CRÒNICA D’UN ENTERRAMENT ANUNCIAT

El Tribunal Constitucional acaba de declarar nul·la la Resolució del 9N aprovada pel Parlament de Catalunya amb els vots de JxSI i la CUP.

No crec que sigui una sorpresa per ningú, i molt menys pels seus impulsors, però no hauríem de perdre de vista que l’acord ha estat adoptat per unanimitat, amb els vots de magistrats gens sospitosos d’anticatalanisme com Encarnació Roca o Joan Antoni Xiol, entre d’altres.

El Parlament té tota la legitimitat per aprovar resolucions que orientin i impulsin l’acció de Govern. Fins i tot aquelles que pretenen promoure canvis en el marc constitucional. La nostra no és una Constitució militant, en paraules del propi Tribunal Constitucional. Però una cosa és promoure canvis institucionals (fins i tot els que comporten ruptures polítiques) i una altra cosa és aprovar que només es compliran les lleis i les sentències que coincideixin amb l’opinió majoritària del Parlament de Catalunya.

Aquesta resolució va néixer morta, els seus impulsors van començar a enterrar-la el dia després de ser aprovada i ara el Tribunal Constitucional ha certificat la seva defunció.

Va néixer morta, com es posa de manifest en les al·legacions del Parlament al Tribunal Constitucional. Què significa dir que aquesta resolució no té efectes jurídics?  I que només expressa una voluntat, un desig polític.  Sobretot què significa dir, com fa Neus Munté, que no importa la sentencia, perquè encara que no pugui tenir efectes jurídics, manté els efectes polítics? Què significa el reconeixement per part dels seus impulsors de la manca d’efectes jurídics? Quan es tracta d’una resolució que té com objectiu crear un nou marc jurídic constitucional.

Amb aquest comportament s’insisteix en recrear un món irreal, una ficció que no condueix a cap lloc, excepte que no sigui a la frustració.  

Les primeres palades per enterrar la resolució les van donar els seus impulsors, JxSi i la CUP.

Recordem que es tracta d’una resolució que mandata a un govern inexistent a que posi en marxa determinades polítiques. La lògica política i parlamentària recomanava que la resolució fos presentada un cop investit  disposem d' ni govern. Això si upturesfensa del dret a decidir i que canalitzem aquestes forces cap a la celebracie esta morta el President i constituït el govern que l’hauria de posar en marxa. Aquestes son observacions que han fet els Serveis Jurídics del Parlament, però que la majoria s’ha negat a escoltar.

No és, però, una qüestió jurídica és una monumental incongruència política. Es força un Ple del Parlament per aprovar una resolució que mandata a un govern inexistent , amb l’objectiu de facilitar la investidura de Mas com a President de la Generalitat i tres setmanes després encara no tenim ni President ni govern. Això sí, disposem d’una grandiloqüent resolució que mandata a un govern que no existeix i que és anul·lada pel Tribunal Constitucional, fins i tot abans que el President que l’ha de complir estigui elegit. En resum, una situació esperpèntica, kafkiana, innecessàriament ridícula.

Durant aquestes tres setmanes, el Govern català en funcions s’ha encarregat de tirar cada dia una palada a la tomba en que s’ha enterrat la resolució del 9N. En el mateix moment en que es presentava la resolució que insta a incomplir les sentències del Tribunal Constitucional, el Govern presidit per Artur Mas acordava la presentació de dos recursos d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes setmanes el Consell de Garanties Estatutàries ha conegut fins a vuit dictàmens, a petició del Govern català, per presentar els respectius recursos davant del Tribunal Constitucional. 

Als pocs dies d’acordar que s’iniciava el procés de desconnexió amb l’estat espanyol diferents membres del Govern català han manifestat la voluntat de fer el que calgués per accedir als pagaments del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). El més explícit, el Conseller Mas Colell, que va arribar a dir que si cal ens agenollàvem. L’actitud del Conseller és comprensible atenent a la necessitat urgent de pagar a proveïdors, entitats socials i farmacèutics. Però xoca frontalment amb la voluntat de “desconnectar-se”.

Fa unes hores el Govern en funcions ha anunciat que presenta un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Suprem per exigir el correcte pagament del FLA. Un altre cop el Govern en funcions actua amb realisme, però ho fa en un entorn d’irrealitat absoluta.

En valorar la sentencia del Tribunal Constitucional no hauríem d’oblidar que la resolució del 9N va néixer morta, que varen ser els seus impulsors els primers en enterrar-la i que el Tribunal Constitucional, el que ha fet és certificar la seva defunció.

Potser ha arribat el moment d’aturar-se una mica a reflexionar si per aquest camí avancem a algun lloc. Suposo que abans del 20D serà difícil.

En tot cas voldria recordar que existeix un oferiment polític fet per Catalunya Sí que es pot per reconduir aquesta situació. És un full de ruta alternatiu que aposta per situar la prioritat del Pla de rescat ciutadà, que aposta per un Procés constituent no subordinat – entès com no condicionat al que facin altres- però tampoc autàrquic – perquè una part del procés constituent l’hem de fer en el marc de l’actual Estat Espanyol-. I sobre tot que planteja recuperar la pantalla del dret a decidir, que totes les forces polítiques i socials que el defensem ens reagrupem en la defensa del dret a decidir i que canalitzem aquestes forces cap a la celebració d’un referèndum durant l’any 2016.

REFORMA LABORAL I NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA

Un dels objectius ocultats de la Reforma Laboral és deteriorar la negociació col·lectiva com a font de regulació de les relacions laborals i instrument de solidaritat entre treballadors.

L’afebliment de la negociació col·lectiva ja va començar amb el Govern Zapatero, però va adquirir tota la seva virulència amb la Reforma Laboral del 2012, aprovada amb els vots del PP i CiU, aprofitant la situació provocada per la crisi i l’augment descomunal de l’atur.

L’atac a la negociació col·lectiva no va ser una resposta conjuntural a la crisi, per utilitzar la depreciació salarial com a mecanisme de recuperació dels beneficis del capital. Ha estat una reforma estructural que ha aconseguit canviar les regles del joc, deteriorant la capacitat de negociació dels sindicats i desequilibrant les relacions laborals en favor del capital.

La bateria de mesures aprovades ha estat brutal: ampliació de la capacitat empresarial per modificar unilateralment les  condicions de treball, incloses les establertes en la negociació col·lectiva; ampliació de les possibilitats d’inaplicació unilateral dels convenis col·lectius, sense control ni participació sindical; prioritat del conveni d’empresa sobre el sectorial, fins i tot per establir pitjors condicions de treball. I desaparició de la ultraactivitat dels convenis, que garantia el manteniment de la cobertura de la negociació col·lectiva al final de la vigència del conveni, sense acord entre les parts.

El resultat d’aquests canvis legals ha estat una reducció significativa del nivell de protecció en termes quantitatius i qualitatius de la negociació col·lectiva i un empitjorament de les condicions de treball, inclosos els salaris, especialment en les Pimes i entre els treballadors menys protegits. Sense oblidar l’impacte indirecte que ha tingut i té en el nivell de cobertura de les prestacions d’atur i les que està tenint i tindrà en el futur en la quantia de les pensions i la taxa de reposició de les pensions inicials sobre el darrer salari.

Davant d’aquesta realitat, algunes forces polítiques hem lluitat per evitar aquests impactes, fent una oposició contundent al Congrés dels Diputats. Però no tinc cap problema a reconèixer que el nostre treball, útil per posar veu a la lluita sindical, no ho ha estat en el terreny de produir un canvi de la Reforma. La majoria absoluta del PP a Espanya i el suport de CiU a Catalunya ho han impedit.

En el terreny del conflicte social, les organitzacions sindicals han combatut des del primer moment la Reforma Laboral, en el terreny que els és propi: la negociació i les mobilitzacions. Amb tres vagues generals i un seguit de conflictes i negociacions en empreses i sectors, actuacions menys conegudes per ser menys difoses per l’opinió publicada, però no per això menys importants en la lluita per minimitzar els impactes de la Reforma Laboral.

El sindicalisme confederal ha utilitzat també la concertació social per intentar aturar els efectes més durs de la Reforma Laboral, com són la caiguda de la vigència dels Convenis. Sense oblidar la batalla als Tribunals del Social per buscar les interpretacions menys lesives a una legislació molt agressiva.

Una d’aquestes darreres experiències és la signatura per part de CCOO i UGT d’una banda i la patronal d’una altra de l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC).

Òbviament, no es tracta de la derogació de la Reforma Laboral, objectiu aquest només a l’abast d’una nova llei estatal. I es podrà dir que és un acord modest, en la mesura que, com tots aquests acords, no té eficàcia directa, sinó obligacional –obliga les parts signants a traslladar-lo als convenis col·lectius que es signin en el futur. El que crec és que des de cap perspectiva es pot afirmar que l’AIC assumeix la Reforma Laboral del 2012.

De fet, una bona part de les seves orientacions trenquen amb la filosofia de la Reforma Laboral i suposen una discontinuïtat en la regulació d’algunes matèries.

Començant pel més important, l’aposta per fer que la negociació col·lectiva reguli aspectes de les relacions laborals que la Reforma ha deixat en mans exclusives de les empreses. 

Ampliació de la cobertura de la negociació col·lectiva, racionalització de la seva estructura, per evitar el minifundisme que afebleix la posició dels treballadors i potencia el dumping empresarial.

Compromís que la negociació col·lectiva arribi a tots els treballadors i empreses i l’establiment de mecanismes per cobrir els forats de cobertura.

Una major intervenció dels convenis sectorials en la regulació d’aspectes que la llei actual deixa en mans de les empreses, com la flexibilitat d’horaris, la subcontractació, la mobilitat funcional o la determinació dels salaris, especialment els variables.

El reforçament dels mecanismes de conciliació, mediació i arbitratge que suposa el Tribunal Laboral de Catalunya, com a alternativa a la unilateralitat empresarial i a la judicialització dels conflictes laborals.  

En un terreny tan conflictiu com la caiguda de la ultraactivitat dels convenis col·lectius, l’AIC aposta per evitar el buit negociador i regulador dels convenis que han perdut la seva vigència. I determina mecanismes amb participació sindical per dotar de continuïtat i contingut la negociació col·lectiva.

Voldria destacar les referències a la necessitat d’evitar que s’utilitzi la llei i la negociació col·lectiva per  a estratègies empresarials basades en la competència deslleial a partir de la precarització de les relacions laborals. Sens dubte, es tracta d’un canvi important en la cultura empresarial dominant. És obvi que aquesta tendència molt arrelada en la nostra economia, no desapareixerà només amb l’AIC; però, que aparegui com un objectiu compartit, no hauria de passar desapercebut.

Al meu entendre, han fet molt bé les organitzacions sindicals representatives dels treballadors/res catalans en no esperar que la política derogui la reforma laboral del PP i CiU.

Primer, perquè en això consisteix l’autonomia del sindicalisme, en no fer dependre el conflicte social del marc polític institucional. En segon lloc, perquè està per veure que el mapa institucional posterior al 20D ofereixi garanties plenes. Els sindicats coneixen la perseverança del PP i CiU a defensar la seva Reforma Laboral, o l’autolimitació que s’ha imposat el PSOE en el seu programa. I sobretot, el risc que el programa econòmic de Ciutadans aprofundeixi més en un model de relacions laborals agressiu amb la negociació col·lectiva.

És evident que hi ha alternatives polítiques a la Reforma Laboral de PP i CiU. En la darrera legislatura vaig tenir oportunitat de presentar una proposta articulada sobre 50 mesures prioritàries. Però fan bé CCOO i UGT en assumir la seva responsabilitat i no fer dependre exclusivament el futur de les condicions de treball dels resultats del 20D.

Per cert, m’ha sorprès que organitzacions socials, sindicals amb molta poca representativitat i algun partit polític que s’han enlluernat amb la Resolució del Parlament de Catalunya del 9N, farcida de retòrica, i que ells mateixos diuen no té cap efecte jurídic, siguin tan crítics amb l’AIC, argumentant que no canvia la Reforma Laboral. És evident que utilitzen diferents vares de mesurar.

DE LA FANFARRONADA A LA HUMILIACIÓ

En algunes ocasions, enmig de la confusió i la foscor un llampec il·lumina l’entorn i ens envia unes imatges que ens permeten veure la realitat de manera nítida.

Això és el que ha passat aquesta setmana a partir de les amenaces de Montoro de fer servir el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) com a arma política.

La primera imatge és la del ministre d’Hisenda del govern espanyol practicant la seva activitat preferida, la d’amenaçar i intimidar els adversaris usant els Consells de Ministres.

La indignitat amb què Montoro utilitza proveïdors, entitats socials i farmàcies per demostrar que és ell qui mana, no té com a objectiu garantir un bon ús dels recursos públics, sinó guanyar vots per al PP a tot Espanya amb una imatge de duresa.

La segona imatge és la satisfacció del govern espanyol i el PP pel regal que amb la resolució del 9 de novembre els han fet Junts pel Sí i la CUP a la seva campanya electoral del 20D. És com si des de Catalunya alguns li volguessin tornar el favor que el PP els va fer per les eleccions catalanes del 27S.

La tercera imatge ens hauria de fer reflexionar a casa nostra. Després de treure pit amb una resolució que aposta per la desconnexió unilateral amb Espanya, la realitat ens diu que estem connectats financerament a un cor artificial que és el FLA, i que el funcionament ordinari de la Generalitat requereix de respiració assistida. Podem i hem de denunciar les causes que ho provoca i l’actitud del govern espanyol, però sense oblidar la realitat i caure en l’autoengany. 

Aquest conflicte té un efecte colateral positiu.  Ha recordat a la ciutadania que si Montoro pot escanyar les finances de la Generalitat, és perquè disposa d’una soga que en part li ha facilitat la mateixa CDC quan els diputats de CiU varen votar a favor de la Llei d’estabilitat pressupostària i la del FLA, que ara el Govern espanyol utilitza per escanyar-nos.

Una quarta imatge és la de dramatisme amb què farmacèutics, entitats socials i proveïdors estan patint aquesta situació. Un dramatisme que és encara més gran entre famílies que no reben beques menjador o que han estat excloses del cobrament de la Renda Mínima, o que no reben les ajudes previstes en la Llei d’emergència habitacional, o les persones dependents que tenen reconeguda la prestació, però no la reben.

Aquests col·lectius ens demostren quant de feble és la posició dels hiperventilats que amb la vida dels altres s’atreveixen a ser molt valents. Els que teoritzen i defensen que l’actitud intransigent del govern espanyol farà augmentar el suport a la independència i radicalitzarà la ciutadania, fins portar-la a una situació revolucionària, com alguns s’han atrevit a dir. Aquesta setmana demostra que més aviat pot passar el contrari; que no és pas veritat que com pitjor, millor.

La imatge més dramàtica, però al mateix temps la més real, ha estat la del conseller Mas Colell anunciant que, si cal, ens agenollem davant del Govern espanyol i del PP, però que paguin el FLA per poder pagar els proveïdors i les entitats socials.  

Davant d’aquesta situació, toca reflexionar sobre com podem sortir d’un conflicte cada vegada més enquistat i d’una situació que a Catalunya és cada cop més esperpèntica, en la qual la vida política i mediàtica i una part de la societat han recreat un món inexistent.

Evidentment, no podem caure en la resignació i deixar les coses tal com estan, per molt difícil que sigui la solució.

Tampoc no podem acceptar la humiliació, i menys la pitjor de les humiliacions, que és la autoinfligida.

La humiliació que suposa que, després de la “fanfarronada” d’amenaçar l’Estat espanyol amb la desconnexió unilateral, el conseller d’Economia ens plantegi agenollar-se davant del Govern espanyol per poder cobrar el FLA.  Una imatge que confirma que la frontera entre l’èpica i el ridícul de vegades és molt prima.

El que cal fer en primer lloc és expulsar democràticament el PP del Govern d’Espanya el 20D. I per aconseguir-ho, alguns a Catalunya han de deixar de fer-los la campanya electoral.

La segona cosa és, seguint el símil de les pantalles, recuperar la del dret a decidir, de l’exigència de referèndum per al 2016. És la proposta que suscita més suport a Catalunya i la que pot tenir més aliats a Espanya, a la UE i al món. Agrupar-nos en allò que ens uneix a més ciutadans –en aquest cas, el referèndum– ha estat sempre l’estratègia que millor resultats ens ha donat.

També, treballar des de Catalunya i a Espanya per construir aliances i no fabricar adversaris. Sumar-los i inventar-se’ls pot anar molt bé per als qui aposten a com pitjor, millor; però el que ens ajudarà a avançar és disposar d’aliats arreu.

I situant la mirada una mica més enllà, ser conscients que si després del 20D no som capaços de generar a Espanya una majoria en favor del referèndum, el que hem de fer no és tornar a saltar de pantalla, sinó apujar el nivell de les mobilitzacions en defensa del referèndum.

És clar que, per a això, alguns hauran d’explicar a la ciutadania que fins ara els han estat enganyant. Que la seva proposta d’independència bona –és la solució a tots els problemes–, bonica –és fàcil d’assolir perquè no requereix negociació, n’hi ha prou a declarar-la unilateralment– i barata –no requereix de més esforços i sacrificis que una mobilització anual– ha estat un emmirallament.

I aquesta setmana, el conflicte del FLA ens ha fet de mirall que ens reflecteix la realitat, una realitat una mica més complexa.

EL BOE COM A PAMFLET ELECTORAL DEL PP

El BOE del dissabte 21 de novembre publica l’Ordre de la Presidència del Govern espanyol que ja havia anunciat Montoro el divendres en la roda de premsa del Consell de Ministres, convertida en acte de campanya electoral del PP.

És tracta d’una norma dedicada exclusivament a Catalunya, on el Govern espanyol treu pit i pretén demostrar decisió i contundència i que el PP exercirà de partit d’ordre.

En resum, l’ordre ministerial no és una norma legal, sinó un pamflet electoral, que llegida en detall ens dona moltes claus del que està passant.

De entrada cal constatar que les actuacions que el Govern espanyol anuncia contra el “mal ús” dels recursos públics per part del Govern de la Generalitat, son mesures que ja es podrien adoptar sense la necessitat d’aquesta norma. De fet ja s’han vingut adoptant durant aquests anys en els que cada cop més les finances de la Generalitat estan intervingudes.

I si ja es podien adoptar quina és la raó per la publicació ara d’aquesta Ordre?  Doncs, el que dèiem, treure pit i presentar-se davant el 20D com el partir de l’ordre, defensor de la legalitat i de la unitat d’Espanya. I garant dels serveis públics dels ciutadans catalans i del bon ús dels recursos. 

L’ordre esta prenyada de fariseisme, però algunes reaccions a Catalunya no tenen res a envejar en l´ús del fariseisme com a arma política.

Per exemple, el Govern espanyol justifica la seva actuació contundent per l’aparició de 1.300 milions de euros de dèficit públic amagats pel Govern català. Com si Montoro no fos el rei de la falsificació dels comptes públics, tal como li ha dit la Unió Europea reiteradament. 

A Catalunya hi ha molta gent que de manera legítima i justa s’ha indignat davant d’un acte de major intervencionisme del Govern espanyol en l’autonomia de Catalunya.

Però no em cansaré de dir que les reaccions del Govern català i de CDC no tenen cap mena d’autoritat i són una prova més del seu fariseisme.

Les lleis que el Govern espanyol utilitza per justificar la seva intervenció, Llei d’estabilitat pressupostària i la del Fons de Liquiditat Autonòmic han estat votades en el Congrés de diputats per CIU – o sigui també per CDC-Mentre altres, ICV-EUIA o ERC votàvem en contra i ens oposàvem a la seva aplicació.

CDC sempre ha estat d’acord amb la política d’austeritat basada en la reducció de la despesa pública i en la prioritat del retorn dels interessos del deute públic per davant del dels serveis públics. L’hemeroteca esta plena de declaracions en aquest sentit, entre elles del President Mas.

La queixa del Conseller d’Economia per la manipulació política del Govern espanyol en relació a l’empitjorament de la qualificació creditícia de la Generalitat per les agències de rating és un acte de doble moral. Mentre alguns denunciàvem la utilització de les agències de rating com a arma política al servei dels creditors financers per imposar la retallada de les despeses socials, el Conseller Mas Colell ens recordava que aquestes eren les regles de joc de l’economia de mercat.

Però on el fariseisme es veu més clar és quan es compara la Resolució del 9 de novembre del Parlament de Catalunya apostant per la desconnexió unilateral i les reaccions davant d’aquesta Ordre Ministerial.

Si els que van votar a favor de la Resolució estan convençuts que és possible desobeir les normes publicades al BOE i les sentencies del Tribunal Constitucional, aquesta ordre ministerial no hauria de ser un problema. S’incompleix i tot resolt.

Malauradament tots sabem que això no és així. Tothom, també els 72 diputats i diputades que varen votar aquella resolució, sap que les finances de la Generalitat estan intervingudes, gràcies entre d’altres coses a lleis votades per CDC. Saben que el funcionament ordinari dels serveis públics depèn avui d’aquestes fonts de finançament. Saben que més del 50% del deute públic de la Generalitat està en mans de l’estat espanyol.

Òbviament no es tracta de resignar-se. Tot el contrari. Però la reacció davant d’aquesta situació ha de tenir present dos factors. A Catalunya serem més forts quanta més força apleguem, quan més persones estiguin darrera d’una posició compartida. I la contundència de la reacció no pot estar en la intensitat de les paraules usades en les resolucions, si no en la força que s’estigui disposat a usar. Ha d’existir una proporcionalitat entre la contundència de les paraules i la força que s’està disposat a usar i el risc que s’està disposat a assumir

Són moltes les persones que han recordat que d’aquesta situació només es surt o amb negociació o amb insubmissió, però insubmissió de fets no de paraules retòriques.

Per això alguns insistim en que la resposta no és la radicalització d’uns quants amb paraules contundents que no aguanten ni una ordre ministerial.

La resposta és aplegar-nos en el que ens uneix, el dret a decidir, com  ahir ens recordava i recomanava l’amic Borja de Riquer en un article a l’ARA. I estar disposat a negociar la celebració del referèndum després del 20D. I si a l’altre costat no hi ha interlocutor, estar disposat a alguna cosa més que declaracions retòriques.

Que la resolució del Parlament de Catalunya del 9 de novembre no se la creuen ni alguns dels que la varen votar ho confirma el fet que en el mateix BOE en que es pública l’Ordre Ministerial, es fa públic també la presentació per part del Govern català del recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Seguretat Alimentaria.  I que el Govern català ha anunciat la presentació de 8 recursos d’inconstitucionalitat més davant del Tribunal Constitucional.

En que quedem, es nega legitimitat al Tribunal Constitucional i s’incompleixen les lleis de l’estat espanyol, o es va al Tribunal Constitucional a presentar recursos per raons de competència?

Fer les dues coses alhora confirma fins a quin punt la declaració del 9 de novembre és pura escenificació i no porta en lloc.

Hauríem d’estar a temps de reconduir aquesta situació, si no volem que tot acabi en un cul de sac i amb molta frustració.

  

ATRAPATS ENTRE MONTORO I KAFKA

Montoro acaba de fer una de les seves. Ha amenaçat al Govern català d’utilitzar el Fons de Liquiditat Autonòmic per augmentar el nivell d’intervenció de les finances de la Generalitat.

Davant d’aquesta provocació hem de denunciar un cop més la prepotència del Govern del PP i el menyspreu a l’autonomia fiscal. Però només denunciar i augmentar el llistat de greuges no serveix de gaire. Excepte per ignorar la realitat, la passada, la present i la futura.

Suggereixo que reflexionem sobre els factors que ens han portat a aquesta situació, les seves causes, els seus responsables. I també sobre les respostes. I com l’evident feblesa en que es troba el Govern català xoca amb la contundència retòrica de la recent resolució aprovada pel Parlament català el passat 9 de novembre.

Si Montoro pot fer xantatge és per vàries raons. Una d’elles, la situació de col·lapse de les finances de la Generalitat i l’altra l’existència de lleis que li donen aquests instruments d’intervenció.

El principal mecanisme amb el que el Govern espanyol ha intervingut les finances de totes les CCAA és la Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria d’abril del  2012, votada al Congrés de Diputats pel Grup de CIU, sense que els seus vots fossin necessaris, donada la majoria absoluta del PP, i a canvi de res. Com es pot veure si es llegeixen els debats en Ple i en Comissió, CIU comparteix de manera entusiasta la ideologia, la filosofia i la política mal anomenada d’estabilitat pressupostaria. Una austeritat mal entesa convertida en “teologia de l’austericidi”.

La llei d’estabilitat pressupostaria és anterior a la “intervenció” de facto de l’economia espanyola al Juny del 2012 i el seu Memorandum, té els seus fonaments en la reforma de l’article 135 de la CE, aprovat per PSOE i PP amb abstenció de CIU. Suposa un desenvolupament del Tractat d’estabilitat, coordinació i governança de la Unió Econòmica i Monetària de març del 2012, també recolçat pels diputats europeus de CIU. Convé no oblidar aquests detalls per no caure en la trampa del fariseisme polític.

