dilluns, 29 de juny de 2015

EL CANDIDAT MAS I LES PENSIONS


En una recent entrevista al candidat, camuflada d’entrevista al president, el Sr. Mas va afirmar que una Seguretat Social catalana garantiria millors pensions.

Em sembla una afirmació sense rigor i un engany a la ciutadania, que només es pot fer en un monòleg televisiu i no aguanta un debat de 5 minuts. I així vaig dir-ho.

A partir d’aquest moment, un tsunami de hooligans de la llista pel president m’han dedicat tot tipus de desqualificacions.

Vagi per davant que és perfectament legítim plantejar que una Catalunya independent ha de tenir sistema propi de pensions. Però no afirmar que això, per si sol, garanteix millors pensions. És absolutament fals. Com també és fals si es diu el contrari.

L’evolució del nostre sistema de pensions, espanyol o català està més lligat a l’evolució de l’economia, del mercat de treball que al marc polític en què s’articula. Entre d’altres coses perquè les dinàmiques són bastant comuns a tota Europa i estan molt marcades per tres processos simultanis: envelliment de la població, esgotament del model de finançament de base contributiva, és a dir via cotitzacions, i la negativa dels poders econòmics a una major aportació fiscal al sosteniment de les pensions.  Sense oblidar que es vol aprofitar l’oportunitat per promoure sistemes privats de capitalització individual. 

En les properes dècades tots els sistemes de pensions, tots, viuran moments de tensions i inestabilitat. També, per cert, els anomenats de capitalització privats, tot i que en aquest cas les tensions vénen motivades per la caiguda de les rendibilitats en un context de baixos tipus d’interès, especialment quan es tracta de sistemes de prestació definida.

Les tensions seran més grans en aquells sistemes de Seguretat Social que tenim un major pes de finançament contributiu, en el cas d’Espanya un 80%. La raó és obvia, les cotitzacions són una part del cost del factor treball i en una economia globalitzada la pressió a la baixa dels costos laborals és molt gran, especialment en els països com el nostre amb una economia especialitzada en ocupació intensiva en mà d’obra i poca innovació i productivitat.

La situació a Espanya es caracteritza per tres factors: l’entrada en dèficit a partir de l’any 2010 com a conseqüència de la caiguda de la població ocupada, la precarització contractual i la baixada del salaris. La reducció molt significativa del Fons de Reserva de la Seguretat Social, de manera que, de no prendre mesures, es pot esgotar en cinc anys. I, com a element positiu, que la despesa en pensions en relació al PIB és encara de les més baixes del nostre entorn i per tant ens permet un major recorregut en esforç fiscal.

Aquest dèficit és també molt important, quasi bé idèntic, si es territorialitzen les dades per CCAA. I a Catalunya ha superat ja els 4.000 milions d’euros en el darrer exercici tancat del 2014. 

Aquestes són les raons que ens han portat a ICV-EUiA a plantejar la necessitat d’una reforma amb el màxim de consens. On l’objectiu no pot ser reduir la despesa, com en les reformes anteriors, sinó augmentar els ingressos. La clau està en augmentar els ingressos fiscals, que s’haurien de fer càrrec d’unes prestacions que no són estrictament contributives, les de viduïtat i orfenesa, que superen els 21.000 milions d’euros anuals. Procés que es podria fer de manera progressiva en un període de 15/20 anys.

Aquesta necessitat d’augmentar els ingressos serà la mateixa tant en un sistema de pensions espanyol com en un de català.

Dir que les pensions augmentaran sols pel fet d’articular un sistema propi de Seguretat Social és enganyar la ciutadania. Sobretot si es fa a partir de dades parcials i enganyoses que pretenen apuntalar aquestes afirmacions.

És cert que Catalunya té més població ocupada, salaris de mitjana més elevats i, per tant, més possibilitats d’ingressos per cotitzacions. Però aquesta és només una part de la realitat.

Les cotitzacions aporten menys del 80% del total del cost de les pensions. Per tant, en qualsevol escenari serà imprescindible aportar més i nous ingressos només per garantir el nivell actual de les pensions.

I sobretot és imprescindible que, a més de la foto fixa a data d’avui, intentem una projecció de futur, la qual cosa en matèria de Seguretat Social és sempre molt difícil, com s’ha demostrat amb les moltes fallides de les prediccions, la majoria interessades.

Quina és la situació actual a Catalunya i quines poden ser les projeccions?

La despesa global en pensions a Catalunya és superior a la mitjana d’Espanya i continuarà així en les properes dècades.

Per dues raons: les pensions actuals són reflex de les cotitzacions dels darrers 40 anys, que a Catalunya en general han estat més elevades. A Catalunya la pensió mitjana actual és superior a la mitjana espanyola en totes les modalitats de pensions contributives. Per exemple, en pensions d’invalidesa la mitjana espanyola està al maig de 2015 en 923,21 euros/mes i la mitjana catalana en 999,34 euros/mes.

El segon factor és el major temps que els catalans estem cobrant pensions, fruit de la major expectativa de vida. I així ho continuarà sent en les properes dècades. L’expectativa de vida a  Espanya és de 82,82 anys i a Catalunya de 83,19. Però el més important és que aquesta diferencia és més gran quan l’expectativa de vida es calcula a partir dels 60, 70, 80 o 90 anys.
Més pensions, amb una quantia mitjana més alta i amb més anys cobrant-les suposa clarament un major esforç de finançament per a la societat. I per tant, qui digui que les pensions seran millors, haurà de dir com finançarà aquesta millora.

Segons el Sr. Mas i els seus hooligans per fer-ho tenim més ingressos contributius via cotitzacions. Perquè diuen que tenim més gent jove, més persones treballant, amb salaris més elevats. I això és només parcialment veritat.

