CONFLUÈNCIA I PACTES

2015 serà un any intens i llarg en termes electorals. Si en política 10 mesos sempre han estat una era geològica, amb el vertiginós ritme que imposen els temps digitals, enguany poden ser una eternitat.

No crec que ningú estigui en condicions de fer prediccions amb garanties d’encert, excepte, clar, els que viuen de fer-les i tenen el costum de no avaluar-les. És sorprenent la facilitat amb què hem oblidat l’escassa fiabilitat de les enquestes prèvies al 25 de novembre de 2012. Per no encertar, no varen encertar ni la direcció que agafarien els resultats.

Tot apunta a una gran volatilitat de l’escenari polític i a què les tendències que avui semblen consolidades no ho seran tant.

Tinc la intuïció que les eleccions autonòmiques a Andalusia ho posaran de manifest, però tampoc és clar que del seu resultat es pugui treure una conclusió ni tan sols una tendència vàlida per a tot el cicle electoral.

Dins d’aquesta dificultat per esbrinar el que passarà hi ha alguns factors que sí que es pot afirmar, sense ser massa imprudent, que estan garantits: la presència de moltes més forces polítiques als ajuntaments, Parlaments de comunitats autònomes i Parlament espanyol. I, en conseqüència, una major dificultat per configurar majories de govern.

La cosa sembla molt evident en les eleccions generals, on son determinants les províncies en que s’elegeixen entre 3 i 5 diputats i només entren en el repartiment dos partits, ara potser tres. Aquesta tendència és generalitzable a totes les CCAA, especialment a aquelles, com Astúries, Múrcia o Castella la Manxa, en què s’han aprovat lleis electorals tendents a consolidar el bipartidisme i impedir l’entrada de terceres forces. També en els ajuntaments de les grans ciutats i fins i tot en algunes de mitjanes.

Si és així, fora bo que totes les forces, moviments i plataformes que configuren el dispers món de l’esquerra transformadora tinguessin clara una cosa: és impossible construir alternatives polítiques a la dreta, es digui PP o CiU, sense entendre la necessitat de confluències preelectorals i pactes postelectorals.

Avançar per aquest camí requereix, almenys, tres premisses: entendre que les organitzacions polítiques no són un fi en si mateix sinó un mitjà per intentar des de les institucions contribuir a la lluita de la societat per transformar la realitat. Assumir que sense confluència no existeix cap possibilitat ni tan sols d’intentar-ho. I acceptar que en política, com en la vida, pactar no és una traïció sinó una condició imprescindible per avançar en els teus objectius.

Aquesta és la reflexió política que ha portat a configurar una candidatura de confluència a Barcelona i a altres municipis catalans.

Sincerament, no crec que es pugui entendre, excepte que es doni una explicació convincent que fins ara no s’ha donat, per què el que és positiu per a Barcelona no ho és per a les eleccions catalanes o espanyoles.

Els ciutadans farien bé en exigir-nos a totes les forces polítiques claredat en aquest sentit.

Les persones que vulguin utilitzar el seu vot només per fotre-li una puntada de peu al taulell o donar-li una alegria al cos no cal que es preocupin d’aquests factors.

Els ciutadans que volen recuperar la sobirania política per a la ciutadania. Els que vulguin donar-li una oportunitat a les polítiques de reversió de la reforma laboral de PP-CIU, als desnonaments, a la lluita contra la pobresa energètica, a l’atenció a la dependència, a la recuperació de la universalitat de la sanitat pública, a un sistema educatiu que garanteixi la igualtat i tot allò pel que han estat lluitant als carrers durant aquests anys, farien bé en exigir a les forces polítiques un compromís clar en favor de la confluència preelectoral i els pactes postelectorals.

Si amb confluència i pactes aquests objectius de polítiques alternatives són ja difícils d’assolir en un món on els mercats de capitals exerceixen un gran poder polític de facto, sense apostar per la confluència i els pactes no tenen cap oportunitat ni de plantejar-se. I qui digui el contrari menteix als ciutadans o s’enganya a si mateix.

Els ciutadans també tenen responsabilitats i la més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama polític tan dispers i esmicolat, expliquen que ells sols es basten i es sobren per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara.

  

És hora que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat.