LA SEGONA OPORTUNITAT QUE PROPOSA ICV

Davant l'anunci del President del Govern sobre la decisió de presentar una Llei de segona oportunitat i davant els riscos que torni a ser una mesura feta a remolc, tardana i insuficient, reprodueixo l'article penjat el passat 19 de gener que recull les propostes que he fet en innumerables ocasions al Congrés -la primera en febrer 2012- i que el PP sempre ha rebutjat.

EL DRET A UNA SEGONA OPORTUNITAT

Disculpin les molèsties i que els entretingui amb un tema tan poc transcendent per al nostre futur.

Però resulta que els ciutadans espanyols són dels pocs europeus que no tenen reconegut el dret a una segona oportunitat quan es veuen abocats per deutes a una situació d’insolvència.

I no serà perquè des de la societat, moviments socials i algunes forces polítiques no s’hagi exigit i no s’hagin presentat propostes.

Sense anar més lluny, Joan Herrera en nom d’ICV-EUiA ho va plantejar durant l’anterior legislatura. I en els tres anys que portem d’aquesta, al caliu de les lluites i mobilitzacions de la PAH, organitzacions socials i sindicats, el grup de l’Esquerra Plural ho ha plantejat de totes les maneres possibles. Amb interpel·lacions, mocions, proposicions no de llei i proposicions de llei.

Però ni el govern Zapatero, ni el govern Rajoy han volgut encarar aquest drama social. Els interessos del mercat hipotecari són molt poderosos.

Estem davant d’una doble discriminació. La que pateixen els ciutadans espanyols front la resta dels europeus i la que pateixen els ciutadans del nostre país front les societats mercantils. El mateix sistema que nega la reestructuració dels deutes de persones i famílies, accepta de manera generalitzada aquest procediment quan els deutors són societats mercantils. Ho hem pogut veure amb l’esclat de la bombolla immobiliària i el tractament tan desigual que els bancs han tingut amb immobiliàries i famílies.

La raó d’aquest tracte discriminatori entre persones, famílies i societats és també doble, econòmica i legal.

En el terreny econòmic, mentre les societats només responen dels seus deutes amb el capital de la societat, les persones deutores han de respondre del deute amb tot el seu patrimoni, present i futur i de per vida. Això és el que explica que els bancs acceptin negociar el pagament dels deutes amb les empreses i no amb les famílies, si no és sota la pressió de la mobilització.

La nostra legislació concursal també reprodueix aquesta discriminació. Quan el deutor és una societat tot el procediment concursal està orientat, al menys en teoria, a fer compatible el cobrament ordenat dels deutes per part dels creditors, amb la continuïtat de l’empresa. En canvi, això no succeeix quan es tracta de persones físiques.

En aquests moments, el Congrés de Diputats té en tràmit la tercera reforma de la Llei concursal d’aquesta legislatura. I el grup de l’Esquerra Plural, fidel al seu compromís de batallar fins al final, tornarà a intentar que, d’una vegada per totes, es reguli el dret a una segona oportunitat. 

Les propostes de l’Esquerra Plural pretenen que la Llei concursal habiliti un procediment específic per a persones físiques –consumidors i usuaris- que faci referència a qualsevol tipus de deute, no sols els hipotecaris.

Es tracta que en aquest procediment concursal determinats béns del deutor quedin protegits i no afectats pel concurs. Aquests béns especialment protegits són aquells que es consideren vitals per disposar d’una segona oportunitat, després d’una situació d’insolvència provocada pels deutes. Ens referim a  l’habitatge habitual, els aliments bàsics i els béns de consum imprescindibles per a la vida quotidiana i per desenvolupar una professió o un ofici.

En cas d’aprovar-se les propostes de l’Esquerra Plural, el deutor, persona física, disposaria d’un procediment per paralitzar els processos d’execució contra els seus béns. Durant aquest procés concursal el deutor tindria garantits ingressos per a aliments, que no poden ser menys d’un terç dels seus ingressos habituals ni més de tres vegades el salari mínim.

I el que és més important, si al final el deutor no pot arribar a un acord amb els seus creditors, tinguin o no garantia hipotecaria, i s’entra en procés de liquidació dels seus béns, el deutor té garantits alguns mínims per intentar una segona oportunitat a la seva vida.

