dilluns, 19 de gener de 2015

EL DRET A UNA SEGONA OPORTUNITAT


Disculpin les molèsties i que els entretingui amb un tema tan poc transcendent per al nostre futur.

Però resulta que els ciutadans espanyols són dels pocs europeus que no tenen reconegut el dret a una segona oportunitat quan es veuen abocats per deutes a una situació d’insolvència.

I no serà perquè des de la societat, moviments socials i algunes forces polítiques no s’hagi exigit i no s’hagin presentat propostes.

Sense anar més lluny, Joan Herrera en nom d’ICV-EUiA ho va plantejar durant l’anterior legislatura. I en els tres anys que portem d’aquesta, al caliu de les lluites i mobilitzacions de la PAH, organitzacions socials i sindicats, el grup de l’Esquerra Plural ho ha plantejat de totes les maneres possibles. Amb interpel·lacions, mocions, proposicions no de llei i proposicions de llei.

Però ni el govern Zapatero, ni el govern Rajoy han volgut encarar aquest drama social. Els interessos del mercat hipotecari són molt poderosos.

Estem davant d’una doble discriminació. La que pateixen els ciutadans espanyols front la resta dels europeus i la que pateixen els ciutadans del nostre país front les societats mercantils. El mateix sistema que nega la reestructuració dels deutes de persones i famílies, accepta de manera generalitzada aquest procediment quan els deutors són societats mercantils. Ho hem pogut veure amb l’esclat de la bombolla immobiliària i el tractament tan desigual que els bancs han tingut amb immobiliàries i famílies.

La raó d’aquest tracte discriminatori entre persones, famílies i societats és també doble, econòmica i legal.

En el terreny econòmic, mentre les societats només responen dels seus deutes amb el capital de la societat, les persones deutores han de respondre del deute amb tot el seu patrimoni, present i futur i de per vida. Això és el que explica que els bancs acceptin negociar el pagament dels deutes amb les empreses i no amb les famílies, si no és sota la pressió de la mobilització.

La nostra legislació concursal també reprodueix aquesta discriminació. Quan el deutor és una societat tot el procediment concursal està orientat, al menys en teoria, a fer compatible el cobrament ordenat dels deutes per part dels creditors, amb la continuïtat de l’empresa. En canvi, això no succeeix quan es tracta de persones físiques.

En aquests moments, el Congrés de Diputats té en tràmit la tercera reforma de la Llei concursal d’aquesta legislatura. I el grup de l’Esquerra Plural, fidel al seu compromís de batallar fins al final, tornarà a intentar que, d’una vegada per totes, es reguli el dret a una segona oportunitat. 

Les propostes de l’Esquerra Plural pretenen que la Llei concursal habiliti un procediment específic per a persones físiques –consumidors i usuaris- que faci referència a qualsevol tipus de deute, no sols els hipotecaris.

Es tracta que en aquest procediment concursal determinats béns del deutor quedin protegits i no afectats pel concurs. Aquests béns especialment protegits són aquells que es consideren vitals per disposar d’una segona oportunitat, després d’una situació d’insolvència provocada pels deutes. Ens referim a  l’habitatge habitual, els aliments bàsics i els béns de consum imprescindibles per a la vida quotidiana i per desenvolupar una professió o un ofici.

En cas d’aprovar-se les propostes de l’Esquerra Plural, el deutor, persona física, disposaria d’un procediment per paralitzar els processos d’execució contra els seus béns. Durant aquest procés concursal el deutor tindria garantits ingressos per a aliments, que no poden ser menys d’un terç dels seus ingressos habituals ni més de tres vegades el salari mínim.

I el que és més important, si al final el deutor no pot arribar a un acord amb els seus creditors, tinguin o no garantia hipotecaria, i s’entra en procés de liquidació dels seus béns, el deutor té garantits alguns mínims per intentar una segona oportunitat a la seva vida.

Aquests mínims que l’Esquerra Plural proposa són: el dret a continuar residint en l’habitatge habitual durant cinc anys amb una renda que no podrà ser superior a un 30% dels ingressos del deutor. El dret a aliments en una quantia que no podrà ser inferior a un terç dels seus ingressos habituals ni superior al salari mínim. I el dret a què es declari extingit el deute generat pel capital encara no amortitzat i els interessos, que hagin estat destinats a l’adquisició de béns inembargables (entre ells mobiliari, roba, llibres i instruments necessaris per desenvolupar la seva professió).

Esperem que aquesta vegada el Partit Popular entengui que cal acabar amb aquesta anomalia històrica i que accepti regular la segona oportunitat, de manera real, no amb placebos de l’estil del Codi de bones pràctiques bancàries del ministre de Guindos.

2 comentaris:

secular15 ha dit...

