dissabte, 19 de setembre de 2015

PROU D’AMENACES I POR, PROU D’AMNÈSIA.


Dèiem ahir que alguns pretenen condemnar-nos a haver d’escollir únicament entre les amenaces i la por de Rajoy i els enganys i les mentides de Mas. I sembla que els darrers fets volen donar-nos la raó.

L’escandalosa declaració de la patronal bancària, intentant pressionar a la ciutadania de Catalunya i condicionar un vot lliure, ho confirma.

Moltes persones de totes les opinions s’han sentit indignades i ho han expressat públicament. Jo també. És un episodi més d’aquest procés al que ens volen portar, en què la sobirania no recau en les persones i la societat, sinó en els  mercats financers.

El que m’ha sorprès ha estat que algunes elits econòmiques i polítiques catalanes s’hagin fet els sorpresos i els indignats.

Alguns estem acostumats, però no resignats, a que els poders financers es creguin en el dret d’orientar el vot de la ciutadania. De fet, hem estat víctimes durant tota la nostra trajectòria d’aquest comportament que no és nou a la vida política catalana.

Aquesta ingerència del poder financer en la decisió sobirana de la ciutadania s’ha produït en algunes ocasions de manera pública i barroera com en la declaració d’ahir de la patronal bancària.  Altres s’han fet de manera més sofisticada. I això ha passat des de les primeres eleccions democràtiques. És conegut, reconegut i ha estat documentat, com bancs i la gran patronal catalana van donar tot tipus de suport, fins i tot l’econòmic, a una candidatura encapçalada per Heribert Barrera en les eleccions de 1977.  L’argument d’aquell moment era de pes: es tractava de frenar al PSUC.

D’episodis d’aquests els historiadors podran omplir moltes pagines de la història catalana.

Però que sigui freqüent no li treu gravetat a les amenaces i a la por. El que ha fet la patronal bancària suposa un intolerable intent d’intimidació a la ciutadania. Que estic segur que els catalans, sigui quin sigui l’orientació del seu vot, rebutjarà nítidament.

Els votants de Juntpelsí, els de la CUP tenen tot el dret a indignar-se, com ho tenim els que votarem Catalunyasíqueespot. Alguns es poden sentir els destinataris directes de les amenaces, però les víctimes en som tota la ciutadania, perquè pretén impedir el lliure exercici de la nostra sobirania, com a persones i com a poble .

Sincerament crec que alguns dirigents polítics, especialment el senyor Artur Mas, no tenen cap autoritat per fer-se els indignats.

Durant la seva vida política han avalat molts cops aquesta manera d’actuar de la patronal bancaria i dels poders financers. La història està plena d’exemples, i els treballadors i treballadores catalanes en som molt conscients, perquè ho hem patit, per exemple en els moments de les vagues generals. 

Però en vull citar dos de recents que afecten a l’activitat més directament polític:

El Sr Mas li va semblar bé que els mercats financers amenacéssin als governants espanyols i els “obliguessin” a aprovar reformes laborals com la de Zapatero al 2010 o la de Rajoy al 2012. No sols varen callar davant de la vergonya de veure com els poders financers substituïen la sobirania ciutadana, sinó que en la Reforma Laboral del 2012 el Sr Mas no va tenir cap problema en posar als diputats i diputades de CIU a fer de braç legislatiu d’aquestes amenaces e imposició política.

I fa escassament unes setmanes hem vist la naturalitat amb la que el Sr Mas assumia que els poders financers i el Banc Central Europeu organitzessin un “corralito” bancari per imposar-se a la voluntat democràticament expressada del poble grec i per posar contra les cordes al seu Govern.

A les amenaces i la por de la patronal bancaria, la ciutadania catalana hem de respondre amb una participació massiva el 27S i amb el nostre vot lliure i sobirà.

I demanant-li al Sr Mas que tingui una mica més de memòria, una mica més de vergonya. I que deixi de fer servir l’amnèsia com a arma política i la cirurgia estètica com a disfressa política.  



 

10 comentaris:

Unknown ha dit...

Joan, soy valenciano,y pertenezco a España,.cuando me dirijo a mis paisanos trato de hablar y escribir en valenciano. Ahora bien, si me dirijo al resto de compatiotas , lo hago con la lengua "común" esto es CASTELLANO, no por nada, sino por deferencia,y porque quiero qe se me entienda, aparte que tembien la considero MIA.

rick fald ha dit...

a ver el sr coscubiela tiene el derecho de hablar en la lengua que quiera en su Blog, faltaria mas!!

rick fald ha dit...

a ver el sr coscubiela tiene el derecho de hablar en la lengua que quiera en su Blog, faltaria mas!!