Aquests mínims que l’Esquerra Plural proposa són: el dret a continuar residint en l’habitatge habitual durant cinc anys amb una renda que no podrà ser superior a un 30% dels ingressos del deutor. El dret a aliments en una quantia que no podrà ser inferior a un terç dels seus ingressos habituals ni superior al salari mínim. I el dret a què es declari extingit el deute generat pel capital encara no amortitzat i els interessos, que hagin estat destinats a l’adquisició de béns inembargables (entre ells mobiliari, roba, llibres i instruments necessaris per desenvolupar la seva professió).

Esperem que aquesta vegada el Partit Popular entengui que cal acabar amb aquesta anomalia històrica i que accepti regular la segona oportunitat, de manera real, no amb placebos de l’estil del Codi de bones pràctiques bancàries del ministre de Guindos.

LA VAGA NO ÉS DELICTE

Cada cop és més evident que la crisi està sent aprofitada pels poders econòmics per cobrar-se el seu botí de guerra: privatització de tot allò públic, desregulació de les relacions econòmiques, precarització de l'ocupació, retrocés de l'Estat Social.

I per aconseguir que aquest botí de guerra perduri en el temps, cal afeblir al màxim les formes d'organització social que, durant dos segles, la societat ha construït per intentar civilitzar el sistema capitalista.

Per als poders econòmics, un dels enemics a batre és el sindicalisme i les eines que durant 150 anys els treballadors i les treballadores han conquerit per intentar reequilibrar les desiguals relacions que imposa la lògica del mercat en la societat capitalista.

Això és el que explica l'atac sense precedents a la negociació col·lectiva en la Reforma PP-CiU, o la criminalització de la vaga, tot aprofitant l'article 315.3 del Codi Penal. Es tracta d'un fòssil jurídic aprovat el 1976 per intimidar les mobilitzacions obreres de la Transició, que ara el PP, mitjançant els poders de l'Estat, ha ressuscitat.

El resultat són 300 sindicalistes –alguns d'ells, dirigents sindicals– processats i processades i en risc d'acabar a la presó. Una imatge que quadra poc amb les esbiaixades opinions d'alguns i algunes editorialistes, que semblen voler tapar la seva connivència amb els poders econòmics tot atacant el capital social que comporta el sindicalisme.

Però aquest procés no és exclusiu d'Espanya. En aquests moments, a l’OIT la representació  empresarial està intentant que el dret de vaga quedi fora del Conveni 87 de l’organització, que protegeix la llibertat sindical. Pretenen desvincular el dret de vaga de la llibertat sindical, en una marxa cap a la "modernitat" del segle XIX.

La història de la vaga és la història del moviment obrer, però també la història de l'Estat en la societat industrialista.

Durant bona part del segle XIX, la vaga era un delicte penat amb presó. És curiós comprovar la similitud dels arguments utilitzats aleshores i ara pels poders econòmics.

A Espanya, els codis penals de 1822, 1848 i 1870 tipificaven la vaga dins de l'apartat de les accions per alterar el preu de les coses. Així, deia: "Los que se coaligaren con el fin de encarecer o abaratar abusivamente el precio del trabajo o regular sus condiciones, serán castigados." No cal dir que molts treballadors i moltes treballadores van anar a la presó per "encarir" el preu del treball, però no consta cap empresària o empresari penat per "abaratir" els salaris.

Un argument relativament semblant, tot i que sense presó, al de les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en els casos Laval i Viking, que limiten els drets col·lectius dels treballadors i de les treballadores perquè afecten i limiten la llibertat d'empresa i de circulació del capital.

Durant aquests dos segles, la vaga a Espanya ha passat per diferents etapes: la de prohibició-delicte fins a finals del segle XIX, la de la tolerància de facto –aconseguida a cop de vagues i víctimes–, la de la seva legalització el 1909... De nou, al 1928 és considerada delicte de sedició, fins a la República de 1931. Durant el franquisme, la dictadura instaura la prohibició total de les vagues i la seva consideració de delicte de sedició, amb greus penes de presó. No ha estat fins a la Constitució de 1978, que la va legalitzar, que la vaga adquireix el màxim nivell de protecció com a dret fonamental.

Com sempre, Espanya va arribar tard a aquests avenços, amb l'excepció del pas importantíssim que suposa el reconeixement, a partir de 1978, del Dret de Vaga com a dret fonamental en la CE, i les sentències del Tribunal Constitucional dels anys 80.

Avui, encara una part important dels països europeus i tots els de matriu anglosaxona, consideren la vaga com a un incompliment legal de les obligacions del contracte de treball, i només la reconeixen en els conflictes laborals i en determinades condicions.

