Davant l'anunci del President del Govern sobre la decisió de
presentar una Llei de segona oportunitat i davant els riscos que torni a ser una mesura feta a remolc, tardana i insuficient, reprodueixo l'article penjat el passat
19 de gener que recull les propostes que
he fet en innumerables ocasions al Congrés -la primera en febrer 2012- i que el PP sempre ha rebutjat.
EL DRET A UNA
SEGONA OPORTUNITAT
Disculpin les
molèsties i que els entretingui amb un tema tan poc transcendent per al nostre
futur.
Però resulta que els
ciutadans espanyols són dels pocs europeus que no tenen reconegut el dret a una
segona oportunitat quan es veuen abocats per deutes a una situació
d’insolvència.
I no serà perquè des
de la societat, moviments socials i algunes forces polítiques no s’hagi exigit
i no s’hagin presentat propostes.
Sense anar més lluny,
Joan Herrera en nom d’ICV-EUiA ho va plantejar durant l’anterior legislatura. I
en els tres anys que portem d’aquesta, al caliu de les lluites i mobilitzacions
de la PAH, organitzacions socials i sindicats, el grup de l’Esquerra Plural ho
ha plantejat de totes les maneres possibles. Amb interpel·lacions, mocions,
proposicions no de llei i proposicions de llei.
Però ni el govern
Zapatero, ni el govern Rajoy han volgut encarar aquest drama social. Els
interessos del mercat hipotecari són molt poderosos.
Estem davant d’una
doble discriminació. La que pateixen els ciutadans espanyols front la resta
dels europeus i la que pateixen els ciutadans del nostre país front les
societats mercantils. El mateix sistema que nega la reestructuració dels deutes
de persones i famílies, accepta de manera generalitzada aquest procediment quan
els deutors són societats mercantils. Ho hem pogut veure amb l’esclat de la
bombolla immobiliària i el tractament tan desigual que els bancs han tingut amb
immobiliàries i famílies.
La raó d’aquest
tracte discriminatori entre persones, famílies i societats és també doble,
econòmica i legal.
En el terreny
econòmic, mentre les societats només responen dels seus deutes amb el capital
de la societat, les persones deutores han de respondre del deute amb tot el seu
patrimoni, present i futur i de per vida. Això és el que explica que els bancs
acceptin negociar el pagament dels deutes amb les empreses i no amb les
famílies, si no és sota la pressió de la mobilització.
La nostra legislació
concursal també reprodueix aquesta discriminació. Quan el deutor és una
societat tot el procediment concursal està orientat, al menys en teoria, a fer
compatible el cobrament ordenat dels deutes per part dels creditors, amb la
continuïtat de l’empresa. En canvi, això no succeeix quan es tracta de persones
físiques.
En aquests moments,
el Congrés de Diputats té en tràmit la tercera reforma de la Llei concursal
d’aquesta legislatura. I el grup de l’Esquerra Plural, fidel al seu compromís
de batallar fins al final, tornarà a intentar que, d’una vegada per totes, es
reguli el dret a una segona oportunitat.
Les propostes de
l’Esquerra Plural pretenen que la Llei concursal habiliti un procediment
específic per a persones físiques –consumidors i usuaris- que faci referència a
qualsevol tipus de deute, no sols els hipotecaris.
Es tracta que en
aquest procediment concursal determinats béns del deutor quedin protegits i no
afectats pel concurs. Aquests béns especialment protegits són aquells que es
consideren vitals per disposar d’una segona oportunitat, després d’una situació
d’insolvència provocada pels deutes. Ens referim a l’habitatge habitual, els aliments bàsics i
els béns de consum imprescindibles per a la vida quotidiana i per desenvolupar
una professió o un ofici.
En cas d’aprovar-se
les propostes de l’Esquerra Plural, el deutor, persona física, disposaria d’un
procediment per paralitzar els processos d’execució contra els seus béns.
Durant aquest procés concursal el deutor tindria garantits ingressos per a
aliments, que no poden ser menys d’un terç dels seus ingressos habituals ni més
de tres vegades el salari mínim.
I el que és més
important, si al final el deutor no pot arribar a un acord amb els seus
creditors, tinguin o no garantia hipotecaria, i s’entra en procés de liquidació
dels seus béns, el deutor té garantits alguns mínims per intentar una segona
oportunitat a la seva vida.
Aquests mínims que
l’Esquerra Plural proposa són: el dret a continuar residint en l’habitatge
habitual durant cinc anys amb una renda que no podrà ser superior a un 30% dels
ingressos del deutor. El dret a aliments en una quantia que no podrà ser
inferior a un terç dels seus ingressos habituals ni superior al salari mínim. I
el dret a què es declari extingit el deute generat pel capital encara no
amortitzat i els interessos, que hagin estat destinats a l’adquisició de béns
inembargables (entre ells mobiliari, roba, llibres i instruments necessaris per
desenvolupar la seva professió).
Esperem que aquesta
vegada el Partit Popular entengui que cal acabar amb aquesta anomalia històrica
i que accepti regular la segona oportunitat, de manera real, no amb placebos de
l’estil del Codi de bones pràctiques bancàries del ministre de Guindos.