La BCNencomú de Maria Salvo (Cionín)

Vaig tenir una gran alegria en assabentar-me que Maria Salvo (Cionín) tanca la llista electoral de Barcelona en Comú. Tinc moltes i poderoses raons personals per estar content, però la satisfacció té sobretot raons polítiques.

Desconec d’on va sortir la idea, tot i que no m’estranyaria que la Llum, lluitadora veïnal, anarquista i sobretot llibertària, hagi tingut alguna cosa a veure.

La Llum i la Maria són una curiosa parella d’amigues. Una llibertària, l’altra comunista de pedra picada, que saben de la importància de la generositat personal i política i de les relacions personals per construir qualsevol cosa positiva.

Cal recordar que Maria Salvo és militant comunista des de la seva joventut, germana, dona i amiga de comunistes, fundadora de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) l’embrió del PSUC, el gran procés de confluència política de Catalunya amb gran d’impacte sobre la història de la Catalunya contemporània. I que fins als seus 95 anys ha mantingut aquests vincles emocionals i polítics.

No m’atreveixo a interpretar la intenció dels que varen decidir la composició de la llista electoral, però no puc deixar de destacar el fort simbolisme que comporta que la Maria Salvo tanqui la candidatura municipal que encapçala l’Ada Colau.

Fa molt de temps que algunes persones, entre les que em trobo, veníem reflexionant i defensant la necessitat de tendir ponts entre persones, sectors socials i generacions que vivien i lluitaven en paral·lel i sense trobar-se. És una reflexió compartida, entre d’altres, amb companys i amics molt més joves, com l’Arnau Monterde i el Javier Toret, i d’altres més de la meva generació, com en Manuel Castells o en Jordi Borja.

Sempre he cregut que a Catalunya el canvi social i polític que acabi amb la hegemonia ideològica del pujolisme només pot venir de la confluència de les experiències i cultures provinents del PSUC amb les que protagonitzen els actuals moviments socials, fills de les lluites front la globalització.

A Catalunya, el pujolisme ha monopolitzat ideològicament la societat durant dècades. És tal la seva hegemonia cultural, en el sentit gramscià, que ha imposat l’imaginari d’una societat sense classes, on els conflictes socials no formen part de la realitat ni de les categories de les anàlisis polítiques.

Però, per damunt de tot, el gran èxit del pujolisme ha estat que la seva ideologia s’ha implantat a Catalunya com ho fan els boscos d’eucaliptus. Ocupant tot l’espai, absorbint tots els nutrients i dessecant la terra, de manera que cap altra espècie pot ocupar el seu espai. I que ho ha fet deixant una herència molt més potent que la distància tàctica que els seus hereus volen marcar. Tant, que els fills i nets polítics del pujolisme ni tan sols són conscients que pensen i actuen en aquest imaginari. En això consisteix l’hegemonia ideològica del pujolisme. 

Aquestes són les raons per les que em fa tanta il·lusió que la imatge de la Maria Salvo tancant la llista que encapçala l’Ada Colau sigui alguna cosa més que una mera casualitat de la vida.  Que representi l’oportunitat de construir una societat basada en altres fonaments, els compartits al llarg de tantes generacions.

Cap la possibilitat que els nets i les netes –ara parlo de Barcelona en Comú- se sentin més propers als avis i les àvies que als pares i les mares, amb els que sempre tenen més incomprensions mútues. Als avis i les àvies sempre els hi veiem les grandeses de la seva vida, mentre que als pares i les mares els hi destaquem més les misèries. Són coses que a tothom ens ha passat i es repeteixen generació darrera generació. Tot i que la Maria sap per experiència vital que les dues coses, grandeses i misèries, es donen en qualsevol experiència humana.

Entre la Maria Salvo, fundadora de la JSU, i la que tanca la llista de Barcelona en Comú hi ha alguna cosa més que una vida intensa de lluita.

Hi ha cultures polítiques, diverses, en ocasions confrontades, que han protagonitzat els millors moments de la història recent de Catalunya. Les lluites de la PAH pel dret a l’habitatge, les lluites per la inserció de les persones amb dificultats que han trobat sempre en Ricard Gomà el millor interlocutor, sense deixar de ser activista social. O les lluites pels drets de les persones discapacitades que varen trobar en la Lali Vintró un gran suport per fer que Barcelona sigui una de les ciutats que, malgrat les moltes insuficiències, més ha treballat per reduir els obstacles a les persones de mobilitat reduïda.

Té tanta potencialitat col·lectiva aquesta trobada de generacions, cultures i experiències diferents que ben bé mereixia el simbolisme de Maria Salvo i Josep Fontana posant-li cara. Gràcies als qui varen tenir una idea tan prenyada d’esperances.