Això té una importància cabdal, perquè, a diferència d'Espanya i els països del sud d’Europa en els quals les vagues socioeconòmiques –les vagues generals, entre d'altres–tenen protecció constitucional, en la majoria de països europeus, la vaga és només un dret contractual, no un dret fonamental.

I és en aquest terreny en el qual pretén jugar l’empresariat amb la seva ofensiva a l’OIT. Volen fer retrocedir el dret de vaga de la seva consideració de dret fonamental, part indissociable de la llibertat sindical, al de la legislació ordinària. De fet, és el mateix que intenta la patronal amb la contractualització de la negociació col·lectiva: fer desaparèixer el Dret del Treball i tornar a fer del contracte de treball un contracte civil més.

La patronal sap que si guanya la batalla en l’OIT, la seva incidència en les legislacions nacionals no es farà esperar.

Per això és important barrar-lis el pas. I a Espanya, una bona manera de fer-ho és posar en valor la Constitució de 1978, tant si es compara amb la nostra història com si es compara amb la menor protecció que el dret de vaga té en els països del centre i nord d'Europa.

Ara, que l'opinió entre alguns sectors socials i generacionals és menysprear les conquestes socials i democràtiques que les lluites obreres varen aconseguir en la dictadura i la Transició, no està de més recordar el valor de la Constitució en la protecció dels drets col·lectius dels treballadors i de les treballadores.

Si no volem contribuir a l'estratègia dels poders econòmics de degradar el dret de vaga, cal posar en valor la Constitució, no sigui cas que ens passi com amb la parella, els amics i la salut, que només els valorem quan ja no els tenim.

LA SINVERGÜENCERÍA DE MARGALLO

Decir, como ha hecho el ministro Margallo, que lo que él llama solidaridad de España con Grecia ha impedido al gobierno del PP subir el desempleo y las prestaciones es un acto cargado de sinvergüencería política.

Es habitual que ministras y ministros y portavoces del PP mientan descaradamente, como lo hizo Rajoy cuando reiteradamente afirmó en sede parlamentaria que el rescate a los bancos no le iba a costar nada a la ciudadanía española.

Pero que lo hagan habitualmente no significa que debamos acostumbrarnos. Por eso creo que debe denunciarse la desvergüenza de las declaraciones del ministro Margallo.

Ni los miles de millones que el PP dice que España ha aportado al rescate de Grecia son tales, ni las aportaciones de los países europeos a los diferentes fondos de rescate han sido para salvar a Grecia, o sea a su ciudadanía. Como es evidente, estos recursos han sido para salvar bancos e inversiones y pagar deudas, que en su inmensa mayoría son a entidades financieras. Eso ha sido así en Grecia y en España.

Por si fuera poco, las ciudadanías griega y española están pagando muy duramente estos rescates bancarios, con ajustes salariales y de derechos y con una deuda que puede condenar a varias generaciones a trabajar para devolver los créditos a unos entes acreedores que quieren irse de rositas de la crisis.

Por eso tiene tanta importancia apoyar al pueblo y al gobierno griego en sus intentos de renegociar los términos de la deuda y la convocatoria de una Conferencia Europea sobre la misma, que consiga acuerdos de futuro más equilibrados entre partes deudoras y acreedoras, como se hace con las deudas privadas.

Y esa debe ser la razón de la agresividad del gobierno español contra Grecia. Porque si el gobierno griego consigue salir adelante, va a dejar al descubierto la mezquindad del gobierno español, duro con quien es débil y cobarde con quien tiene poder.

Pero en esa estrategia política al servicio del PP y en contra de la ciudadanía española, hoy Margallo ha sobrepasado todos los límites de la decencia política.

Intentar confrontar a las personas en paro y pensionistas de España con las de Grecia, diciendo que lo que él llama “solidaridad de España con Grecia” ha impedido subir prestaciones por desempleo y pensiones en España, merece pasar al récord Guinness de la sinvergüencería política.

Que son insaciables en sus intereses económicos, ya lo sabemos; que no tienen límites en su capacidad de mentir, lo hemos comprobado en estos años; pero hoy Margallo ha sobrepasado todos los límites de la desvergüenza.

CONFLUÈNCIA I PACTES

2015 serà un any intens i llarg en termes electorals. Si en política 10 mesos sempre han estat una era geològica, amb el vertiginós ritme que imposen els temps digitals, enguany poden ser una eternitat.

No crec que ningú estigui en condicions de fer prediccions amb garanties d’encert, excepte, clar, els que viuen de fer-les i tenen el costum de no avaluar-les. És sorprenent la facilitat amb què hem oblidat l’escassa fiabilitat de les enquestes prèvies al 25 de novembre de 2012. Per no encertar, no varen encertar ni la direcció que agafarien els resultats.

Tot apunta a una gran volatilitat de l’escenari polític i a què les tendències que avui semblen consolidades no ho seran tant.

Tinc la intuïció que les eleccions autonòmiques a Andalusia ho posaran de manifest, però tampoc és clar que del seu resultat es pugui treure una conclusió ni tan sols una tendència vàlida per a tot el cicle electoral.

Dins d’aquesta dificultat per esbrinar el que passarà hi ha alguns factors que sí que es pot afirmar, sense ser massa imprudent, que estan garantits: la presència de moltes més forces polítiques als ajuntaments, Parlaments de comunitats autònomes i Parlament espanyol. I, en conseqüència, una major dificultat per configurar majories de govern.

La cosa sembla molt evident en les eleccions generals, on son determinants les províncies en que s’elegeixen entre 3 i 5 diputats i només entren en el repartiment dos partits, ara potser tres. Aquesta tendència és generalitzable a totes les CCAA, especialment a aquelles, com Astúries, Múrcia o Castella la Manxa, en què s’han aprovat lleis electorals tendents a consolidar el bipartidisme i impedir l’entrada de terceres forces. També en els ajuntaments de les grans ciutats i fins i tot en algunes de mitjanes.

Si és així, fora bo que totes les forces, moviments i plataformes que configuren el dispers món de l’esquerra transformadora tinguessin clara una cosa: és impossible construir alternatives polítiques a la dreta, es digui PP o CiU, sense entendre la necessitat de confluències preelectorals i pactes postelectorals.

Avançar per aquest camí requereix, almenys, tres premisses: entendre que les organitzacions polítiques no són un fi en si mateix sinó un mitjà per intentar des de les institucions contribuir a la lluita de la societat per transformar la realitat. Assumir que sense confluència no existeix cap possibilitat ni tan sols d’intentar-ho. I acceptar que en política, com en la vida, pactar no és una traïció sinó una condició imprescindible per avançar en els teus objectius.

Aquesta és la reflexió política que ha portat a configurar una candidatura de confluència a Barcelona i a altres municipis catalans.

Sincerament, no crec que es pugui entendre, excepte que es doni una explicació convincent que fins ara no s’ha donat, per què el que és positiu per a Barcelona no ho és per a les eleccions catalanes o espanyoles.

Els ciutadans farien bé en exigir-nos a totes les forces polítiques claredat en aquest sentit.

Les persones que vulguin utilitzar el seu vot només per fotre-li una puntada de peu al taulell o donar-li una alegria al cos no cal que es preocupin d’aquests factors.

Els ciutadans que volen recuperar la sobirania política per a la ciutadania. Els que vulguin donar-li una oportunitat a les polítiques de reversió de la reforma laboral de PP-CIU, als desnonaments, a la lluita contra la pobresa energètica, a l’atenció a la dependència, a la recuperació de la universalitat de la sanitat pública, a un sistema educatiu que garanteixi la igualtat i tot allò pel que han estat lluitant als carrers durant aquests anys, farien bé en exigir a les forces polítiques un compromís clar en favor de la confluència preelectoral i els pactes postelectorals.

Si amb confluència i pactes aquests objectius de polítiques alternatives són ja difícils d’assolir en un món on els mercats de capitals exerceixen un gran poder polític de facto, sense apostar per la confluència i els pactes no tenen cap oportunitat ni de plantejar-se. I qui digui el contrari menteix als ciutadans o s’enganya a si mateix.

Els ciutadans també tenen responsabilitats i la més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama polític tan dispers i esmicolat, expliquen que ells sols es basten i es sobren per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara.

  

És hora que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat.

CADENA PERPETUA

Aunque la cadena perpetua se vista de seda, la prisión permanente renovable en cadena perpetua se queda.

Puedo comprender la humana desesperación y las ansias de “justicia”, incluso de venganza, de los familiares de las víctimas de crímenes horrendos.

No puedo entender y me resulta deleznable que, utilizando estas emociones humanas, alguien quiera aprovecharse políticamente y sacar réditos. Y eso es lo que el PP lleva haciendo desde el mismo momento en que Aznar llegó al Gobierno. Y ahora se dispone a repetirlo Rajoy, con la Reforma del Código Penal.

