dissabte, 7 de març de 2015

EL CAMÍ CONFEDERAL A LA SOBIRANIA

El camí confederal a la sobirania

Us deixo unes reflexions sobre el projecte polític aprovat en la Convenció Nacional d'ICV. A partir de l'article original publicat a l'estimat Treball. I us convido a participar en el debat que s'ha suscitat

El camí confederal a la sobirania
La globalització econòmica esta limitant la capacitat de les institucions polítiques per regular les relacions econòmiques i socials i de les organitzacions socials per exercir de contrapoder dels mercats. Aquesta pèrdua de sobirania està en els orígens del deteriorament de la legitimitat social de la política i dels estats nació.
La darrera crisi ho ha fet més evident, quan ha fet més visible encara el poder dels mercats de capital com a poder polític real. Per això el Segle XXI ve marcat per la necessitat de recuperar la sobirania política per la ciutadania.
És més que probable que aquesta reconstrucció de una nova sobirania es produeixi en espais territorials diferents, més amplis que els dels estats nacionals, i amb formes d’organització social e institucions avui encara per descobrir. Així ha estat al llarg de la història.
A Catalunya aquesta crisi conflueix en el temps amb una vella aspiració, la del reconeixement nacional i amb una vella incapacitat, la de l’Estat espanyol per entendre la seva realitat plurinacional.
En aquest escenari s’emmarca la darrera Convenció Nacional d’ICV que ha tingut com objectiu aprofundir en el projecte del model de societat i d’articulació política de Catalunya, al mateix temps que s’ha articulat la proposta de Pla de Rescat social per donar resposta a la situació d’emergència social que vivim.
Es pot estar d’acord o no amb el que s’ha acordat per una immensa majoria, el 87% dels delegats/des. Però no es pot ni frivolitzar, ni presentar de manera simplista el que hem debatut i acordat.
L’aposta per un estat lliure, social i ecològic en el marc d’una España plurinacional i confederal i el nostre full de ruta per fer confluir dos processos constituents, front els mercats i front a l’Estat Espanyol, no son una ocurrència, ni fruit d’equilibris, sinó el resultat d’una reflexió profunda.
És cert que son propostes complexes, com el repte que tenim, sobre tot si es comparen amb la simplicitat d’algunes solucions, entre religioses i màgiques. I es cert que la seva implementació no és fàcil, com no ho és cap de les que es plantegen.
Defensar que una solució confederal és més difícil d’assolir políticament que la independència només es pot fer si es considera que la primera requereix negociacions i acords amb l’Estat espanyol i la segona no. La qual cosa, amb tots els respectes,és el major auto-engany que els catalans ens podem infligir.
La primera cosa en la que hauríem de posar-nos d’acord a Catalunya si no volem generar una gran frustració és que no hi ha solucions unilaterals, la qual cosa no exclou que adoptem decisions que forcin la màquina de les negociacions i els acords. Són coses diferents.
El nostre anàlisi parteix d’una premissa bàsica, no confondre fins i mitjans. Els mitjans son les formes d’estat, els fulls de ruta, les polítiques. El fi és disposar de la màxima sobirania política – que mai és ni ha estat plena- per assolir el màxim de benestar social sostenible.
El segon esglaó de la nostra reflexió és constatar que en aquests moments, a diferencia del segle XX, el conflicte per la sobirania esta plantejat entre quatre actors, Espanya, Catalunya, la Unió Europea i uns mercats de capital globals. A més cal atendre a la dimensió temporal d’aquest conflicte per tal de garantir que no s’externalitzen els riscos, especialment els ambientals cap a les generacions futures.
La tercera constatació és la de l’esgotament del model autonòmic i de la seva capacitat d’evolucionar cap a formes federalitzants. I molt menys asimètriques, com ho son les diferents ambicions d’autogovern de les CCAA. Aquest camí l'ha segat i l'ha fet inviable una concepció de societat i Estat que confon igualtat amb uniformització i que està en les antípodes del propi concepte d’autogovern.
És a partir d’aquesta convicció que es planteja la ruptura amb el “statuo quo” que suposa el reconeixement d’una única sobirania política, la que la Constitució Española identifica amb el poble espanyol. Per exigir el reconeixement de la sobirania política de Catalunya. Fora bo no menystenir ni donar per descomptat aquest element, perquè és el que agrupa més voluntats a Catalunya, és clarament rupturista i a més ens permet recórrer junts més tros del camí.
Dos son els elements que ens han de portar a aquesta ruptura democràtica, el reconeixement del dret a decidir lliurement i l’acceptació d’un procés de negociació i acords sobre el nou espai de relació.
La Convenció Nacional d’ICV ha considerat que la millor manera de conquerir el màxim de sobirania política per la ciutadania passa per la constitució de Catalunya com Estat propi que s’ha volgut definir com a social i ecològici que de manera lliure decideix confederar una part de la seva sobirania en un Estat espanyol que es vol plurinacional.
Estem convençuts que en moltes matèries com la Llengua, la cultura, l’ordenació territorial i política, la sanitat, l’educació, els serveis socials, el medi ambient i una bona part de les polítiques econòmiques, Catalunya ha d’actuar com Estat, exercint plenament la seva sobirania. Òbviament mai és plena, com hem tingut oportunitat de comprovar en matèria de doblatge en el cinema  cada vegada que els interessos de la llengua catalana topen de cara amb el de les grans multinacionals.
En canvi considerem que hi ha espais de decisió política en que la sobirania de la ciutadania front els mercats globals es pot defensar millor confederant-se políticament amb l’Estat Espanyol en el camí de la construcció política de la Unió Europea.
Tres son els espais més significatius que proposem confederar, el marcs normatius de relacions laborals, la seguretat social i alguns aspectes de la política econòmica i fiscal.
Pel que fa a les relacions laborals estem convençuts que aixecar fronteres legislatives condueix inexorablement al dumping social. I sota l’aparença de més sobirania per Catalunya s’amaga més poder pels mercats de capitals. En les darreres dècades estem assistint a una pèrdua de capacitat real dels estats per decidir la seva legislació laboral i a un procés d’harmonització a la baixa de les condicions de treball. Ho estem veient en les darreres dècades i especialment en la actuació de la troika amb els països rescatats. Els mateixos que neguen a la Unió Europea la capacitat per harmonitzar políticament la legislació laboral aposten clarament per que aquesta harmonització la facin els mercats. És el que s’anomena harmonització competitiva.
És cert que aquest risc existeix amb Catalunya fora o dins d’Espanya, perquè es dona també entre els estats de la Unió Europea. Però fora bo no perdre de vista que una nova frontera legislativa és una nova oportunitat pel dumping social. I que els treballadors catalans son els que més tenen a perdre en aquest procés, perquè en la mesura que els salaris mitjans son més elevats a Catalunya i que la tendència és fer harmonització a la baixa, la pressió seria sobre les condicions de treball de Catalunya, màxim tenint molt present el fort lligam de les estructures econòmiques i empresarials amb la resta de l’estat.
El mateix passa amb la Seguretat Social. En la mesura que el seu finançament és majoritàriament contributiu, basat en les cotitzacions socials, que son salari diferit d’un costat i costos laborals d’un altre, el paper de la seguretat social en el funcionament del mercat de treball es determinant i els riscos de convertir-la en un instrument de dumping social encara més.
Pel que fa a la Seguretat Social cal afegir altres factors. En les properes dècades, fins ben entrats els anys 60, a tota Europa les tensions de sostenibilitat financera dels sistemes públics seran molt importants i una seguretat social catalana hauria de suportar més tensions encara. La raó és que les despeses produïdes pel reconeixement de les pensions de futur seran encara més elevades que la mitjana espanyola, per que les cotitzacions dels darrers anys també ho han estat i en canvi els ingressos per cotitzacions cada cop es van apropant més entre Catalunya i España. En aquest escenari els riscos de buscar competitivitat de costos laborals comporta moltes més tensions en la sostenibilitat econòmica de la seguretat social.
A més cal tenir present que molts dels actuals pensionistes ho son per cotitzacions fetes a diferents indrets de l’estat espanyol i que l’existència d’empreses que actuen en tot l’estat espanyol i que apliquen una forta mobilitat entre diferents CCAA portaria a carreres de cotització diferenciades en dos sistemes de seguretat social diferents. No és gens clar, més bé al contrari, que una seguretat social catalana comporti ni més sobirania política ni millors pensions. Afirmar-ho forma part dels actes de fe.
En relació a les competències econòmiques garantir una  major sobirania per la política té a veure amb la naturalesa del que es vol regular.
Una regla d’or de la sobirania política és que el poder polític que regula tingui la dimensió territorial del fet econòmic que pretén regular. Per que en cas contrari la sobirania política és formal i la real la exerceixen els poders econòmics i els mercats.
La plasmació d’aquest criteri ens porta a defensar que la regulació dels horaris comercials ha de ser competència exclusiva i plena de l’Estat català. No hi ha cap argument, excepte el ideologisme del mercat únic, que ho pugui impugnar. En canvi hi ha altres polítiques econòmiques, com pot ser la del sector energètic, en el que lo raonable es apostar per un model de competències compartides entre l’estat propi i l’estat confederal, sense obviar la transferència d’algunes de les competències a l’àmbit europeu. De la mateixa manera que en el terreny financer s’ha passat en poc temps de competències legislatives autonòmiques per regular les caixes que, en molts casos eren d’àmbit comarcal o autonòmic a disposar d’una regulació europea que ens apropa a la Unió Bancaria.
Pel que fa al sistema fiscal las propostes son més complexes encara. Es tracta de que Catalunya disposi de la màxima sobirania, sabent que quan es tracta de legislació fiscal que grava fets imponibles que, com el capital o el patrimoni,tenen gran capacitat de bellugar-se pel mon, la major sobirania no està en els estats nacionals, sinó en entitats polítiques amplies o transnacionals, com la Unió Europea.
En aquest sentit caldria diferenciar entre gestió tributaria, legislació tributaria de cadascun dels impostos i inspecció tributaria.
Pel que fa a la gestió tributaria es planteja com a competència exclusiva de l’estat propi, amb independència que la pertinença a un estat confederal comporti l’establiment voluntari de fluxos fiscals de solidaritat. Una solidaritat que és cooperació interessada i que acotada en els seus límits pot ser un factor de cohesió i un element que dificulti les estratègies de dumping social. Estem parlant del Concert solidari.
En relació a la Legislació tributaria, l’Estat propi ha de decidir quins tipus d’impostos es preferible regular des de l’estat confederal per garantir molta més sobirania front els mercats. Alguns son evidents, com el de societats, el de patrimoni o un futur impost sobre grans fortunes. Al mateix caldria plantejar-se sobre donacions i successions, en el que la història recent confirma com la capacitat normativa de les CCAA només ha servit per la seva practica desaparició. Perquè, quan es tracta de fiscalitat sobre factors que es poden bellugar i deslocalitzar, la sobirania política només es pot exercir en una sola direcció, la de la competència desfiscalitzadora.
Un element a cavall entre la legislació i la gestió tributària és el de la Inspecció, que al meu entendre hauria de ser competència de l’estat propi, perquè la inspecció va intrínsecament unida a la gestió tributaria. Però per fer més eficient la Inspecció Tributaria es podrien articular mecanismes de Consorci entre la Inspecció Tributaria catalana i la de l’estat Español.
Aquestes son algunes de les reflexions que estan en el sostrat de la proposta d’ICV. Com totes son susceptibles de ser debatudes e impugnades, però son propostes rigoroses i de calat, que es mereixen respecte.
El debat avui no és entre valents i covards, entre independentistes i unionistes. És una mica més complex i s’incardina en el principal repte de les societats en el segle XXI, com garantir la màxima sobirania política dels ciutadans en el marc d’una economia globalitzada.
Potser ha arribat el moment de fer el debat a fons, sense apriorismes ni desqualificacions.

3 comentaris:

ruben ha dit...

El federalisme i el confederalisme no cualla a la resta d'espanya. Molts diuen que un sistema fora del de les autonomies crearia encara més desigualtats entre els diferents pobles d'espanya. Catalunya només te 2 opcions, continuar sent una regió d'espanya o bé independitzar-se. Per això és tan important poder fer una consulta on ens podem expressar els catalans i catalanes.

Anònim ha dit...

Ahora quieren coaligarse con Unió, los confederales auténticos? Pero que ganan los ciudadanos españoles con esta peculiar posición, por no llamarla de otra manera...?Parece que solo les interesa estar dentro de la UE, y confederados podría ser, pero de verdad, esto no es peix al cove? Francamente ser de izquierda para Vds es muy difícil, la cultura nacionalista les ahoga. Sus propuestas suenan a antiguas, a ocurrencias ventajistas, con lo fácil que es aliarse sin caspa nacionalista con los progresistas es pañoles y crear un estado de iguales, dejense de ocurrencias nacionalistas

Vilanova ha dit...

El problema del confederalismo es aún mayor que el del federalismo, pues este aún puede alegar que quizá el PSOE, lo que quede de IU dentro de un año, y quién sabe si Podemos (cuando desvele su programa, si lo tiene) podrían aceptar un Estado federal (sin soberanías particulares, por supuesto). Pero para confederarse se necesitan dos o más Estados independientes que quieran compartir soberanía y recursos, por ejemplo, el Ejército, la moneda o la política exterior. Y no consta en ningún sitio que España, o lo que quede de ella, quiera confederarse con nadie. Si no se plantea con Portugal, que sería el socio más lógico, ¿cómo podemos imaginar que desde las élites dirigentes del Estado, de cualquier signo, se vaya a tolerar la independencia de Cataluña con el objetivo de poder confederarse con ella?

Publica un comentari a l'entrada