Anònim ha dit...

Lo primero sr Coscubiela , es que ICV han estado haciendo la vista gorda en los grandes casos de corrupciòn de los Pujol and company , y el cargo que tuvo el Joan Saura como conseller del interior , fuè bastante escandaloso , por el tren de vida tan alto que llevaba el y su excompañera la Imma Mayol , y ahora le queremos poner el parche al despilfarro y a la corrupciòn que escampaba a sus anchas en toda catalunya y que salpicaba a todos los partidos . ¡ Ya es un poco tarde sr Coscubiela !

Anònim ha dit...

Coscu, patines fill.
Que rebuscats arguments que no aporten res que has fet servir.
Ala, cap a casa noi que ja fas fàstic.
Et varen 'enchufar' de cap del sindicat per ser el delfi de aquell històric, i vares 'resbalar' suament, sense fer soroll, cap a la política de plàstic i sense contingut de la Esquerra catalana que no sap on te el nas.
Esteu perduts i tu ni saps res de ser líder ni fas cap bé a la classe treballadora.
Au! cap a casa teva noi.

Anònim ha dit...

Fa dies, entorn del debat endegat a Vilaweb, vaig preparar un escrit que finalment no vaig decidir-me a enviar. Començava: "Amb tu, Joan, m'uneix una relació d'afecte, fins ara crec que mutu...". Avui, però, la teva impostura mereix ja resposta. Coscu, t'ha anat sempre bé l’ statu-quo, n’has tret grans rèdits: Secretari General amb el teu únic mèrit laboral de ser advocat de la casa. Després el “Parlamento”, ESADE. Prou!. En Barnils va demostrar molta benevolència... Tu, entre altres, i les famílies endogàmiques (pares, fills, nebots, amiguets...) que dominen el Sindicat sobre tot en els gran sectors que t’han donat suport, heu contribuït a fer de la CONC un Sindicat regional (o local!) supeditat a les CCOO d'Espanya... I amb el cinisme de conservar, per vendre marca, l'adjectiu "Confederal” (quins ous!, en clar i català)
Ara tenies tu i en Rabell un camí intermedi, l’ample terreny de la defensa intransigent del Dret d’Autodeterminació. En Rabell, encara; però tu res de res. Quina pena d’esquerra catalana, entregada a la demagògia populista i racial d’en P. Iglesias!
Ens veurem Coscu algun dia. Ens saludarem, potser farem un cafè. Encara t’aprecio. Et diré també (en resposta al teu pamflet de resposta al Barnils) que jo vaig viure en un pis menut i de família antifranquista i en el meu cas amb morts, tortures, Dachau i càstigs de per vida). I que això no aporta res a cap debat polític. Conec a gent de pisos similars, integres, sencers, i conec a d’altres autèntics miserables... Igual passa amb els fills de papà, hi ha de tot a tot arreu.
Ah!... no cal que em recordis, aleshores o ara, que jo, com tu, vaig empassar-me i vaig fer empassar la “Transacció” i els Pactes de La Moncloa... O que sóc independentista dels darrers anys... Sí, però a mi qui em va fer catalanista va ser la meva mare asturiana del 34, molt més que el meu pare, obrer de Gràcia... Ara sóc un dels més de 100.000 candidats de Junts pel Sí... I recordo als meus pares i votaré per ells, en el fons per la tricolor per la que es van jugar la vida. I votaré contra el Règim al que tu lamentablement fas costat... I no em diguis que no, perquè el 28 et comptaran amb ells.
Per acabar, dubto d’abandonar o no les CCOO que quasi vaig co-fundar... Si veig alguna espurna que també a Cocos i/o UGT porti a la ruptura, seguiré... Als meus 66 anys, un vot pot ser encara un bon vot.
Romà Torrents i Llanos (ex dirigent de la CONC, encara afiliat...)

Anònim ha dit...

Hace dos días leía un escrito de Nicolás Sartorius, Eduardo Saborido y José Luis López Bulla que empezaba así:
Si algo ha demostrado la historia es que las derrotas de los trabajadores siempre han venido por la división o cuando se han dejado arrastrar por proyectos insolidarios.
Y este es claramente el caso, porque claro, Romá dice: "Si veig alguna espurna que també a Cocos i/o UGT porti a la ruptura, seguiré..." ¿A la ruptura con quién? ¿con la clase trabajadora española? Sí, ese debe ser el punto de vista de los "més de 100.000 candidats de Junts pel Sí" entre los que se encuentra Romá. Que no tienen ningún empacho en luchar desde "la izquierda" para que Artur Mas sea presidente.
La derrota de los trabajadores empieza cuando empiezan a ser traicionados por aquellos que anteponen no sé qué intereses a los intereses de clase.
Y van a poner a un neoliberal como presidente de Cataluña.
Y todavía vais de progres ¡Hay que joderse!
(yo también peino canas y luché contra el franquismo)

Anònim ha dit...

