els impactes de la Reforma
Laboral.
El sindicalisme
confederal ha utilitzat també la concertació
social per intentar aturar els efectes més durs de la Reforma Laboral, com
són la caiguda de la vigència dels Convenis. Sense oblidar la batalla als Tribunals del Social per buscar les
interpretacions menys lesives a una legislació molt agressiva.
Una d’aquestes
darreres experiències és la signatura
per part de CCOO i UGT d’una banda i la patronal d’una altra de l’Acord Interprofessional de Catalunya
(AIC).
Òbviament, no es tracta de la derogació de la Reforma
Laboral, objectiu aquest només a l’abast d’una nova llei estatal. I es
podrà dir que és un acord modest, en la mesura que, com tots aquests acords, no
té eficàcia directa, sinó obligacional –obliga les parts signants a
traslladar-lo als convenis col·lectius que es signin en el futur. El que crec és
que des de cap perspectiva es pot
afirmar que l’AIC assumeix la Reforma Laboral del 2012.
De fet, una bona
part de les seves orientacions trenquen
amb la filosofia de la Reforma Laboral i suposen una discontinuïtat en la
regulació d’algunes matèries.
Començant pel més
important, l’aposta per fer que la
negociació col·lectiva reguli aspectes de les relacions laborals que la
Reforma ha deixat en mans exclusives de les empreses.
Ampliació de la cobertura de la negociació
col·lectiva, racionalització
de la seva estructura, per evitar el minifundisme que afebleix la posició dels
treballadors i potencia el dumping empresarial.
Compromís que la negociació col·lectiva arribi a tots els treballadors i empreses i l’establiment
de mecanismes per cobrir els forats de cobertura.
Una major intervenció dels convenis sectorials en la regulació d’aspectes que la llei
actual deixa en mans de les empreses, com la flexibilitat d’horaris, la
subcontractació, la mobilitat funcional o la determinació dels salaris,
especialment els variables.
El reforçament dels mecanismes de conciliació, mediació i
arbitratge que suposa el Tribunal Laboral de Catalunya, com a alternativa a
la unilateralitat empresarial i a la judicialització dels conflictes laborals.
En un terreny tan
conflictiu com la caiguda de la ultraactivitat dels convenis col·lectius, l’AIC aposta per evitar el buit negociador
i regulador dels convenis que han perdut la seva vigència. I determina
mecanismes amb participació sindical per dotar de continuïtat i contingut la
negociació col·lectiva.
Voldria destacar les
referències a la necessitat d’evitar que
s’utilitzi la llei i la negociació col·lectiva per a estratègies empresarials basades en la
competència deslleial a partir de la precarització de les relacions laborals.
Sens dubte, es tracta d’un canvi important en la cultura empresarial dominant.
És obvi que aquesta tendència molt arrelada en la nostra economia, no
desapareixerà només amb l’AIC; però, que aparegui com un objectiu compartit, no
hauria de passar desapercebut.
Al meu entendre, han fet molt bé les organitzacions
sindicals representatives dels treballadors/res catalans en no esperar que la
política derogui la reforma laboral del PP i CiU.
Primer, perquè en
això consisteix l’autonomia del sindicalisme, en no fer dependre el conflicte
social del marc polític institucional. En segon lloc, perquè està per veure que
el mapa institucional posterior al 20D ofereixi garanties plenes. Els sindicats
coneixen la perseverança del PP i CiU a defensar la seva Reforma Laboral, o l’autolimitació
que s’ha imposat el PSOE en el seu programa. I sobretot, el risc que el
programa econòmic de Ciutadans aprofundeixi més en un model de relacions
laborals agressiu amb la negociació col·lectiva.
És evident que hi ha alternatives polítiques a la Reforma Laboral
de PP i CiU. En la darrera legislatura vaig tenir oportunitat de presentar
una proposta articulada sobre 50 mesures prioritàries. Però fan bé CCOO i UGT
en assumir la seva responsabilitat i no fer dependre exclusivament el futur de
les condicions de treball dels resultats del 20D.
Per cert, m’ha
sorprès que organitzacions socials, sindicals amb molta poca representativitat
i algun partit polític que s’han
enlluernat amb la Resolució del Parlament de Catalunya del 9N, farcida de
retòrica, i que ells mateixos diuen no té cap efecte jurídic, siguin tan
crítics amb l’AIC, argumentant que no canvia la Reforma Laboral. És evident que
utilitzen diferents vares de mesurar.