Entre mi ilusiones de juventud estuvo el proyecto de que las lenguas romances buscaran en su evolución futura desandar el camino de su derivación del latín, de modo que, al cabo del tiempo, volviéramos a contar con una lengua común, que obviamente seria muy importante en Europa y en el mundo. Pero al leer este artículo veo que será difícil contar con el catalán, dado que en muchas de sus palabras ya no es reconocible su raíz latina.
Por lo que se refiere al tema del artículo diré que, dado que -según informes convencionales- en Europa el alquiler es más común que la propiedad, no sé si son comparables las situaciones de las familias españolas y europeas, tal como quiere articulista. Pero si en España ha sido determinados políticos quienes han persuadido a las familias de que el derecho a la vivienda debe entenderse como derecho a su propiedad, justo es que ahora se sientan responsables de resolverles el problema a esas familias en situación de impago; no sé si en esa responsabilidad de los políticos debería entrar parte de su patrimonio personal, pero obviamente nadie impide que lo hagan.

Joan Olivé i Mallafrè ha dit...

Bon dia, Joan. Perdona l'OFF TOPIC, però no veig un mail on DEMANAR-TE AJUT.

Us voldriem demanar un ajut, des del vostre web http://www.joancoscubiela.cat/ per difondre el projecte Caixa Catalana.

En poques paraules: Tornar a bastir, 100 anys després, la Caixa de Pensions... de baix cap a dalt, enmarcat en el procès cap a la independència, i evidentment, esdevenint una eina de pais, per reindustrialitzar Catalunya.

El tema es molt ambiciós, però necessari com l'aire que respirem. De fet, de tan ambiciós, esdevé raonablement sencill, tenint en compte l'energia mobilitzada en aquests moments.

El que us demanem a hores d'ara:

1) Si poguèssiu posar un link apuntant a www.caixacatalana.cat a la columna dreta del vostre web. Aquest ajut ja seria molt important, perquè el vostre web està força ben considerat per Google.

3) Si poguèssiu posar un article al vostre blog, amb una referència a la necessitat de bastir la Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit, amb algún link apuntant a www.caixacatalana.cat

4) Si tinguèssiu la possibilitat de col·laborar amb nosaltres, des de l'àmbit que poguèssis, potser simplement, fent una difusió del nostre projecte a coneguts, polítics, etc.

Per una banda tenim en els propers mesos una massa d'estalvi "mobilitzat" a punt per posar-lo a treballar per Catalunya, i per l'altra, no cal ni esmentar la necessitat de concedir petits crèdits d'entre 5.000 - 10.000 euros per capitalitzar autònoms, tallers, agricultors, emprenedors, etc. = Caixa Catalana hauria de ser literalment el BANC DE RECONSTRUCCIÓ I REINDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA.

Tenim la base teòrica del professor Joan Ramón Sanchís, de Valencia, qui ha estudiat a fons el tema i proposa de que Caixa Catalana sigui:

Cooperativa de treball > Aixó vol dir que cada treballador és soci, amb la fórmula 1 treballador = 1 vot
Cooperativa de segon grau > Altres cooperatives ja existents, especialment les agràries, podrien ser-ne sòcies

Una primera idea de sortida, plantejaria que el poder de decissió podria estar dividit aproximadament de manera:

50% del poder a mans dels estalviadors i tenidors de crèdit, participant en una mena de ciber-assemblea permanent
20% del poder a mans de gremis d'oficis (pastissers, botiguers, etc), a mans de les cooperatives ja existents actualment, com coop57, les agràries, cofraries de pescadors, associacions d'empresaris, etc. també i molt especialment a mans dels col·legis professionals. Per exemple: podriem fer acords amb el col·legi d'aparelladors, per exemple, per fer plans d'implantació d'ascenssors a comunitats, plans d'optimitzaciò energètica al comerç, etc.
15% del poder a mans dels treballadors > Aquest % seria prou reduït per evitar que els mateixos treballadors "s'apoderèssin" de l'entitat
15% a mans de la futura Generalitat, de manera que tindríem una estabilitat raonable.

El punt crucial es aconseguir la LLICÈNCIA BANCÀRIA imprescindible per aixecar la persiana. D'aquest tema ja s'en ocupa un eurodiputat, mirant els requeriments per aconseguir-la DIRECTAMENT DES DE BRUSEL·LES, per tant, ara sembla que no cal passar per Madrid.

Hi hà una altra opció molt interessant, que seria compartir la llicència amb algún altra banc cooperatiu que ja funcionés actualment a Europa

Un dels criteris bàsics, en la nostra opinió, seria que Caixa Catalana fos absolutament transparent en les seves despeses, literalment nudista: Tots els sous, lloguers, contractes de manteniment, tot, de dalt a baix public i visible a la web...

Limitació de sous màxim, i control estricte sobre bonus de rendiment

Amb aquest criteris, podriem operar segurament amb una escala de comissions de sols un 15 - 25% dels habituals al mercat = Tenim la millor publicitat, via boca-orella.

Mercès doncs per tot l'ajut que ens poguèssis prestar

Joan Olivé i Mallafrè
projecte@caixacatalana.cat
Telfs: 902 362 066 / 651 686 500
skype: hemisfera.cat
www.caixacatalana.cat

Publica un comentari a l'entrada