2015
serà un any intens i llarg en termes electorals. Si en política 10 mesos sempre han estat una era
geològica, amb el vertiginós ritme que imposen els temps digitals, enguany
poden ser una eternitat.
No
crec que ningú estigui en condicions de fer prediccions amb garanties d’encert, excepte, clar, els que viuen de fer-les
i tenen el costum de no avaluar-les. És sorprenent la facilitat amb què hem
oblidat l’escassa fiabilitat de les enquestes prèvies al 25 de novembre de
2012. Per no encertar, no varen encertar ni la direcció que agafarien els
resultats.
Tot
apunta a una gran volatilitat de l’escenari polític i a què les tendències que avui semblen
consolidades no ho seran tant.
Tinc
la intuïció que les eleccions autonòmiques a Andalusia ho posaran de manifest, però tampoc és clar que del seu
resultat es pugui treure una conclusió ni tan sols una tendència vàlida per a tot
el cicle electoral.
Dins d’aquesta dificultat per esbrinar el
que passarà hi ha alguns factors que sí que es pot afirmar, sense ser massa
imprudent, que estan garantits: la
presència de moltes més forces polítiques als ajuntaments, Parlaments de comunitats
autònomes i Parlament espanyol. I, en conseqüència, una major dificultat
per configurar majories de govern.
La cosa sembla molt evident en les
eleccions generals, on son determinants
les províncies en que s’elegeixen entre 3 i 5 diputats i només entren en el
repartiment dos partits, ara potser tres. Aquesta tendència és generalitzable a
totes les CCAA, especialment a aquelles, com Astúries, Múrcia o Castella la
Manxa, en què s’han aprovat lleis electorals tendents a consolidar el
bipartidisme i impedir l’entrada de terceres forces. També en els ajuntaments
de les grans ciutats i fins i tot en algunes de mitjanes.
Si és així, fora bo que totes les forces,
moviments i plataformes que configuren el dispers
món de l’esquerra transformadora tinguessin clara una cosa: és impossible
construir alternatives polítiques a la dreta, es digui PP o CiU, sense entendre la necessitat de
confluències preelectorals i pactes postelectorals.
Avançar per aquest camí requereix,
almenys, tres premisses: entendre que
les organitzacions polítiques no són un fi en si mateix sinó un mitjà per
intentar des de les institucions contribuir a la lluita de la societat per
transformar la realitat. Assumir que
sense confluència no existeix cap possibilitat ni tan sols d’intentar-ho. I
acceptar que en política, com en la vida,
pactar no és una traïció sinó una condició imprescindible per avançar en els
teus objectius.
Aquesta és la reflexió política que ha
portat a configurar una candidatura de
confluència a Barcelona i a altres municipis catalans.
Sincerament, no crec que es pugui
entendre, excepte que es doni una explicació convincent que fins ara no s’ha
donat, per què el que és positiu per a Barcelona
no ho és per a les eleccions catalanes o espanyoles.
Els ciutadans farien bé en exigir-nos a
totes les forces polítiques claredat en aquest sentit.
Les persones que vulguin utilitzar el seu vot només per fotre-li una
puntada de peu al taulell o donar-li una alegria al cos no cal que es
preocupin d’aquests factors.
Els
ciutadans que volen recuperar la sobirania política per a la ciutadania. Els que vulguin donar-li una
oportunitat a les polítiques de reversió de la reforma laboral de PP-CIU, als
desnonaments, a la lluita contra la pobresa energètica, a l’atenció a la
dependència, a la recuperació de la universalitat de la sanitat pública, a un
sistema educatiu que garanteixi la igualtat i tot allò pel que han estat
lluitant als carrers durant aquests anys, farien bé en exigir a les forces polítiques un compromís clar en favor de la
confluència preelectoral i els pactes postelectorals.
Si
amb confluència i pactes aquests objectius de polítiques alternatives són ja
difícils d’assolir en un
món on els mercats de capitals exerceixen un gran poder polític de facto, sense
apostar per la confluència i els pactes no tenen cap oportunitat ni de
plantejar-se. I qui digui el contrari
menteix als ciutadans o s’enganya a si mateix.
Els
ciutadans també tenen responsabilitats i la més important és no donar credibilitat a
aquells que, en un panorama polític tan dispers i esmicolat, expliquen que ells
sols es basten i es sobren per assolir aquesta ruptura amb les polítiques
dominants fins ara.
És
hora que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari