LA REPÚBLICA DE JOSEP PÉREZ MOYA

Les circumstàncies de la vida han volgut que el company Josep Pérez Moya prengui possessió de la seva acta de diputat el 14 d’abril.

No es pot demanar millor estrena per a algú, fill de la cultura del PSUC, que coneix molt bé la importància dels valors republicans per fer política.

En Josep ha estat molts anys fent política municipal. I no a qualsevol lloc, sinó a l’Ajuntament del Prat, amb l’equip del Lluís Tejedor, l’exemple perfecte per explicar que sí es poden fer les coses diferents.

Que desenvolupament econòmic és compatible amb respecte al medi ambient, que la indústria no és incompatible amb el Parc Agrari del Baix. Que és possible, tot i les limitacions, avançar en la cohesió social d’un municipi, treballant en el terreny de l’urbanisme, l’educació i les polítiques actives. Que els riscos de l’especulació no són insalvables. Que es poden vèncer les pressions demagògiques dels qui van intentar vendre Eurovegas, manipulant les necessitats i els sentiments d’una població, la del Baix, molt castigada per l’atur. I tot això, havent d’aguantar una dreta local xenòfoba.

En Josep porta en la seva motxilla particular, entre moltes d’altres, l’experiència d’haver posat en marxa en l’equip de Joan Saura mesures importants en matèria de trànsit.

Unes mesures de control de la velocitat en determinades vies amb objectius de seguretat i ambientals que varen ser objecte de l’agressió del lobby del RACC, amb la inestimable ajuda de La Vanguardia, entre d’altres mitjans, i l’oportunisme de CiU. Quin goig veure el govern dels millors havent de reimplantar les mesures de trànsit que tant havien criticat quan estaven a l’oposició del govern de progrés.

El Ple d’aquesta setmana, en el que en Josep s’estrenarà en la defensa de l’esmena a la totalitat a la “Ley de Montes” del PP i en el debat de dues lleis d’infància del PP, ve carregat de debats.

Entre aquests, el debat sobre el Consell Europeu on tindrem l’oportunitat de recordar les nostres alternatives front el lobby energètic i el segrest a què té sotmesos el governs de torn. També les propostes per convocar una conferència europea per acordar la reestructuració ordenada del deute i sobre l’anomenat Pla Juncker, un altre placebo en el que la Comissió renuncia a la inversió pública per reactivar Europa. 

En el rerefons d’aquests debats, una necessitat imperiosa de construir alternatives polítiques a Catalunya i Espanya. I la necessitat de fer-ho a partir d’un doble procés constituent, en el que es puguin superar les limitacions i l’esgotament del sistema nascut a la transició i, al mateix temps, obrir les portes al ple reconeixement del dret a decidir de Catalunya sobre com vol organitzar-se políticament com a nació.

Per dur a bon port aquest doble procés constituent és imprescindible construir-lo sobre bases sòlides. I la primera és una bona lectura del nostre passat recent. El pacte constitucional no va ser mèrit d’un rei, sinó de tot un poble. Va ser l’expressió d’una correlació de forces en què ni el continuisme ni la ruptura varen poder imposar-se un a l’altra. Ho sap molt bé la generació d’en Josep Pérez Moya i ho hauria de saber tothom qui es consideri hereu de la cultura del marxisme.

Clar que això de la correlació de forces sempre es pot explicar d’una manera més planera. Un procés constituent és com el pa que necessita de farina, aigua, llevat, un forn i un forner o fornera.

El pa, l’aigua i el llevat són els vots de la ciutadania, el forn són les lluites socials. I és molt important que el forner o la fornera, sempre amb el seu toc personal i d’innovació, sàpiga aprofitar l’experiència i la saviesa acumulada al llarg de la humanitat per fer bon pa.

Salut i República.