Avui he intervingut al Congrés, davant el ministre Jorge Fernández Díaz, per denunciar la propaganda xenòfoba que ha utilitzat el PP a Catalunya en la darrera campanya electoral municipal i dir-li que "al PP utilitzen xenofòbia de classe".
Aquí us deixo el video de la intervenció completa:
dimecres, 27 de maig de 2015
dilluns, 25 de maig de 2015
CONFLUÈNCIES PRE-ELECTORALS i PACTES POST-ELECTORALS
El 9 de febrer d'enguany vaig fer aquest post. Crec sincerament que els resultats del 24M a Barcelona i a tota Catalunya, confirmen les reflexions que feia fa tres mesos.
Avui més que mai, calen CONFLUÈNCIES PRE-ELECTORALS i PACTES POST-ELECTORALS.
CONFLUÈNCIA I PACTES
2015 serà un any intens i llarg en termes electorals. Si en política 10 mesos sempre han estat una era geològica,
amb el vertiginós ritme que imposen els temps digitals, enguany poden ser una eternitat.
No crec que ningú estigui en condicions de fer prediccions amb garanties d’encert, excepte, clar, els que viuen
de fer-les i tenen el costum de no avaluar-les. És sorprenent la facilitat amb què hem oblidat l’escassa fiabilitat de les enquestes prèvies al 25 de novembre de 2012. Per no encertar, no varen encertar ni la direcció que agafarien els resultats.
Tot apunta a una gran volatilitat de l’escenari polític i a què les tendències que avui semblen consolidades
no ho seran tant.
Tinc la intuïció que les eleccions autonòmiques a Andalusia ho posaran de manifest, però tampoc és clar que del
seu resultat es pugui treure una conclusió ni tan sols una tendència vàlida per a tot el cicle electoral.
Dins d’aquesta dificultat per esbrinar el que passarà hi ha alguns factors que sí que es pot afirmar, sense ser massa imprudent, que estan garantits:
la presència de moltes més forces polítiques als ajuntaments, Parlaments de comunitats autònomes i Parlament espanyol. I, en conseqüència, una major dificultat per configurar majories de govern.
La cosa sembla molt evident en les eleccions generals, on
son determinants les províncies en que s’elegeixen entre 3 i 5 diputats i només entren en el repartiment dos partits, ara potser tres. Aquesta tendència és generalitzable a totes les CCAA, especialment a aquelles,
com Astúries, Múrcia o Castella la Manxa, en què s’han aprovat lleis electorals tendents a consolidar el bipartidisme i impedir l’entrada de terceres forces. També en els ajuntaments de les grans ciutats i fins i tot en algunes de mitjanes.
Si és així, fora bo que totes les forces, moviments i plataformes que configuren el
dispers món de l’esquerra transformadora tinguessin clara una cosa: és impossible construir alternatives polítiques a la dreta, es digui PP o CiU,
sense entendre la necessitat de confluències preelectorals i pactes postelectorals.
Avançar per aquest camí requereix, almenys, tres premisses:
entendre que les organitzacions polítiques no són un fi en si mateix sinó un mitjà per intentar des de les institucions contribuir a la lluita de la societat per transformar la realitat.
Assumir que sense confluència no existeix cap possibilitat ni tan sols d’intentar-ho. I acceptar que
en política, com en la vida, pactar no és una traïció sinó una condició imprescindible per avançar en els teus objectius.
Aquesta és la reflexió política que ha portat a configurar una
candidatura de confluència a Barcelona i a altres municipis catalans.
Sincerament, no crec que es pugui entendre, excepte que es doni una explicació convincent que fins ara no s’ha donat,
per què el que és positiu per a Barcelona no ho és per a les eleccions catalanes o espanyoles.
Els ciutadans farien bé en exigir-nos a totes les forces polítiques claredat en aquest sentit.
Les persones que vulguin
utilitzar el seu vot només per fotre-li una puntada de peu al taulell o donar-li una alegria al cos no cal que es preocupin d’aquests factors.
Els ciutadans que volen recuperar la sobirania política per a la ciutadania. Els que vulguin donar-li una oportunitat
a les polítiques de reversió de la reforma laboral de PP-CIU, als desnonaments, a la lluita contra la pobresa energètica, a l’atenció a la dependència, a la recuperació de la universalitat de la sanitat pública, a un sistema educatiu que garanteixi la igualtat
i tot allò pel que han estat lluitant als carrers durant aquests anys, farien bé en
exigir a les forces polítiques un compromís clar en favor de la confluència preelectoral i els pactes postelectorals.
Si amb confluència i pactes aquests objectius de polítiques alternatives són ja difícils d’assolir en un món
on els mercats de capitals exerceixen un gran poder polític de facto, sense apostar per la confluència i els pactes no tenen cap oportunitat ni de plantejar-se.
I qui digui el contrari menteix als ciutadans o s’enganya a si mateix.
Els ciutadans també tenen responsabilitats i la més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama
polític tan dispers i esmicolat, expliquen que ells sols es basten i es sobren per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara.
dimecres, 20 de maig de 2015
PP: ENGAÑANDO HASTA EL FINAL
Como si lo
llevara en los genes, el Gobierno del PP está terminando la legislatura tal
como la comenzó, engañando a la ciudadanía, al menos intentándolo.
La lista de
engaños de Rajoy y su Gobierno -creación de empleo, bajada de impuestos, no
coste del rescate bancario- es tan larga que en ocasiones da la impresión que
una parte de los ciudadanos se ha acostumbrado a ello, como pasa con las
imágenes de dramas humanitarios.
Algo
parecido o más grave sucede con la continua cascada de casos de corrupción y
los intentos del PP y su Acorazada Mediática que pretenden generar la imagen de
una corrupción que afecta a todos por igual. Tienen la esperanza que una parte
de la ciudadanía que les vota piense algo así como: "corruptos por
corruptos, sigo votando a los míos".
Por eso es
muy importante hacer pedagogía de lo que está pasando en este final de
legislatura y que los medios ayuden a ir más allá de la anécdota.
Mi
percepción es que el Gobierno Rajoy ha puesto en marcha una estrategia que va
por dos carriles, que aparentan - solo aparentan- direcciones distintas.
De un lado,
ha puesto en marcha una campaña de barniz social con propuestas como el Plan de
ayuda a la familia, con muchas declaraciones y pocos compromisos. Al mismo
tiempo aparecen medidas de aumento del gasto público, como el Decreto Ley de
"ayuda" al cine, que pretende tapar una nueva ampliación del crédito
para gastos militares. Los dos Decretos Ley se convalidarán el jueves 28 de
mayo.
Estas
medidas de aumento puntual del gasto público no cuadran en absoluto con las
previsiones de déficit público del Gobierno. Y tienen una característica, la de
no restituir los derechos usurpados por el Gobierno Rajoy -prestaciones de
desempleo, atención a la dependencia- sino atender a colectivos muy concretos
con un gasto más simbólico que real. Parece que Rajoy intuye o sabe que muchos
de los más perjudicados por sus medidas de recorte pueden haberse auto-excluido
de la participación en elecciones. Es una tendencia antigua, pero que se puede
acrecentar en este ciclo electoral.
Y lo más
desapercibido de las políticas de Rajoy es el intento de apurar hasta el último
minuto para sacarle el máximo rendimiento de su mayoría absoluta. Solo así se
entiende la avalancha de Proyectos de Ley de final de legislatura -Ley de
carreteras, Ley del sector ferroviario y una larga lista-.
Rajoy sabe
que todo lo que no apruebe ahora no lo va a poder aprobar en la siguiente
legislatura, porque no estará en el Gobierno o porque, estando, no tendrá
mayoría para ello. Y sabe también de la dificultad para revertir las políticas
que ahora está aprobando con su mayoría absolutista, dada la dispersión
parlamentaria que se puede producir.
Sinceramente,
cuando antes se acabe esta legislatura, menos daño podrá hacer el PP. Y el
único camino es infligirle una dura derrota electoral en municipales y
autonómicas.
dijous, 14 de maig de 2015
dijous, 7 de maig de 2015
La BCNencomú de Maria Salvo (Cionín)
Vaig tenir una gran alegria en assabentar-me que Maria Salvo (Cionín) tanca la llista
electoral de Barcelona en Comú. Tinc moltes i poderoses raons personals per
estar content, però la satisfacció té sobretot raons polítiques.
Desconec d’on va sortir la idea, tot
i que no m’estranyaria que la Llum,
lluitadora veïnal, anarquista i sobretot llibertària, hagi tingut alguna
cosa a veure.
La Llum i la Maria són una curiosa parella d’amigues. Una
llibertària, l’altra comunista de pedra picada, que saben de la importància de
la generositat personal i política i de les
relacions personals per construir qualsevol cosa positiva.
Cal recordar que Maria Salvo és militant comunista des de la
seva joventut, germana, dona i amiga de comunistes, fundadora de les Joventuts
Socialistes Unificades (JSU) l’embrió del PSUC, el gran procés de confluència
política de Catalunya amb gran d’impacte sobre la història de la Catalunya
contemporània. I que fins als seus 95
anys ha mantingut aquests vincles emocionals i polítics.
No m’atreveixo a interpretar la
intenció dels que varen decidir la composició de la llista electoral, però no
puc deixar de destacar el fort
simbolisme que comporta que la Maria Salvo tanqui la candidatura municipal que
encapçala l’Ada Colau.
Fa molt de temps que algunes
persones, entre les que em trobo, veníem reflexionant i defensant la necessitat
de tendir ponts entre persones, sectors
socials i generacions que vivien i lluitaven en paral·lel i sense trobar-se. És
una reflexió compartida, entre d’altres, amb companys i amics molt més joves, com
l’Arnau Monterde i el Javier Toret, i d’altres més de la meva generació, com en
Manuel Castells o en Jordi Borja.
Sempre he cregut que a Catalunya el canvi social i polític que
acabi amb la hegemonia ideològica del pujolisme només pot venir de la
confluència de les experiències i cultures provinents del PSUC amb les que
protagonitzen els actuals moviments socials, fills de les lluites front la
globalització.
A Catalunya, el pujolisme ha monopolitzat ideològicament la societat
durant dècades. És tal la seva hegemonia cultural, en el sentit
gramscià, que ha imposat l’imaginari d’una societat sense classes, on els
conflictes socials no formen part de la realitat ni de les categories de les
anàlisis polítiques.
Però, per damunt de tot, el gran
èxit del pujolisme ha estat que la seva
ideologia s’ha implantat a Catalunya com ho fan els boscos d’eucaliptus.
Ocupant tot l’espai, absorbint tots els nutrients i dessecant la terra, de
manera que cap altra espècie pot ocupar el seu espai. I que ho ha fet deixant
una herència molt més potent que la distància tàctica que els seus hereus volen
marcar. Tant, que els fills i nets polítics del pujolisme ni tan sols són
conscients que pensen i actuen en aquest imaginari. En això consisteix l’hegemonia ideològica del pujolisme.
Aquestes són les raons per les que em
fa tanta il·lusió que la imatge de la Maria
Salvo tancant la llista que encapçala l’Ada Colau sigui alguna cosa més que una
mera casualitat de la vida. Que
representi l’oportunitat de construir una societat basada en altres fonaments,
els compartits al llarg de tantes generacions.
Cap la possibilitat que els nets i
les netes –ara parlo de Barcelona en Comú- se sentin més propers als avis i les
àvies que als pares i les mares, amb els que sempre tenen més incomprensions
mútues. Als avis i les àvies sempre els hi veiem les grandeses de la seva vida,
mentre que als pares i les mares els hi destaquem més les misèries. Són coses que a tothom ens ha passat i es
repeteixen generació darrera generació. Tot i que la Maria sap per experiència vital que les dues coses, grandeses i
misèries, es donen en qualsevol experiència humana.
Entre la Maria Salvo, fundadora de la JSU, i la que tanca la llista de
Barcelona en Comú hi ha alguna cosa més que una vida intensa de lluita.
Hi ha cultures polítiques, diverses,
en ocasions confrontades, que han protagonitzat els millors moments de la
història recent de Catalunya. Les lluites de la PAH pel dret a l’habitatge, les
lluites per la inserció de les persones amb dificultats que han trobat sempre en
Ricard Gomà el millor interlocutor, sense deixar de ser activista social. O les
lluites pels drets de les persones discapacitades que varen trobar en la Lali
Vintró un gran suport per fer que Barcelona sigui una de les ciutats que,
malgrat les moltes insuficiències, més ha treballat per reduir els obstacles a
les persones de mobilitat reduïda.
Té tanta potencialitat col·lectiva aquesta trobada de
generacions, cultures i experiències diferents que ben bé mereixia el
simbolisme de Maria Salvo i Josep
Fontana posant-li cara. Gràcies als qui varen tenir una idea tan prenyada
d’esperances.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)