Sartorius, López Bulla, Coscubiela i etc. etc. ja fa temps que s'han deixat arrossegar per projectes insolidaris. T'en dic uns quants?: la constitució del 78 que van cridar a votar, l'acceptació de la monarquia, el posposament de la lluita per la República i el dret a l'autodeterminació... els pactes de Toledo, el rebentament de vagues i lluites, el pacte continu amb la patronal... Te lo digo en castellano? el burocratismo y jerarquización del sindicato, las poltronas bien pagadas que ocupan, sigo? Ara han canviat el llenguatge, ara volen fer veure que son la esencia de la lluita de clases, la creme de la creme... el no va más! però no ens enganyen a molts. Només als incauts que apliquen sense cervell consignes com un lloro... Tot el moviment rupturista es centra només en Mas? Hay que joderse, amigo anónimo!!! seguiu així en la vostra estretor de mires i la vostra còmoda instal.lació!!!

Anònim ha dit...

Es curiós com un debat que va començar a partir d’un article de Barnils a Vilaweb, explicant determinades actuacions o actituds de Joan Coscubiela a Comissions, hagi derivat no en demostrar la falsedat d’aquelles acusacions, sinó que en denunciar a Mas, i de pas a tots aquells que mantenint-se en posicions d’esquerres han dit que estan d’acord amb votar la candidatura de Junts pel Sí. Com ha passat en una resposta a Romà Torrents. Qui per cert signava la seva opinió amb nom i cognom. Sense amagar-se darrere de l’anonimat.
Ara bé, deixant de banda la deriva de Comissions Obreres, que ja és de massa anys, fins a ser una de les diverses institucions de control social de l’aparell de l’Estat democràtic-burgès, i perdoneu la solemnitat de la definició, penso que hi ha una pregunta clau. ¿A quants treballadors representen de debò Comissions Obreres? O sigui ¿quants afiliats té? Més encara ¿es mantindrien sols que amb les quotes dels seus afiliats? Així de senzill.
Però tornem al Mas. ¿Algú creu seriosament que aquest ha estat capaç de convocar centenars de milers de persones per cinc vegades seguides? Centenars de milers on sempre hi ha hagut moltíssims més dels “extrarradios”, com va dir la gran figura de Catalunya Si Que Es Pot –demostrant una absoluta ignorància sobre què i com és Catalunya– que no de Pedralbes.
Eren, érem, tots ells uns pobres, i recalcitrants, imbècils entabanats per Artur Mas? Siguem seriosos. Som molts els qui votarem no a Mas, a qui no hem votat mai de la vida, sinó que una candidatura on hi és ell i altres cent trenta-cinc candidats. Molt diversos. I ho farem perquè hem arribat a la conclusió que un país més just i democràtic serà difícil, però possible, en una República Catalana, però impossible en un Reino de España. Així de senzill.
Per cert, si ens mirem les coses cara a cara, veurem que en la candidatura gens dissimulada de Podemos, la gent d’ICV està més que desapareguda. Són els simples teloners dels polítics de debò. Que vénen de la capital del centre a il·luminar-nos el camí a seguir.
Per cert, i per acabar. Amb tots aquests atacs a Mas com pràcticament l'únic enemic existent en aquestes eleccions aconseguiran, paradoxalment, que si Junts pel Sí triomfa, Mas acabarà sent el gran heroi... gràcies als atacs rebuts. Quines coses, oi?
Francesc Font

Anònim ha dit...

Quienes te conocemos hace años hemos tenido oportunidad de seguir tus metaformosis "Ideologicas"; primero Stalinista, luego comunista vieja guardia, luego eurocomunista, luego ecosocialista, luego pijoprogreherrerista, y ahora podemita-que-es-lo-que-toca.
En parte lo comprendo cualquiera se pone a buscar curro con la que está cayendo y lo que ideologicamente de verdad importa es que siga hierviendo la olla y no perder el tren de vida.
Ai.. nanu que lluny queda aquell xava de la Barceloneta.

Santi Caussignac Llopis.

Exmilitante del PSUC:
Exafiliado de CC:OO.
Expresidente de la Junta de Personal del Excmo Ayuntamiento de Barcelona

Publica un comentari a l'entrada