Aquesta
setmana se celebra el darrer ple de la
legislatura del Congrés de Diputats. El proper dilluns 27, Rajoy convocarà
eleccions pel 20 D i crec que és un bon moment per fer balanç.
La
legislatura s’acaba amb l’aprovació d’una Llei
de Pressupostos Generals de l’Estat esperpèntica i morta abans de néixer.
Són els PGE més falsos de la
història:
Amb ingressos ficticis, inflats. Especialment en l’àmbit
de la Seguretat Social. En els primers vuit mesos del 2015 els ingressos per
cotitzacions tot just augmenten un 1,5%, mentre la previsió era del 6,8% pel
2015 i en els PGE 2016 del 8%. Increïbles previsions que porten a la Seguretat
Social a un dèficit d’un punt del PIB (10.000 milions d’euros) que només es pot
encarar amb una major aportació fiscal al finançament de les pensions.
Els ingressos fiscals del 2015 han
estat erosionats per l’obsessió electoralista del PP de repartir regals fiscals per a recuperar
vots. I els que vinguin darrere ja s’ho faran.
Els
regals fiscals del PP comporten una reducció d’ingressos pel 2015 de 3.900
milions d’euros menys. Que s’agreuja al 2016. Mesures fiscals que beneficien
sobretot a les rendes altes. 1 de cada sis euros de reducció fiscal va a parar
a l’1% de rendes més altes.
Amb unes despeses infravalorades. Especialment en les
partides de Defensa. En què cada any s’amplia el pressupost en una o dues
ampliacions de crèdit almenys, per cobrir els pagaments de les compres
d’armament.
La
legislatura acaba de la mateixa manera que va començar: amb Rajoy i el PP enganyant i mentint a la ciutadania.
Però el país que deixa Rajoy i el
PP està molt pitjor que en el 2011.
El
país que ens deixa Rajoy és una societat amb menys ocupació i molt més
precària, amb el mateix nivell d’atur i amb salaris més baixos. Amb més
desigualtats i molta més pobresa que s’estén a sectors on fins ara la
pobresa no havia afectat. El nombre de treballadors pobres no para de créixer.
Una societat en el que la política de contractes a temps parcial ha augmentat les diferències de gènere.
Rajoy
ens deixa una societat en el que l’Estat
social és més feble i ofereix menys cobertura social. 470.000 persones dependents
que tenen reconegut el dret a rebre prestacions no les reben per manca de
pressupostos.
Les llistes d’espera sanitàries
continuen creixent, mentre es dualitza l’accés a la salut i s’amplien les oportunitats de
negoci d’asseguradores sanitàries privades.
A
més, àrees importants d’atenció a les
persones han viscut un retrocés espectacular. Per citar només un exemple
molt punyent per la situació de desprotecció en la que viuen les persones
afectades i les seves famílies, l’atenció
de la salut mental.
Aquests retrocessos socials no són
tan sols conseqüència de la crisi. Els poders econòmics i els seus representants
polítics han aprofitat la crisi per imposar disciplina a les classes populars
per implantar contra-reformes brutals en les relacions laborals i l’Estat
Social.
I
la responsabilitat d’aquesta societat
més injusta no és només del PP. A Catalunya tenim alguns còmplices
necessaris que han contribuït tant o més a imposar aquestes polítiques. No només
perquè CIU ha votat moltes d’aquestes polítiques a Madrid. Sinó perquè el
Govern català les ha aplicat amb la mateixa convicció o devoció que el Govern espanyol.
Amb una diferència, que s’ha buscat la coartada del dèficit fiscal per
justificar-ho.
La societat que ens deixa Rajoy i
el PP és molt més centralista i centralitzadora. Cada vegada queda més lluny l’aspiració
d’un Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüístic. En un atac sense precedents a l’Estat de les Autonomies, en nom de la
unitat de mercat, de la igualtat, s’ha provocat una marxa enrere en l’estat
autonòmic. Que no és menor pel que fa a l’afectació a les administracions locals
que estan suportat el pes i el cost més important de la pèrdua de recursos i de
poder polític, en benefici de les Diputacions provincials. El PP ha posat a
funcionar la moviola.
I
possiblement el més greu d’aquesta legislatura és que ens deixa una democràcia més feble, molt deteriorada.
Els abusos comesos pel PP contra la divisió de poders, contra la democràcia
participativa, contra el propi legislatiu són molt greus i deixen una cicatriu
que costarà tancar. Els retrocessos
socials sent molt greus es poden revertir en la propera legislatura. Però l’impacte
en termes democràtics del absolutisme del PP té més dificultats de reversió.
Entre d’altres coses perquè ha ampliat els efectes perversos de polítiques
bipartidistes aplicades durant tres dècades, que han deixat pràctiques molt
nefastes per a la democràcia però que s’han instal·lat amb certa normalitat en
el funcionament de les institucions.
El 20D la ciutadania té una
oportunitat per revertir aquesta situació. I sincerament no està gens clar
que això passi. El costum instal·lat al país i al que tant contribueixen alguns
mitjans de comunicació –la majoria - de desresponsabilitzar a la ciutadania del
que passa i carregar la responsabilitat únicament en la política ho posa
difícil. Ho explica magistralment Daniel Innerarity en el seu assaig “La
política en tiempos de indignación”.
Si
Rajoy ha pogut fer el que ha fet és perquè la ciutadania li va donar una
majoria absolutíssima.
Una
de les claus del post 20D és que la ciutadania entengui que per aquests propers
anys cal repartir el poder. I que el
diàleg només serà possible si el Congrés de Diputats i el Senat que surtin
d’aquestes eleccions estan obligats a dialogar i a parlar.
Des
de la meva perspectiva, una altra de les prioritats és un clar gir a l’esquerra de les polítiques. No comparteixo la idea de
que l’esquema esquerres/dretes no existeix o no és important. I per tant no entenc aquesta mena d’obsessió per
l’anomenat centre polític. Que és una manera de dir que la política només
es preocupa dels “satisfets avui indignats”. I oblida una vegada més a aquells
sectors socials que més necessiten de la política, però que menys participen i
menys voten. Aquesta pot ser una
estratègia rendible en termes electorals, però escassament útil des de la
perspectiva de la transformació social.
Amb
l’actual nivell de desigualtat social – in
crescendo- se li digui com se li digui, les polítiques de redistribució de
la riquesa, que comença per disposar d’ocupació i salaris dignes, esdevenen claus. Com ho és una política fiscal amb
capacitat per reduir les desigualtats provocades per l’economia globalitzada i
els mercats.
És
cert que no serà fàcil, que potser una bona part de la recuperació de la sobirania ciutadana només és possible en l’espai
europeu. I que les millors polítiques fiscals o són europees o no seran.
Però mentre som capaços de construir aquesta altra Europa que volem, necessitem
provocar la ruptura en els espais estatals. És difícil tenir un cistell lluït
de pomes llustroses si les pomes que hi ha al cistell estan totes macades.
Per
això alguns creiem que ha arribat el moment
de provocar aquesta discontinuïtat forta – com a sinònim de ruptura- en el
model socioeconòmic, en el terreny democràtic i en el terreny nacional.
Com
a les coses cal posar-li nom ho anomenem
“Procés constituent”. Molts en parlem, però a diferència d’altres que
creuen que és possible un procés constituent només entre les parets estretes de
Catalunya; alguns pensem que aquest procés constituent requereix d’una ruptura simultània, o com a mínim,
complementària a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea.
No
serà fàcil, no serà bufar i fer ampolles, no serà qüestió d’una legislatura,
però no tenim un altre camí. D’això n’estic segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada