De totes, la crisi més important que
estem patint és la crisi de la política com a forma de governar les societats.
La impotència de la política davant el poder dels mercats financers, com a
grans reguladors reals de les societats, és cada vegada més evident.
I ho serà molt més si s'aprova el
Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA. El TTIP
representa el paradigma de l’hegemonia ideològica dels mercats: la creació de
grans àrees econòmiques sense instàncies de govern polític i amb regulacions de
facto via "harmonització competitiva" i sotmetiment dels estats a tribunals
privats.
Aquest és el veritable debat
sobiranista del segle XXI. Un repte que la ciutadania es nega a veure i la
política no sap o no vol explicar. A ningú li agrada assumir les seves
limitacions, la seva impotència. I és aquest negacionisme el que fa més greu la
crisi de la política.
De moment, la resposta majoritària
de la ciutadania es limita a buscar noves fórmules amb els mateixos ingredients
i el mateix laboratori, el dels estats nacionals. En la recerca de la "fórmula
màgica" es produeix un fenomen curiós: els ciutadans demanen projectes
polítics personalitzats, a la seva mida. I no ens hauria de sorprendre. És la conseqüència
de l’hegemonia ideològica de la "política de mercat", que no és res
més que la translació a la societat i al món de la política de les regles de
joc de l'economia de mercat. Els ciutadans com a clients que demanen productes
cada vegada més personalitzats. I és també l'explicació de la fragmentació dels
mapes electorals a pràcticament tots els països.
Per això és tan important la reacció
ciutadana que intenta construir o millor reconstruir noves formes de política.
Amb ciutadans no clients, sinó actors i protagonistes. Amb la recerca de formes
de democràcia participativa, no sols representativa, que actuïn de manera complementària.
La democràcia participativa no es confronta amb la representativa, sinó amb la democràcia
delegativa del ciutadà consumidor de política.
L'altre repte és el de trobar els
espais territorials més adequats per fer front a l’hegemonia política dels
mercats. I aquí és clau el paper de l'espai local i per això té tanta transcendència
el que ha passat en moltes ciutats en les darrers eleccions municipals, amb la
victòria de candidatures de confluència. L'espai local, per les seves
dimensions, és un bon laboratori per assajar noves formes de participació
democràtica en l'era digital.
Una altra variable d'aquest repte és
el de la Unió Europea. Davant l’evidència que els poders econòmics estan
imposant un model d’Europa com a espai econòmic amb un feble govern polític i
uns mercats amb gran poder polític, l'esquerra viu moments de desconcert, en el
que fins i tot hi ha dubtes sobre l’orientació de la resposta. I com ha passat
en altres moments de la història, hi ha qui, davant les dificultats per construir
nous instruments polítics, decideix retrocedir cap allò vell, allò conegut, els
estats nació.
Les dues principals preguntes que
s'ha de respondre l'esquerra europea són: si compra el projecte del TTIP i si
en la batalla per recuperar la sobirania política mira cap endavant i gira la
vista enrere.
En qualsevol d'aquests escenaris, a
curt termini la política només té possibilitats de ser útil si garanteix una
gran capacitat d'agregació d'interessos i voluntats, avui dispersos. La
ciutadania ha d'entendre que els projectes polítics personalitzats, a la mida
de cadascú, son incompatibles amb una política amb capacitat de disputar la
sobirania als mercats financers.
I els actors polítics hem d'entendre
que sense capacitat de confluir en grans projectes que tinguin capacitat
d'agregar, la política serà cada cop menys útil. Encara que la inutilitat quedi
amagada darrera de "grans victòries" o dolces derrotes. Els factors
d'agregació són diversos, de classe, de gènere, d'edat. El capitalisme financer
global ha demostrat una gran capacitat de confrontar els interessos dels iguals
per protegir els seus. I el nostre repte és reconstruir complicitat, agregar
interessos.
En aquest repte de l'agregació
d'interessos, de voluntats, hi ha un vell conegut de la història. És la
dialèctica entre allò vell i allò nou, que sempre ha existit, però que ressorgeix
amb força en moments de grans crisis. És una dialèctica tan necessària com
tramposa. No hi ha res tan nou com per no tenir algun precedent en la història.
I no hi ha res tan vell com per no ser capaç d'aportar experiències. El que
necessitem són ponts que uneixin diversitats i no trinxeres que separin
interessos compartits.
D’aquí a finals d'any haurem de
respondre alguns cops a aquests reptes. Esperem encertar, totes i tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada