PP: XENOFÒBIA DE CLASSE

Avui he intervingut al Congrés, davant el ministre Jorge Fernández Díaz, per denunciar la propaganda xenòfoba que ha utilitzat el PP a Catalunya en la darrera campanya electoral municipal i dir-li que "al PP utilitzen xenofòbia de classe".

Aquí us deixo el video de la intervenció completa:

CONFLUÈNCIES PRE-ELECTORALS i PACTES POST-ELECTORALS

El 9 de febrer d'enguany vaig fer aquest post. Crec sincerament que els resultats del 24M a Barcelona i a tota Catalunya, confirmen les reflexions que feia fa tres mesos. 

Avui més que mai, calen CONFLUÈNCIES PRE-ELECTORALS i PACTES POST-ELECTORALS.

 

 

CONFLUÈNCIA I PACTES

2015 serà un any intens i llarg en termes electorals. Si en política 10 mesos sempre han estat una era geològica, amb el vertiginós ritme que imposen els temps digitals, enguany poden ser una eternitat.

No crec que ningú estigui en condicions de fer prediccions amb garanties d’encert, excepte, clar, els que viuen de fer-les i tenen el costum de no avaluar-les. És sorprenent la facilitat amb què hem oblidat l’escassa fiabilitat de les enquestes prèvies al 25 de novembre de 2012. Per no encertar, no varen encertar ni la direcció que agafarien els resultats.

Tot apunta a una gran volatilitat de l’escenari polític i a què les tendències que avui semblen consolidades no ho seran tant.

Tinc la intuïció que les eleccions autonòmiques a Andalusia ho posaran de manifest, però tampoc és clar que del seu resultat es pugui treure una conclusió ni tan sols una tendència vàlida per a tot el cicle electoral.

Dins d’aquesta dificultat per esbrinar el que passarà hi ha alguns factors que sí que es pot afirmar, sense ser massa imprudent, que estan garantits: la presència de moltes més forces polítiques als ajuntaments, Parlaments de comunitats autònomes i Parlament espanyol. I, en conseqüència, una major dificultat per configurar majories de govern.

La cosa sembla molt evident en les eleccions generals, on son determinants les províncies en que s’elegeixen entre 3 i 5 diputats i només entren en el repartiment dos partits, ara potser tres. Aquesta tendència és generalitzable a totes les CCAA, especialment a aquelles, com Astúries, Múrcia o Castella la Manxa, en què s’han aprovat lleis electorals tendents a consolidar el bipartidisme i impedir l’entrada de terceres forces. També en els ajuntaments de les grans ciutats i fins i tot en algunes de mitjanes.

Si és així, fora bo que totes les forces, moviments i plataformes que configuren el dispers món de l’esquerra transformadora tinguessin clara una cosa: és impossible construir alternatives polítiques a la dreta, es digui PP o CiU, sense entendre la necessitat de confluències preelectorals i pactes postelectorals.

Avançar per aquest camí requereix, almenys, tres premisses: entendre que les organitzacions polítiques no són un fi en si mateix sinó un mitjà per intentar des de les institucions contribuir a la lluita de la societat per transformar la realitat. Assumir que sense confluència no existeix cap possibilitat ni tan sols d’intentar-ho. I acceptar que en política, com en la vida, pactar no és una traïció sinó una condició imprescindible per avançar en els teus objectius.

Aquesta és la reflexió política que ha portat a configurar una candidatura de confluència a Barcelona i a altres municipis catalans.

Sincerament, no crec que es pugui entendre, excepte que es doni una explicació convincent que fins ara no s’ha donat, per què el que és positiu per a Barcelona no ho és per a les eleccions catalanes o espanyoles.

Els ciutadans farien bé en exigir-nos a totes les forces polítiques claredat en aquest sentit.

Les persones que vulguin utilitzar el seu vot només per fotre-li una puntada de peu al taulell o donar-li una alegria al cos no cal que es preocupin d’aquests factors.

Els ciutadans que volen recuperar la sobirania política per a la ciutadania. Els que vulguin donar-li una oportunitat a les polítiques de reversió de la reforma laboral de PP-CIU, als desnonaments, a la lluita contra la pobresa energètica, a l’atenció a la dependència, a la recuperació de la universalitat de la sanitat pública, a un sistema educatiu que garanteixi la igualtat i tot allò pel que han estat lluitant als carrers durant aquests anys, farien bé en exigir a les forces polítiques un compromís clar en favor de la confluència preelectoral i els pactes postelectorals.

Si amb confluència i pactes aquests objectius de polítiques alternatives són ja difícils d’assolir en un món on els mercats de capitals exerceixen un gran poder polític de facto, sense apostar per la confluència i els pactes no tenen cap oportunitat ni de plantejar-se. I qui digui el contrari menteix als ciutadans o s’enganya a si mateix.

Els ciutadans també tenen responsabilitats i la més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama polític tan dispers i esmicolat, expliquen que ells sols es basten i es sobren per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara.

  

És hora que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat.

PP: ENGAÑANDO HASTA EL FINAL

Como si lo llevara en los genes, el Gobierno del PP está terminando la legislatura tal como la comenzó, engañando a la ciudadanía, al menos intentándolo.

La lista de engaños de Rajoy y su Gobierno -creación de empleo, bajada de impuestos, no coste del rescate bancario- es tan larga que en ocasiones da la impresión que una parte de los ciudadanos se ha acostumbrado a ello, como pasa con las imágenes de dramas humanitarios.

Algo parecido o más grave sucede con la continua cascada de casos de corrupción y los intentos del PP y su Acorazada Mediática que pretenden generar la imagen de una corrupción que afecta a todos por igual. Tienen la esperanza que una parte de la ciudadanía que les vota piense algo así como: "corruptos por corruptos, sigo votando a los míos".

Por eso es muy importante hacer pedagogía de lo que está pasando en este final de legislatura y que los medios ayuden a ir más allá de la anécdota.

Mi percepción es que el Gobierno Rajoy ha puesto en marcha una estrategia que va por dos carriles, que aparentan - solo aparentan- direcciones distintas.

De un lado, ha puesto en marcha una campaña de barniz social con propuestas como el Plan de ayuda a la familia, con muchas declaraciones y pocos compromisos. Al mismo tiempo aparecen medidas de aumento del gasto público, como el Decreto Ley de "ayuda" al cine, que pretende tapar una nueva ampliación del crédito para gastos militares. Los dos Decretos Ley se convalidarán el jueves 28 de mayo.

Estas medidas de aumento puntual del gasto público no cuadran en absoluto con las previsiones de déficit público del Gobierno. Y tienen una característica, la de no restituir los derechos usurpados por el Gobierno Rajoy -prestaciones de desempleo, atención a la dependencia- sino atender a colectivos muy concretos con un gasto más simbólico que real. Parece que Rajoy intuye o sabe que muchos de los más perjudicados por sus medidas de recorte pueden haberse auto-excluido de la participación en elecciones. Es una tendencia antigua, pero que se puede acrecentar en este ciclo electoral.

Y lo más desapercibido de las políticas de Rajoy es el intento de apurar hasta el último minuto para sacarle el máximo rendimiento de su mayoría absoluta. Solo así se entiende la avalancha de Proyectos de Ley de final de legislatura -Ley de carreteras, Ley del sector ferroviario y una larga lista-.

Rajoy sabe que todo lo que no apruebe ahora no lo va a poder aprobar en la siguiente legislatura, porque no estará en el Gobierno o porque, estando, no tendrá mayoría para ello. Y sabe también de la dificultad para revertir las políticas que ahora está aprobando con su mayoría absolutista, dada la dispersión parlamentaria que se puede producir.

Sinceramente, cuando antes se acabe esta legislatura, menos daño podrá hacer el PP. Y el único camino es infligirle una dura derrota electoral en municipales y autonómicas.

Intervenció al Congrés sobre l'ús del català a la justícia

La BCNencomú de Maria Salvo (Cionín)

Vaig tenir una gran alegria en assabentar-me que Maria Salvo (Cionín) tanca la llista electoral de Barcelona en Comú. Tinc moltes i poderoses raons personals per estar content, però la satisfacció té sobretot raons polítiques.

Desconec d’on va sortir la idea, tot i que no m’estranyaria que la Llum, lluitadora veïnal, anarquista i sobretot llibertària, hagi tingut alguna cosa a veure.

La Llum i la Maria són una curiosa parella d’amigues. Una llibertària, l’altra comunista de pedra picada, que saben de la importància de la generositat personal i política i de les relacions personals per construir qualsevol cosa positiva.

Cal recordar que Maria Salvo és militant comunista des de la seva joventut, germana, dona i amiga de comunistes, fundadora de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) l’embrió del PSUC, el gran procés de confluència política de Catalunya amb gran d’impacte sobre la història de la Catalunya contemporània. I que fins als seus 95 anys ha mantingut aquests vincles emocionals i polítics.

No m’atreveixo a interpretar la intenció dels que varen decidir la composició de la llista electoral, però no puc deixar de destacar el fort simbolisme que comporta que la Maria Salvo tanqui la candidatura municipal que encapçala l’Ada Colau.

Fa molt de temps que algunes persones, entre les que em trobo, veníem reflexionant i defensant la necessitat de tendir ponts entre persones, sectors socials i generacions que vivien i lluitaven en paral·lel i sense trobar-se. És una reflexió compartida, entre d’altres, amb companys i amics molt més joves, com l’Arnau Monterde i el Javier Toret, i d’altres més de la meva generació, com en Manuel Castells o en Jordi Borja.

Sempre he cregut que a Catalunya el canvi social i polític que acabi amb la hegemonia ideològica del pujolisme només pot venir de la confluència de les experiències i cultures provinents del PSUC amb les que protagonitzen els actuals moviments socials, fills de les lluites front la globalització.

A Catalunya, el pujolisme ha monopolitzat ideològicament la societat durant dècades. És tal la seva hegemonia cultural, en el sentit gramscià, que ha imposat l’imaginari d’una societat sense classes, on els conflictes socials no formen part de la realitat ni de les categories de les anàlisis polítiques.

Però, per damunt de tot, el gran èxit del pujolisme ha estat que la seva ideologia s’ha implantat a Catalunya com ho fan els boscos d’eucaliptus. Ocupant tot l’espai, absorbint tots els nutrients i dessecant la terra, de manera que cap altra espècie pot ocupar el seu espai. I que ho ha fet deixant una herència molt més potent que la distància tàctica que els seus hereus volen marcar. Tant, que els fills i nets polítics del pujolisme ni tan sols són conscients que pensen i actuen en aquest imaginari. En això consisteix l’hegemonia ideològica del pujolisme. 

Aquestes són les raons per les que em fa tanta il·lusió que la imatge de la Maria Salvo tancant la llista que encapçala l’Ada Colau sigui alguna cosa més que una mera casualitat de la vida.  Que representi l’oportunitat de construir una societat basada en altres fonaments, els compartits al llarg de tantes generacions.

Cap la possibilitat que els nets i les netes –ara parlo de Barcelona en Comú- se sentin més propers als avis i les àvies que als pares i les mares, amb els que sempre tenen més incomprensions mútues. Als avis i les àvies sempre els hi veiem les grandeses de la seva vida, mentre que als pares i les mares els hi destaquem més les misèries. Són coses que a tothom ens ha passat i es repeteixen generació darrera generació. Tot i que la Maria sap per experiència vital que les dues coses, grandeses i misèries, es donen en qualsevol experiència humana.

Entre la Maria Salvo, fundadora de la JSU, i la que tanca la llista de Barcelona en Comú hi ha alguna cosa més que una vida intensa de lluita.

Hi ha cultures polítiques, diverses, en ocasions confrontades, que han protagonitzat els millors moments de la història recent de Catalunya. Les lluites de la PAH pel dret a l’habitatge, les lluites per la inserció de les persones amb dificultats que han trobat sempre en Ricard Gomà el millor interlocutor, sense deixar de ser activista social. O les lluites pels drets de les persones discapacitades que varen trobar en la Lali Vintró un gran suport per fer que Barcelona sigui una de les ciutats que, malgrat les moltes insuficiències, més ha treballat per reduir els obstacles a les persones de mobilitat reduïda.

Té tanta potencialitat col·lectiva aquesta trobada de generacions, cultures i experiències diferents que ben bé mereixia el simbolisme de Maria Salvo i Josep Fontana posant-li cara. Gràcies als qui varen tenir una idea tan prenyada d’esperances.