La segona palanca utilitzada per Montoro per amenaçar al Govern català és el Fons de Liquiditat Autonòmic, creat pel Reial Decret llei 21/2012 amb l’objectiu “d’ajudar” a les CCAA a superar la situació d’asfíxia financera de moltes CCAA.

Convé dir en primer lloc que l’asfixia financera de les CCAA va tenir el seu origen en la reducció dels ingressos fiscals provocats per la crisi econòmica. Els impostos propis i els cedits a les CCAA són els que més varen patir l’impacte de l’esclat de la bombolla especulativa i la crisi. Però l’asfixia  de les CCAA té també un altre origen, l’aplicació dels objectius de dèficit derivats de la Llei d’estabilitat pressupostària aprovada al 2012.

Curiosament o potser no tant, el Fons de Liquiditat Autonòmic va ser també votat favorablement per CIU, sense que els seus vots fossin necessaris. I aquí podríem aplicar l’axioma jurídic de “La causa de la causa, es la causa del mal causat”.

Convé prestar atenció a dues coses, la facilitat que té CIU, ara CDC, per denunciar a Catalunya les conseqüències de les lleis que ells mateixos han votat a Madrid. Això no és nou, forma part de la genètica pujolista de CDC. La novetat potser és que durant aquests 3 anys CDC i el President Mas han estat capaços de fer compatible una situació de precarietat fiscal absoluta i d’intervenció de facto de les finances de la Generalitat amb una escenificació de contundència i de força fingida. 

Aquest comportament lluny de minvar ha assolit el seu cim amb la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre on es dibuixa un escenari de “desconnexió” unilateral” en un context d’absoluta feblesa financera de la Generalitat.

Per fer-me entendre vull tirar mà de les explicacions donades ahir pel Conseller Mas Collell per denunciar el que està passant. El Conseller es queixava amb raó que el Govern espanyol mentre escanya les finances de la Generalitat li recomana al Govern català anar al metge. Bona metàfora, però per ser completa, caldria afegir que  les mans amb que el Govern espanyol escanya fiscalment  son les mans dels vots de CDC. Al menys una de les mans.

La segona explicació de Mas-Colell va ser la de considerar aquestes mesures com una aplicació encoberta i no declarada de l’article 155 de la CE. Potser té raó el Conseller, i que en aquestes circumstàncies l’Estat Espanyol no precisa ni de l’article 155 CE ni de la nova Llei del Tribunal Constitucional. Que, potser ja té prou, en donar un quart de volta a l’aixeta del Fons de Liquiditat Autonómica o exercir els seus drets de creditor de més del 50% del deute públic de la Generalitat.

Però si el Conseller Mas Collel tingués raó, com quadra aquesta realitat de feblesa absoluta amb la contundència retòrica de la declaració de desconnexió unilateral aprovada per JuntspelSí i la CUP al Parlament?

Potser el Conseller d’Economia i Finances ja és conscient d’aquesta lectura esquizoide que es fa des de les seves files. Potser això és el que explica la cara que posava, sentint a Artur Mas en el debat d’investidura, anunciant entre altres mesures que en aquest procés de desconnexió unilateral es crearia un Banc Central Català. Òbviament, amb independència del que digui i faci la Unió Europea i el BCE, per donar més coherència al relat de la unilateralitat.

No deixa de sorprendre l’aprovació d’un full de ruta que no porta en lloc i que de moment té com a principal efecte haver reforçat la posició de Rajoy i el PP com el partit de l’ordre i la seguretat en les eleccions del 20D.

Clar que el que alguns no entenem, pot tenir tota la seva lògica des de l’estratègia que combina el “quan pitjor a Espanya, millor a Catalunya” amb la unilateralitat de la desconnexió. Però si és així com quadra aquesta estratègia amb la feblesa brutal de les financés de la Generalitat?

 

La situació està arribant al seu zenit kafkià. Però que ningú pateixi, que per demostrar que Kafka era una persona amb poca imaginació, el candidat Homs ens ofereix el desllorigador de tot. Ara ens diu que va al Congrés de Diputats a pactar la independència amb l’Estat Espanyol.

A veure si ho entenc. Segons Homs, la via del referèndum està morta, perquè l’Estat Espanyol mai ens el deixarà fer. Però en canvi la via de pactar la independència és viable si ell treu bons resultats.

Com puc ser tan babau per no entendre-ho?