És cert que la nostra població de fins a 19 anys és proporcionalment major que l’espanyola. L’explicació rau, sobretot, en els fluxos migratoris dels darrers anys, més importants a Catalunya que a Espanya. Però, com saben molt bé els demògrafs, aquest diferencial de natalitat entre els immigrants s’està escurçant a gran velocitat.

En la resta de franges el diferencial és menor. Mentre a Catalunya tenim un 56,22% de població en les franges de 20 a 59 anys, a Espanya és del 55,78%. I a Catalunya tenim un 23,32% en les franges de 60 en endavant i a Espanya és del 23,51%. Un diferencial molt poc significatiu. 

El més important a efectes del que parlem és que cada vegada és menys veritat que tinguem uns salaris més alts que la mitjana. Encara continua sent així, però el diferencial s’ha escurçat, molt i molt ràpidament. Per dues raons, per la precarització de l’ocupació provocada per la reforma laboral de PP i CiU i per la caiguda de pes del sector industrial –que és el que tradicionalment ha tingut salaris més alts- en l’economia catalana i la seva substitució pel sector serveis, especialment vinculat al turisme amb salaris més baixos.

En resum, l’escenari a Catalunya en el context d’una sistema propi de pensions és un major percentatge de despesa en pensions en relació a Espanya que, com a conseqüència de factors demogràfics, continuarà creixent.

I un major percentatge d’ingressos en relació a Espanya, diferencial que, com a conseqüència de la precarització laboral i del canvi d’estructura productiva, s’anirà escurçant.

O sigui, moltes tensions de finançament que s’hauran d’afrontar amb majors ingressos fiscals. I caldrà decidir d’on surten.

Significa això que un sistema català de pensions no és viable? Òbviament no, qui digui això falseja la realitat tant com el candidat Mas. Però voldria insistir en què la quantia de les pensions futures té molt a veure amb les polítiques que es practiquin en ocupació, relacions laborals i fiscalitat i molt menys amb el marc territorial en què s’articulen.

Un altre dia podríem parlar de com s’estructura un possible trànsit d’un sistema espanyol a un de català. Com es reparteixen els dèficits i com es paguen. Què passa amb aquelles persones que tenen carreres professionals distribuïdes per tota Espanya, què passa en el futur amb l’articulació de la mobilitat en empreses amb centres de treball repartits per tota Espanya i sistemes de Seguretat Social diferenciats.

Total, petits detalls insignificants.     

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Sr Coscubiela, fest-ho mirar.... no entres al fons del per que s'ha ariibat aquí,
la vostra inquìma històrica vers CDC vos porta al descredit de tot el que olori al Mas
ho torno a dir fest-ho mirar dons si tan intel-ligents sou, fes una mirada al teu partit

Anònim ha dit...

Ho sento, no puc opinar amb el meu pseudònim de disqus zyxwvut.

Em sembla un bon anàlisi. Pero no m'agrada el peatge obligatori del tercer paràgraf: "Vagi per davant que és perfectament legítim plantejar que una Catalunya independent ha de tenir sistema propi de pensions".

En aquests moment el nacionalisme català no planteja de cap manera una "independència". Les classes dominants de Catalunya tan sols volen una secessió d'Espanya mantenint l'obediència Troika. L'ús del mot "independència" no passa de ser un recurs de manipulació propagandística.

No cal retre homenatge al nacionalisme català cada cop que es comença a opinar, com no cal retre-ho al nacionalisme espanyol.

Anònim ha dit...

algo habria que cambiar, pienso en la pension de viudedad, qu eno digo que se tenga que eliminar, pero quizas si articular de otra manera. No es normal que alguien que cobra 1500 auros mensuales de suelto pueda cobrar una pension de viudedad de 1000 euros.

Anònim ha dit...

Coscu,no et possis nervios,fes una mica d'esport!!
A l'ajuntament de Barcelona teniu un arbre de Nadal,podries anar a pedalar!!

vado ha dit...

En aquestes dues afirmacions que fa els sr coscubiela:
1.-L’evolució del nostre sistema de pensions, espanyol o català està més lligat a l’evolució de l'economia, del mercat de treball que al marc polític en què s’articula

2.-la quantia de les pensions futures té molt a veure amb les polítiques que es practiquin en ocupació, relacions laborals i fiscalitat i molt menys amb el marc territorial en què s’articulen.

Jo crec que potencia el corredor del mediterrani, les connexions dels ports a la xarxa de transport, la gestió de prop del aeroport, desenvolupament de la xarxa de rodelies, També el desenvolupament de polítiques industrials orientades a les PIMES i fiscalitat orientada a la població i evitar discussions esgotadores, acabarien afecten postivament als dos punts assenyalats al principi i per tant a les pensions.

Anònim ha dit...

Es veu que les visions esbiaixades no són només patrimoni de la dreta, del poder o de la casta. Coscu, he valorat molt la teva feina sindical i política fins ara. No ho espatllis amb la manipulació informativa interessada.
Saps perfectament (o hauries de saber-ho), que les teves aportacions en política social i econòmica en la Catalunya independent seran molt ben acceptades perquè hem de construir un país nou, amb l'aportació de tots i totes les persones que hi viuen.
Salut i República!

Joan Coscubiela i Conesa ha dit...

Encantat en mantenir el debat amb tothom que s'apunti. Però un debat amb dades, anàlisis alternatius, propostes i opinions. Si es tracta de parlar d'actes de fe o de desqualificacions "Ad hominem" millor ens dediquem a altres coses més possitives.

Publica un comentari a l'entrada