dilluns, 31 d’agost de 2015

VALEO I EL MEU PROJECTE DE PAÍS


En un procés electoral en el que algunes candidatures estan interessades en parlar només d’una cosa i en el que s’ha fet virtut del vici democràtic de no voler fer balanç de gestió de la darrera legislatura ni debatre propostes de futur, costa explicar a la ciutadania què és el que està en joc el 27S.

En ocasions, baixar al carrer i a la realitat concreta serveix per explicar de manera entenedora les propostes i el projecte de país que defensem.

Aquest és el cas de l’empresa Valeo Climatització de Martorelles. Una fàbrica amb els números sanejats, que té futur i viabilitat, però que volen tancar per traslladar tota la seva producció a Saragossa.

Estic convençut que amb la seva lluita decidida i tot el suport que estan rebent els companys i les companyes de Valeo  aconseguiran evitar el tancament de la fàbrica. I, de passada, ens poden ajudar a fer pedagogia política.

Si la direcció de la multinacional Valeo pot utilitzar un procediment formal de trasllat per aconseguir el tancament de la fàbrica de Martorelles és gràcies a la Reforma Laboral aprovada amb els vots del PP i CiU.

La desaparició de l’autorització administrativa prèvia en casos de trasllats, suspensions i rescissions de contractes ha suposat donar més poder a les empreses i treure als treballadors i les treballadors capacitat de negociació.

El conflicte de Valeo serveix per fer pedagogia en el debat sobre com exercir millor la nostra sobirania com a societat. La desaparició legal de l’autorització administrativa en els expedients de regulació d’ocupació (EROs), votada per CiU, comporta reduir de manera significativa les competències del govern català que a partir de la Reforma Laboral de 2012 no té capacitat per decidir. El poder polític, representat pel PP i CiU, ha cedit les competències del govern català i la seva sobirania política a les empreses, que poden decidir unilateralment.

El cas Valeo també serveix per explicar les raons que ens porten  alguns a defensar per a Catalunya una relació de confederalitat amb l’Estat espanyol.

Una relació confederal que neix del reconeixement de Catalunya com a Estat propi amb plena sobirania que voluntàriament decideix compartir algunes competències, com la legislació laboral, de Seguretat Social i de fiscalitat sobre el capital amb l’Estat espanyol, de la mateixa manera que ja s’estan compartint altres sobre regulació bancària amb la Unió Europea.

La raó fonamental per la que Valeo vol traslladar la seva fàbrica fora de Catalunya té a veure amb els menors costos salarials de Saragossa en relació a Barcelona. Aquesta és una realitat molt coneguda pels treballadors i les treballadores industrials i d’alguns sectors de serveis. Menys pels de la funció pública.

Aquesta experiència de deslocalització que busca menors costos laborals, que la tenim clara quan parlem de la deslocalització en d’altres països, s’oblida quan es tracta de relocalització dins d’Espanya.

Per evitar posar-ho fàcil a les empreses en la seva estratègia de confrontar treballadors entre si, és pel que defensem que determinats espais, com el de la legislació laboral, de Seguretat Social o la fiscalitat sobre el capital formin part d’un espai polític confederal que permet defensar millor la sobirania de la societat front els poders econòmics.

En una hipòtesis d’independència de Catalunya, amb un Estatut dels Treballadors propi, amb regulacions laborals diferenciades entre Catalunya i Espanya, els incentius a processos de deslocalització interna com els de Valeo es multiplicarien. I sempre en la mateixa direcció, la de buscar costos laborals més baixos, utilitzant el diferencial de la regulació laboral, en una batalla de permanent dumping social. I això que ja es dóna entre països de la Unió Europea és un risc més gran quan es tracta d’una realitat econòmica com l’espanyola, amb molts espais compartits de comerç i inversió.

Aquest procés és el que els lliberals anomenen harmonització competitiva, o sigui que l’harmonització legislativa es fa no a partir de l’acció de la política –la Unió Europea, per exemple- sinó a partir de la competència entre estats i les seves regulacions diferenciades. A gran escala és el que es vol fer amb el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP) que recolzen, entre d’altres PP, PSOE, CDC i Unió.

Aixecar fronteres pel que fa a la regulació laboral de condicions de treball en un context de mercat obert i amb una forta competència de costos és oferir a les empreses, i especialment a les multinacionals, moltes més oportunitats per fer polítiques de “dumping social”.

El que ara ja fan, que és posar a competir en reducció de costos laborals empreses o centres de treball de la mateixa empresa distribuïts arreu del món, es reproduiria entre Catalunya i Espanya. I això en sectors com el de l’automòbil que porten anys embarcats en una competència brutal de costos seria un caramel per a les empreses transnacionals. I sobretot penalitzaria els treballadors/es, que es veurien competint en baixada de condicions de treball ja no amb Xina o Bratislava, sinó entre Catalunya i Espanya. I afectaria molt més les Pimes amb poca capacitat de decisió, perquè normalment actuen en el marc de processos productius que elles no controlen, perquè només són una peça en la cadena de subcontractació.

Però el risc de dumping social també es produeix en l’àmbit de la Seguretat Social. En sistemes com el nostre, en què el 90% del finançament de la Seguretat Social correspon a cotitzacions d’empresaris i treballadors, les cotitzacions són un factor important pel que fa a determinar els costos laborals totals. Per això la batalla que des de fa dècades porta la CEOE per aconseguir reduir cotitzacions empresarials a la Seguretat Social, s’intensificaria en un context de noves fronteres.

No fa falta que digui que posar a competir en reducció de cotitzacions sistemes de Seguretat Social diferents a Catalunya i Espanya comportaria un risc, encara més greu que els actuals, per a la sostenibilitat econòmica dels sistemes de Seguretat Social.

A l’ocupació precària li correspon una Seguretat Social en precari. Menys cotitzacions són menys pensions. És lògic que això no generi cap problema als qui defensen des de posicions econòmiques lliberals passar d’un sistema públic de repartiment i solidari a sistemes de capitalització individuals, o els qui defensen reduir al màxim el sistema públic, deixant-lo en un nivell de pensions assistencials i complementar-lo amb sistemes privats  individuals de capitalització. És, per exemple, el que defensa públicament l’economista de referència de Junts pel Sí, Oriol Amat.

Però pels qui creiem en el Pacte Social que expressen els sistemes públics de Seguretat social, aixecar fronteres seria un retrocés enorme que no beneficiaria ni treballadors/es ni pensionistes, ni catalans ni espanyols. Per això, entre d’altres motius, no s’aguanten les afirmacions que amb una Seguretat Social pròpia les pensions a Catalunya serien més altes. I molt menys en l’escenari que es dibuixa per a les properes dècades.

És curiós veure com els mateixos que defensen la insostenibilitat del sistema públic de pensions espanyol i plantegen la seva substitució per sistemes privats de capitalització, quan el debat es trasllada al model d’estat no sols defensen la viabilitat del sistema públic, sempre i quan sigui català, sinó que a més prometen de manera gens argumentada la millora de les pensions.

Tornant a Valeo, no m’agradaria veure companys i companyes de les fàbriques de Saragossa i Martorelles competint entre si a veure qui estableix salaris, condicions de treball i cotitzacions més baixes per aconseguir el favor de la multinacional en la ubicació de la seva producció.

Les mateixes raons esgrimides per no voler fronteres entre legislació laboral i de Seguretat Social em porten a no voler-ho tampoc quan es tracta de fiscalitat sobre el capital o aquells factors econòmics que tenen una gran mobilitat. Per exemple,  l’impost de societat o de patrimoni, o de successions i donacions.

En un moment en què el que cal és harmonitzar la legislació fiscal europea, per evitar dumpings fiscals com els de Luxemburg o Irlanda, promoure diferències reguladores en aquest camp entre Catalunya i Espanya només beneficia els qui els interessa el dumping fiscal.

No estem parlant d’un futurible, només cal veure què ha passat en les darreres dècades en relació a l’impost de successions i donacions i la cursa entre CCAA per rebaixar-lo fins a fer-lo pràcticament desaparèixer en algunes comunitats.

Aquesta harmonització legislativa en determinats impostos no està renyida, al contrari, amb el manteniment de sobirania legislativa en relació a d’altres impostos. I, sobretot, amb la sobirania plena pel que fa a les funcions de recaptació, o sigui amb Hisenda pròpia.

De la mateixa manera que disposar d’Hisenda pròpia i confederar competències legislatives a nivell fiscal no és contradictori amb consorciar les funcions d’Inspecció Tributària per fer-les més eficients en relació als qui han fet de les fronteres fiscals la principal oportunitat per l’elusió, l’evasió o fins i tot el frau fiscal. Hem d’entendre que en el segle XXI les úniques sobiranies útils per combatre el poder dels mercats són les sobiranies compartides i cooperadores.

Valeo, com a metàfora de diferents models de país. Aquests són els debats que Catalunya Sí que es Pot volem fer durant la campanya i d’altres volen defugir. Prefereixen no debatre sobre el model de societat i cohesionar-se en la crida a l’amnèsia en relació al passat i el silenci en relació al futur.

------------------------------------------------------------------------------------------

VALEO Y MI PROYECTO DE PAÍS 


En un proceso electoral en el que algunas candidaturas están interesadas en hablar solo de una cosa y en el que se ha hecho virtud del vicio democrático de no querer hacer balance de legislatura ni debatir propuestas de futuro, cuesta explicar a la ciudadanía que es lo que esta en juego el 27S.

En ocasiones bajar a la calle y a la realidad concreta sirve para explicar las propuestas y el proyecto de país que defendemos.

Este es el caso de la empresa Valeo climatización de Martorelles. Una fábrica con los números saneados, que tiene futuro y viabilidad, pero que quieren cerrar para trasladar toda su producción a Zaragoza.

Estoy convencido que con su lucja decidida y todo el apoyo que están recibiendo, los compañeros y compañeras de Valeo conseguirán evitar el cierre de la fábrica. Y de paso nos pueden ayudar a hacer pedagogía política.

Si la dirección de la multinacional Valeo puede utilizar un procedimiento formal de traslado para conseguir el cierre de la fábrica de Martorelles, es gracias a la Reforma Laboral aprobada con los votos de PP y CIU.

La desaparición de la autorización administrativa previa en casos de Traslados, suspensiones o rescisiones de contratos ha supuesto dar más poder a las empresas en detrimento de la capacidad de negociación de los trabajadores.

El conflicto de Valeo sirve también para hacer pedagogía en el debate sobre como ejercer nuestra soberanía como sociedad. La desaparición legal de la autorización administrativa en los expedientes de regulación de empleo votada por CiU comporta reducir de manera significativa las competencias del Gobierno catalán que, a partir de la Reforma Laboral del 2012, no tiene capacidad para decidir. El poder político, representado por PP y CIU, ha cedido las competencias del Gobierno catalán y su soberanía política a las empresas, que pueden decidir unilateralmente.

El caso Valeo también sirve para explicar las razones que nos llevan a algunos a defender para Catalunya una relación de Confederalidad con el Estado Español.


Una relación confederal que nace del reconocimiento de Catalunya com Estato propio, con plena soberanía, que voluntariamente decide compartir algunas competencias, como la legislación laboral, de seguridad social y de fiscalidad sobre el capital con el Estado Español, de la misma manera que ya se están compartiendo las competencias de regulación bancaria en el ámbito de la Unión Europea.

La razón fundamental por la que la empresa Valeo quiere trasladar su fabrica fuera de Catalunya tiene que ver con los menores costes salariales de Zaragoza en relación a Barcelona. Esta es una realidad muy conocida por los trabajadores industriales y de algunos sectores de servicios. Menos por los de la Función Pública, de momento.

Esta experiencia de deslocalización buscando menores costes laborales, que la tenemos clara cuando se habla de deslocalización a otros países, se olvida cuando se trata de recolocación de tro de España.

Para evitar ponérselo fácil a las empresas en su estrategia de confrontar trabajadores entre si, es por lo que defendemos que determinados espacios, como el de la legislación laboral, de seguridad social o de fiscalidad sobre el capital, formen parte de un espacio político confederal que permita defender mejor la soberanía de la sociedad frente a los mercados.

En una hipótesis de independencia de Catalunya, con un Estatuto de los Trabajadores propio, con regulaciones laborales diferenciadas entre Catalunya y España los incentivos a procesos de deslocalización interna como los de Valeo se multiplicarían

Y siempre en la misma dirección, la de buscar costes laborales más bajos, utilizando el diferencial de regulación laboral en una batalla permanente de dumping social. Y esto que ya sucede hoy entre países de la Unión Europea es un riesgo mayor cuando se trata de una realidad económica como la española, muy integrada y con muchos espacios compartidos, de comercio e inversión.

Este proceso es al que los liberales llaman armonización competitiva, o sea que armonización legislativa no hecha a partir de la acción política – la Unión Europea, por ejemplo- si no a partir de la competencia entre estados y sus regulaciones diferenciadas. A gran escala es lo que se quiere hacer con el Tratado Trasatlántico de Comercio e Inversión que apoyan entre otros PP,PSOE,CDC i Unió.

Levantar fronteras por lo que hace a la regulación laboral de condiciones de trabajo en un contexto de mercado abierto i con una fuerte competencia de costes es ofrecer a las empresas y especialmente a las multinacionales muchas mas oportunidades de hacer políticas de “dumping social”.

Lo que ahora ya hacen, que es poner a competir en reducción de costes laborales a empresas o centros de trabajo del mismo grupo empresarial distribuidos por el mundo, se reproduciría entre Catalunya i España. I eso en sectores como el del automóvil que llevan años metidos en una competencia brutal de costes seria un caramelo para las empresas transnacionales. Y sobretodo penalizaría a los trabajadores que se verían compitiendo entre sí, ya no con Xina o Bratislava, sino entre España y Catalunya.

Y afectaría mucho más a las PYMES con poca capacidad de decisión, porque normalmente actúan en el marco de procesos productivos que ellas no controla, dado que solo son una pieza en la cadena de subcontratación.

El riesgo de dumping social se produce también en el ámbito de la Seguridad Social. En sistemas como el nuestro, en el que el 90% de la financiación proviene de cotizaciones de empresarios y trabajadores, las cotizaciones son un factor importante para determinar los costes laborales totales. Por eso la batalla que desde hace décadas lleva la CEOE para conseguir reducir cotizaciones empresariales a la Seguridad Social se intensificaría en un contexto de nuevas fronteras.

No hace falta decir que pone a competir en reducción de cotizaciones a sistemas de seguridad social diferentes en España y Catalunya comportaría un mayor riesgo para la sostenibilidad económica de ambos sistemas de seguridad social.

A empleo precario le corresponde una Seguridad Social en precario. Menos cotitzaciones son menos pensiones. Es lógico que esto no comportte ningún problema a los que defienden desde posiciones liberales pasar de un sistema público de reparto y solidario a sistemas de capitalización individuales o a los que defienden reducir al máximo el sistema público, dejándolo en un nivel de pensiones asistenciales y complementarlo con sistemas privados individuales de capitalización. Es por ejemplo de lo que defiende públicamente el economista de referencia de JuntspelSí, l’Oriol Amat.

Pero para los que creemos en el Pacto Social que expresan los sistemas públicos de seguridad social levantar fronteras en estas materias, seria un retroceso enorme que no beneficiaria ni a trabajadores ni a pensionistas, ni catalanes ni españoles.
Por eso, entre otros motivos, no se aguantan las afirmaciones que, con una Seguridad Social propia las pensiones en Catalunya serian más altas. Mucho menos en el escenario que se dibuja para las próximas décadas.

Es curiosos ver como los mismos que defienden la insostenibilidad del sistema público de pensiones español i plantean su sustitución por sistemas de capitalización privados, cuando el debate se traslada al modelo de estado, no solo defienden la viabilidad del sistema público, siempre y cuando sea catalán, si no que además prometen de manera nada argumentada la mejora de las pensiones.

Volviendo a Valeo, no me gustaría ver a compañeros de las fabricas de Zaragoza y Martorelles compitiendo entre sí para ver quien establece salarios, condiciones de trabajo o cotizaciones sociales más bajas, para conseguir el favor de la multinacional en la ubicación de su producción.

Las mismas razones esgrimidas para no querer fronteras cuando se trata de legislación laboral o de seguridad social me llevan a no quererla cuando se trata de la fiscalidad sobre el capital u otros factores económicos con gran movilidad. Por ejemplo el Impuesto de Sociedades o e Patrimonio o el de Sucesiones o donaciones.

En un momento en el que conviene armonizar la legislación fiscal europea, para evitar dumpings fiscales como los de Luxemburgo o Irlanda, promover diferencias reguladoras en este campo entre Catalunya y España solo beneficia a aquellos a los que les interesa el dumping fiscal.

No estamos hablando de un futurible, basta ver que ha pasado en las últimas décadas en relación al impuesto de sucesiones y donaciones y la carrera entre CCAA para rebajarlo hasta hacero prácticamente desparecer en algunas Comunidades.

Esta armoinización legislativa en determinados impuestos  no esta reñida, al  contrario, con el mantenimiento de la soberania legislativa en relación a otros impuestos. Y sobre todo con la soberanía plena en la recaudación, o sea la Hacienda propia.

De la misma manera que disponer de una Hacienda propia y confederar competencias legislativas a nivel fiscal no es contradictorio con consorciar las funciones de la Inspección Tributaria para hacerla más eficiente frente a los que han hecho de las fronteras fiscales la principal oportunidad para la elusión, la evasión o el fraude fiscal.
Hemos de entender que en el Siglo XXI las únicas soberanías útiles para combatir el poder de los mercados son las soberanías compartidas y cooperadoras.  

Valeo como metáfora de diferentes modelos de país. Estos son los debates que Catalunyasíqueespot quiere hacer durante la campaña y que otros rehúyen. Prefieren cohesionarse llamando a la amnesia en relación al pasado y el silencio en relación al futuro.

2 comentaris:

Ramon ha dit...

Aquesta política que propugnes, a Espanya està en minoria. És veritat que la reforma laboral la ba votar també CiU, però sense els seus vots hauria sortit igualment, oi? Aquesta és la diferència, en un República. Catalana les esquerres són majoria. Ah, i per confederar-se cal ser, si més no, dos. Hi ha algú a l'altre cantó? Seriosament?

Ramon ha dit...

Aquesta política que propugnes, a Espanya està en minoria. És veritat que la reforma laboral la ba votar també CiU, però sense els seus vots hauria sortit igualment, oi? Aquesta és la diferència, en un República. Catalana les esquerres són majoria. Ah, i per confederar-se cal ser, si més no, dos. Hi ha algú a l'altre cantó? Seriosament?

Publica un comentari a l'entrada