dijous, 20 de novembre de 2014

CCOO, 50 ANYS, IMPRESCINDIBLES



Avui fa 50 anys uns centenars de treballadors i treballadores es reuniren clandestinament a l’església de Sant Medir en el que s’ha considerat com el moment fundacional de CCOO de Catalunya, malgrat que ja s’havien celebrat abans altres reunions i assemblees a Barcelona i al Baix Llobregat.

Pocs mesos després, el seus dirigents eren detinguts quan estaven organitzant la manifestació del 1r de Maig, que reivindicava millores laborals i llibertats sindicals i democràtiques.

Aquell fet ha marcat la realitat sindical a casa nostra i ha estat determinant per entendre la Catalunya actual.

Aquelles persones varen intuir, varen entendre la necessitat de crear noves formes de lluita per ser un instrument útil a la seva gent, a la seva classe. I varen tenir el coratge personal i col·lectiu de fer-les realitat.

La transició, avui impugnada amb crítiques justes unes i ucròniques altres, no hagués existit sense la lluita de CCOO a tota Espanya. Quasi segur que el continuisme franquista hagués durat més anys i el resultat hauria estat molt pitjor. Res era segur aquells anys, malgrat que ara sembli obvi, i tot estava per conquerir.

CCOO de Catalunya, el sindicalisme, ha estat clau en la millora de les condicions de vida de la gent, afiliada i no afiliada. Sense CCOO de Catalunya no s’entén la posada en marxa de la Renda Mínima d’Inserció a començaments dels 90, que va utilitzar la força de la vaga general de desembre de 1988. Ni existiria el dret a la jubilació anticipada, que avui és l’única sortida per als aturats de llarga durada.

Tots aquests drets que la crisis ha devaluat han estat fruit d’una manera de fer sindicalisme. Posar la força organitzada dels treballadors i les treballadores amb més capacitat de lluita al servei de les persones més febles i sense capacitat de pressió. Un sindicalisme solidari que no té res a veure amb la imatge que alguns volen construir per justificar que uns treballadors renuncien al seus drets per suposadament beneficiar als qui no en tenen, salvaguardant òbviament els interessos intocables dels poders econòmics.

CCOO de Catalunya ha estat clau en la incorporació a la societat catalana de persones immigrants de tota Espanya. Determinant en la construcció d’un model educatiu que no segrega els alumnes en funció de la seva llengua d’origen. Persones nascudes en altres indrets d’Espanya, com Cipriano Garcia o Ángel Rozas, varen ser determinants en la incorporació dels treballadors i les treballadores a la lluita dels drets nacionals de Catalunya, mentre una bona part de la burgesia i la menestralia catalana s’havia agafat unes llargues vacances en el seu catalanisme. I això ho varen fer sense abandonar el conflicte social contra els qui els explotaven, fos quin fos el lloc on havien nascut.

Aquest paper d’integració social també ha estat determinant en els darrers fluxos migratoris, ara de cinc continents. L’empresa, l’escola, l’escala del barri popular han estat clau per construir convivència i evitar conflictes socials, malgrat la vergonyosa manipulació que de la immigració han fet algunes forces polítiques.

Com sempre passa, aquells moments es recorden amb cert sentit èpic. L’èpica d’aquella estirp de titans que diria Miquel Martí Pol. I és just que així sigui perquè eren moments molt durs i calia molt de coratge.

Gràcies a aquella generació i les que varen venir després, avui la situació no requereix tanta èpica però no és menys dura per al sindicalisme, perquè incorpora la complexitat d’un moment de canvi global, de crisi generalitzada.

Empresaris sense cara, amagats darrera d’empreses transnacionals o de fons d’inversió. Empreses descentralitzades i deslocalitzades que promouen la competència entre treballadors i treballadores d’arreu del mon. Treballadors colonitzats ideològicament amb la consciència de ciutadans usuaris o clients del sindicalisme o la política. Un poder polític que exerceixen els mercats financers globals, encara que sigui a través dels testaferros dels governs.

Però darrera d’aquesta imatge de meteosat del sindicalisme, continua havent una realitat micro que s’assembla molt a la d’aquests 50 anys.

El sindicalisme de Nissan o Alstom, sempre buscant l’equilibri entre la negociació i l’acord i no deixant-se fer xantatge amb l’amenaça de deslocalització.

El sindicalisme de les dones de Carrefour del Prat o el d’aquells sectors on els fundadors de CCOO mai no haurien gosat imaginar que hi hauria sindicat, com a les empreses del cava o a les pistes d’esquí de Boí.

El sindicalisme de la neteja, de les treballadores de la llar, de les treballadores familiars, en el que a més de les reivindicacions laborals està molt present la lluita per la dignitat d’unes feines que, en la mesura que sempre han estat responsabilitat de dones, mai s’han reconegut socialment. Ara tampoc.

La llista del sindicalisme quotidià, que la societat no coneix però els seus protagonistes i beneficiaris alhora sí, seria molt llarga. Amb formes molt primàries que s’assemblen molt a les primeres expressions de solidaritat obrera a les mines. Per exemple, la tasca del CITE durant anys amb els treballadors i les treballadores immigrants.

És el sindicalisme quotidià que varen entendre i explicar molt bé l’Alejo i la seva germana l’any 2005, quan ens varen fer un dibuix preciós d’infants i una dedicatòria: “Gracias al CITE y a CCOO por haber ayudado a mejorar nuestras vidas”. Es referien a la batalla per la regularització administrativa dels seus pares.

És el sindicalisme quotidià, que no obre mai els telenotícies de TV3 ni és portada de diaris però que cada dia obre la vida de molta gent anònima, que de manera individual o col·lectiva aconsegueix millorar les seves condicions de vida.

La realitat actual és molt dura i ben segur requereix d’un nou procés de ruptura, o discontinuïtat profunda com dirien els més florentins. Segur que cal tirar per la borda rutines i conservadorisme i mantenir tot allò que defineix genèticament el sindicalisme, que és una construcció social dels propis treballadors i les treballadores com a protagonistes. 

Molts cops em pregunten per receptes de com fer-ho i com serà el futur. I la meva resposta sempre és la mateixa: sincerament no ho sé, com no ho ha sabut mai cap contemporani en els moments de canvi d’època.

No sóc tan jove com per saber-ho tot, ni tan vell com per tenir la síndrome de l’“ex” i saber tot el que cal fer, just ara quan no sóc el responsable de fer-ho.

El que sí sé és que el futur no vindrà de cap experiment de laboratori, ni de cap reflexió de tertúlia o, millor, casino. Vindrà, com el 1964, de l’acció quotidiana dels seus protagonistes. Per bé o per mal, així serà, perquè el sindicalisme només es construeix amb acció quotidiana dels seus i les seves protagonistes.

En aquests camí molts actors vells i nous són necessaris, però n’hi ha alguns que són imprescindibles. Els mateixos que ho han estat durant 50 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada