EL TTIP I LA POSTURA DEL GOVERN ESPANYOL

Aquí us deixo un document del Govern espanyol on explica la seva postura sobre el TTIP i un parell d’articles que vaig escriure en el seu moment sobre el tema.

EL TRACTAT TRANSATLÀNTIC I ELS SERVEIS PÚBLICS.

La crisi econòmica iniciada en 2007, de la que estem molt lluny de poder sortir, ha esdevingut una crisi social, política i democràtica de primera magnitud. Entre d’altres coses perquè els seus orígens son polítics i democràtics: la pèrdua de sobirania real de la societat i les institucions democràtiques en benefici d’uns mercats de capital cada vegada més poderosos políticament, que imposen les polítiques als Estats.

A España i altres països europeus ho hem patit de manera molt directa durant aquests darrers anys. Els mercats de capitals han exigit per finançar el deute públic provocat per l’endeutament privat – fonamentalment bancari i empresarial- que l’Estat Español poses en marxa polítiques de reducció de la despesa pública i reformes estructurals que inclouen des de la reducció de l’Estat social fins la precarització de les condicions de treball, incloses una reducció estructural de salaris.

Aquesta transferència antidemocràtica de sobirania té el seu origen en el gran desequilibri de forces entre uns mercats que actuen en el marc d’una economia globalitzada i unes institucions que actuen en els estrets marges de l’Estat Nació.

Aquest no és un procés nou. Els primers símptomes d’aquests canvis tan radicals apareixen entre els anys 70 i 80 del segle passat. Amb expressions institucionals, entre les que destaca la reducció de fronteres comercials i amb expressions ideològiques com la del “capitalisme popular” de la Thatcher, que tenia la intenció i ho ha aconseguit que les persones deixessin de considerar-se a si mateixos ciutadans per convertir-se en consumidors i capitalistes. La estafa financera de les participacions preferents ha estat possible entre d’altres coses per aquesta colonització ideològica de la ment de les persones.

Cada cop és més evident que la lluita determinant del segle XXI es la de la recuperació de la sobirania pels ciutadans. Una batalla per la sobirania que ja no és, com en els segles XIX i XX, entre els Estats, sinó que es lliura i cada vegada més, entre la societat organitzada social i institucional en espais plurinacionals i els mercats de capitals.

En aquesta lluita democràtica per decidir qui ostenta la sobirania, la propera batalla, la que ja s’està lliurant, és la del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) entre els Estats Units i la Unió Europea.

Com sol passar amb aquests Tractats la seva negociació es quasi bé clandestina, amb clàusules explícites de confidencialitat que s’imposen als negociadors. L’obscurantisme va acompanyat d’un intent de vendre gat per llebre. Com sempre, els poders econòmics venen les seves estratègies en nom de la llibertat i el progrés econòmic i social.

Així, el TTIP es presenta i defensa en nom de la llibertat de comerç, de la reducció de fronteres entre les dues parts de l’Atlàntic i com no, acompanyat de tot tipus de lloes a la seva capacitat de generar creixement econòmic, ocupació i benestar social. Qui pot estar en contra d’un panorama tan paradisíac?

Però la realitat és molt més fosca i dura. Quan encara estem patint les conseqüències d’una crisi que té els seus orígens en un model de globalització econòmica sense drets i regles. Quan assistim al vergonyant espectacle d’uns Caps d’Estat i de govern europeus que es neguen a cedir sobirania a les institucions europees, però es sometent a les decisions d’espais i organismes no democràtics – no elegits pels ciutadans- com la Troika, ara ens plantegen un altre pas més en aquesta direcció de globalització econòmica sense regles polítiques ni controls democràtiques.

Aquest és de fet l’element central, determinant del TTIP. Mentre a la Unió Europea es lliura una batalla per determinar quina serà la seva naturalesa definitiva, si només un espai de llibertat de capitals, mercaderies i serveis o bé un espai polític amb institucions democràtiques pròpies – no sols intergovernamentals- els poders econòmics, encapçalats pels mercats de capitals han llançat un nou projecte que va en la direcció d’una globalització sense drets ni regles democràtiques.

Sembla evident que si no volem cedir del tot la sobirania democràtica de les institucions ens hem de negar a que es posin en marxa nous espais econòmics, que no vagin acompanyats d’un espai democràtic i polític de regulació política i democràtica. I el TTIP, més enllà dels detalls, és sobre tot un projecte de crear un gran espai comercial sense cap control polític. O el que és pitjor en que el regulador sigui el propi mercat, seguint no regles democràtiques, sinó les regles dels mercats.

En la seva fase actual de negociació, tenim evidències que el projecte de TTIP passa per substituir a les institucions democràtiques per processos reguladors que via harmonització a la baixa, determinaran els mercats. En temes tan importants com la protecció del medi ambient, la seguretat alimentaria, la salut pública, els drets dels consumidors i els drets laborals.

Fins i tot es pretén generalitzar la lògica privada a la solució dels conflictes entre empreses i entre empreses i els Estats. Traslladant la solució dels conflictes de l’àmbit dels Tribunals a l’àmbit dels mecanismes arbitrals privats. L’arbitratge pot ser un bon mecanisme per resoldre conflictes entre empreses, sempre que no suposi la capacitat dels Tribunals arbitrals privats per imposar decisions als estats, com ja ha passat en alguns casos el marc de la Organització Mundial del Comerç  (OMC)

Els objectius del TTIP han quedat molt clars en les declaracions del Portaveu del lobby de la industria alimentaria dels EUA, quan ha declarat que el TTIP hauria de suposar la reducció d’exigències de seguretat alimentaria que estan establertes a la Unió Europea que, segons ell, no aporten més seguretat que la dels EUA i en canvi dificulten la creació d’un mercat alimentari transatlàntic. Més clar l’aigua.

Entre els objectius claus del TTIP està la reconversió ideològica del paper i la naturalesa dels serveis públics. Mentre a la UE els serveis públics constitueixen un dels pilars de l’Estat social i els serveis que es garanteixen tenen la consideració de drets socials, un dels objectius del TTIP es convertir, com ja passa en altres països, especialment als EUA, els drets socials en mercaderies, regulades no per la lògica de la ciutadania, sinó per la lògica dels mercats.

Però l’objectiu últim es generar un nou mercat de serveis per les multinacionals, a partir obrir el important sector econòmic dels serveis públics als països de la Unió Europea a la possibilitat de ser gestionats i governats per empreses privades. Res que a Catalunya ens vingui de nou, perquè els processos de privatització de la gestió d’importants institucions sanitàries va en la mateixa lògica.

Hauríem de tenir clar que els drets socials dels ciutadans i les condicions de treball dels empleats públics del segle XXI ens les juguem en la batalla front al TTIP. Si no l’aturem, les llàgrimes poden pujar més el nivell del mar que l’escalfament global.

DESGLOBALIZAR

Que nadie haga lecturas apresuradas del título. No pretendo negar un proceso económico, la globalización, que responde a factores y dinámicas muy potentes. Pero sí planteo la necesidad de políticas que apuesten por ralentizar los procesos de globalización económica y acelerar los de globalización política.

Se trata de restituir el equilibrio entre mercados y sociedad que la globalización ha roto. El dilema no es nuevo, se trata de evitar que una globalización económica sin reglas ni contrapoderes imponga una sociedad gobernada por los mercados frente a una política incapaz de desarrollar su función básica, la de civilizar las relaciones económicas.

Con la crisis hemos comprobado que una UE sin musculatura política frente a un mundo globalizado económicamente convierte la política en una suma de impotencias.

Este debe ser el enfoque determinante para analizar la propuesta de Tratado Trasatlántico de Inversión y Comercio (TTIC) entre la Unión Europea y EEUU.

Si algo deberíamos haber aprendido de esta última crisis son las graves consecuencias sociales, en términos de aumento de la desigualdad y la pobreza, que provoca la existencia de una gran desequilibrio de poder entre una economía global cada vez más potente y unas estructuras sociales y políticas cada vez más impotentes.

A pesar del obscurantismo con el que la tecnocracia de la UE y de EEUU están llevando las negociaciones, lo que en una sociedad democrática debería ser motivo suficiente para su rechazo, comienzan a conocerse algunos de sus contenidos. Y a través suyo se detecta claramente el principal objetivo del TTIP: un paso más en la configuración de grandes áreas económicas no gobernadas por la sociedad, sino por los mercados y por las grandes corporaciones transnacionales. Y también comienzan a vislumbrarse cuales pueden ser sus principales efectos indirectos y sus daños colaterales.

Va a ser difícil hacer llegar a la ciudadanía la trascendencia del TTIP. Sobre todo porque desde los poderes económicos y sus voceros se nos va a vender sus bondades económicas, en forma de creación de empleo. Y se va a explicar el debate en términos maniqueos entre proteccionistas (los malos) y partidarios del libre comercio (los buenos). Ya ha comenzado a hacerlo el Ministro Margallo en una de sus “zaratrustianas” intervenciones en el Congreso de Diputados.

Detrás del TTIP hay una clara voluntad de crear una nueva área económica, en la que el capital global pueda moverse sin límites o con menos restricciones y controles políticos que los actuales.

No deberíamos olvidar que en estos procesos siempre suelen haber ganadores y perdedores. No es solo que las grandes corporaciones van a tener más posibilidades de copar mercados en detrimento de las PYMES. O que las economías menos fuertes, las del Sur de Europa, pueden ser las afectadas por la mayor penetración de empresas norteamericanas. El conflicto central en el TTIP no se da en términos nacionales, entre empresas europeas y estadounidenses. Lo determinante del TTIP es que, de aprobarse, aumentaría aún más el desequilibrio entre mercados y sociedad, en beneficio del poder político de los mercados.

Con el mecanismo de “reconocimiento mutuo” de legislaciones, se pretende que las condiciones regulatorias que afectan a un determinado sector deban ser aceptadas por todos los países. Se trata de “armonizar competitivamente a la baja” las regulaciones. Este factor es determinante en ámbitos como el de la salud alimentaria, en el que la UE tiene unas condiciones más exigentes que los EEUU, que según los lobbies de la industria norteamericana dificultan el libre comercio y no mejoran la protección de los ciudadanos.

Otro factor es el establecimiento de mecanismos privados de mediación y arbitraje en los conflictos de intereses entre corporaciones privadas. Nada que objetar si ello no supusiera una auto-exclusión de las grandes corporaciones del sometimiento a los Tribunales de Justicia ordinarios. Y también que algunas de estas decisiones arbitrales, en los conflictos entre empresas o de las empresas con los Estados, puedan terminar con obligaciones o prohibiciones a actuar de los Estados soberanos, impuestas por Tribunales privados.

En general, con el TTIP pretenden establecer condiciones más favorables al movimiento de capitales para invertir o comerciar entre UE y EEUU, sin que ello vaya parejo a la creación o reforzamiento de espacios de regulación políticos. Y ello supone un nuevo desplazamiento del poder político de regulación. De las instituciones democráticas a los mercados. Y en consecuencia un debilitamiento de la política, como sociedad organizada, frente los mercados.

Por eso, la prioridad hoy es abordar las reformas necesarias para ampliar el poder político de la Unión Europea en su dimensión comunitaria, no intergubernamental. Y mientras, impedir la ampliación de nuevas áreas de comercio e inversión sin gobierno político.

De eso, y no de libre comercio, va el TTIP.