Fa molts dies que volia fer aquesta
entrada, però em feia mandra. Prefereixo
parlar de la política de les persones que de la política dels polítics. I
com que d’aquesta darrera ja me’n fan parlar més del que jo voldria els
periodistes, intento, sempre que puc, defugir-ne.
Però l’article de l’Enric Company m’ha
provocat la necessitat d’explicar com
visc el procés d’irrupció de noves forces polítiques.
Començo pel terreny de les percepcions i
les emocions. Sincerament, no em sento perplex perquè crec entendre algunes de les coses que estan passant. I molt menys
frustrat, primer, perquè encara no en tinc motiu i segon, perquè en situacions
com l’actual no es pot dedicar ni un
minut a plànyer-se.
L’aparició de noves forces polítiques té,
sens dubte, moltes i complexes explicacions, però algunes són fàcils
d’entendre.
La
darrera crisi ha fet encara més evident la incapacitat i la impotència de la
política per governar
una economia financera i global, que s’ha convertit en el veritable poder
polític i regulador de la vida de les persones.
Això és així a tot el món, però a casa nostra coincideix amb altres “fracassos” de la política. La
incapacitat de la Unió Europea per construir instruments de govern polític
democràtic que avancin en el “demos” europeu. La resistència dels governs
europeus a cedir sobirania, acompanyada d’altes dosis de cinisme al
culpabilitzar Europa de les seves decisions i l’aposta per formes
tecnocràtiques de govern han debilitat el vincle emocional entre ciutadans i la
Unió Europea.
A
Espanya s’afegeix l’esgotament del Pacte de 1978. No tant per les seves limitacions intrínseques
sinó pel segrest del que ha estat víctima. S’han utilitzat els mecanismes de
protecció d’una democràcia feble i insegura –s’oblida fàcilment el cop d’Estat
del 23 febrer del 1981- per un blindatge en favor d’un sistema bipartidista
–amb les crosses de CiU-, construït sobre el concubinat de poders econòmics i
governants.
Malauradament, aquesta incapacitat i impotència de la política per governar l’economia
s’amaga a la ciutadania. A ningú li agrada reconèixer les seves limitacions,
i menys en públic. I en lloc d’explicar que la reconstrucció d’un nou equilibri
entre economia i política no és cosa d’un dia, ni serà fàcil, es prefereix pensar que hi ha solucions
ràpides i màgiques.
En aquest escenari irromp una generació que no es resigna i decideix
assumir les seves responsabilitats. Es tracta de persones que en menys de 2
anys han passat de considerar la participació en la política institucional com a
incompatible amb els moviments socials a decidir que, sense implicar-se en el
canvi polític, els moviments socials tenen grans limitacions en els seus
objectius de transformació. No recordo
una generació que hagi fet aquest viatge en menys temps.
Per explicar l’entusiasme que ha generat
en una part de la ciutadania, no sols jove, cal només conèixer la condició
humana. Les persones necessitem tenir
esperança, necessitem pensar que un futur millor és possible. I no ens
agrada sentir-nos condemnats només a patir, protestar o resignar-nos. Fins i
tot necessitem creure que les coses són més fàcils del que són.
Aquesta barreja d’il·lusió i esperança ha
agafat formes polítiques diverses que, evidentment, afecten les forces
polítiques existents. Seria molt ingenu
creure que la sensació d’inutilitat i impotència de la política que tenen els
ciutadans afecta només els altres i no a nosaltres.
Sincerament, aquest procés no em produeix
perplexitat. El que més perplex em deixa,
dia rere dia, és veure la quantitat de temes transcendents per als
ciutadans de Catalunya que es debaten i s’aproven al Congrés dels Diputats o al
Parlament Europeu i la poca atenció que mereixen a Catalunya. En ocasions tinc
la sensació d’estar davant d’una forma de nou “negacionisme” de la realitat.
Aquest
canvi en l’escenari dels actors polítics a Catalunya i Espanya té enormes
potencialitats i també algun risc.
Que les persones que impulsen Guanyem consideressin des del primer moment
que ICV-EUiA havia de participar en el procés posa de manifest que saben de
la importància de la confluència de
forces diferents. Per a ICV-EUiA suposa un reconeixement del que hem estat i
som i, alhora, una responsabilitat que hem assumit de bon grat. Perquè som
conscients de la importància de construir ponts entre persones que, compartint
objectius, venim d’experiències polítiques i vitals diferents.
En un context en què els estats han
perdut sobirania i que la Unió Europea no s’ha construït encara, l’espai polític local adquireix un gran
transcendència en les polítiques de redistribució de la riquesa i reducció de
les desigualtats i la pobresa. Per això, crec, a diferència de molts
altres, que les eleccions municipals són avui les més determinants per iniciar
aquesta recuperació. I Barcelona és clau.
Però cal no oblidar que moltes d’aquestes
polítiques locals vénen condicionades pel que passa a Espanya i a Catalunya, on
la necessitat d’un canvi de polítiques és vital.
I aquí apareix un dels riscos d’aquesta
nova realitat. Que algú consideri que alguna
força per si sola pot afrontar un repte tan gegantí com el de recuperar la
sobirania per als ciutadans front els mercats. No crec que això estigui ni
tan sols a l’abast de la ciutadania d’un sol país en solitari i esperem no
haver-ho de comprovar a Grècia amb Syriza. Per això la importància del projecte
europeu.
Actualment estem en un escenari prou
complex i voluble com per fer prediccions a 12 mesos vista, que en termes
polítics és una eternitat. És curiós comprovar la facilitat amb què l’opinió
publicada dóna per segurs processos que la realitat dels darrers anys han
demostrat estar en permanent mutació.
Per això, en lloc de quedar-nos
paralitzats per la melangia o la perplexitat és molt millor continuar treballant en la construcció d’un projecte que o
l’aixequem amb moltes mans i experiències o no reeixirà.
1 comentari:
"...alguna força per si sola pot afrontar un repte tan gegantí com el de recuperar la sobirania per als ciutadans front els mercats." Hi ha alguna força que per sí sola fa tremolar a els que volíem veure tremolar, hi això ha sigut com "l'ou de Colon". Ara toca buscar "el otro" que deia Álvaro de Laiglesia.
Publica un comentari a l'entrada