Pero el PP no es el único responsable de este grave retroceso democrático. Existen muchos cómplices necesarios, comenzando por los responsables de los espectáculos televisivos, que se aprovechan de la oportunidad que les ofrece la comisión de aberrantes delitos para aumentar audiencia.

De aquellos polvos –el aprovechamiento mediático de la indignación por delitos deleznables y del ser vengativo que todos llevamos dentro–, surgen estos lodos: el retorno a una política penal propia de la Ley del Talión, la del “ojo por ojo, diente por diente”.

¿Dónde está la responsabilidad social de los medios y los “profesionales” en estos casos? ¿O por el hecho de ser, en muchos casos, medios privados, se considera que están exentos de responsabilidad social, y la libre empresa les autoriza a desentenderse de cualquier compromiso social? Esta es, desgraciadamente, la opinión dominante que confirma hasta qué niveles se ha impuesto la hegemonía ideológica ultraliberal. La sociedad de ciudadanos convertida en un mercado de clientes, regidos solo por las reglas del mercado.

Además, este viaje a la prehistoria del Derecho Penal se produce en una sociedad que tiene, en términos comparativos, uno de los índices de criminalidad más bajos y uno de los niveles de seguridad más altos. Y nada demuestra que un agravamiento de las penas comporte una reducción de determinados delitos, cuyos autores se comportan con parámetros difíciles de entender para la lógica humana.

La cadena perpetua para determinados delitos no es un hecho aislado; forma parte de una política de endurecimiento de penas para todo tipo de quebrantamientos de la ley, menos para los de cuello blanco.

Una política que no está orientada a evitar determinados comportamientos antisociales, ni mucho menos a la reinserción del culpable, que debe ser uno de los objetivos de todo Derecho Penal.

Por el contrario, la política de seguridad y penal del PP tiene dos grandes objetivos: la disciplina social, como se ve con el endurecimiento de las sanciones y penas para situaciones de movilización social, y también dar satisfacción a un sector de la sociedad al que encanta la idea de la “mano dura”, para garantizar el orden social, como ideología.

Lo que el PP, con este modelo penal, ha conseguido, es llenar las cárceles de delincuentes menores por razones de reincidencia y dificultar las tareas de reinserción que, con muchas dificultades, intentan llevar a cabo los profesionales, siempre con pocos medios.

Y ha obtenido algunos réditos: garantizar los votos de los sectores sociales que en otros países votan a la extrema derecha. El PP está dispuesto a demostrar que a su derecha, no hay nada.

Por eso es muy importante aislar social y políticamente al PP, y no permitirle que utilice la lucha antiterrorista como coartada.

Por mucho que se quiera vestirlo o disfrazarlo, en este contexto no es posible un pacto antiterrorista que eluda la cadena perpetua, ya se la llame prisión permanente revisable o la “máxima pena” prevista en el Código Penal. No hay eufemismo en el mundo capaz de esconder que la propuesta penal del PP frente al terrorismo comporta, inexorablemente, la cadena perpetua para estos delitos y de rebote, su legitimación social. Al final, los contenidos del posible pacto se van a insertar en un Código Penal que reinstaura, 90 años después, la cadena perpetua en España. 

Sinceramente, no entiendo la posición del PSOE. Si en algún aspecto no deben sentirse acomplejados, es en materia antiterrorista, donde cuentan con una importante autoridad política tanto en el Gobierno como en la oposición. Por eso me resulta difícil de entender que hayan aceptado este terreno de juego tan peligroso.

Como las cosas, aun las más incomprensibles, siempre tienen su lógica, lo único que se me ocurre para justificar este paso del PSOE, que para un servidor es una torpeza, es que haya primado un determinado concepto de la política.

¿Es posible que alguien haya pensado que un pacto PP-PSOE en materia antiterrorista, más allá de su contenido, comporta destacar que solo hay dos partidos en condiciones de gobernar? Y esa es la razón de que, desde el principio, hayan impuesto el terreno de las negociaciones bipartidistas, en un tema en que debería siempre buscarse el máximo consenso social y político.

Deseo, sinceramente, que no sea así.  Para ganar a la derecha no basta con tener más votos, diputados y senadores. Es imprescindible ganarle en el terreno de la ideología y del modelo de sociedad. Si no, la alternativa social se convierte en mera alternancia política. Y entonces, siempre es en el terreno del que impone su ideología.