dimarts, 17 de febrer de 2015

LA VAGA NO ÉS DELICTE

Cada cop és més evident que la crisi està sent aprofitada pels poders econòmics per cobrar-se el seu botí de guerra: privatització de tot allò públic, desregulació de les relacions econòmiques, precarització de l'ocupació, retrocés de l'Estat Social.

I per aconseguir que aquest botí de guerra perduri en el temps, cal afeblir al màxim les formes d'organització social que, durant dos segles, la societat ha construït per intentar civilitzar el sistema capitalista.

Per als poders econòmics, un dels enemics a batre és el sindicalisme i les eines que durant 150 anys els treballadors i les treballadores han conquerit per intentar reequilibrar les desiguals relacions que imposa la lògica del mercat en la societat capitalista.

Això és el que explica l'atac sense precedents a la negociació col·lectiva en la Reforma PP-CiU, o la criminalització de la vaga, tot aprofitant l'article 315.3 del Codi Penal. Es tracta d'un fòssil jurídic aprovat el 1976 per intimidar les mobilitzacions obreres de la Transició, que ara el PP, mitjançant els poders de l'Estat, ha ressuscitat.

El resultat són 300 sindicalistes –alguns d'ells, dirigents sindicals– processats i processades i en risc d'acabar a la presó. Una imatge que quadra poc amb les esbiaixades opinions d'alguns i algunes editorialistes, que semblen voler tapar la seva connivència amb els poders econòmics tot atacant el capital social que comporta el sindicalisme.

Però aquest procés no és exclusiu d'Espanya. En aquests moments, a l’OIT la representació  empresarial està intentant que el dret de vaga quedi fora del Conveni 87 de l’organització, que protegeix la llibertat sindical. Pretenen desvincular el dret de vaga de la llibertat sindical, en una marxa cap a la "modernitat" del segle XIX.

La història de la vaga és la història del moviment obrer, però també la història de l'Estat en la societat industrialista.

Durant bona part del segle XIX, la vaga era un delicte penat amb presó. És curiós comprovar la similitud dels arguments utilitzats aleshores i ara pels poders econòmics.

A Espanya, els codis penals de 1822, 1848 i 1870 tipificaven la vaga dins de l'apartat de les accions per alterar el preu de les coses. Així, deia: "Los que se coaligaren con el fin de encarecer o abaratar abusivamente el precio del trabajo o regular sus condiciones, serán castigados." No cal dir que molts treballadors i moltes treballadores van anar a la presó per "encarir" el preu del treball, però no consta cap empresària o empresari penat per "abaratir" els salaris.

Un argument relativament semblant, tot i que sense presó, al de les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en els casos Laval i Viking, que limiten els drets col·lectius dels treballadors i de les treballadores perquè afecten i limiten la llibertat d'empresa i de circulació del capital.

Durant aquests dos segles, la vaga a Espanya ha passat per diferents etapes: la de prohibició-delicte fins a finals del segle XIX, la de la tolerància de facto –aconseguida a cop de vagues i víctimes–, la de la seva legalització el 1909... De nou, al 1928 és considerada delicte de sedició, fins a la República de 1931. Durant el franquisme, la dictadura instaura la prohibició total de les vagues i la seva consideració de delicte de sedició, amb greus penes de presó. No ha estat fins a la Constitució de 1978, que la va legalitzar, que la vaga adquireix el màxim nivell de protecció com a dret fonamental.

Com sempre, Espanya va arribar tard a aquests avenços, amb l'excepció del pas importantíssim que suposa el reconeixement, a partir de 1978, del Dret de Vaga com a dret fonamental en la CE, i les sentències del Tribunal Constitucional dels anys 80.

Avui, encara una part important dels països europeus i tots els de matriu anglosaxona, consideren la vaga com a un incompliment legal de les obligacions del contracte de treball, i només la reconeixen en els conflictes laborals i en determinades condicions.

Això té una importància cabdal, perquè, a diferència d'Espanya i els països del sud d’Europa en els quals les vagues socioeconòmiques –les vagues generals, entre d'altres–tenen protecció constitucional, en la majoria de països europeus, la vaga és només un dret contractual, no un dret fonamental.

I és en aquest terreny en el qual pretén jugar l’empresariat amb la seva ofensiva a l’OIT. Volen fer retrocedir el dret de vaga de la seva consideració de dret fonamental, part indissociable de la llibertat sindical, al de la legislació ordinària. De fet, és el mateix que intenta la patronal amb la contractualització de la negociació col·lectiva: fer desaparèixer el Dret del Treball i tornar a fer del contracte de treball un contracte civil més.

La patronal sap que si guanya la batalla en l’OIT, la seva incidència en les legislacions nacionals no es farà esperar.

Per això és important barrar-lis el pas. I a Espanya, una bona manera de fer-ho és posar en valor la Constitució de 1978, tant si es compara amb la nostra història com si es compara amb la menor protecció que el dret de vaga té en els països del centre i nord d'Europa.

Ara, que l'opinió entre alguns sectors socials i generacionals és menysprear les conquestes socials i democràtiques que les lluites obreres varen aconseguir en la dictadura i la Transició, no està de més recordar el valor de la Constitució en la protecció dels drets col·lectius dels treballadors i de les treballadores.

Si no volem contribuir a l'estratègia dels poders econòmics de degradar el dret de vaga, cal posar en valor la Constitució, no sigui cas que ens passi com amb la parella, els amics i la salut, que només els valorem quan ja no els tenim.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Vivimos ya un neofranquismo con formas más suaves, aunque igual de contundente.

La izquierda, por lo menos una parte de ella, es responsable, por no haber dicho "hasta aquí hemos llegado".

Me consta que tu no eres de ellos, felicidades y a seguir denunciando los atropellos.

Mi máxima ilusión es que el gobierno del PP termine juzgado y en prisión por sus graves delitos.

Salud

Publica un comentari a l'entrada