Les circumstàncies de la vida han volgut que
el company Josep Pérez Moya prengui
possessió de la seva acta de diputat el 14 d’abril.
No
es pot demanar millor estrena
per a algú, fill de la cultura del PSUC, que coneix molt bé la importància dels
valors republicans per fer política.
En
Josep ha estat molts anys fent política municipal. I no a qualsevol lloc, sinó a l’Ajuntament del Prat,
amb l’equip del Lluís Tejedor, l’exemple
perfecte per explicar que sí es poden fer les coses diferents.
Que
desenvolupament econòmic és compatible amb respecte al medi ambient, que la indústria no és incompatible amb el
Parc Agrari del Baix. Que és possible, tot i les limitacions, avançar en la
cohesió social d’un municipi, treballant en el terreny de l’urbanisme,
l’educació i les polítiques actives. Que
els riscos de l’especulació no són insalvables. Que es poden vèncer les
pressions demagògiques dels qui van intentar vendre Eurovegas, manipulant les
necessitats i els sentiments d’una població, la del Baix, molt castigada per
l’atur. I tot això, havent d’aguantar
una dreta local xenòfoba.
En Josep porta en la seva motxilla particular,
entre moltes d’altres, l’experiència d’haver
posat en marxa en l’equip de Joan Saura mesures importants en matèria de trànsit.
Unes
mesures de control de la velocitat en determinades vies amb objectius de
seguretat i ambientals que
varen ser objecte de l’agressió del lobby del RACC, amb la inestimable ajuda de
La Vanguardia, entre d’altres mitjans, i l’oportunisme de CiU. Quin goig veure el
govern dels millors havent de reimplantar les mesures de trànsit que tant
havien criticat quan estaven a l’oposició del govern de progrés.
El
Ple d’aquesta setmana, en el que en Josep s’estrenarà en la defensa de l’esmena
a la totalitat a la “Ley de Montes” del PP i en el debat de dues lleis d’infància del PP, ve carregat de debats.
Entre
aquests, el debat sobre el Consell Europeu on tindrem l’oportunitat de recordar les nostres
alternatives front el lobby energètic i el segrest a què té sotmesos el governs
de torn. També les propostes per convocar una conferència europea per acordar
la reestructuració ordenada del deute i sobre l’anomenat Pla Juncker, un altre
placebo en el que la Comissió renuncia a la inversió pública per reactivar
Europa.
En el rerefons d’aquests debats, una necessitat imperiosa de construir
alternatives polítiques a Catalunya i Espanya. I la necessitat de fer-ho a
partir d’un doble procés constituent, en el que es puguin superar les
limitacions i l’esgotament del sistema nascut a la transició i, al mateix temps,
obrir les portes al ple reconeixement del dret a decidir de Catalunya sobre com
vol organitzar-se políticament com a nació.
Per
dur a bon port aquest doble procés constituent és imprescindible construir-lo
sobre bases sòlides. I la
primera és una bona lectura del nostre passat recent. El pacte constitucional
no va ser mèrit d’un rei, sinó de tot un poble. Va ser l’expressió d’una
correlació de forces en què ni el continuisme ni la ruptura varen poder
imposar-se un a l’altra. Ho sap molt bé la generació d’en Josep Pérez Moya i ho
hauria de saber tothom qui es consideri hereu de la cultura del marxisme.
Clar
que això de la correlació de forces sempre es pot explicar d’una manera més
planera. Un procés
constituent és com el pa que necessita de farina, aigua, llevat, un forn i un
forner o fornera.
El
pa, l’aigua i el llevat són els vots de la ciutadania, el forn són les lluites socials. I és molt
important que el forner o la fornera, sempre amb el seu toc personal i d’innovació,
sàpiga aprofitar l’experiència i la
saviesa acumulada al llarg de la humanitat per fer bon pa.
Salut
i República.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada